divendres, 30 d’abril de 2010

"COSÌ FAN TUTTE" A SABADELL

Dimecres a les nou del vespre, quan mig món contemplava un partit de futbol, uns quants valents vam acostar-nos al teatre de La Faràndula per gaudir de l'estrena del darrer títol de la temporada de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell: COSÌ FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart. Si aneu llegint allò que penjo a aquest blog haureu detectat que en sóc un fidel seguidor i que, a més, representació a representació aconsegueixen sorprendre'm. Doncs bé, la nit de dimecres també va ser de nou una sopresa -grata, per descomptat-.

Es tractava d'escoltar un títol mozartià, estrenat a Viena l'any 1790, i que si us sóc sincer mai ha despertat el meu interès, la qual cosa no vol dir que contingui moments bellíssims al llarg dels dos generosos actes -uns 95 minuts cadascun-.

No cal dir que al tractar-se d'una òpera escrita per Mozart, la part cantada és d'allò més complexa: musicalitat, gran capacitat pel fiato i elegància en tot moment; són aquestes les exigències mínimes per a un bon cantant que vulgui assumir algunes de les seves parts. A Sabadell n'han aconseguit sis, dit d'una altra manera: tot el repartiment va estar esplèndit.

Començarem per ells. El veterà baríton Enric Serra (Don Alfonso) va ser molt correcte, sense arribar a l'excel·lència, però tampoc sense cometre errors, ja se sap que "sap més el dimoni per vell, que per dimoni", així doncs va oferir-nos molt bons moments, però sense arribar a ser el més brillant de la representació.

El baríton Carles Daza (Guglielmo) va ser una molt grata sorpresa, va saber adaptar a la prefecció la seva veu - dotada d'unes molt bones zones extremes - a aquesta partitura on ha de mostrar-se content, afligit, emocionat, còmic... tot un ventall d'estats que compliquen el paper.

De tota manera, el tenor Albert Casals va ser la joia de la representació. Va demostrar que disposa d'un gran instrument i que ha millorat la seva respiració, i és que ja vam poder escoltar-lo en el rol protagonista de les representacions de Il Pirata (V. Bellini) de l'AAOS d'aquesta mateixa temporada. On si bé és cert que va cantar molt bé, també ho és que va mostrar certes mancances en el fiato. Mancaces que ha sabut solventar i que a aquest Così fan tutte ha substituït per virtuts. Els seus recursos són molts: bona zona aguda i una veu molt potent -tot i tractar-se d'un líric-lleuger-.

De tota manera, no sé si és una percepció pròpia o si realment és així, però tinc la sensació que se sent insegur a l'escenari. No sé si això explica que no cantés l'ària del segon acte, potser la més popular, Ah! Lo veggio: quell'anima bella, ni que fes la repetició de la cabaletta del primer acte de Il Pirata, el dia de l'estrena. Haurem d'esbrinar-ho.

El capítol de les veus femenines no va ser pitjor. La soprano Maite Alberola (Fiordilogi) va començar la representació amb evidents problemes, sobretot a la regió més aguda de la part, que va saber controlar cap al final del primer acte, i que van desaparèixer al llarg del segon. Tot i això, va resultar molt elegant i convincent.

La mezzosoprano Gemma Coma-Alabert (Dorabella) va estar molt més estable durant la representació, demostrant unes molt bones arts canores, ja que en cap moment va defallir, tot i l'important desgast que significa cantar una òpera amb tanta presència escènica.

Menys vistosa va ser la soprano Elisa Vélez (Despina). Si bé és cert que la seva part és la menys lluïda de la partitura, també ho és que va prendre volada cap al final quan, disfressada de notari, ha d'interpretar la part més còmica de l'obra. Tot i així, se li ha de reconèixer que no va arribar a defallir en cap moment.

La direcció de la Simfònica del Vallès i del cor va anar a càrrec de Daniel Gil de Tejada, qui va treure molt bon profit del teixit orquestral i, tot i els problemes que es van detectar a l'obertura, va dirigir amb mà ferma i els resultats el van avalar.

En quant a la posada en escena i el vestuari: no van soprendre. Tot plegat va donar la sensació que en temps de crisi s'han de reaprofitar els recursos, i així van fer. Ara bé, no es pot negar que es tracta d'una proposta solvent, pràctica i que no conté complicacions ni sorpreses en cap moment.

Com a síntesi, un cop més, haig de reconèixer que els Amics de l'Òpera de Sabadell han aconseguit un excel·lent resultat i, de nou, haig de treure'm el barret per felicitar-los.

Per cert, si una temporada més han demostrat que saben treballar molt bé, també se'ls ha de reconèixer que són uns valents, i és que a falta de decidir la sarsuela de la temporada vinent (2010 - 2011), ja ens han avançat que els òperes seran: Rigoletto (G. Verdi), Les Contes d'Hoffmann (J. Offenbach) i Il Barbiere di Siviglia (G. Rossini). No és poca cosa.

dijous, 29 d’abril de 2010

QUÈ LI PREGUNTARÍEU AL DIRECTOR ARTÍSTIC DEL LICEU?

Els Moments d'Òpera del proper dia 12 de maig tindran un format especial. I és que tindrem l'oportunitat de mantenir una àmplia entrevista amb el Director Artístic del Gran Teatre del Liceu, el Sr. Joan Matabosch. Doncs bé, si ho desitgeu us ofereixo la possibilitat de plantejar una pregunta al convidat del programa.

Com fer-ho? Molt senzill: envieu un correu electrònic a l'adreça galceranma@olesam.cat, detallant el nom i cognoms, blog (si en teniu) i la pregunta que li voleu plantejar. Teniu temps fins el dia 5 de maig a les 17.00h.

Gràcies per la vostra col·laboració!

Albert Galceran

PS: avui no es poden deixar comentaris, doncs prefereixo que les preguntes me les feu arribar directament.

dimecres, 28 d’abril de 2010

DIANA DAMRAU AL LICEU

La producció de El Rapte en el Serrall (WA Mozart) que fins el passat divendres vam poder veure al Gran Teatre del Liceu, no va agradar a tothom, és cert. Però també és veritat que pràcticament tothom va ovacionar les intervencions de Diana Damrau, en la part de Konstanze.

Doncs bé, si algú encara dubta de les seves virtuts, us proposo el vídeo que han penjat des del GTL. Es tracta del molt popular Marten aller arten cantat per Damrau -embaraçada de quatre mesos-, durant les representacions del Liceu. Crec que si us el mireu entendreu els motius dels molts aplaudiments. Aquí us ho deixo:


Per cert, la temporada vinent oferirà dos concerts dedicats a Mozart, seran els dies 26 i 28 de maig de 2011, amb l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Josep Pons.

dimarts, 27 d’abril de 2010

LO VEGGIO: QUELL'ANIMA BELLA

Ahir ja ho vam avançar, però avui us ampliem els antecedents de COSÌ FAN TUTTE, l'òpera protagonista dels Moments d'Òpera d'aquesta setmana, i que dimecres i divendres, a les 21h, podrem veure al teatre de La Faràndula de Sabadell, en el context de la temporada de l'AAOS.

