dijous, 26 de febrer de 2009

UN "TROVATORE" SENSE TROBADOR

El títol d'aquest escrit seria el titular que resumiria la representació d'anit de Il Trovatore (G. Verdi) al Teatre de la Faràndula de Sabadell, en el context de la temporada'08-09 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS).

Se sap que aquesta òpera de Verdi és molt complexa i exigeix cinc cantants de qualitats excepcionals i, especialment, com en moltes altres òperes, el tenor hi té un pes importantíssim. Doncs bé, anit el paper de Manrico va encarnar-lo Guillermo Rodríguez i, la veritat, no va agradar-me en cap moment. Però no per una qüestió de color de veu, sinó per la manca de rigorositat en el cant. Desconec si patia algun tipus de problema a les cordes, però no va ser capaç d'imposar el caràcter que representa Manrico i va quedar en un segon pla en tota l'actuació, arribant al ridícul al final del tercer acte, la cabaletta Di quella pira.

La Leonora de Maribel Ortega va ser correcte, però ja està. Al costat del tenor, és clar, va brillar, però això no vol dir que la interpretació no fos millorable, doncs es va limitar a cantar, sense sentir-ho, o almenys a mi no va emocionar-me en cap moment.

En canvi, el baríton Ismael Pons en el rol del Conte di Luna va estar precís, lluït, molt correcte... bravo! 

L'estrella de la nit va ser la mezzo M. Lluisa Corbacho, amb una Azucena meravellosa. Va estar rodona, emocionant, entenedora, ben lligada i molt emotiva, tot i la cruesa del personatge. Si Verdi hagués vist la representació d'ahir s'hauria decidit a titular, finalment, l'òpera com a La Zingara, tal i com es diu volia fer inicialment.

Haig de destacar el primer acte, concretament l'obertura d'aquest, a través de la brillant interpretació del baix Peter Buchkov en el rol de Ferrando, va ser un inici que semblava anunciar una excel·lent representació que no va arribar a ser, sobretot pel desencert en l'elecció del tenor.

La direcció de la Orquestra Simfònica del Vallès, a càrrec d'Elio Orciuolo, va ser variable, en alguns moments semblava un pèl desordenada i, en d'altres, massa absent, però acceptable.

En essència, una nit de daltabaixos musicals, però no per això no deixaré de felicitar a l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, doncs gràcies a la seva tenacitat podem gaudir d'una programació operística estable... per molts anys! Com s'acostuma a dir, una flor no fa primavera i, per tant, no criticaré la seva bona feina de tants anys per una nit millorable.

dimecres, 25 de febrer de 2009

"IL TROVATORE" A L'AAOS


Aquesta nit és una nit d'òpera, doncs els Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS) han tingut la gentilesa de convidar-me a la representació de Il Trovatore (G. Verdi) que, precisament, avui he resumit, coincidint amb aquesta posada en escena, al Temps d'Òpera; l'espai líric dels dimecres al Temps d'Oci (podeu descarregar-vos-el al podcast d'Olesa Ràdio).

Es tracta d'una òpera de tall romàntic amb influències clares del belcanto (estructura, mètrica, etc.), sumament complexa, doncs requereix un repartiment excel·lent, ja que hi ha moments vertiginosos per a tots els personatges. 

En el cas d'avui, hi vaig amb la confiança que l'AAOS hagi fet una acurada selecció. De fet, les darreres vegades que he visitat el teatre municipal de La Faràndula, sempre he sortit gratament sorprès. Esperem que aquesta nit sigui així.

Demà ja us ho explicaré!

Per a que aneu fent boca us deixo un dels moments més coneguts de l'òpera, la cabaletta Di quella pira, que canta el personatge de Manrico (Luciano Pavarotti). Veureu que és necessària una veu de spinto però, alhora, ha d'exectuar un do4 (do de pit), coses de l'exigent Verdi...


dissabte, 21 de febrer de 2009

AH, MES AMIS QUEL JOUR DE FÊTE!

Aquells qui estem enganxats a això de l'òpera gaudim d'una sensació que costa descriure. Es tracta de quan coneixem noves peces, repertori desconegut per a nosaltres, però, de ben segur, recursos habituals per altri.

