dimarts, 30 de març de 2010

NO HO TROBEU PRECIÓS?

Avui no escriuré garire, tant sols us convido a veure el vídeo que us adjunto i us plantejo la pregunta que dóna títol a aquest post: no ho trobeu preciós?




És, com no, Jaume Aragall.

Per cert, aquesta setmana no hi ha Moments d'Òpera radiofònics.

dilluns, 29 de març de 2010

INICIACIACIÓ A L'ÒPERA, SESSIÓ # 6

La del passat divendres va ser la darrera sessió del taller d'iniciació a l'òpera, que durant sis sessions, he ofert a la Biblioteca Popular Santa Oliva d'Olesa de Montserrat.

Tal i com ja vaig explicar a aquest blog la passada setmana, el tema d'aquesta darrera sessió van plantejar-lo els mateixos alumnes, que van escollir conèixer alguns dels més populars intèrprets i, ells mateixos, em van ajudar a confeccionar la llista. Així vam conèixer les principals dades biogràfiques i vam escoltar alguna peça rellevant de Maria Callas, Joan Sutherland, Montserrat Caballé, Luciano Pavarotti, Jaume Aragall, Josep Carreras, Edita Gruberova i Juan Diego Flórez.

Més enllà de les anècdotes i curiositats de totes aquestes grans veus, la darrera trobada va servir per constatar dos fets: l'òpera enganxa si t'ajuden a entendre-la inicialment, i que compartir allò que estimes amb persones que estan predisposades a gaudir-ne, és fantàstic.

A nivell personal, he experimentat unes sessions de treball en les que hem gaudit (almenys jo) de l'òpera, compartint coneixements i, sobretot, constatant que les representacions operístiques poden ser -i en molts casos, són- màgiques.

Si a través d'aquest taller, aquells que hi han participat s'animen a acostar-se als teatres d'òpera i escoltar-ne a casa, i això els agrada tant com a mi, ja haurà valgut la pena.

N'estic molt satisfet i content. Quan serà el proper?

divendres, 26 de març de 2010

VITTORIA AL CAPITOL

Una gamberrada molt intel·ligent. Posem al damunt d'un escenari un piano, una soprano i una actriu còmica, i ho barregem tot. Què pot sortir-ne? Les opcions són moltes, però ben poques et porten a una delícia teatral amb molt bon sentit de l'humor i amb referències a clàssics com Shakespeare, Lorca o Verdi.

No és aquesta una proposta que pretengui donar lliçons de literatura ni de lírica, ni tant sols és rigorosa amb cap de les disciplines que esmentem, però el cert és que la combinació resulta molt bona, ja que fa riure, pensar i gaudir de la música. Això si, no és un espectacle apte per a puristes que no saben veure en l'humor una via d'escapamant de la rutina diària.

El text i la direcció és responsabilitat de Marc Rosich i Antonio Calvo, els quals han sabut riure's d'ells mateixos, per traslladar a l'escena petits esboços de grans obres (tant literàries com líriques), sense fer-nos posar vermells si no les coneixem al detall. I és que es tracta de relacionar-nos amb els grans autors de tu a tu, sense complexes.

Fins el dia 18 d'abril teniu l'oportunitat d'acostar-vos a la sala 2 del Club Capitol per viure una obra de teatre que combina amb molta elegància el text teatral amb l'òpera, i que va a càrrec de l'actriu Gretel Stuyck i la soprano dramàtica Begoña Alberdi. La primera encarna a la càndida -i un tant tòtila- Ofèlia, i la segona s'encarrega d'interpretar a una molt verdiana Lady Macbeth. Val a dir que les dues estan genials.

De fet, no hauria de sorprendre'ns el bon gust del resultat, doncs ha estat cuinat a una de les cuines que amb més amor tracten el teatre: el Festival Lola, que cada any conjuminen des de Tramateatre.

No us ho perdeu, feu-me cas!

dimecres, 24 de març de 2010

GENIUS

Avui no us parlaré d'òpera, sinó que us proposaré una obra de teatre que a partir de divendres, i fins el dia 18 d'abril, podrà veure's a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta de Genius, una proposta de la jove companyia La Guapa i que dirigeixen l'olesà Xavi Povill i Marc Angelet (qui també és autor de la dramatúrgia). Es fa difícil fer una sinopsi del text sense desvetllar res d'important, només puc avançar-vos que es tracta d'una obra teatral que combina humor i ciència-ficció.

Què passaria si un individu descobreix que té el do de detectar genialitats en terceres persones i, alhora, les pogués posar a la pràctica?

Podeu imaginar-vos que no sóc massa amic de propostes trencadores i massa "imaginatives", però en aquest cas, tot i que l'argument pot semblar-vos rar, francament val molt la pena. Vaig tenir l'oportunitat de veure'ls el passat cap de setmana a la sala petita de La Passió d'Olesa, i vaig passar-ho molt bé. Van saber mantenir-me atent durant els 90 minuts d'espectacle, per això us ho vull recomanar.

La posada en escena és senzilla, si bé molt pràctica per les moltes complicacions dels moviments escènics; els actors estan molt ben escollits i en tot moment són molt creïbles, i la direcció és molt precisa, doncs cal una bona batuta -si és vàlid el símil musical- per a que tots els moviments escènics siguin tant nets com els hem pogut veure.

És més, al marxar cap a casa després de l'espectacle vaig estar donant voltes a allò que vaig veure, símptoma evident que no em va deixar indiferent.

Així doncs, no us ho perdeu, a la Biblioteca de Catalunya teniu l'oportunitat de contactar amb un grapat de genis, o no.

dimarts, 23 de març de 2010

LA TREMENDA ULTRICE SPADA!

Tal i com ja va vam anunciar la passada setmana, dimecres centrarem els Moments d'Òpera en una creació de Vincenzo Bellini i Felice Romani estrenada a La Fenice de Venècia l'11 de març de 1830 i que té per títol I Capuleti e i Montecchi. On es narra la romàntica -en el més dramàtic sentit de la paraula- història d'amor entre Giulietta i Romeo, popularitzada gràcies a l'excel·lent llibre de William Shakespeare.

La llegenda de Romeu i Julieta, situada inicialment a Siena per Masuccio Salernitano (s. XV), va ser transportada, més tard, a Verona per una narració de Luigi Da Porto (1524) i per la novena de les “novel·les curtes” de Matteo Bandello, publicada a la segona meitat del segle XVI. Sobre aquestes narracions i, sobretot, la de Da Porto, Shakespeare va escriure el seu admirable drama “Romeo and Juliet”, de la que en publicà una primera edició l’any 1597.

Per composar aquesta òpera, Bellini tant sols va disposar d’un mes i mig. Un termini molt breu en un autor que es prenia molt de temps per a la composició. Que ho pogués fer s’explica ja que va poder recuperar trossos de l’òpera Zaira, que havia fracassat l’any anterior a Parma i no es creïa que tornés a circular per Itàlia. Algunes peces de Zaira van ser incorporades i moltes reescrites i Bellini va afegir, a més, una ària per a Giulietta, procedent de la seva primera òpera Adeldon e Salvini. El resultat va ser una òpera nova que va ser molt ben rebuda a Venècia i va suposar un important pas endavant per a Bellini.

El compositor, en la creació dels personatges, va deixar-se endur per l’estètica belcantista encara en vigor a aquella època, que exigia veus lleugeres i flexibles en els papers masculins (papers que només uns anys abans interpretaven els castrati). Aquest costum va mantindre’s viu durant molts anys, per això Bellini va escriure el paper de Romeo per a una mezzosoprano de coloratura, primant l’estètica de la veu per sobre de la credibilitat del personatge –cosa que l’any 1966 va rectificar el mestre Claudio Abbado, donant pas a la versió que dimcres oferirem-. En canvi, el paper de Tebaldo sí que correspon a un tenor líric lleuger, un tipus de veu i tècnica vocal que ja existia en aquella època.

I Capuleti e i Montecchi, malgrat la seva manifesta inadequació a l’esquema modern de parella amorosa, ha tingut una vida teatral força persistent. I aquesta setmana tindrem l'oportunitat de conèixer-la a fons.