Così fan tutte és una òpera bufa en dos actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb libreto de Lorenzo Da Ponte. Estrenada en el Burgtheater de Viena, el 26 de gener de 1790, i que a Catalunya va estrenar-se al teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 4 de novembre de 1798.

Després de més de tres anys d’estar allunyat de l’òpera de la cort, Mozart va rebre l’encàrrec de l’emperador Josep II d'Àustria de composar una òpera bufa, però amb el pressupost més reduït - la recent guerra amb els turcs havia fet minvar les reserves econòmiques i, en conseqüència, s’havia de vigilar la despesa - . Per això, Così fan tutte (Totes fan igual), va resultar una òpera amb menys personatges i exigències escèniques, però el resultat va ser una concentració major de l’esperit mozartià; que en aquesta òpera, tant sols externament bufa, es planteja un problema tan greu per a Mozart com ho és la fidelitat a la parella.

Mozart, en el fons creïa en l’amor i el matrimoni, però va ser Da Ponte, el llibretista, qui va fer-lo musicar una obra amarga i desencantada, on al darrera de l’estètica festiva de les moltes coloratures, es nega la possibilitat d’un vertader amor i s’aconsella als amants la resignació i el passar com es pugui amb les passions i la vida; no és casual, doncs, el subtítol de l’obra La scuola degli amanti (L’escola dels amants).

Doncs bé, ara ja en coneixem els antecedents i l'argument. Al programa n'escoltarem un resum musical i l'explicació de tots els tipus de veu que són necessàries per portar a l'escena aquesta obra escrita en temps de crisi.

Recordeu que ho podreu escoltar dimecres al migdia a través del 90.1FM, online o, un cop emès, a través del podcast del programa.

Recorda afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.

dilluns, 26 d’abril de 2010

TOTES FAN IGUAL

Darrerament Mozart té molta presència als Moments d'Òpera, i no és que no s'ho mereixi, tot al contrari! El que passa és que després de El Rapte en el Serrall que vam veure al Liceu, dimecres podrem gaudir del Così fan tutte que l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS) han programat per dimecres i divendres a les nou del vespre.

Aquest és el darrer títol de la temporada de l'AAOS, de manera que no ens ho podem perdre -malgrat el futbol, que ho domina tot-. I com no pot ser d'una altra manera, dimecres dedicarem el programa a aquesta excel·lent òpera escrita en temps de crisi. Avui, per començar, us avanço l'argument:

ACTE PRIMER

En un cafè de la ciutat de Nàpols tres amics discuteixen sobre la fidelitat. Don Alfonso, un vell filòsof, afirma que aquesta no és qualitat que pertanyi a les dones. Guglielmo i Ferrando, joves oficials de l’exèrcit reial, el contradiuen indignats. Fiordiligi i Dorabella, les seves respectives promeses, són veritables models de fidelitat, de virtut i de tot allò que de bó pugui haver-hi sobre la terra. Don Alfonso, abans que la cosa no acabi en violència, proposa una juguesca: cent monedes d’or que, abans que no passi un dia, aquestes dones els seran infidels. Els militars ho accepten de seguida i, de tan segurs com estan de guanyar, ja pensen com gastaran els diners.

Les germanes Fiordiligi i Dorabella, acabades de llevar, contemplen els retrats dels seus enamorats. Estan de molt bon humor i tenen ganes de fer entremaliadures. Les seves divagacions són interrompudes per Don Alfonso que, donant inici a la comèdia, arriba amb cara de funeral. Les noies s’espanten: es pensen que els promesos han mort. Don Alfonso les treu de l’error: han de partir cap el camp de batalla immediatament. Estan tan enfonsats, que no gosen ni acomiadar-se de les noies. No obstant això, entren i tot seguit té lloc una tendra escena de comiat, en què les dues dones són les més desesperades. Senzillament, volen morir. Guglielmo i Ferrando, més serens, prometen retornar. Lluny, se sent una marxa militar, que recorda als oficials la seva obligació.

Una barca ve a buscar-los per portar-los al vaixell. Fiordiligi i Dorabella, cada cop més entristides, es resisteixen a deixar-los marxar. Don Alfonso és a punt d’esclatar de riure. El vell filòsof fa costat a les noies, hipòcritament, i tots tres manifesten el desig que tot vagi a favor dels dos soldats. Un cop sol, Don Alfonso manifesta un cop més la seguretat que guanyarà l’aposta. I més després de veure tants plors, tanta llàgrima, tanta... comèdia.

La cambrera Despina serveix la xocolata per a l’esmorzar de les senyores, mentre maleeix la vida de minyona. Arriben Fiordiligi i Dorabella, desesperades, demanant la mort. Despina no entén res i en pregunta la raó. No rep contesta. Dorabella sembla tornar-se boja.

Quan finalment sap el què passa, Despina s’ho agafa de broma, davant la indignació de les altres. Molt més realista que aquestes, els dóna un bon consell: mentre ells no hi siguin, busqueu altres homes i divertiu-vos. Al capdavall, cap home val res. Fiordiligi i Dorabella no són, però, de la mateixa opinió.

La comèdia continua. Perquè tot surti bé, Don Alfonso demana la col•laboració de Despina. Aquesta ha d’afavorir les intencions de dos joves que han vingut de molt lluny per seduir les mestresses. La cambrera ho accepta, a canvi de diners, és clar. Aclarit aquest punt. Els dos homes són introduïts a la casa.

Aquest no són altres que Guglielmo i Ferrando, disfressats de cavallers albanesos. Saluden Despina i aquesta es queda astorada veient el seu aspecte, però no els reconeix. Les senyores de la casa continuen trastocades i escridassen Despina perquè ha deixat entrar gent estranya. Els dos homes han de ser immediatament expulsats.

Don Alfonso entra i pregunta la causa del xivarri. Les noies estan esgarrifades per la presència d’homes i més tenint en compte la situació en que es troben. Tampoc elles n’han descobert la identitat. Don Alfonso fingeix que es tracta d’uns grans amics seus i, per tant, també ho poden ser d’elles. Fiordiligi demana, però, perquè han vingut, i els albanesos diuen que ho han fet atrets per la fama de la seva bellesa, amb l’esperança d’aconseguir el seu amor. Les dues germanes es posen les mans al cap i Fiordiligi, la més assenyada, els fa fora tot manifestant que mai, sota cap concepte, trairan la fidelitat que deuen als seus promesos.

Veient-les tan irades, Guglielmo intenta exposar les virtuts pròpies i del seu amics, a fi d’endolcir-les. Les noies, però, se’n van molt enfadades. Aleshores, els dos militars ja es veuen guanyadors de l'aposta. Don Alfonso els recorda que la comèdia ha de durar tot un dia i que, ni molt menys poden donar l’aposta per guanyada. Malgrat tot, els dos joves, tal i com Ferrando diu, són plens d’esperança.

Don Alfonso i Despina no perden el temps i fan plans perquè la conspiració vagi per bon camí.