Un dels moments més màgics per a mi va ser la descoberta del conegut, entre els tenors, com a Mont Everest, és a dir el Ah, mes amis quel jour de fête de l'òpera La Fille du Régiment (G. Donizetti). 

Ben cert és que es tracta de l'ària més coneguda de l'òpera, pel prodigi d'haver d'executar nou do4, o do de pit, en tant sols uns dos minuts i mig. El primer cop va ser amb Luciano Pavarotti, en la magnífica gravació acompanyat de la stupenda, Joan Sutherland.



Però, poc temps després, vaig descobrir al peruà Juan Diego Flórez i, el 30 de novembre de 2007, després d'haver adquirit tota la seva discografia, vaig tenir la immensa sort d'escoltar-lo en directe al GT del Liceu, va ser una nit màgica. Des d'aleshores, ja he pogut gaudir d'aquesta peça, interpretada per Flórez (crec que molt més neta, ràpida i ben solucionada que en la interpretació de Pavaortti) fins a tres cops, un d'ells en la versió italiana, també molt interessant.



D'aquesta descoberta ja en fa uns quants anys, però la màgia d'anar coneixent melodies noves, per sort, encara m'acompanya i, de fet, com més òperes conec, tinc la clara sensació que més me'n queden per conèixer. Així que per molts anys seguiré buscant noves emocions a través de la lírica.

La darrera descoberta, ha estat aquesta (especialment la cabaletta final):



Quina serà la propera?

dimecres, 18 de febrer de 2009

CADENA PERPÈTUA?

“Antonio del Castillo i Eva Casanueva, els pares de la jove sevillana encara desapareguda, han fet aquest dimecres una roda de premsa a l'exterior de casa seva i han demanat una reunió amb Zapatero i Rajoy. El matrimoni vol demanar-los que convoquin un referèndum per instaurar la cadena perpètua.”

(Font: www.3cat24.cat)

I què han de demanar, sinó, aquests pares? Davant la desesperació de la injusta mort d’una filla, menor d’edat, l’únic que pot mantindre’t en vida és la justícia, però entesa des de la revenja personal i el més crua possible.

Ara bé, aquells qui ens dediquem a això dels mitjans de comunicació i, en defintiva, a informar sobre els fets hauríem de fer una reflexió i replantejar-nos què s’està fent amb el periodisme. A qui beneficia aquest espectacle televisiu? Està clar, a la lluita per les audiències.

En un país on tot s’hi val per tal d’aconseguir el share desitjat no hi ha lloc per a una premsa digne, i no és que desitgi un contol polític de la informació, sinó que els professionals hauríem de trobar els nostres límits més enllà dels beneficis de l’empresa a la que treballem. Ja n'hi ha prou d'amagar-nos al darrera dels interessos de les grans empreses, total, només hi guanyen ells.

No és ètic, ni estètic, ni periodístic entrevistar a nanos menors d’edat relacionats amb el cas per tal d’enriquir les, ja de per sí riques, butxaques dels grans empresaris del sector de l'audiovisual, amb el pretext de la informació. Si les declaracions s'ho valen, hi ha possibles tractaments, menys estètics, televisivament parlant, però que la finalitat informativa la satisfan (desenfocar les cares, canviar la veu, etc.).

Així doncs, ja que els professionals, pel que sembla, no reaccionem, almenys els espectadors, és a dir, els clients dels mitjans, hauríem de tenir la força suficient com per a mirar un altre canal quan la informació és fastigosa o, si ho preferiu, escoltar una mica d’òpera, que és del que va aquest bloc.

I ja que parlem de cadena perpètua, us enllaço un bonic duet, sense intencions de frivolitzar, és clar:


DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL (EL RAPTE EN EL SERRALL), DE W.A. MOZART

El protagonista del Temps d'Òpera d'aquesta setmana és el singspiel de l'any 1782 de W.A. Mozart EL RAPTE EN EL SERRALL, una composició que va rebre el curiós qualificatiu, per part de Josep II d'Àustria, de tenir massa notes; doncs el que l'emperador volia era una creació molt més simple, menys orquestrada i amb més recitat. De tota manera, el geni d'Àustria, gràcies a aquest singspiel va dignificar aquest gènere posant-lo a l'alçada de l'òpera italiana.