Pel que fa a les veus, destacarem la molt celebrada interpretació de Jaume Aragall (Romeo), Luciano Pavarotti i Juan Diego Flórez (Tebaldo) i, entre d'altres, Margherita Rinaldi (Giulietta).

Recordeu que els Moments d'Òpera s'emeten els dimecres al migdia al 90.1FM, online o, un cop emès, us ho podreu descarregar del podcast del programa.

Afegeix-te al grup Moments d'Òpera del facebook!

UNA "FILLE" PER LA RECONCILIACIÓ

Confirmat. El públic del Liceu ha fet les paus amb la soprano Patrizia Ciofi. Després de la desagradable reacció del públic de fa tres anys, quan Ciofi va suplir a Edita Gruberova en el rol protagonista de Lucia di Lammermoor (G. Donizetti), ha estat amb un altre paper donizettià quan ha pogut demostrar les seves virtuds i recollir, així, l'estima dels habituals al Gran Teatre.

Aquesta nit, he tingut la segona oportunitat d'escoltar el duet Flórez-Ciofi al capdavant de la Fille du Régiment que signa Laurent Pelly. En un anterior post ja vaig valorar MOLT positivament aquesta reggia, de manera que avui no em repetiré, ja que es confirma l'excel·lent direcció i la brillant idea, en quant a tot el plantejament escènic es refereix.

Per cert, l'orquestra simfònica del Liceu -dirigida per Yves Abel- ha seguit sonant força malament, la secció de vents, si bé al principi semblava haver solucionat els problemes persistents a la primera representació, a mesura que ha avançat la funció -inclús- han sonat pitjor. A Barcelona tenim una assignatura pendent pel que fa a aquest tema, i que ja fa massa temps que estem arrossegant.

La gran protagonista de la nit, sense cap mena de dubte, ha estat la soprano Patrizia Ciofi qui, molt entregada, ha sabut enamorar a tot el públic gràcies a les seves molt bones arts, ja que ha cantat a un nivell altíssim, jugant a l'escena i mostrant molta complicitat i ganes d'agradar a un públic que 3 anys enrera la va xiular. Fins ha parlat en català! -La meva tieta petitona, referint-se a la que, al final, sabem és la seva mare. Un 10! Segons m'han comentat persones properes a la cantant, de moment no hi ha cap contracte signat que possibiliti la seva tornada al coliseu de les Rambles, però confio que després de l'èxit recollit amb aquesta fantàstica fille, tard o d'hora, tornarem a tenir-la a casa.

En canvi, avui Flórez, si bé és complicat criticar-lo, doncs ja voldria cantants com ell més sovint al GTL; avui s'ha mostrat un pèl fatigat, cosa que no vol dir que hagi cantat malament, és clar. Ara bé, no sé si m'ho ha semblat a mi, però al final dels 9 dos -que no ha bisat-, un sector del públic de la 4a i 5a planta l'han xiulat. Francament, no entenc el motiu. Espero que hagi confós els crits de "bis-bis" amb una xiulada i una mica de cridòria, doncs de cap de les maneres Flórez es mereix cap crítica per la seva actuació d'aquesta nit. I això no ho dic com a un admirador incondicional -que ho sóc-, sinó des d'un punt de vista tècnic: ha cantat molt bé, potser no tant com ens té acostumats, però molt millor del que estem habituats a escoltar.

En essència, Ciofi s'ha reconciliat amb el públic del Liceu i Flórez ha decebut a part del públic, cosa que pot passar quan sempre es canta de manera magistral, aquella nit que cantes molt bé -sense arribar a les excel·lències "rutinàries"-, hi ha qui en vol més. És el problema de ser un dels cantants més ben valorats del moment.

diumenge, 21 de març de 2010

INICIACIÓ A L'ÒPERA, SESSIÓ # 5

La del passat divendres va ser una sessió que vam dedicar a conèixer termes propis del món de l'òpera i curiositats relacionades amb les representacions: quan aplaudir, què cridar, quan es fa un "bis", etc.

I també va servir per escollir què volen tractar a la darrera sessió, i és que quan vaig programar el taller vaig oferir-los la possibilitat de dedicar l'última classe a allò que els cridés més l'atenció. Així que van plantejar unes quantes possibilitats: Verdi, els cors, els autors més influents, fer un recull de cantants... I l'opció guanyadora va ser fer un repàs a alguns dels principals cantants de la història, cosa no gens fàcil, ja que, tot i que vam escollir-ne sis, amb una hora i mitja hi ha prou temps per a fer entendre les virtuts de sis excel·lents intèrprets?

Per una altra banda, estic especialment orgullós d'haver aconseguit que gran part dels participants del taller hagin descobert el fascinant món de l'òpera, així que segurament a partir d'ara seran ells els que a través de la seva curiositat aniran ampliant els seus coneixements operístics. Ha estat un honor.

divendres, 19 de març de 2010

THE "OPERA" SHOW

Ahir vaig assistir a l'estrena de l'espectacle teatral THE OPERA SHOW, que fins el dia 4 d'abril pot veure's al teatre Victòria. El plantejament inicial és interessant, doncs -abans de veure'l- pots llegir que és una proposta que vol acostar l'òpera als més joves, de manera que és un espectacle on s'hi canten peces d'òpera de totes les èpoques, des del barroc al s. XX, per acostar aquest gènere al gran públic.

Bé, cert és que a l'escenari s'hi reconeixen melodies operístiques, però ja és prou significatiu que, un cop arribes al teatre, el primer que veus a l'escenari -a banda de la cortina-, són uns altaveus de dos metres d'alçada. Mals auguris. Allà no hi ha cantants d'òpera, tots porten micròfon i les partitures estan adaptades a les seves veus, on les exigències naturals del repertori no fan acte de presència en cap moment. Per no parlar dels instrumentistes... crec que mai he escoltat una formació que soni tant malament, desordenada i desafinada.

Especialment tràgica és la versió heavy que fan de l'ària de la Reina de la nit de La Flauta Màgica (WA Mozart).

En quant a la posada en escena, cert és que volen que ens recordi al Cirque du Soleil, però només és això: un record llunyà. La història no és tal cosa, doncs a cada acte el vestuari i el maquillatge canvia, i les danses també, cosa que no et permet seguir un fil conductor i, si hi és, no vaig saber-lo veure. Total, més show que òpera, un antídot al bon gust musical.

De tota manera, en el fons sí que estan fent un favor a l'òpera, doncs si algun dels espectadors allà presents s'acosta a una representació operística de debò, encara que el cantant tingui una mala nit, caurà de cul a terra en sentir què pot fer una veu i una orquestra.

Així doncs, si us agrada l'òpera, aneu al Liceu i deixeu-vos d'invents.

dijous, 18 de març de 2010

"EL PÚBLICO DEL LICEO ES COMO EL DE ANTAÑO"

Aquest seria un possible titular de l'entrevista que ahir el periodista Josep Cuní va fer al tenor Juan Diego Flórez a Els Matins de TV3. Donat que és poc habitual escoltar a programes d'informació general bones entrevistes operístiques, he cregut oportú posar-la al web.

Aquí va:


Per cert, fins a la data Flórez està aconseguint un fet històric: a totes les representacions de La Fille du Régiment (G. Donizetti) d'aquests dies al Liceu ha repetit cada nit l'ària dels nou dos (fent-ne, per tant, 18), cosa que mai abans havia passat amb cap altre cantant. Encara hi ha qui dubta que Flórez és el millor tenor líric-lleuger del moment (per no dir de la història)?

dimarts, 16 de març de 2010

OH, SOAVE FANCIULLA

Aquesta setmana ens fixarem en una òpera en quatre actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, basat en la novel·la per entregues de Henri de Murger “Escenes de la vida bohèmia” (publicada a París entre els anys 1847 i 1849). Van estrenar-la al Teatro Regio de Torí, l’1 de febrer de 1896. A Catalunya va arribar el 10 d’abril de l’any 1898, al Gran Teatre del Liceu. No és cap secret que la protagonista dels Moments d'Òpera d'aquesta setmana és La Bohème de Giacomo Puccini.