Fiordiligi i Dorabella s’abandonen a tristos pensaments. De sobte apareixen els albanesos, com enfollits. Ja que no els volen, més val morir. Per aconseguir-ho, cada un s’empassa un petit flascó de verí (fals, no cal dir-ho). Les noies, esfereïdes, demanen socors. Cal anar a cercar un metge. Al cap de pocs minuts n’arriba un: és Despina disfressada. Amb instruments magnètics i molta xerrameca ridícula, aconsegueix que els pretendents tornin a la vida. Aprofiten per abraçar les noies i besar-ne les mans. El metge diu que no cal patir, que encara estan sota els efectes de l’arsènic. Malgrat tot, els dos joves es tornen cada cop més insistents, fins que, finalment, demanen obertament un petó de les noies.

Fiordiligi i Dorabella reaccionen con dues fúries i amenacen els albanesos. Don Alfonso i Despina fan costat a aquests i, morts de riure, n’estan segurs que, al final, les virtuoses cauran. Guglielmo i Ferrando, finalment, estan contents, ja que les veuen fidels.

Però... i si tanta fúria i tan de foc es convertissin en amor?

ACTE SEGON

Despina intenta convèncer les seves senyores: no s’han de plànyer han de dominar la situació i aprofitar la presència dels pretendents d’Albània. Les dues germanes, malgrat les fermes conviccions demostrades fins ara, ja no ho tenen tan clar. Dorabella, sobretot, que té el cap ple de pardals, sembla disposada a seguir els consells de la cambrera i, decidint passar-s’ho bé, tria un dels dos.

Arriba Don Alfonso demanant que surtin de seguida al jardí. Els dos pretendents, dalt d’una barca, han organitzat una serenata. Don Alfonso i Despina els uneixen, tot intercanviant les parelles. D’això es tracta, precisament.

Guglielmo i Dorabella queden sols. Aquesta acaba cedint a les intenses pressions del pretendent, el qual, en prova d’amor, li dóna una joia en forma de cor, a canvi del medalló que conté el retrat de Ferrando. Ja n’ha caigut una.

Les coses entre Fiordiligi i Ferrando, però, no van tan bé. Per molt que ell ho intenta, ella el rebutja i discuteixen. Finalment, decideix renunciar-hi. Quan Fiordiligi queda sola, pot parlar amb tota llibertat: per bé que ho ha estat amagant, està encesa de passió per l’albanès i, plena de remordiments, demana perdó al seu Guglielmo, que ella creu tan lluny.

Els dos amics es troben. Ferrando, molt content, diu que ja ha guanyat. El seu company, però, li comunica com li ha anat amb Dorabella i Ferrando es desespera. Guglielmo aprofita l’ocasió per carregar contra les dones en general, Ferrando es lamenta i demana venjança, mentre el seu amic reclama a Don Alfonso la seva part de l’aposta. Aquest li demana paciència, ja que encara no s’ha acabat el temps.

Despina aplaudeix l’actitud de Dorabella. Fiordiligi, encara no decidida a donar el pas, està de mal humor i les escridassa. La seva germana, per la seva banda, ha acceptat la situació despreocupadament i canta l’amor i els seus capricis.

Fiordiligi, per allunyar qualsevol temptació, pren una heroica decisió: es disfressarà amb un uniforme de Guglielmo i l’anirà a trobar al camp de batalla, esperant que Dorabella la segueixi. Abans, però, que pugui tirar endavant, Ferrando fa un darrer intent i triomfa plenament. Fiordiligi s’esfondra i es lliura totalment a ell. Guglielmo ho ha vist i ara li toca a ell desesperar-se.

Don Alfonso és l’evident guanyador de l’aposta i, per culminar la comèdia, proposa que es casin amb les infidels. Ells no ho volen, però el vell filòsof teu importància al tema: cal prendre-s’ho bé, ja que el que ha passat es propi de la mateixa naturalesa. No pot haver-hi cap excepció. Sempre passa el mateix: COSÌ FAN TUTTE (totes fan igual).

Despina entra i anuncia que les dues germanes estan disposades a casar-se amb els cavallers estrangers. Despina i els altres servidors de la casa estan acabant els preparatius per a la festa nupcial, sota la supervisió de Don Alfonso.

Arriben els nuvis, saludats amb desigs de fertilitat. Seuen a la taula, on brinden. Guglielmo, però, està enfonsat en els més negres pensaments.

Arriba el notari. És Despina, novament disfressada. Llegeix el contracte nupcial, que és firmat només per les dones. Abans que ells puguin fer-ho, se senten tambors i una marxa militar en la llunyania. Don Alfonso mira per la finestra i, horroritzat, diu que Guglielmo i Ferrando acaben de tornar. Tothom per els nervis i els albanesos s’amaguen.

Arriben els dos oficials. Hi ha hagut contraordre i per això tornen tan aviat. Les dues noies intenten dissimular com poden el seu torbament. Guglielmo i Ferrando descobreixen Despina, amagada. Diu que torna d’un ball de màscares, vestida de notari. Fiordiligi i Dorabella no entenen absolutament res.

Don Alfonso deixa caure el contracte, que és recollit per Ferrando. Quan els dos militars veuen de que es tracta, la seva fúria no coneix límits i amenacen amb matar a qui sigui. Les dues noies, mortes de por, fan caure tota la culpa sobre elles i demanen la mort. De passada, acusen Don Alfonso i Despina d’haver-les empès cap a aquesta situació.

Don Alfonso ho admet i els dirigeix cap on, suposadament, són amagats els albanesos. Guglielmo i Ferrando entren en un no res, i reapareixem mig disfressats. Aleshores les dones se n’adonen de la veritat: han estat cruelment enganyades. Don Alfonso assumeix la seva responsabilitat i proposa la solució al conflicte: que tothom recuperi la seva parella i aquí no ha passat res . Ell ja ha rigut prou i ara és el torn dels altres.

La conclusió final, que tots acaben cantant: Fortunato l’uom che prende ogni cosa pel buon verso. I és que més val fer bona cara al mal temps i deixar-nos guiar pel seny. Només així podrem riure i viure en pau enmig de les tempestes de la vida.



Font: Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell.

divendres, 23 d’abril de 2010

SANT JORDI!

FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM!

Avui no és un dia per mirar blogs, ni tant sols per escoltar òpera. Avui és un dia per passejar, comprar roses i llibres (i regalar-ho, clar!) , veure als amics, a la família, a la persona estimada... i, sobretot, per gaudir d'una de les festes més boniques dels catalans!

A mi em trobareu per la ràdio...

... Albert Galceran.

dimecres, 21 d’abril de 2010

SÌ, RIVEDERTI AMELIA

Com ja hem anunciat, UN BALLO IN MASCHERA (G. Verdi) serà la protagonista del programa d'aquesta setmana, i ho serà compartint protagonisme amb un Riccardo antològic, la versió de Josep Carreras, en el dia del seu debut al teatre alla Scala de Milà, el febrer de 1975, acompanyat de la no menys genial Montserrat Caballé. Però contextualitzem l'obra:

Verdi, cansat de les seves òperes tenebroses del passat, com Simon Boccanegra o Aroldo (ambdues de l'any 1857), volia escriure ara una òpera que fos lluminosa, luxosa, en la que es reflectís el gran món de les més vistoses corts europees; amb les seves festes, les seves llums i els seus balls. Per aconseguir-ho, Verdi va decidir adaptar – a la seva manera – el text de Scribe, escrit, una primera part, durant la dècada de 1830 per Auber (titulat Gustau III, o el ball de màscares) i que traduït a l’italià havia servit de base per a l’òpera Il reggente de Mercadante (1843).