De fet, el mateix Rossini composà l'any 1813 L'italiana in Algeri, peça belcantista que recorda l'argument (canviant una segrestada per un segrestat i, és clar, un salvador, per una salvadora), fent un clar homenatge a W.A. Mozart.

En tot cas, teniu l'oportunitat de conèixer l'argument i escoltar els moments més bells al resum que a les 12h oferirem a través del 90.1FM, el web de l'Ajuntament d'Olesa (clicant a logotip de l'emissora a la columna dreta) o, descarregant-vos-ho des del podcast de la ràdio. Si avui no ho podeu escoltar, teniu una altra oportunitat el proper dilluns, a partir de les 21h, en la reemissió de l'espai.

Espero que us agradi!

dilluns, 16 de febrer de 2009

HÄNSEL UND GRETEL (E. HUMPERDINCK), RESUM ARGUMENTAL

Avui dilluns es tornarà a emetre el resum de l'òpera Hänsel und Gretel (E. Humperdinck) fet al programa que dirigeixo, el Temps d'Òpera. Serà a les 21h al 90.1FM, però els que esteu més enllà d'Olesa de Montserrat podreu escoltar-ho a través del web: http://www.olesam.cat/ (clicant al logotip d'Olesa Ràdio, a la columna dreta), o descarregant-vos el programa al podcast: http://www.olesaradio.tk/

Espero que us agradi! Ah! M'encantaria rebre propostes, crítiques i/o suggeriments, podeu fer-ho deixant un missatge al bloc o enviant-me un correu-e a: galceranma@olesam.cat

Gràcies per l'atenció!

dissabte, 14 de febrer de 2009

UN ESPECTACLE TOTAL

L'òpera és un espectacle total, ja que inclou llum, escena, moviment i, com no, so; un magnífic so! Alhora, sempre que parlem d'alguna òpera acostumem a destacar-ne els duets amoroso, les cabalette i, en definitiva, els lluiments dels principals protagonistes i, aquests, normalment són tenors o soparanos.

Doncs bé, avui la meva intenció és trencar una llança a favor d'altres veus, potser menys populars, però que poden ser tant espectaculars com les de qualsevol altre intèrpret, alhora que sense elles l'espectacle líric no seria possible.

Per començar, baixos i barítons. I és que si pensem, per exemple en I Puritani (V. Bellini) a tots ens venen al cap, ràpidament, moments com A te, o cara o Son vergin vezzosa; però recordeu el duet entre baix i baríton Suoni la tromba, e intrepido io pugnerò da forte?; doncs val la pena tenir-lo clar. Piero Cappuccilli (baríton) i Nicolai Ghiaurov (baix):



Pel que fa a les veus femenines, tenim la clara tendència a venerar a les grans sopranos, però hem de tenir clar que les mezzosoprano també ens ofereixen moments deliciosos. I, sinó, fixeu-vos en la joveníssima Teresa Berganza cantant-nos el Voi che sapete de Le nozze di Figaro (W.A. Mozart):


I, per acabar, una raresa: la coneguda Casta diva de Norma (V. Bellini) interpretada per una veu de contralt, és Marian Anderson:



Així doncs, cal tenir en compte que l'important no és la tessitura de la veu, sinó l'art a l'hora d'usar-la.

divendres, 13 de febrer de 2009

UNA DEMOCRÀCIA FICTÍCIA

Faltava poca estona per al tret de sortida de la campanya de les eleccions autonòmiques al País Basc quan s'ha sabut que el Tribunal Constitucional tirava per terra l'última esperança de l'esquerra abertzale de ser present a aquests comicis. Els magistrats han denegat l'empara que havien demanat els representants de les plataformes Askatasuna i Democràcia 3 Milions després que, diumenge, el Tribunal Suprem va decidir anul·lar-ne les candidatures. La justícia considera que es tracta d'instruments per difondre els ideals d'ETA i Batasuna perquè la major part dels seus integrants, diuen, havien tingut alguna relació amb l'entorn etarra.