Les “Escenes de la vida bohèmia” de Henri de Murger tenen poc a veure amb l’ambient amorós, romàntic i tendre que respira el llibret de La Bohème desenvolupat per Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, com a un encàrrec de Puccini. I és que mentre Henri Murger va entestar-se en ressaltar la cara dura dels bohemis de l’època, Puccini va posar l’accent en la bondat, la tendresa i l’amor. L’argument està situat en l’època del “rei burgès”, Lluís Felip d’Orleans (qui va regnar entre els anys 1830 i 1848).

Un dels motius pels quals el relat de Murger va cridar l’atenció de Puccini va ser perquè li van recordar la seva època d’estudiant a Milà, quan ell també havia de fer esforços per a viure de la seva beca. Un altre motiu és que Puccini va saber que el compositor Leoncavallo també estava treballant aquest text, de fet Puccini va aconseguir estrenar-lo un mica més d’un any abans que Leoncavallo. De totes maneres, les consideracions populars d’ambdues òperes no deixa lloc pels dubtes: tot i que la de Leoncavallo està més ben adaptada al text original, la versió de Puccini és la que més ha dominat el panorama operístic internacional.

Com a bon autor verista, Puccini va decorar aquesta òpera amb alguns destacats leitmotiv (recurs musical que defineix a cada personatge i que sona cada cop que es fa referència a ell).

En el capítol de veus que escoltarem al programa, cal destacar la gran versió -per mi la millor- de Jaume Aragall o la del jove tenor mexicà Rolando Villazón, a banda de veus com la de Montserrat Caballé. En essència, un bon reapartiment per una molt popular òpera.

Recordeu que podreu escoltar el resum de La Bohème (G. Puccini) dimecres al migdia a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast dels Moments d'Òpera.

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook, on ja som més de 150.

PS: la setmana vinent coneixerem l'òpera I Capuleti e i Montecchi de V. Bellini (on també gaudirem de la veu d'Aragall, vestit per a l'ocasió a la foto d'aquest post).

diumenge, 14 de març de 2010

IMATGES DE "LA FILLE" DEL LICEU

Crec que no erro massa si afirmo que la producció de La Fille du Régiment (G. Donizetti), que fins el dia 25 podem veure a Barcelona, és de les millors que s'han vist al Gran Teatre del Liceu darrerament.

Doncs bé, ja que molts hem tingut la sort de viure-la en directe, molts encara heu de gaudir-la i alguns repetirem, i ja que des del coliseu de la rambla han volgut compartir aquesta alegria amb tothom, us adjunto unes imatges de la part més popular -que no la millor- d'aquesta òpera. Tot i que no hi podem veure el bis, si que s'aprecia la facilitat de Juan Diego Flórez interpretant els temuts 9 dos de pit. Aquí va:



Tot i que a jutjar de les cròniques de les representacions protagonitzades per Flórez, al final haurem de dir que la fille té una ària de 18 dos, doncs el peruà ens està malacostumant...

dissabte, 13 de març de 2010

INICIACIÓ A L'ÒPERA, SESSIÓ # 4

Divendres, a les 19h, va començar la quarta sessió del taller d'iniciació a l'òpera que estic impartint a la Biblioteca Popular Santa Oliva d'Olesa de Montserrat. Fins a la data ja havíem conegut la història de l'òpera (des de l'origen fins a dia d'avui), vam conèixer -al detall- l'òpera Carmen de G. Bizet que vam veure a Sabadell, hem conegut les diferents tessitures de la veu masculina i aquesta setmana ha tocat conèixer les veus de dona.

De manera que els participants al taller han pogut apreciar les moltes diferències vocals que hi pot haver entre una, o una altra, intèrpret i, alhora, poder classificar els diferents tipus de veu que podem trobar-nos a una representació operística.

De moment, a nivell personal, està resultant una experiència molt grata. Els divendres se'm fan llarguíssims fins que no arriba la classe i, en canvi, la trobada a la biblioteca se'm fa curtíssima. A la darrera sessió, algunes alumnes van començar a dir-me que, potser, aquest taller hauríem d'allargar-lo una mica, doncs estan passant-s'ho molt bé. Aquesta és una de les floretes més maques que m'han dit.

Gaudir de l'òpera està a l'abast de tothom, ja que només cal una mica de curiositat, ganes d'aprendre i, sobretot, estar disposat a passar-ho MOLT bé.

La setmana vinent ens fixarem en les "paraulotes" pròpies del gènere i la "litúrgia" operística.

dijous, 11 de març de 2010

ELS MOMENTS D'ÒPERA

Aquest blog té el seu origen en el meu amor a l'òpera, una estima que neix a la ràdio, on he après a apreciar aquesta meravella musical a través de col·laboracions i, darrerament, els resums argumentals i musicals que anomeno Moments d'Òpera.

Doncs bé, ara poso al vostre abast una altra eina per poder escoltar online o descarregar-vos aquests programes, on cada setmana resumeixo l'argument, la història, els antecedents històrics i, com no, escoltem els moments musicals més bells. Tot en tant sols uns 54 minuts de durada.

Es tracta d'un podcast -d'anar per casa- on trobareu tots els programes d'aquesta temporada i que cada setmana s'anirà actualitzant. A més, si adjunteu l'adreça a la llista de blogs que seguiu podreu estar al dia de tot el que s'hi penja. Aquesta és l'adreça: http://momentsopera.mypodcast.com/

I el catàleg és aquest:

- Die Fledermaus (J. Strauss)
- Il Pirata (V. Bellini)
- L'italiana in Algeri (G. Rossini)
- La Traviata (G. Verdi)
- Linda di Chamounix (G. Donizetti)
- Alcina (GF Händel)
- Cavalleria Rusticana (P. Mascagni)
- Il Trovatore (G. Verdi)
- Pagliacci (R. Leoncavallo)
- Il matrimonio segreto (D. Cimarosa)
- Tannhäuser (R. Wagner)
- L'elisir d'amore (G. Donizetti)
- Tancredi (G. Rossini)
- Ariadne auf Naxos (R. Strauss)
- Norma (V. Bellini)
- Carmen (G. Bizet)
- Luisa Miller (G. Verdi)
- La Fille du Régiment (G. Donizetti)

i la setmana vinent...

- La Bohème (G. Puccini)

Dir-vos que la descàrrega és totalment gratuïta, no conté publicitat i que, alhora, us podeu subscriure, de manera que quan es carreguin els nous programes, automàticament us apareixerà al vostre iTunes.

Ah! Si teniu qualsevol proposta, només heu de fer-m'ho saber, i dedicaré un programa a parlar de l'òpera que em digueu.

dimarts, 9 de març de 2010

POUR ME RAPPROCHER DE MARIE

Primer vaig parlar-vos del full informatiu, després vam conèixer les biografies, l'endemà l'argument i ahir la crònica de la primera representació. Què falta? Escoltar-la, no?

Això és el que us proposo aquesta setmana als Moments d'Òpera: el resum argumental i musical de la Fille du Régiment de Gaetano Donizetti.

En el capítol de veus escoltarem, com no, el Tonio de Juan Diego Flórez, tot i que també recordarem la versió de Luciano Pavarotti. Marie serà interpretada, entre d'altres, per Natalie Dessay, Edita Gruberova i Diana Damrau.

Tot plegat, com cada setmana, dimecres al migdia al 90.1FM, online o descarregant-vos-ho (un cop emès) del podcast de l'emissora.

Aquí va un petit tastet, el que dóna títol a aquest post:


Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.

dilluns, 8 de març de 2010

18 "DOS DE PIT"!!


Aquest és el nombre del prodigi vocal que el tenor Juan Diego Flórez ha demostrat a la primera representació de La Fille du Régiment de Gaetano Donizetti que ahir, diumenge, va posar-se en escena al Gran Teatre del Liceu.

Però vull començar per la posada en escena. És habitual que al Gran Teatre se'ns mostrin direccions escèniques que no entenem i que afecten el normal desenvolupament de l'espectacle, fent-nos marxar -en vàries ocasions- emprenyats, pel pèssim plantejament. Ahir, però, la sensació va ser ben diferent, ja que Laurent Pelly ha escenificat un espectacle total, on hi guanya l'actor (se'ls nota molt còmodes amb la interpretació) i hi guanya l'espectador, doncs proposa alguns girs i un plantejament certament molt divertit, pràctic i solvent que, francament, estic d'acord amb el Sr. Matabosch quan divendres, a la roda de premsa on van presentar l'espectacle, va assegurar que aquesta és la millor fille del moment.