Per a no tenir problemes amb la censura, doncs l’òpera tractava, en definitiva, de l’assassinat d’un monarca, Verdi i Somma (el llibretista) van decidir situar l’òpera un segle abans, és a dir el XVII, i a la petita ciutat de Stettin, a Pomerània.

Cert és que no era un moment molt propici per plantejar obres teatrals. Doncs el gener de 1858 l’emperador Napoleó III havia sortit il•lès d’un llançament de bomba Orsini al seu carruatge. I a Nàpols, l’any 1856, va començar l’inici de la decadència de la monarquia Borbònica, quan un soldat armat amb una baioneta havia atacat al rei, encara que sense conseqüències importants. Això explica que Verdi escrigués al llibretista informant que la censura li havia proposat - o imposat - els següents canvis:

1. No es podia parlar de la monarquia.
2. L’esposa s’havia de canviar per una germana.
3. S’havia de canviar l’escena de l’adivina, i situar-la a una època en que la gent encara creïa aquestes coses.
4. No hi pot haver ball de màscares.
5. L’assassinat ha de ser fora d’escena.
6. S’ha d’ometre l’escena del sorteig dels noms.

Verdi va concloure que així no podia fer-se una òpera, però aquestes eren les condicions en les que es treballava a l’absolutista Nàpols de 1858.

Com bé se sap, Verdi va fer l’estrena a Roma, confiant en la major relaxació de la censura vaticana. Va haver de barallar-se molt per aconseguir que el ball es pogués representar, també per a que el protagonista conservés algun grau de sobirania – de fet, va haver de ser replantejat com a governador de Boston - i, sobretot, va tenir problemes perquè es permetés que es fer el sorteig de l’assassí de Riccardo, i per a que fos Amelia qui n’extregués el nom del recipient.

Un cop acceptats els canvis, per les dues parts, Verdi ja no va topar-se amb més obstacles, pel que fa als continguts de l’obra, i l’estrena va produir-se en mig d’un gran entusiasme, que es va traduir en un nombre impressionant de pintades pels carrers, on s’hi podia llegir “Viva V.E.R.D.I.” (al•lusives a Vittorio Emanuele Re d’Italia).


Doncs bé, aquesta interesant obra serà la protagonista dels Moments d'Òpera d'aquesta setmana. Recordeu que ho podeu escoltar aquest migdia a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho (un cop emès) del podcast del programa.

dilluns, 19 d’abril de 2010

CARRERAS, VERDI I ITÀLIA

Segur que ja heu pogut llegir al blog de la Luvi, dedicat al tenor català Josep Carreras, que aquesta setmana centrarem els Moments d'Òpera a la verdiana Un Ballo in Maschera, i fixarem una especial atenció a la gravació, de l'any 1975 de la Scala de Milà i, més concretament, la nit del debut de Carreras.

El motiu? Molt senzill: la passada setmana vaig saber que des d'Itàlia s'escolta el programa, de manera que em va fer tanta il·lusió saber que hem anat més enllà de les fronteres, que al contactar amb la Luvi, vaig oferir-li la possibilitat d'escollir l'òpera de la propera edició. Va dir-me que li agradaria escoltar Un Ballo in Maschera (G. Verdi) i, és clar, vaig creure que li agradaria comptar amb la presència del tenor Josep Carreras al resum argumental i musical. Doncs bé, li vaig demanar quina gravació em recomanava i, en efecte, és la que escoltarem que, per cert, l'he aconseguit gràcies al Ximo del blog In Fernem Land (gràcies!!).

Així doncs, el programa d'aquesta setmana compta amb la col·laboració de dos bons amics, amants de l'òpera i, més concretament, seguidors de Josep Carreras.

Moltes gràcies als dos, espero que el programa estigui a l'alçada!!

dimarts, 13 d’abril de 2010

UN BON PLAT MOLT BEN SERVIT

Em serveixo del símil gastronòmic per intentar exposar allò que va semblar-me la representació de El Rapte en el Serrall de Wolfgang Amadeus Mozart que anit va presesentar-se -i represetar-se- al Gran Teatre del Liceu, una producció que podríem definir com a estable i equilibrada. Estable per la seguretat que van demostrar tots els implicats en la posada en escena, i equilibrada per l'excel·lent nivell musical i escènic que es va viure durant tota la representació.

A nivell vocal, molt primmirats hem de ser per trobar defectes importants. Doncs tot el repartiment, encapçalat per la molt mediàtica Diana Damrau, va demostrar un gran coneixement de la partitura, una preparació interpretativa inqüestionable i, sobretot, un nivell i coherència poc habitual. Ho destaco en tant que és comú trobar-se amb un cast en el que una -com a molt dues- veus sobresurten pel damunt de la resta. En canvi anit tots van delectar-nos amb el seu cant. De tots ells en destacaria les dues sopranos i el baix.

Diana Damrau va oferir una majúscula Konstanze, si bé és cert que després d'escoltar-ne tants elogis me n'esperava alguna cosa més (la futura Gruberova? crec que no ho serà pas), també ho és que va agradar-me molt, moltíssim. Gaudeix d'un registre agut, i sobreagut, de vertigen, a banda d'una veu bellíssima i una musicalitat extraordinària. Realment va guanyar-se les ovacions que va recollir en el seu dia de debut al GTL.

Olga Peretyatko va ser una molt bonica Blonde, però no només en l'aspecte físic -que també!-, sinó també en el seu cant: elegant, ferm i dotat d'una força sense fissures. Tot i que el seu paper contenia diàlegs llarguíssims, la part musical no es va veure afectada en cap moment.

Franz-Josef Selig va ser l'encarregat d'interpretar el paper del melèvol Osmin, el guardià del serrall. Baix d'amples dimensions i dotat d'una zona aguda molt sòlida, tant que li permet acostar-se a la part més fosca de la partitura sense que la seva veu arribi a desaparèixer en cap moment, una cosa que ben poc pot veure's darrerament.

Destacar que el Belmonte de Cristoph Strehl va ser una mica mat, faltat de sentit dramàtic i poc emotiu, tot i gaudir d'un molt bon fiato, demostrat a la seva ària de presentació. Tot i això, en cap cas pot dir-se que sigui un mal tenor.

I el Pedrillo de Norbert Ernst, en quant al cant va estar correcte durant tota la representació, demosrtant grans capacitats a l'ària del tercer acte -In Mohrenland gefangen war-, sobretot una gran agilitat a l'hora de controlar els volums de la seva veu. En canvi, a nivell interpretatiu va ser molt més constant.