Les eleccions a Euskadi es faran en unes circumstàncies molt especials, ja que seran les primeres en què no hi haurà l'opció de votar per a l'esquerra abertzale. Ahir per la nit, quan faltaven escassos minuts perquè conclogués el termini, el Tribunal Constitucional va confirmar l'anul·lació de les candidatures de D3M i Askatasuna, després d'haver-les considerat hereves de la il·legalitzada Batasuna.

Els magistrats del Constitucional consideren provat que les dues marques electorals de l'esquerra abertzale formen part de l'estratègia de la banda terrorista ETA per mantenir la presència política a les institucions democràtiques.

(Font: www.3cat24.cat)

Segons ens diuen no permetran que l’esquerra abertzale es presenti a les eleccions basques ja que difonen els ideals d’ETA i Batasuna; ara bé, cert és que la violència d’ETA, en cap cas, pot ser justificada i deslegitima les idees que, al darrera, hi ha; però un estat de dret, que es diu democràtic, no hauria de permtre’s el luxe d’il·legalitzar idees. És a dir, contra el terrorisme mà dura, no es pot tolerar; però les idees han de poder defensar-se a les urnes, doncs a través de la repressió ideològica, segurament, l’únic que aconseguiran és que molts ciutadans no tinguin cap representant polític i, això, és clar, taca la democràcia i dóna arguments a aquells que no creuen en la via democràtica.

El benefici d'uns pocs no pot perjudicar els legítims desitjos d'uns ciutadans que en els propers comicis no tindran a qui dipositar la seva confiança política.


"Podran tallar les flors, però no acabaran amb la primavera"

Ernesto Che Guevara

dimecres, 11 de febrer de 2009

EL RISC D'ANAR AL DENTISTA

Des que l'he vist no puc deixar de riure:


Nota mental: dilluns vam obrir les portes i ja ens estem allunyant de l'òpera... bé, també es tracta d'això.

EL MÉS IMPORTANT ÉS EL MISSATGE

"Un anunci de promoció de la Costa Brava presentat a la fira de turisme Fitur utilitza una fotografia d'una platja de les Bahames. Tant l'agència publicitària que va fer l'anunci com el patronat Girona-Costa Brava han reconegut que sabien que la imatge no era del litoral gironí i n'han justificat l'ús perquè el més important era el missatge i el concepte que es volia transmetre i no tant la ubicació del lloc."
(Font: www.3cat24.cat)

Clar que si, amb dos collons!

Quan hagi d'anar a demanar feina posaré un currículum que no és el meu, però que gaudeix de títols, experiències i coneixements de llengües que no puc acreditar, però no hi fa res, l'important és el missatge. Si mai em veig amb la necessitat de lligar per internet, les fotos que enviaré les treuré d'alguna agència de models, tant hi fa, l'important és el missatge.

Aquest és el drama del nostre país, que les formes passen a segon terme, doncs el que realment importa és el missatge!

dimarts, 10 de febrer de 2009

ELS MITES, MITES SÓN (TOULOUSSE, A LA RECERCA DE FLÓREZ)


Aquells que em coneixen, per poc que sigui, sabran que hi ha un tenor líric-lleuger que m'ha fet fer molts quilòmetres, i no només perquè el porto a la ràdio del cotxe, sinó perquè he anat al seu darrera més enllà de les fronteres de Catalunya. Es tracta de Juan Diego Flórez, un cantant, especialista en el belcanto, que vaig escoltar-lo en directe, per primer cop, el novembre de l'any 2007, al recital que va oferir al Gran Teatre del Liceu, acompanyat al piano per Vicenzo Scalera, magnífic també.

Tal va ser l'emoció que un mes després vaig reservar hotel i vaig anar-me'n cap a Toulousse, doncs hi oferia un recital de característiques similars al de Barcelona.





En aquells moments per a mi Flórez era alguna cosa similar a un mite, un Déu del belcanto, un ésser d'execució vocal perfecte, aguts controlats, cant legato, fraseig clar i coloratura espectacular. Bé, encara ho penso ara.