Ja que no ens mosseguem la llengua quan critiquem les decisions ultramodernes i trencadores, avui hem d'aplaudir -i així ho hem fet al teatre-, la genial idea de Pelly i l'encert de contractar-la pel Liceu.

En quant a les veus, cert és que Patrizia Ciofi no és Natalie Dessay -per a mi la millor Marie-, però també s'ha de reconèixer que ha fet un gran treball, demostrant les seves capacitats i entrega, i aconseguint recuperar els aplaudiments del públic del Gran Teatre, després de la desagradable reacció dels oïents a la seva darrera visita, fa ja unes temporades. En cap cas se l'ha notat incòmode, no hem detectat cap esquerda a la veu, tot i que la seva veu -no sé com definir-la- sona com si estés "afònica", sense estar-ho, és clar.

Victoria Livingood ha estat una solvent Marquesa de Berkenfield, sense arribar a l'excel·lència ha sabut donar la comicitat necessària al personatge i ha estat millor actriu que cantant. Res se li pot criticar, tot i que no ha acabat de brillar en cap moment.

El sergent Sulpice ha anat a càrrec d'un molt -i ben- caracteritzat Pietro Spagnoli, qui ha estat a l'alçada de les espectatives i ha ofert una gran tarda: comicitat, interpretació i bones arts al damunt de l'escenari.

Haig de reconèixer que quan vaig saber de la presència d'Ángel Pavlovsky a la producció de Barcelona, vaig posar-me a tremolar. Però un cop vist el seu treball s'ha de reconèixer que juga molt bé les seves cartes i dóna molt de joc al segon acte de l'espectacle.

Ara bé, si hi ha un al·licient per acostar-se al Liceu, aquest és Juan Diego Flórez, per mi el millor Tonio de la història. La seva interpretació és excel·lent en tots els sentits: entrega, interpretació i, com no, vocalitat. A banda dels 18 dos de pit que ha ofert, en bisar la molt popular "Pour mon âme" -un prodigi en sí mateix-, la seva "Pour me rapprocher de Marie" del segon acte, ha estat el millor de la tarda, sense cap mena de dubte. Tal i com el mateix Flórez va dir a la roda de premsa, si la gent s'acosta al teatre per escoltar els "nou dos", descobrirà altres moments molt més bells. I així ha estat.

La direcció musical, que ha anat a càrrec de Yves Abel, ha començat un tant irregular -amb problemes amb els vents-, però al llarg de l'espectacle ha anat millorant, sense arribar a l'excel·lència de la resta de la producció.

En essència, la combinació d'escena i repartiment és immillorable, a més la producció reserva certes sorpreses i referències a Catalunya que, segur, us encantarà conèixer.

Si ja teniu entrades per anar a veure aquesta GRAN Fille du Régiment, us felicito. Si no les teniu encara, us planyo, doncs l'ocupació ronda el 98% i, francament, us perdreu el millor espectacle de la temporada.

diumenge, 7 de març de 2010

"LA FILLE DU RÉGIMENT" - L'ARGUMENT

Donat que al Gran Teatre del Liceu aquesta mateixa tarda, a les 17h, s'hi estrena la producció de Donizetti, avui us proposo conèixer l'argument, de manera que si aneu al teatre, ja coneixereu allò que s'ho cou a l'escenari. Recordeu que en un anterior post ja hem repassat les biografies de totes les persones que participen de la producció de la Fille du Régiment.

Antecedents:

La fille du régiment, opéra comique de Gaetano Donizetti, amb llibret de Jean-François-Alfred Bayard i Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges, fou estrenada a París el 1840 a l’Opéra Comique amb un èxit discret i l’hostilitat dels músics francesos, com Berlioz, recelosos de la fama creixent de l’italià. El mateix 1840 La Scala en donà la versió italiana, La figlia del regimento. L’èxit decisiu arribà gràcies a la represa a París el 1850, amb la famosa soprano Henriette Sontag, i l’òpera es mantingué en el repertori francès amb assiduïtat (el 1914 assolí les mil representacions).

L’acció se situa al Tirol l’any 1805 en el moment d’expansió de les tropes de Napoleó pels territoris dels Habsburg, després de la batalla d’Austerlitz, quan es creà la Confederació del Rin dominada per l’Imperi francès. Això explica la manca d’accions bèl·liques i la presència de les tropes franceses vista des d’un punt de vista benigne i amistós.

Acte I

Als afores d’un rústec poblet de muntanya, un grup de pagesos vigila el pas de l’exèrcit francès que s’acosta, mentre que les dones resen. Entre la gent veiem la pretensiosa marquesa de Berkenfield, morta de por, assistida pel seu majordom Hortensius. Hi ha una gran alegria quan un pagès diu que els francesos ja són lluny. La noble dama havia deixat el seu castell per dirigir-se a Àustria i evitar les lluites al Tirol i es refugia en una cabana mentre Hortensius va a recuperar la seva carrossa.

Aviat troba el sergent Sulpice, del 21è regiment francès de granaders, que li dóna permís per continuar el seu camí amb la vella dama. Sulpice, de caràcter rude i cor noble i generós, resta sol i sent arribar Marie, la cantinera, protagonista de l’òpera: una noia bonica, vital i alegre que quan era un infant va ser recollida pel regiment i va fer-se gran al so dels timbals. Els soldats es consideren els seus pares, l’estimen amb tendresa i la van nomenar cantinera del regiment.

El sergent creu que ja ha arribat l’hora de casar-la i la interroga sobre un foraster amb el qual l’han vista parlar. Marie diu que es tracta de Tonio, un jove tirolès que li va salvar la vida quan queia per un espadat, que és una excel·lent persona, que estan enamorats, però que han decidit que el seu amor no és possible, perquè el seu marit ha de ser soldat del regiment.

Arriben els soldats que han detingut Tonio, que identifiquen amb un espia perillós i volen condemnar-lo a mort. Marie intervé ràpidament i els convenç que aquest jove és el seu salvador. El brindis amb rom que proposa Sulpice s’acompanya dels entusiastes i marcials cuplets de Marie.

Sona la retreta i aviat reapareix Tonio, que fa saber a Marie que no està disposat a perdre-la, que l’estima de tot cor. Sulpice sorprèn els dos enamorats i intenta imposar la seva autoritat, però sense cap resultat. Marie assegura que no es casarà si no és amb l’atractiu tirolès, i Tonio surt per convèncer els altres soldats que permetin el seu casament.

Arriben la marquesa de Berkenfield i Hortensius; la dama ha decidit tornar al seu castell i demana la protecció del 21è regiment. Sulpice, en saber el nom d’aquest castell, té una impressió molt forta. Havia estat un gran amic del capità francès Robert, el qual havia tingut una relació amorosa amb una Berkenfield –segons la marquesa, germana seva– de la qual havia nascut una nena. Abans de morir, Robert va confiar la seva filla a un vell servidor perquè la portés a la marquesa, però en una altra acció bèl·lica el pobre vell va morir. La noble suposa que la criatura, que seria, si visqués, la seva única descendent i hereva, devia perdre la vida, però Sulpice la identifica immediatament amb la seva estimada cantinera Marie. Una carta difícil de desxifrar de la qual ja s’havia parlat abans serveix de prova irrefutable que Marie és la filla del capità Robert i una Berkenfield.

Marie torna i es troba amb la gran sorpresa de ser membre d’una noble i rica família. La marquesa decideix emportar-se-la tot seguit i intentar educar-la d’una manera adequada a la seva condició, per a la qual cosa venç la inicial reticència de la noia amb la carta del seu pare.

El cor de soldats apareixen en escena cantant un himne marcial i arriba també Tonio, vestit de soldat francès, que acaba d’allistar-se al regiment per poder aspirar a la mà de Marie i amb la famosa i arriscada cavatina «Ah! mes amis quel jour de fête» aconsegueix que els militars es posin al costat dels enamorats. Però l’alegria es converteix en tristor quan el sergent anuncia la decisió de la marquesa d’endur-se Marie per donar-li una bona educació.