Val la pena destacar el gran nivell interpretatiu de Cristoph Quest, qui va assumir la part de Selim, un rol que només és parlat. Va saber mantenir la tensió dramàtica de l'obra, ajudant als cantants a contenir la concentració i marcant el ritme dramàtic en tot moment. Excel·lent.

Anem a l'escena. Destacar que al final de la representació el seu responsable, Christof Loy, va rebre una sorollosa esbroncada, que personalment no comparteixo. Jo vaig trobar una direcció molt adequada a l'obra, més tenint en compte que és un singspiel, de manera que l'orquestra és més petita i els cantants s'ajusten al volum orquestral. Així doncs, van tenir la molt bona idea d'alçar l'orquestra i avançar l'escenari un metre, respecte a on estem acostumats a veure'l. Això van fer-ho amb una plataforma, on se centrava tota la representació.

Si bé és cert que l'ús -o abús- dels diàlegs originals van fer que aquest rapte fos llarg (quasi 4 hores), també paga la pena comentar que la direcció va ser tant precisa que en cap moment se'm va fer pesat, és més, em vaig mantenir concentrat en tot moment, cosa que Mozart no aconsegueix sempre...

Finalment, comentar que la orquestra i el cor (dirigit per José Luis Basso) van sonar molt millor del que estem acostumats, tot i que algun error important es va escapar, sobretot pel violonista solista a la introducció del molt popular Marten aller arten, però en general s'ha de felicitar a Ivor Bolton per la feina tant ben feta.

En essència, una representació que val la pena recomanar. Però no perdem el nord: és un singspiel de Mozart, així que si no us agraden les òperes clàssiques i us posen nerviosos les parts parlades, aquesta, per més ben dirigida i interpretada que estigui, no us agradarà.

Per cert, demà als Moments d'Òpera tindrem l'oportunitat d'endinsar-nos en la partitura i conèixer els moments més bells i interessants de la història i la música de El Rapte en el Serrall de Wolfgang Amadeus Mozart. Ho podreu escoltar a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast.

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.

PS: La foto està feta amb el telèfon mòbil 5 minuts abans de començar la representació, i s'hi pot veure que l'orquestra està més alçada del que és habitual, i es divisa la plataforma on se situa l'acció.

divendres, 9 d’abril de 2010

L'HOME QUE ES POSAVA VERMELL

Ja fa unes quantes setmanes, en Quim Moreno, responsable de de l'editorial Paper d'Estrassa, va encarregar-me la presentació del conte L'HOME QUE ES POSAVA VERMELL, una breu narració que explica les peripècies d'un pobre noi que quan està al davant d'una noia bonica, i en conseqüència s'excita, es posa vermell, però no com ens hi podem posar tots, no. Vermell com un plafó publicitari.

En poc més de vint pàgines, en Santi Baró, acompanyat de les il·lustracions de Pilar Herrero, ens transporta per l'entorn olesà amb una història que bé pot traslladar-se arreu. Realment val molt la pena llegir aquest divertit, i molt intel·ligent, conte.


La presentació serà aquest mateix vespre, a les 20h, a l'Auditori de la Casa de Cultura (C/ Salvador Casas, SN) d'Olesa de Montserrat, on a banda de conversar amb els artífexs del projecte, tots els assistents els hi podran fer preguntes i endur-se un exemplar signat -jo ja tinc el meu!-.

Així doncs, no dubteu ni un minut: aquest Sant Jordi regaleu contes olesans!

"EL RAPTE EN EL SERRALL" AL LICEU # 2

Ja que dilluns podrem veure l'estrena de El Rapte en el Serrall de W.A. Mozart al Gran Teatre del Liceu, aquests dies us avanço una mica d'informació sobre la producció. Per cert, si teníeu previst assistir a l'assaig de dissabte, cal que esteu atents per què l'han avançat a aquesta tarda, a les 17h. Hi tindrà alguna cosa a veure el Madrid - Barça? Espero que no, tot i que que em temo que sí.

Si ahir vam contextualitzar l'òpera, avui us proposo conèixer aquells que la portaran a l'escena. Són tots aquests:

Ivor Bolton (Direcció musical) Nascut a Blackrod (Regne Unit), ha estat director musical del Mozarteum de Salzburg (2004). Va ser director de l’English Touring Opera (1991-92), de la Glyndebourne Touring Opera (1992-97), de l’Scottish Chamber Orchestra (1994-96), fundador del Festival Lufthansa de Música Barroca i del St. James Baroque Players de Londres. Des del seu debut el 1994, manté una estreta relació amb l’Staatsoper de Munic, on ha dirigit, entre moltes altres produccions, obres de Monteverdi i Händel. Debutà a Salzburg amb Iphigénie en Tauride (2000). És també un habitual al Festival de Glyndebourne, Maggio Musicale Fiorentino, English National Opera i Covent Garden de Londres, Welsh National Opera i Opera North, a més de París, Hamburg, Amsterdam, Brussel·les, Ginebra, Dresden, Leipzig, San Francisco, Sydney i Buenos Aires. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Christof Loy (Direcció d’escena) Nascut a Essen (Alemanya), va estudiar a la seva ciutat i a la Universitat de Munic. Va començar com a director independent a Stuttgart (Die Zauberflöte,Children of Sun) i a Friburg (Die Entführung aus dem Serail). Des del 1997 manté una estreta relació amb la Deutsche Oper de Düsseldorf (Manon, Don Carlos i Les contes d’Hoffmann, entre d’altres), Staatsoper d’Hamburg (Alcina, Il turco in Italia) i de Munic (Roberto Devereux, Saul i Lucrezia Borgia) i Òpera de Frankfurt (Die Entführung aus dem Serail, Così fan tutte, Simon Boccanegra). Ha dirigit també Lulu, Tristan und Isolde i Ariadne auf Naxos (Covent Garden de Londres), Prinz von Homburg i Giulio Cesare (Theater an der Wien), Iphigénie en Aulide (Glyndebourne) i Theodora (Festival de Salzburg). Va ser Director de l’Any segons la revista «Opernwelt» (2003, 2004 i 2008). Obtingué el premi Faust per Così fan tutte (2008). Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Herbert Murauer (Escenografia i vestuari) Estudià al Mozarteum de Salzburg. Va ser cap d’escenografia a l’Staatstheater d’Stuttgart amb Children of the Sun, Phaedra, Le triomphe de l’amour (escollida per al Theatertreffen de Berlín). Participà en l’estrena alemanya de Closer al Kammerspiele de Munic. Ha col·laborat amb Loy en Manon, Don Carlos, L’italiana in Algeri, Les Troyens, Les contes d’Hoffmann, Die Zauberflöte, Cavalleria rusticana / Pagliacci, Le nozze di Figaro, Der Rosenkavalier, La bohème (Deutsche Oper am Rhein de Düsseldorf), Alcina (Staatsoper d’Hamburg), Iphigénie en Aulide (Glyndebourne), Faust, Così fan tutte (Faust Award 2009), La finta semplice (Frankfurt), Ariadne auf Naxos, La finta giardinera, Lucia di Lammermoor (Covent Garden de Londres), Lulu (Teatro Real de Madrid), Roberto Devereux, Saul (Staatsoper de Munic), La clemenza di Tito i Prinz von Homburg (Theater an der Wien). Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Olaf Winter (Il·luminació) Nascut a Hagen (Alemanya), va estudiar a Münster. Treballà al teatre Wolfgang Borcher de Münster (1984-86). Estudià disseny d’il·luminació al Forum of Stage Design de Nova York (1986-89). El 1989 va ser nomenat il·luminador dels ballets William Forsythe i Frankfurt Ballett. El 1994 es va convertir en l’il·luminador del Ballet de l’Òpera de Frankfurt. El 2001 va ser nomenat director tècnic de l’Òpera de Frankfurt. Des del 2008 és director tècnic de l’Òpera i del Teatre de Frankfurt am Main. És col·laborador habitual de directors d’escena com Christoph Marthaler (Kàtia Kabànova al Festival de Salzburg), Claus Guth, Christof Nel i Christof Loy (La clemenza di Tito i Simon Boccanegra a l’Òpera de Frankfurt, Giulio Cesare al Theater an der Wien, Tristan und Isolde al Covent Garden de Londres, Armida a Salzburg). És habitual del Festival de Salzburg i de l’Opéra de París. Debutà al Liceu amb Kàtia Kabànova (2000-01).