Ara bé, al llarg del recital, en el que Flórez no va estar tant lluit com al Liceu, va passar una cosa que va ensenyar-me una lliçó: a l'arribar als bisos, Flórez va voler cantar la coneguda ària Una furtiva lagrima de l'òpera L'elisir d'Amore de G. Donizetti. Això és el que va passar (tot i que està prohibit gravar vídeos a dins dels teatres...):





El cas és que, des d'aleshores, em miro això del divisme amb certa distància, doncs tots els cantants, per bons que siguin, són persones i, com a tals, s'equivoquen, tenen problemes de veu i, és clar, poden decepcionar-te.

De tota manera, crec que és de justícia dir que Juan Diego Flórez, malgrat aquest error puntual, la resta de cops que l'he escoltat en directe, sempre m'ha emocionat molt, té unes qualitats vocals que el fan especial.

Per cert, si no l'heu pogut veure en directe teniu vàries cites per a poder fer-ho: el proper mes de maig cantarà La Fille du Régiment (G. Donizetti) a Bilbao (ABAO) i el març de l'any vinent ho farà al Liceu amb la gran Patricia Ciofi.

dilluns, 9 de febrer de 2009

I PURITANI (Teatro Comunale di Bologna) - un viatge accidentat i plaent


Amb aquest primer text us dono la benvinguda al que vol ser un espai de trobada d'aquells qui senten una especial atracció pel món de la lírica. Benvinguts/des tots/es!

Per començar, em desplaçaré fins a Bolonya, doncs el passat mes de gener vaig tenir la gran sort de poder assistir a la representació de l'òpera "I Puritani" de Vicenzo Bellini, amb el meu admirat Juan Diego Flórez en el rol protagonista (Lord Arturo Talbo) i, la per mi aleshores desconeguda, Nino Machaidze (Elvira), acompanyats de l'orquestra del Teatro Comunale, dirigida per Michele Mariotti (a qui ja vaig poder veure dirigint Flórez aquest passat estiu al festival del Castell de Peralada en un magnífic recital). Tot plegat, va ser el dia de l'estrena d'aquesta versió, el 8 de gener'09.


Aquell dia vaig llevar-me a Florència, doncs vaig aprofitar el viatge per a fer una mica de turisme i conèixer, per fi, aquesta bonica ciutat on, precisament, un llunyà 1607 hi va néixer, oficialment, l'òpera, amb la representació de "L'Orfeo" de Monteverdi.

Ja que la representació de "I Puritani" començava a les 20h30 i la cap de premsa no ens esperava fins al voltant de les 20h, és clar, vam aprofitar per llogar un cotxe a primera hora del matí i anar-nos-en cap a Bolonya (tant sols estan a una hora i mitja per carretera). El trajecte va ser per una autopista amb paisatges nevats, però sense cues, ni complicacions.

Els problemes van començar a aparèixer quan arribem a Bolonya i ens adrecem cap al centre de la ciutat per aparcar el vehicle i disposar-nos a fer una mica el "guiri"; i és que, segons vam poder saber més tard, i gràcies a que parlo una mica d'italià, no es pot circular per Bolonya (encara que no vam veure CAP cartell que ho informés), almenys que disposis d'un permís especial de residència i circulació pel casc històric, però, és clar, ningú va informar-nos-en (ni els de l'hotel, ni l'empresa que va llogar-nos el cotxe); parlo amb unes vigilants de la zona blava, m'expliquen que per a evitar pagar la multa, que ja m'haurien posat les càmeres de seguretat, hauria d'aparcar el cotxe a un aparcament privat (ja havia pagat dues hores de zona blava) i els del pàrquing ja farien els tràmits per a treure'm la multa (ja se sap que quan es viatja tot s'arregla pagant, quin remei...).

Solucionat l'aparcament, ens afrontem a les adversitats meteorològiques: neva. I la neu mai cau si fa calor, així que la Mariona (la meva companya) i jo ens centrem en la recerca d'algun lloc on prendre alguna cosa i, és clar, amagar-nos del fred, però, oh sorpresa!, només vam trobar dos bars al voltant de la Piazza Maggiore (allà on s'està l'estatua de Neptú); això si, a preu de turista, com no. Passa l'estona i el temps millora, cosa que aprofitem per a fer una mica de turisme i, com no, per comprar-nos una mica de roba (a Itàlia també hi ha rebaixes després de Nadal!).