La malenconia de Marie davant aquesta decisió i el dolor de separar-se dels seus companys i del seu amor s’expressa en la no menys coneguda romança «Il faut partir». Els dos protagonistes canten un breu i líric duo, Marie s’acomiada de cadascun dels soldats i la marquesa s’endú la noia entre les darreres promeses d’amor dels amants.

Acte II

En un saló d’un palau luxós, la marquesa de Berkenfield i la seva amiga, la ridícula duquessa de Crakentorp, parlen sobre el contracte de matrimoni que han de signar entre Marie, la neboda retrobada, i el nebot de la duquessa. Fa tres mesos que Sulpice, ferit en una batalla, es troba convalescent al palau gràcies a les súpliques de Marie, i la marquesa, que desconfia de l’actitud aparentment dòcil de la noia, demana ajuda al vell soldat perquè la convenci.

Aquesta nit se celebra una festa per celebrar les esposalles i la marquesa obliga Marie a fer el darrer assaig de la peça de cant que ha de protagonitzar per convèncer els seus amics que és una noia refinada, no una vulgar cantinera. L’assaig esdevé un cant nostàlgic i rebel de Marie i el sergent, davant la irritació creixent de la marquesa.

Resten sols Sulpice i Marie i el militar intenta de bona fe convèncer la noia de la conveniència d’entrar al gran món i casar-se amb un duc, però ella es lamenta amargament i se sent molt desgraciada. Quan resta sola a escena, canta la gran ària del segon acte, en la qual inicialment expressa amb tristesa i elegància els seus sentiments, però quan sent al fons la marxa militar del regiment que arriba a salvar-la canvia radicalment el seu estat d’ànim, corre a la finestra i amb gran alegria canta la cèlebre cabaletta «Salut à la France!», que esdevingué gairebé un himne nacional.

Els soldats abracen Marie i s’avança Tonio, condecorat amb una medalla per les seves proeses a l’exèrcit. Resten sols Tonio, Marie i Sulpice, que canten un alegre i deliciós trio. Entra la marquesa i s’indigna de trobar Tonio amb la noia. L’enamorat intenta convèncer la marquesa amb el cant d’una bella romança, però aquesta es mostra hostil una vegada més. Tonio decideix jugar fort i revelar un secret que ha descobert: Marie no és filla de la germana de la marquesa de Berkenfield per la senzilla raó que la marquesa és filla única. Ella explica aleshores la veritat al sergent Sulpice: filla d’una noble casa, es va enamorar del capità Robert, de l’exèrcit napoleònic, i dels seus amors va néixer una filla que va amagar per mantenir el seu bon nom. Els avatars de la guerra van deixar la criatura orfe del pare i extraviada, fins que com s’ha explicat a l’inici, el regiment 21 la va adoptar.

Arriben el notari i els convidats i la marquesa es veu amb dificultats per justificar l’absència de Marie davant una irritada i agressiva duquessa. Sulpice demana permís a la marquesa per explicar tota la veritat a la noia i entra finalment Marie, molt emocionada pel fet de retrobar la seva mare i decidida –malgrat la seva gran pena– a signar. Però els soldats del regiment envaeixen l’estança per donar suport a Marie i afirmen solemnement que la noia era la cantinera i la filla del regiment, davant l’horror dels presents. Marie es guanya els sentiments dels convidats amb una breu romança i la marquesa s’adona que no és just sacrificar la seva filla per orgull i prejudicis socials i concedeix la seva mà a Tonio davant l’entusiasme general i la indignació de la duquessa. L’òpera acaba amb una apoteosi militar, amb el cant entusiasta de «Salut à la France».

Aquest és l'argument de l'òpera que a partir d'avui, i fins el dia 25 de març, podrem gaudir al Gran Teatre del Liceu. Recorda que el proper dimecres, dia 10 de març, dedicarem els radiofònics Moments d'Òpera a escoltar els moments més bells d'aquesta divertida i bella obra de Gaetano Donizetti.


Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dissabte, 6 de març de 2010

INICIACIÓ A L'ÒPERA, SESSIÓ # 3

Aquesta setmana hem dedicat la classe a conèixer les diferents tessitures de la veu masculina, de manera que hem repassat les característiques vocals de tenors, barítons, baixos i contratenors. Repassant les diferents particularitats de cada tipus de veu.

Però abans d'això hem comentat la sortida que vam fer la passada setmana a Sabadell, per a escoltar i veure la Carmen de Georges Bizet que s'hi representava, i que van programa l'Associó d'Amics de l'Òpera de Sabadell.

Un cop finalitzada la sessió, he volgut xerrar amb tranquilitat amb un bon amic que, alhora, participa del taller. És una persona amb molta sensibilitat musical, però que mai abans s'havia acostat a l'òpera i, francament, està essent un plaer descobrir que aquesta música l'està seduïnt. Just estem a mig curs, encara resten tres sessions, però em sento molt orgullós d'haver aconseguit, de moment, que persones que desconeixien l'òpera (i inclús, en malparlaven) s'hagin acostat a un teatre i s'hagin sorprès de la bellesa d'aquesta música.

Tant de bo, aquest taller els serveixi per estimar aquesta intensa, bonica i diversa forma artística.

divendres, 5 de març de 2010

ANOTEU-VOS AQUEST NOM: JONAINA SALVADOR

En aquest blog és habitual que fem públiques les nostres descobertes, així és que avui us proposo que us anoteu el nom d'una cantant que acabarà cridant-nos l'atenció, es diu Jonaina Salvador. És soprano i dissabte podrem escoltar-la en directe a la Casa Elizalde (C/ València, 302 - Barcelona). Oferirà un recital, acompanyada del pianista Fco. Javier Hernando, i ens oferiran un programa molt variat on podrem gaudir del bell instrument de Salvador.

Dir-vos que aquesta serà la segona vegada que tindré l'oportunitat d'escoltar-la en directe. La primera, a Vilafranca, va ser sorprenent, doncs va mostrar un instrument molt bell, d'agut generós i amb una potència que va saber gestionar molt bé.

El programa és el següent:

Primera part

À Chloris - Reinaldo Hann
La Paloma, Zarzuela
El barberillo de lavapiés - libreto de Luís Mariano de Larra. Música de Francisco Asenjo Barbieri.
"Deh vieni, non tardar" (Susanna), Les noces de Fígaro- Mozart
Quin mal hi ha?- A. Mestres
Porgi amor (comtessa), les noces de Fígaro- Mozart
Die Nacht – Strauss
Que bien estar aquí – Rachmaninov

Segona part

Minuet - A. Mestres
"Jerusalem", Paulus – Mendelsohnn
"Oh, had I jubal’s Lyre", Joshua- Haendel
Canción Gitana – Dvorak
Canzone di Doretta, La Rondine – Puccini
Beau soir- Debussy
O mio Babbino caro, Gianni Schicchi – Puccini
Qui la voce, I Puritani – Bellini

Jo no m'ho perdria! Bé, jo no m'ho perdré!

dijous, 4 de març de 2010

"LA FILLE DU RÉGIMENT", INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Tal i com ahir vaig comprometre'm, us adjunto les biografies dels principals intèrprets i responsables de les representacions de La Fille du Régiment (G. Donizetti), que del 7 al 25 de març podrà veure's al Gran Teatre del Liceu. Abans, però, contextualitzem l'obra:

La fille du régiment és una opéra comique de Gaetano Donizetti, amb llibret de Jean-François-Alfred Bayard i Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges, fou estrenada a París el 1840 a l’Opéra Comique amb un èxit discret i l’hostilitat dels músics francesos, com Berlioz, recelosos de la fama creixent de l’italià.

El mateix 1840 La Scala en donà la versió italiana, La figlia del regimento. L’èxit decisiu arribà gràcies a la represa a París el 1850, amb la famosa soprano Henriette Sontag, i l’òpera es mantingué en el repertori francès amb assiduïtat (el 1914 assolí les mil representacions).