José Luis Basso (Direcció del Cor) D’origen italoargentí, va entrar de molt jove com a director del Cor del Teatro Argentino de La Plata, fins que el 1989 es va fer càrrec del Cor del Teatro Colón de Buenos Aires. Fins al 1994 va col·laborar al Liceu amb els mestres Romano Gandolfi i Vittorio Sicuri. Posteriorment va assumir la direcció del Cor del Teatro San Carlo de Nàpols. Des de 1996 és el mestre del Cor del Maggio Musicale Fiorentino, amb el qual fa importants gires internacionals i ha guanyat un Premi Grammy. Col·labora amb les més prestigioses batutes del moment: Mehta, Sinopoli, Abbado, Muti, Pretre, Ozawa, Sawallisch, Giulini, Chung, Schreier, De Burgos, Bychkov, Pappano, Oren i Gergiev. Va participar en la inauguración de l’Òpera de Xangai i en diverses produccions al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. És director del Cor del Gran Teatre del Liceu.

Christoph Quest (Selim) Nascut a Berlín, fill dels actors Hans Quest i Charlotte Witthauer, va estudiar art dramàtic amb Gerd Brüdern a l’Otto Falckenberg Schule de Munic. Ha treballat a Friburg, Kiel, Wuppertal, Schillertheater de Berlín, Deutsches Schauspielhaus i Thalia Theater d’Hamburg, La Monnaie de Brussel·les, Covent Garden de Londres, Staatsoper de Berlín, Grand Théâtre de Ginebra, Òpera d’Atlanta i, sobretot, a l’Òpera de Frankfurt. Al seu repertori, hi destaquen els rols d’Othello, John Gabriel Borkmann, Feuerbach, Prospero, Faust, Nathan el savi, Merlín i paixà Selim. Ha participat en sèries de ràdio i televisió a Alemanya, ha dirigit Trio in Es - Dur d’Eric Rohmer i Weiße Rose d’Udo Zimmermann (Frankfurt), a més de les seves pròpies obres Um Zug um Zug i Heine Spektakel per a la ciutat de Düsseldorf. Ha publicat els seus poemes i relats. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Diana Damrau (Konstanze) Nascuda a Günzburg an der Donau (Alemanya), va estudiar a la Musikhochschule de Würzburg i a Salzburg. Debutà a Salzburg el 2002. Protagonitzà L’Europa riconosciuta de Salieri en la reobertura de La Scala de Milà (2004), l’estrena de Der Reise vom Steinfield de Cerha a l’Staatsoper de Viena i 1984 al Covent Garden de Londres. El seu repertori inclou Konstanze (Die Entführung aus dem Serail) a Frankfurt, Munic i Viena; Reina de la Nit (Die Zauberflöte) a Munic, Londres i el Festival de Salzburg (2006); Zdenka (Arabella) a Munic; Sophie (Werther) a Dresden, Munic i Viena; Zerbinetta (Ariadne auf Naxos) a Dresden, Viena, Londres i el Metropolitan de Nova York. Amb el Metropolitan manté una estreta relació, tot cantant-hi Die Äegyptische Helena, Il barbiere di Siviglia, Lucia di Lammermoor, Rigoletto i La fille du régiment successivament. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Agneta Eichenholz (Konstanze) Nascuda a Suècia, el seu repertori inclou rols com Zaide, Norina (Don Pasquale), Euridice (Orphée aux enfers d’Offenbach), Juliette (Roméo et Juliette), Sophie (Die Weiße Rose de Zimmermann), Laoula (L’Étoile), Aricie (Hippolyte et Aricie) i Gilda (Rigoletto). Va cantar Carmina Burana al Festival de Verbier (2007). Ha interpretat Iphigenie (Orest de Händel) a la Komische Oper de Berlín, Lucio Cinna (Lucio Silla de Mozart) a Copenhague i a la Deutsche Oper am Rhein de Düsseldorf. La temporada 2008-09 va cantar Fiordiligi (Così fan tutte) a Frankfurt, Violetta (La Traviata) a Malmö i Requiem de Mozart a la Komische Oper de Berlín. Interpretà la protagonista de Lulu d’Alban Berg al Covent Garden de Londres i al Teatro Real de Madrid. El seu repertori concertístic inclou el Paulus de Mendelssohn, Sieben Frühe Lieder de Berg, Vier letze Lieder d’Strauss i Chants d’Auvergne de Canteloube. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Olga Peretyatko (Blonde) Nascuda a Sant Petersburg, va formar part del cor infantil del Teatre Mariinski i va estudiar a la Universitat Hans Eissler de Berlín amb Brenda Mitchel. Va pertànyer a l’Opera Studio de l’Staatsoper d’Hamburg i a l’Academie del Festival d’Ais de Provença. El 2007 va guanyar el segon premi del concurs internacional de cant Operalia. Des d’aleshores ha cantat els rols d’Anne Trulove (The Rake’s Progress) i Susanna (Le nozze di Figaro) al Théâtre des Champs Elysées de París; Susanna a Dresden; Adèle a Lió; Blonde (Die Entführung aus dem Serail) a l’Staatsoper de Munic, i Corinna (Il viaggio a Reims), Giulia (La scala di Seta) i Desdemona (Otello) al Festival Rossini de Pesaro. Recentment ha debutat al Teatro Comunale de Bolonya cantant Gilda (Rigoletto) i a l’Òpera de Canadà com a protagonista de Le rossignol d’Stravinsky. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Hendrickje van Kerckhove (Blonde) Nascuda a Bèlgica, va estudiar al Reial Conservatori d’Anvers amb Bernadette Degelin i amb Susan Roper, Rudolph Jansen i Robert Alderson. Debutà amb el rol de Kristin en l’estrena mundial de Julie de Philip Boesman a La Monnaie de Brussel·les, Wiener Festwochen i Ais de Provença. Ha cantat Jephtha de Händel a Düsseldorf, Blonde (Die Entführung aus dem Serail) a La Monnaie, Zerlina (Don Giovanni) i Despina (Così fan tutte) a la Vlaamse Opera d’Anvers i a Estrasburg. La seva carrera internacional va començar amb Natalia Medusa (Medusa) d’Arnaldo de Felice a l’Staatsoper de Munic, Oscar (Un ballo in maschera) i Voce dal Celo (Don Carlo). El 2007 va debutar al Theater an der Wien amb Soeur Constance (Dialogues des Carmélites) el 2007. Al mateix teatre hi ha cantat recentment Die Besessenen de Johannes Kalitzke. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Christoph Strehl (Belmonte) Nascut a Lübeck, va estudiar a la Folkwang Universität d’Essen, on va rebre classes magistrals de Josef Metternich i Norman Shetler. Cantava als principals teatres alemanys quan va ser contractat per l’Òpera de Zuric. Des d’aleshores ha cantat a Munic, Dresden, Hamburg, Berlín, Colònia, Düsseldorf, Frankfurt, París (Garnier), Venècia (Teatre Malibran) i al Festival de Salzburg, entre d’altres. Ha cantat Die Zauberflöte a Reggio Emilia, Ferrara i Baden-Baden el 2005 i al Festival de Viena de 2006, La finta giardiniera a Zuric, Die Entführung aus dem Serail a Ais de Provença, Ievgueni Onieguin a Munic i ha debutat com a Tamino (Die Zauberflöte) al Metropolitan de Nova York. Debutà al Liceu amb Don Giovanni (2007-08).