Una mica abans de les vuit hem d'anar a retirar el cotxe de l'aparcament, doncs tanquen per la nit, busquem un lloc a la zona blava, ja que a aquella hora ni es paga ni està prohibit pels que no som residents de la ciutat i, el millor de tot, i per soprpesa dels bolonyesos: ens canviem de roba a dins del vehicle, ja que anem a una estrena al mític Teatro Comunale de Bolonya, a Itàlia! Un cop arreglats i havent estat el focus d'atenció d'alguns que passejaven per la zona, ens disposem a buscar un taxi per arribar a l'hora al teatre, però no en trobem cap fins a la Piazza Maggiore. Finalment un amable conductor de taxi s'atura, ens acull al seu cotxe i ens deixa just a la porta del Teatro Comunale di Bologna.









La cap de premsa del teatre ens atén molt amablement, però entestada en que li parli en anglès, quan jo m'expresso molt millor en italià! Finalment m'entrega les dues invitacions i li pregunto si podré saludar a Flórez després de la representació; m'assegura que no hi haurà cap problema, posarà el meu nom a la llista VIP i que hi podrem accedir per l'entrada d'artistes (magnífic!).

Abans d'anar cap a les nostres butques, decidim fer una mica el xafader i veure què s'hi cou a una estrena operística a Itàlia i, en efecte, el públic català, en general, és molt més "modern" que el d'allà: tot està ple de corbates, abrics de pèl i una mitjana d'edat que ronda, com a mínim, els 70 anys. Els hi queda molta feina per acostar l'òpera als més joves.

Com és previsible, i malgrat retrensmetre's en directe per la Rai 3, l'espectacle comença amb uns 10 - 15 minuts de retard, però l'espera val la pena. Des del primer minut, malgrat una orquestra inicialment un tant desordenada, dirigida pel jove Michele Mariotti (íntim amic de Flórez), gaudim d'un espectacle musical de primeríssim ordre, brillant, net... rodó!

Flórez en el seu rol està pletòric (tot i algunes crítiques que he llegit, assegurant que li queden pocs anys com a cantant, que el paper d'Arturo li va "gran", té una veu massa lleugera... De cap manera! Aquests crítics no crec que escoltessin la mateixa òpera que jo!).

El gran dubte no era com cantaria Flórez, doncs ja l'havia escoltat abans en directe, sinó la jove Nino Machaidze, i dic jove perquè té la mateixa edat que jo, bé ella ho és una mica més que jo, doncs va néixer el 8 de març del 83 (jo sóc el 22 de febrer del mateix any). Malgrat la seva manifesta joventut, Machaidze va ser una Elvira juvenívola, brillant, amb un cant perfectament lligat, registres aguts nets, una coloratura molt ben entesa i gran intel·ligència interpretativa (malgrat la pèssima regia de Pier'Alli).

De fet, tot el repartiment va estar a l'alçada de les espectatives i, inclús la Mariona, qui de tant en tant em critica la meva passió per l'òpera, mentre els cantants estaven a escena em comentava: - ho estan fent molt bé, no? (la cara d'emoció no tenia preu!).

Finalment, el duet "Finì... me lassa" va ser una experiència que trigaré molt a oblidar! Crec que és un dels duets amorosos més bells del món de l'òpera; doncs hi ha tragèdia, bogeria, retrobament, felicitat, por, il·lusió...

Com no pot ser d'una altra manera, sortim del teatre amb un somriure d'orella a orella i ens disposem a tornar cap a l'hotel. Abans, però, haurem de retirar el cotxe de la zona blava i aparcar-lo algun lloc per poder anar a l'hotel, un cop fet el trajecte de tornada fins a Florència. Un altre dia ja us explicaré que si heu d'aparcar, de nit, a Florència, millor que aneu, directament, a l'aparcament de l'estació, doncs és l'únic que resta obert més enllà de les dues de la matinada, cosa que vam haver d'esbrinar, és clar, els de l'hotel no van saber dir-nos-ho.

Per cert, la cap de premsa no va posar-me a cap llista i no vaig poder saludar a Flórez. Un altre cop serà, no? El caos italià va estar present durant tot el viatge, ara bé, segurament sense aquesta folla manera de viure, l'òpera no hauria existit.