L’acció se situa al Tirol l’any 1805 en el moment d’expansió de les tropes de Napoleó pels territoris dels Habsburg, després de la batalla d’Austerlitz, quan es creà la Confederació del Rin dominada per l’Imperi francès. Això explica la manca d’accions bèl·liques i la presència de les tropes franceses vista des d’un punt de vista benigne i amistós.

-- Biografies --

Yves Abel (Direcció musical): Nascut a Toronto, és el principal director convidat de la Deutsche Oper de Berlín i ha dirigit, entre altres escenaris, al Metropolitan de Nova York (Carmen, Il barbiere di Siviglia), Staatsoper de Viena (L’elisir d’amore, Simon Boccanegra, Un ballo in maschera, Madama Butterfly, L’italiana in Algeri), Deutsche Oper de Berlín (Don Pasquale i Dialogues des Carmélites), Opéra National de París (Faust), Lyric Opera de Chicago, Nederlandse Opera d’Amsterdam, San Francisco (Hamlet), La Scala de Milà (La fille du régiment), Nàpols (Faust), Bilbao, Lisboa, Welsh National Opera, Festival de Glyndebourne i Festival de Pesaro. És fundador i director musical de l’Opéra Français de New York, on ha dirigit, entre d’altres, l’estrena mundial de To be sung de Dusapin. Debutà al Liceu amb Roberto Devereux (2004-05). Hi ha tornat amb Madama Butterfly (2005-06).

Laurent Pelly (Director d’escena i vestuari): Nascut a França, és un dels principals directors d’escena del país. El 2007 va ser nomenat director del Théâtre National de Tolosa de Llenguadoc. De la seva feina, en destaquen La Traviata (òperes de Santa Fe i Torí), La petita guineu astuta (festivals Saito Kinen del Japó i Maggio Musicale Fiorentino), La fille du régiment (Covent Garden de Londres, Staatsoper de Viena, Metropolitan de Nova York, San Francisco), L’elisir d’amore (Opéra de París i Covent Garden de Londres), Hansel und Gretel (Glyndebourne), La finta semplice (Theater an der Wien), Ariadne auf Naxos i Die sieben Todsünden (Opéra de París); La vie parisienne i La voix humaine amb El castell de Barbablava (Lió), L’amor de les tres taronges (Nederlandse Opera d’Amsterdam), Platée (París, Santa Fe), La belle Hélène (Châtelet de París, Santa Fe, English National Opera de Londres). Ha debutat al Liceu amb el Recital Felicity Lott (2009-10).

Chantal Thomas (Escenografia): Ha col·laborat amb Laurent Pelly en més de quaranta produccions, des de teatre a musicals i òperes, entre les quals destaquen Orphée aux enfers (Grand Théâtre de Ginebra i Lió), Platée (Opéra de París i Santa Fe), La belle Hélène (Opéra de París i English National Opera de Londres), Les contes d’Hoffmann (Lausana i Lió), Ariadne auf Naxos (Opéra de París), Les Boréades (Lió i Zuric), La grande duchesse de Gérolstein (Chatêlet de París), L’amor de les tres taronges (Nederlandse Opera d’Amsterdam), L’elisir d’amore (Opéra de París i Covent Garden de Londres), La fille du régiment (Staatsoper de Viena, Covent Garden de Londres, Metropolitan de Nova York i San Francisco), El castell de Barbablava i La voix humaine (Lió i Riga), La vie parisienne (Lió i Tolosa de Llenguadoc), Pelléas et Mélisande (Theater an der Wien) i La Traviata (Santa Fe i Torí). Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Joël Adam (Il·luminació): Col·labora amb Laurent Pelly des del 1989, tot realitzant la il·luminació de la majoria dels seus espectacles de teatre i òpera. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Laura Scozzi (Coreografia): Va estudiar a l’Accademia d’Arte Dramatica de Roma i a l’Escola de Mimodrama Marcel Marceau de París. Ha explorat totes les tècniques del clàssic al contemporani, jazz, claqué i balls de saló. El 1994 va fundar la Compagnie Opinioni in Movimento. Com a coreògrafa va crear La dolce vita per al Grand Ballet de Ginebra, Die sieben Todsünden per al Ballet de l’Opéra de París i Mes relations avec les hommes n’ont jamais été très claires per al Junior Ballet de Canes. El 1999 va provar el hip hop en Étant donné la conjoncture actuelle i va seguir amb À chacun son serpent a partir de Boris Vian, Sol à sol avec poids i Quelque part par là. Com a directora d’escena va crear Et puis j’m’en fous, vas-y, prends-la ma bagnole (2006), La vie sécrète de Marioline Serin (2007) i A propos de l’homme singe (2009). En òpera ha dirigit Benvenuto Cellini (2008) i Die Zauberflöte (2009) a Nuremberg. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

José Luis Basso (Direcció del Cor): D’origen italoargentí, va entrar de molt jove com a director del Cor del Teatro Argentino de La Plata, fins que el 1989 es va fer càrrec del Cor del Teatro Colón de Buenos Aires. Fins al 1994 va col·laborar al Liceu amb els mestres Romano Gandolfi i Vittorio Sicuri. Posteriorment va assumir la direcció del Cor del Teatro San Carlo de Nàpols. Des de 1996 és el mestre del Cor del Maggio Musicale Fiorentino, amb el qual fa importants gires internacionals i ha guanyat un Premi Grammy. Col·labora amb les més prestigioses batutes del moment: Mehta, Sinopoli, Abbado, Muti, Pretre, Ozawa, Sawallisch, Giulini, Chung, Schreier, De Burgos, Bychkov, Pappano, Oren i Gergiev. Va participar en la inauguració de l’Òpera de Xangai i en diverses produccions al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. És director del Cor del Gran Teatre del Liceu.

Patrizia Ciofi (Marie): Nascuda a Casole d’Elsa (Siena, Itàlia), va estudiar a l’Accademia Chigiana de Fiesole. Ha cantat a Parma, Torí, Gènova i Florència (Rigoletto), La Scala de Milà (La Traviata, L’elisir d’amore i Lucia di Lamermoor), La Fenice (La Traviata i Il crociato in Egitto), Torí (Cendrillon, La bohème, Tamerlano, Le nozze di Figaro, La Traviata, Lucia di Lamermoor, Rigoletto i Tancredi), Nàpols (La bohème i La sonnambula), Maggio Musicale Fiorentino (Die Entführung aus dem Serail i Le nozze di Figaro) i a Pesaro (Le nozze di Teti e Peleo, Il turco in Italia i Tancredi). Ha actuat a l’Staatsoper de Viena (Gianni Schicchi), Lyric Opera de Chicago i Zuric (La Traviata), Covent Garden de Londres (Rigoletto, Don Giovanni), Opéra de París (Falstaff, Gianni Schicchi, Der Rosenkavalier, Le nozze di Figaro, Alcina, I Capuletti e i Montecchi) i Châtelet de París (Mitridate, re di Ponto), Teatro Real de Madrid (La Traviata), entre d’altres. Debutà al Liceu la temporada 2006-07 amb Lucia di Lammermoor.