Pavol Breslik (Belmonte) Nascut a Eslovàquia, va estudiar al Conservatori de Bratislava. Va guanyar el primer premi del Concurs Antonín Dvorák de la República Txeca (2000). Seguí la seva formación a l’Opera Studio del CNIPAL de Marsella. Va ser membre de la companyia de l’Staatsoper de Berlín (2003-06), on va cantar, entre d’altres, Ferrando (Così fan tutte), Tamino (Die Zauberflöte), Don Ottavio (Don Giovanni), Nemorino (L’elisir d’amore), Kudrjasch (Kàtia Kabànova) i l’Innocent (Boris Godunov). Va cantar els seus rols mozartians a Trieste, Piccolo Teatro de Milà, La Monnaie de Brussel·les, Festival de Glyndebourne, Ais de Provença i Wiener Festwochen. Des del 2006 ha cantat Don Ottavio al Festival de Salzburg i al Metropolitan de Nova York, Alfred (Die Fledermaus) a Ginebra, Tamino al Covent Garden de Londres, Idamante i Lenski (Ievgueni Onieguin) i Gennaro (Lucrezia Borgia) a l’Staatsoper de Munic. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Norbert Ernst (Pedrillo) Nascut a Àustria, va estudiar amb J. M. Hauer al Conservatori i a la Universitat de Música de Viena. Va ser membre de la companyia de la Deutsche Oper am Rhein de Düsseldorf, on debutà amb el rol de David (Die Meistersinger von Nürnberg) i Nemorino (L’elisir d’amore), rol que també ha cantat a l’Staatsoper de Viena amb Christian Thielemann. Ha cantat al Festival d’Òpera de Montreux, Opéra National de París, Òpera de Montecarlo, Grand Théâtre de Ginebra, Nederlandse Opera d’Amsterdam, Volksoper i Festival Klangbogen de Viena i Staatsoper de Berlín. Debutà a Bayreuth amb el rol de David. Recentment ha cantat Pang (Turandot) a l’Òpera de Montecarlo, mestre de dansa (Ariadne auf Naxos) a Viena i Narraboth (Salome) a la Deutsche Oper am Rhein. Debutà al Liceu amb Der fliegende Holländer (2006-07). Hi ha tornat amb Die Meistersinger von Nürnberg (2008-09) i Tristan und Isolde (2009-10).

Peter Marsh (Pedrillo) Nascut a Nova York, va estudiar a la Universitat Estatal de Portland i la Universitat de Texas (Austin), on va formar part de l’Studio de l’Austin Lyric Opera, tot debutant com a Lord Artur Bucklaw de Lucia di Lammermoor. El 1998 entrà a formar part de la companyia de l’Òpera de Frankfurt. Ha cantat Edmondo (Manon Lescaut), Goro i Lord Cecil (Roberto Deveraux) a l’Staatsoper de Munic; Beppe (Pagliacci) a l’Staatsoper d’Hamburg i a Düsseldorf; Monostatos a l’Staatsoper de Berlín; Pedrillo (Die Entführung aus dem Serail) a l’Òpera de Frankfurt i La Monnaie de Brussel·les; Noboru (Das verratene Meer de Henze) a Tòquio; Jaquino (Fidelio) a Ginebra; el protagonista de Der Zwerg de Zemlinski a Frankfurt, Sevilla i Bremen; el cor masculí de The Rape of Lucretia de Britten i, més recentment, Caliban (The Tempest) de Thomas Ades a Frankfurt. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Franz-Josef Selig (Osmin) Nascut a Alemanya, es va diplomar en música sacra després d’estudiar cant a Colònia. Essent estudiant va actuar a l’Aalto Theatre d’Essen, del qual fou membre permanent fins al 1995. Des d’aleshores ha actuat regularment a l’Staatsoper de Viena, Covent Garden de Londres, Hamburg, La Scala de Milà, Opéra Bastille i Châtelet de París i Metropolitan de Nova York, Lyric Opera de Chicago, La Monnaie de Brussel·les, Deutsche Oper de Berlín i Staatsoper de Munic. Al llarg dels seus vint anys de carrera ha desenvolupat un ampli repertorio que inclou rols com Fiesco, Ramphis, Basilio, Bartolo, Gremin, Arkel, Seneca, Sarastro, Osmin, rei Marke, Daland i Gurnemanz. Ha cantat concerts i recitals als Estats Units, Europa i Asia. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2003-04 amb Wintermärchen. Hi ha tornat amb Missa Solemnis (2004-05) i L’incoronazione di Poppea (2008-09).

Jaco Huijpen (Osmin) Nascut als Països Baixos, va estudiar a Amsterdam i Hilversum. Va formar part de la companyia de l’Òpera de Gelsenkirchen i del Gärtnerplatztheater de Munic, on va cantar, entre altres rols, Colline (La bohème), Sparafucile (Rigoletto), Comanador (Don Giovanni), Tommaso (Tiefland) i príncep Khovaski (Khovantxina). També ha cantat Basilio (Il barbiere di Siviglia), Vodnik (Rusalka), Ramfis (Aida), Gran Inquisidor (Don Carlos) a la Nederlands Reiseopera d’Enschede i a la Nederlandse Opera d’Amsterdam, Tempo (Il ritorno d’Ulisse in patria) i l’estrena mundial de Hierº de G. Janssen. Ha cantat Kaspar (Der Freischütz) a l’Staatsoper de Berlín, Montpeller, Lieja, Leipzig i Ginebra; Dikoj (Kàtia Kabànova) a Berlín i Amsterdam, i Osmin (Die Entführung aus dem Serail) a Brussel·les, Frankfurt i Trieste. Debutà a l’Opéra de París amb l’estrena de Perela, l’homme de Fumée de Pascal Dusapin. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dijous, 8 d’abril de 2010

"EL RAPTE EN EL SERRALL" AL LICEU # 1

El proper dilluns es posarà en escena al Gran Teatre del Liceu la propera producció de la temporada, així que cal posar-nos al dia: Die Entführung aus dem Serail (El rapte en el serrall) de Wolfgang Amadeus Mozart, s’estrenà a Viena el 1782, quan el compositor tenia vint-i-sis anys, i es considera la primera obra de maduresa de la seva producció operística. Fou un gran èxit i es convertí en la més popular de les seves òperes a la seva època. Constitueix un esplèndid cant a la llibertat i una condemna de qualsevol forma d’esclavitud, escrits en un moment decisiu i optimista de la seva vida, en què trencà els seus lligams opressius amb l’arquebisbe Colloredo de Salzburg i es traslladà a Viena, on es casà pocs dies després de l’estrena amb Constanze Weber.

L’emperador Josep II havia fundat al Burgtheater vienès una companyia dedicada a potenciar i prestigiar el gènere del singspiel, molt popular al món germànic, amb diàlegs parlats i àries i números de conjunt, d’acord amb els esquemes de l’opéra comique francesa però en llengua alemanya. Johann Gottlieb Stephanie, director d’aquesta companyia, encarregà l’obra a Mozart a partir d’un llibret redactat per ell mateix sobre un text de Christoph Friedrich Bretzner, tampoc original, amb un argument molt utilitzat aleshores, l’alliberament d’uns europeus presoners d’un dèspota oriental. Es tracta d’una «turquerie», evocació d’un món exòtic, el de Turquia, que ja no constituïa una amenaça militar o política sinó una font d’inspiració colorista i que, a més, permetia fer de manera indirecta una crítica de la societat.

Konstanze, noble dama espanyola, promesa de Belmonte, la seva serventa anglesa Blonde i Pedrillo, criat de Belmonte, han estat raptats per pirates morescos i lliurats al paixà Selim, que els tanca al seu harem i aviat s’enamora de Konstanze. Osmin, groller i cruel guardià, perfilat amb traços grotescos, vol fer seva Blonde.

Belmonte arriba per alliberar-los i aconsegueix introduir-se al palau. Quan les dues parelles són a punt de fugir, Selim els sorprèn, però –contrafigura d’un modern sobirà il·lustrat– els perdona i els concedeix la llibertat.

Mozart va disposar dels millors cantants de la Viena del moment, capaços de superar les dificultats de la partitura, especialment les del baix Osmin (Johann Ignaz Ludwig Fisher), Konstanze (Katharina Cavalieri) i Belmonte (el tenor Johann Valentin Adamberger). No ens consta el motiu pel qual Mozart decidí que el paixà fos un rol no musical, que interpreta un actor.

La partitura és d’un refinament i un virtuosisme extraordinaris, al servei d’una tensió dramàtica sense fissures. A més de les al·lusions a la música turca a partir del triangle, címbals i timbal, imitant les fanfares dels geníssers, trobem àries i duos d’una gran vivacitat dramàtica, com «Ach, ich liebte, war so glücklich» o «Welcher Wechsel herrscht in meiner Seele» de Konstanze, «Wenn der Freude Tränen fließen» de Belmonte, el duo de Konstanze i Belmonte «Welch ein Geschick!, o Quaal der Seele» o l’ària d’Osmin «Solche hergelauf’ne Laffen».

Per cert, aquesta serà l'òpera que la propera setmana podrem escoltar resumida als Moments d'Òpera radiofònics.


Font i fotografies: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dimarts, 6 d’abril de 2010

KOMM, HOLDER KNABE!

La primera òpera que escoltarem al tornar de les vacances de Setmana Santa, demà dimecres al migdia, és una obra de Richard Wagner que centra la seva acció al llarg d'un divendres sant. Es tracta, per tant, de Parsifal.

Amb aquesta obra de maduresa, Wagner va tornar als drames musicals de contingut místic; amb Parsifal va aconseguir desencantar completament a Nietzsche, qui havia admirat el to pagà i anticonvencional de les seves creacions “nibelungues”, ja que Wagner va retornar a uns textos i actituts filocristianes inexplicables tenint en compte les creacions fins al moment.

Aquesta òpera està lleugerament basada en el poema èpic medieval (del segle XIII), Parzival de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida del cavaller de la cort del Rei Artús, Percival, i la seva recerca del Sant Greal.

Wagner va concebre l'obra l'abril de 1857 però només la completà vint-i-cinc anys després, estrenant-la a Bayreuth l'any 1882. D'acord amb el seu propi relat, recollit a la seva autobiografia titulada “Mein Leben”, Wagner va concebre Parsifal el matí del Divendres Sant de 1857, a la residència que Otto von Wesendonck, ric comerciant de sedes i generós patró, havia disposat per a Wagner. Sembla probable que Wagner, dient que s'havia inspirat un Divendres Sant per a compondre l'òpera, es prengués una llicència poètica. Sigui com vulgui, s'accepta que el treball va començar a la residència que li havia cedit Wesendonck durant l'última setmana d'abril de 1857. Després d'aquest primer esbós, Wagner no va tornar a treballar en Parsifal durant vuit anys, durant els quals va completar “Tristany i Isolda” i va començar “Els mestres cantaires de Nuremberg”.

Entre el 27 i el 30 d'agost de 1865, va reprendre Parsifal ampliant l'esbós amb un resum de l'argument i detallats comentaris sobre els personatges i temes del drama. Una vegada més, el treball va ser abandonat durant altres onze anys i mig. Durant aquest temps, Wagner va dedicar la major part de les seves energies al cicle de “L'anell del nibelung”, que va completar l'any 1874. Només quan aquesta gran obra va ser estrenada Wagner va trobar temps per a dedicar-se a Parsifal.

El 23 de febrer de 1877 va completar un segon i més extens esbós de l'obra, que el 19 d'abril del mateix any havia transformat en un llibret en vers (o "poema" com Wagner s'estimava més anomenar els seus llibrets). Al setembre de 1877 va començar la música component dos esbossos de la partitures des del començament fins al final. Aquest esbós estava molt més detallat que el primer i contenia un grau considerable d'elaboració de la part instrumental.

Va començar el segon esborrany el 25 de setembre de 1877, només pocs dies després del primer. En aquesta etapa de la seva carrera a Wagner li agradava treballar en els dos esborranys al mateix temps, canviant entre l'un i l'altre. Una vegada conclosos els esborranys, acabava la partitura final. Per cert, Wagner va composar els actes de Parsifal d'un en un, i fins que no acabava completament un no passava al següent.

Doncs bé, podreu escoltar aquest resum argumental i musical, com sempre, dimecres al migdia al 90.1FM, tot i que també ho podreu seguir online o us ho podreu descarregar del podcast dels Moments d'Òpera. Val a dir, que es tracta de la reemissió del programa que van encarregar-me el passat els companys de COM Ràdio, amb motiu de la programació especial de setmana santa.

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.