Nino Machaidze (Marie): Nascuda a Tbilisi (Geòrgia), va estudiar al Conservatori de la seva ciutat i a l’Accademia de La Scala de Milà, on va cantar Marie (La fille du régiment), rol que també va cantar en el seu debut a l’Òpera de Roma. Debutà al Festival de Salzburg com a Juliette (Roméo et Juliette). Recentment ha cantat Gilda (Rigoletto) al Teatro Regio de Parma, Elvira (I puritani) a Bolonya, Juliette (Roméo et Juliette) a La Fenice de Venècia, Lucia (Lucia di Lammermoor) a La Monnaie de Brussel·les i Salern, Fiorilla (Il turco in Italia) al Theater an der Wien, Adina (L’elisir d’amore) a Los Angeles i Staatsoper de Munic i Lucia (Lucia di Lammermoor) al Palau de les Arts de València. El seu repertori també inclou rols com Amenaide (Tancredi), Giuliette (I Capuleti e i Montecchi), Linda di Chamounix i Lakmé. Va guanyar el primer premi al Concurs Internacional de Cant Leyla Gencer a Istanbul. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Victoria Livengood (Marquesa de Berkenfield): Nascuda a Thomasville (Carolina del Nord), es va graduar al Boston Conservatory of Music. Ha cantat a Europa, Amèrica del Sud, Canadà i als Estats Units. Manté una relació especial amb el Metropolitan de Nova York. Des que va guanyar les audicions ha cantat, entre altres rols, Herodias, Giulietta, Myrtle Wilson, Maddalena, Laura, Carmen, príncep Orlovski, reina Isabella, Preziosilla, Lola, Hippolyta, Margret, Waltraute, Sonetka i Hélène. Debutà a la New York City Opera amb Lysistrata. Ha cantat a Montecarlo (Cavalleria rusticana), Teatro Real de Madrid (La señorita Cristina), Festival de Salzburg (Oedipus Rex), Santiago de Xile (Die Fledermaus), Festival d’Spoleto (Lohengrin). Recentment ha cantat Madame Larina (Ievgueni Onieguin) al Metropolitan de Nova York, Madame Akhrosimova (War and Peace) i Klytämnestra (Elektra) a Las Palmas. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Ángel Pavlovsky (Duquessa de Crakentorp): Es va formar en dansa clàssica i contemporània i interpretació a Buenos Aires i a l’Escola Jacques Lecoq de París. Des del 1975 resideix a Barcelona, on produeix, escriu, dirigeix i protagonitza espectacles i és autor dels textos, la dramatúrgia i el disseny de la il·luminació. Realitza temporades en teatres de Barcelona, Madrid, París i Buenos Aires i gires per Espanya, França i Amèrica del Sud. Ha interpretat diversos rols com a actor convidat a l’Òpera de Cambra de Buenos Aires, dirigida per Martín Eissler, al Teatro Argentino de La Plata i al Teatro Colón de Buenos Aires. Ha participat en Le astuzzie femminili de Cimarosa, Die Kluge de Carl Orff, Hin und zurück de Hindemith i Albert Herring de Britten. Ha guanyat, entre d’altres, els premis Estrella de Mar al Millor Espectacle, FAD-Sebastià Gasch, Especial de la Crítica de Barcelona, Butaca i Barcelona a la Trajectòria. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Juan Diego Flórez (Tonio): Nascut a Lima (Perú), va estudiar al Conservatori Nacional de la seva ciutat i al Curtis Institute de Filadèlfia. Debutà cantant Matilde di Shabran de Rossini al Festival Rossini de Pesaro. Ha actuat a La Scala de Milà, Teatro Regio de Torí, Òpera de Roma, Teatro Massimo de Palerm, Metropolitan de Nova York, Staatsoper i Musikverein de Viena, Covent Garden de Londres, Opéra de París, Châtelet de París, Bayerische Staatsoper de Munic, Carnegie Hall i Metropolitan Opera de Nova York i La Monnaie de Brussel·les, entre d’altres. Ha cantat, entre molts d’altres, títols com Falstaff, Il barbiere di Siviglia, L’elisir d’amore, L’italiana in Algeri, La fille du régiment i Le Comte Ory. Ha rebut, entre d’altres, els premis Abbiati, Rossini d’Oro, Bellini i Francesco Tamagno. Debutà al Liceu amb un concert (1999-2000). Hi ha tornat amb Maria Stuarda (2003-04), Semiramide (2005-06), un recital i La Cenerentola (2007-08).

Antonio Gandía (Tonio): Nascut a Crevillent (Alacant), va estudiar al Conservatori de València i a l’Escola Superior de Música Reina Sofía de Madrid. Debutà com a Valzacchi de Der Rosenkavalier al Teatro Real de Madrid (2000). Va guanyar el XLI Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas (2003-04). Des d’aleshores ha cantat a La Maestranza de Sevilla, Teatro Arriaga de Bilbao, festivals de Santander i Peralada i a La Scala de Milà (Beatrice di Tenda i Lucia di Lammermoor), Teatro Real de Madrid (Doña Francisquita, L’elisir d’amore i Pagliacci), Washington (Luisa Fernanda, Gianni Schicchi), Los Angeles i Valladolid (Luisa Fernanda), Bolonya (La sonnambula, Rigoletto), Nàpols (L’elisir d’amore), Cascais (La fille du régiment), Treviso i Palerm (Don Pasquale), Santander (Don Giovanni), Brussel·les i Bari (Falstaff), Jesi (Werther) i Bèrgam (La favorite, La Traviata), entre molts d’altres. Debutà al Liceu la temporada 2001-02 amb La favorite.

Pietro Spagnoli (Sulpice): Nascut a Roma, va començar com a membre del cor de la Capella Sixtina amb vuit anys. Debutà en òpera el 1987 amb Livietta e Tracollo al Teatro Comunale de Florència. Des d’aleshores ha cantat a La Scala, Londres, Torí, Gènova, Roma, Parma, Nàpols, Pesaro, Bolonya, Salzburg, Glyndebourne, Madrid, Sevilla, Berlín, Hamburg, Estrasburg, Amsterdam, Lausana, Ginebra, París i Nova York, als teatres de les quals ha cantat La Cenerentola (Dandini), Le nozze di Figaro (Figaro i comte d’Almaviva), Don Giovanni (Leporello i Don Giovanni), La bohème (Schaunard i Marcello), Pagliacci (Silvio), Don Pasquale (Malatesta), Il signor Bruschino (Gaudenzio), Mathilde di Shabran, La pietra del paragone, Adina i La gazzetta. Recentment ha cantat Orlando Paladino a l’Staatsoper de Berlín i Amsterdam i Il barbiere di Siviglia (Figaro) al Covent Garden de Londres. Debutà al Liceu amb La gazzetta (2004-05).

Carlos Bergasa (Sulpice): Nascut a Madrid, va estudiar a l’Escola de Cant de la ciutat. Obtingué el primer premi als concursos internacionals de cant de Logronyo i Francisco Alonso. Debutà amb el rol de Marcello a La bohème a Sabadell (1990). Ha cantat Lescaut (Manon Lescaut) al Festival de Glyndebourne i a Frankfurt, Belcore (L’elisir d’amore) a Lió, Figaro (Il barbiere di Siviglia) a Hamburg, Robert (I vespri siciliani) i Cecil (Maria Stuarda) a Roma, Germont (La Traviata) al Maggio Musicale Fiorentino, Schaunard (La bohème) a Ascoli-Piceno i Sulpice (La fille du régiment), Albert (Werther), Sharpless (Madama Butterfly), Enrico (Lucia di Lammermoor), Guglielmo (Così fan tutte) i Lescaut (Manon de Massenet), entre molts altres rols. Debutà al Liceu amb Madama Butterfly (2005-06). Hi ha tornat amb Simon Boccanegra (2008-09).

Àlex Sanmartí (Hortensius): Nascut a Barcelona, va formar part de l’Escola d’Òpera de Sabadell, on va debutar com a Guglielmo (Così fan tutte). Participà en diverses temporades de Sabadell cantant Il barbiere di Siviglia, Maria Stuarda, Lucia di Lammermoor i Manon. Va cantar La fille du régiment al Principal de Barcelona, L’elisir d’amore a Maó i Medea de Pacini a Taormina. Va formar part de la companyia estable de l’Stadttheater de Friburg (2004 a 2006), on va cantar The Civil Wars de Glass, Così fan tutte, Lucia di Lammermoor, Aida, La zorrita astuta, Les contes d’Hoffmann, Lady Macbeth de Msensk, Le nozze di Figaro, La bohème i Les nègres de Lévinas. També ha cantat a Aquisgrà, Augsburg (Madama Butterfly), Coblença, Essen, Magúncia i Nuremberg, entre altres ciutats. Debutà al Liceu amb Il viaggio a Reims (2002-03). Hi ha tornat per a sessions al Foyer, La petita Flauta Màgica del Petit Liceu i amb Giulio Cesare (2003-04).

Arnau Vilardebò (Notari): Debutà amb El temps escènic de J. Brossa (1972), dirigit per Santiago Sans. Ha treballat amb directors com Joan M. Gual, Albert Boadella, Ricard Salvat, Joan Ollé i Xavier Albertí, entre d’altres. En cinema ha participat en Hop de José Antonio Gamero, El amante bilingüe de Vicente Aranda, La quinta del porro de Francesc Bellmunt, El caso del cadáver descuartizado de Ricardo Franco, La cripta de Cayetano del Real i Tic Tac de Rosa Vergés; i en televisió, en sèries com Terra d’escudella, Makinavaja, Nissaga de poder i Porca misèria. Des del 1997 crea els seus propis espectacles, com Taure, Neixen déus i 88 infinits, que ha representat a França, Anglaterra, Alemanya, Colòmbia, Perú, Cuba, Xile, Equador i Veneçuela. Ha rebut, entre d’altres, el Premi Sebastià Gasch (1995) i l’Especial de la Crítica (1996) per la Marató de l’Espectacle que va codirigir entre 1984 i 2008. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Josep Ribot (Caporal): Nascut a Palma de Mallorca, va estudiar al Conservatori de les Illes Balears, la Juilliard School de Nova York i l’Opéra de París. És cantant habitual a l’Opéra de la Bastille en Lulu, Manon, Don Giovanni, Les vêpres siciliennes, Les contes d’Hoffmann, Guerra i pau i Gianni Schicchi, entre d’altres. Al Festival d’Orange va cantar en L’heure espagnole, al Grand Théâtre de Ginebra en Un re in ascolto de Berio, I puritani i La bohème a Nantes, Carmen a Gènova, Il barbiere di Siviglia a Londres i Les Troyens a Amsterdam. Al Teatro Real de Madrid ha cantat en Tosca, Macbeth, Don Carlo, Die Zauberflöte, Dialogues des Carmélites, Ariadne auf Naxos, Les contes d’Hoffmann i El viaje a Simorgh. Debutà al Liceu amb Il corsaro (2004-05). Hi ha tornat amb La Gioconda i Otello (2005-06) i diversos programes al Foyer, Le nozze di Figaro, Die Meistersinger von Nürnberg i Salome (2008-09).

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu: El primer director titular de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu fou Marià Obiols. En la seva història ha estat dirigida per batutes convidades, com ara Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Walter; i darrerament Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Silvio Varviso. Els directors titulars de la formació han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy i Sebastian Weigle. Actualment el director musical és Michael Boder.

Cor del Gran Teatre del Liceu: es consolidà als anys seixanta sota la direcció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment han estat directors Andrés Máspero, William Spaulding i, actualment, José Luis Basso. Entre les seves actuacions cal assenyalar la Segona Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Real de Madrid) i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), a més del Requiem de Mozart, la Missa Solemnis de Beethoven i la Missa de la Coronació de Mozart. El Cor del Gran Teatre del Liceu ha actuat a Les Arènes de Nimes, amb Il corsaro. També ha interpretat Lucia di Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a París i Goyescas i Noches en los jardines de España a La Fenice de Venècia. Ha cantat sota la direcció dels mestres Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Varviso, Maag i Neumann, entre d’altres.

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dimecres, 3 de març de 2010

"LA FILLE DU RÉGIMENT" AL GRAN TEATRE DEL LICEU

Divendres es presentarà en roda de premsa la propera òpera que es representarà al Gran Teatre del Liceu. Aquells que habitualment passegeu per aquest blog us podeu imaginar que em fa molta il·lusió poder gaudir de la música de Gaetano Donizetti, més encara si l'interpreta en Juan Diego Flórez.

Dit això, aprofito per a donar-vos a conèixer detalls d'aquesta obra, de la mà del servei de premsa del Gran Teatre. I és des del departament de premsa han enviat un ampli dossier informatiu amb dades prou interessants com per publicar-les aquí, ja que poden ajudar-nos a entendre millor l'espectacle.

De tot el que ens han enviat als periodistes relacionats amb les informacions operístiques és el full informatiu que amb motiu de l'estrena han editat i que si assitiu a alguna de les representacions us trobareu al teatre. Durant els propers dies publicaré les biografies de tots els que participen de l'espectacle i la propera edició dels Moments d'Òpera (dimecres dia 10 de març) se centrarà en aquesta obra.

Així doncs, recordeu que del 7 al 25 de març un repartiment de luxe posarà en escena La Fille du Régiment (G. Donizetti) al coliseu de les Rambles.

Per si hi ha algun despistat, us adjunto una de les peces -segur que és la més popular- que hi podrem escoltar. Per cert, entre els cantants ho coneixen com a "Mont Everest", pels seus 9 dos sobreaguts:


Divendres assistiré a la roda de premsa, així que ja ampliaré la informació.

dimarts, 2 de març de 2010

QUANDO LE SERE AL PLACIDO

La d'aquesta setmana és una òpera de Giuseppe Verdi, dividida en tres actes, libretto de Salvatore Cammarano i que va estrenar-se a Nàpols el 8 de desembre de 1849, es tracta de Luisa Miller.

Se sol citar a Luisa Miller com a l’òpera amb la que Verdi va iniciar l’important gir temàtic de les seves òperes que culminaria amb la cèlebre trilogia popular: Rigoletto, Il Trovatore i La Traviata. El gir consistia en abandonar les antigues històries de “capa i espasa”, buscant al·licients al suat tema de les dames de conducta inqüestionable, obligades a núpcies llunyanes al seu amor real, i la desesperada lluita dels cavallers, igualment de conducta inqüestionable, per un amor ideal inabastable que acostumava a acabar amb la mort d’un, o dels dos, enamorats. En tot cas, per primer cop en molt de temps, Verdi sortia de l’esquema romàntic de la comèdia heroica.

De fet, va aconseguir fer una òpera estimable, amb moments molt atractius, i insistir un cop més amb la intesa relació afectiva que pot haver-hi entre un pare com Miller i una filla submissa i “bona minyona” com Luisa. Ja se sap que aquest és un dels temes que millor tractava Verdi a les seves obres, per raons psicològiques personals.

Tot i així, Luisa Miller va desaparèixer pràcticament del panorama operístic durant setanta o vuitanta anys, i la seva tornada ha estat una de les consolidacions que ens ofereix la tendència dels grans teatres -estimulats pel món del disc- a variar la programació, donant protagonisme a títols abans invisibles i que han tornat a protagonitzar les cartelleres internacionals amb obres reexhumades pel seu valor musical, com l’òpera que avui ens ocupa.

Si ja la coneixeu és una bona oportunitat per a recordar-ne els moments més bells i conèixer l'argument, els detalls històrics i els tipus de veu que hi apareixen, i si no la coneixeu és una cita obligada!

Recorda que pots escoltar els Moments d'Òpera els dimecres al migdia a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast.

Afegeix-te al grup Moments d'Òpera del facebook!

INICIACIÓ A L'ÒPERA, SESSIÓ # 2 (I SORTIDA)


Els de la foto som alguns dels assistents a la representació de Carmen (G. Bizet) del passat diumenge al teatre de La Faràndula de Sabadell, i és que aquest dua vam fer la sortida a l'òpera amb els participants al taller d'iniciació a l'òpera que estic impartint a la biblioteca d'Olesa de Montserrat.

Més enllà de la crítica a l'espectacle, que ja vau poder llegir en un post anterior, avui em centraré en aquesta experiència que està resultant molt plaent i de la que n'estic aprenent un munt de coses.

D'entrada, que compartir és magnífic, més encara quan es tracta del plaer per escoltar una música meravellosa amb un grup de persones que volen aprendre a estimar aquest art i confien en la teva experiència per a fer-ho.

Una altra lliçó que va cridar-me molt l'atenció, i de la que me'n sento especialment orgullós, és l'haver aconseguit que persones que -pels motius que sigui- mai haurien anat a un teatre d'òpera, finalment ho hagin fet. I veure'ls les cares al sortir del teatre, constatant que la música en directe té certa màgia.

Finalment, l'experiència més important de totes és la responsabilitat, ja que és molt important saber dotar a tots els participants del taller dels coneixements bàsics per entendre aquest ampli món musical o, almenys, d'unes nocions mínimes per a que ells segueixin el camí del descobriment.

En tot cas, està resultant ser un gran plaer!