dimecres, 23 de juny del 2010

BONA REVETLLA!!

Bona revetlla de St. Joan!

Espero que la nit més curta de l'any la passeu en bona companyia, gaudint d'una bona taula i el caliu dels que us estimeu!!

Una abraçada!

Albert Galceran



dilluns, 21 de juny del 2010

LA DONNA DEL LAGO (G. ROSSINI) A PARÍS

Agafar un avió, reservar una habitació d'hotel, aconseguir entrades... per a un servidor no és habitual viatjar darrera de títols operístics, així que quan ho faig intento assegurar la jugada i desplaçar-me a un teatre on, tot apunta, l'èxit està assegurat. Doncs bé, divendres passat vaig anar-me'n a París per poder escoltar -i veure- La Donna del Lago de G. Rossini (encara que els parisencs s'entestin a anomenar-la La Dame du Lac), ja que en el repertiment hi havia les interessants veus de Joyce DiDonato (Elena), Juan Diego Flórez (Giacomo V / Uberto), Daniela Barcellona (Malcolm), Simon Orfila (Douglas), etc.

Però, com sempre, hi ha un altre factor determinant que condiciona el resultat final de l'espectacle, i que dista molt de la solvència de vocalistes i instrumentistes: la direcció escènica. En aquest cas va anar a càrrec del reusenc Lluís Pasqual, qui va perpetrar una direcció escènica incomprensible i injustificable. Podem estar més o menys d'acord quan una acció es trasllada d'una època a una altra, inclús quan es desplaça de la ubicació original; però en cap cas es pot explicar la dramatúrgia de Pasqual, ja que transportar La Donna del Lago a un teatre cremat, on el cor va vestit de festa i els cantants porten una mena de roba que està a mig camí entre Disney i Locomia no té raonament possible. Tant és així, que els cantants van veure's afectats, segur, pel vestuari i la manca de direcció, doncs se'ls va veure desorientats, sobretot a l'inici de l'obra. Una llàstima.

Per cert, les coreografies del ballet que van acompanyar tota la representació segurament són les més prescindibles que mai he presenciat.

Una altra cosa va ser la direcció musical, que va assumir Roberto Abbado, amb una orquestra molt present (potser tocant amb massa volum), però molt precisa i errors quasi absents. El cor, dirigit per Alessandro di Stefano va ser, potser, la part musical més millorable; a causa del desordre en el seu cant, hi van haver moments de desori absolut en les seves interpretacions.

Anem al capítol de veus i, d'entrada, hi ha un titular que està clar: Flórez és el millor tenor rossinià del moment (la història?). La seva elegància, claredat de fraseig, emissió neta, facilitat als aguts... el fan un tenor líric-lleuger de grans recursos que aconsegueix moments realment espectaculars. El primer va ser la cabaletta del duet entre Uberto i Elena del primer acte (Cielo! In quel estasi), magníficament acompanyat per la protagonista, Joyce DiDonato; però si hi va haver un moment insuperable, aquest va ser la scena que dóna inici al segon acte (Oh, fiamma soave):


La mezzosoprano (bé, això ho diu ella, fet que és més una soprano lírica que no pas mezzo) Joyce DiDonato va mostrar un instument impecable, dotat d'una bellesa natural i una tècnica que la fan un dels valors més sòlids del repertori rossinià, a banda d'una elegància interpretativa i escènica inqüestionable. Didonato va regalar-nos moments com el finale de l'òpera que, afortunadament, ja podem veure a la xarxa:


De la resta de repartiment podem destacar l'excel·lent estat de veu del baix Simon Orfila (qui va debutar amb el rol de Douglas a l'ONP), ja que va mantenir-se molt estable al llarg de tota la representació i, en cap moment, va baixar la guàrdia. Daniela Barcellona (Malcolm), és una mezzo de grans agilitats però que presenta problemes a la zona més aguda de la seva tessitura, doncs té una projecció massa oberta a l'extrem més agut; ara bé, les agilitats són impecables i accessibles a ben poques veus.

Finalment, vull parlar del teatre en sí, el Palais Garnier, ubicat a la molt turística Place de l'Opéra de París. Cert és que la façana és espectacular, però no podem quedar-nos només amb això, hem d'anar a conèixer les entranyes. Com bé és habitual a la capital francesa, l'ostentació és la gran protagonista, però la deixadesa també hi juga un paper molt important, doncs que a la sala on el públic reposa i pot beure's una copa de champagne hi faci olor de claveguera, en cap cas, és normal; menys coneixent el preu de les entrades. Les parets, moltes amb esquerdes, fa anys que no els hi apliquen cap capa de pintura, i a les vidrieres encara hi ha pols del segle XVIII. I no me n'oblido de l'aire condicionat, cosa que ells sí han fet, ja que la sala no en té, cosa que va generar una temperatura tant alta que la calor era inaguantable.

En tot cas, malgrat totes les vicissituds ha estat un plaer poder gaudir de La Donna del Lago (G. Rossini) que fins el dia 10 de juliol pot veure's al Palais Garnier de París.

divendres, 18 de juny del 2010

PIKOVAIA DAMA, L'ARGUMENT

Si ahir us vaig fer cinc cèntims de l'assaig general, avui us proposo el resum argumental que m'han fet arribar des del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu, els quals ens expliquen de la següent manera la història de La Dama de Piques de Piotr I. Txaikovski:

La tragèdia del protagonista, un home obsedit per la passió del joc que un destí ineluctable porta al desamor, al crim i a la mort, és potenciada per la presència d’importants elements fantàstics i sobrenaturals –tan presents en la literatura i l’art russos– que la música de Txaikovski tracta de manera magistral.

Hi ha també, seguint els models de l’òpera francesa del moment, escenes ambientals de la vida de la ciutat i la cort imperial de Sant Petersburg a la fi del segle XVIII, amb referències evidents a la música de l’època i també a la música popular i religiosa russes.

Acte I

El primer quadre transcorre en un parc de Sant Petersburg, uns oficials de l’exèrcit ens parlen del protagonista, el seu company Hermann, persona de poca fortuna i de caràcter ombrívol i silenciós, que passa les nits als casinos de joc sense tocar les cartes. Arriba Hermann amb el seu amic, el comte Tomski, i li confessa que està apassionadament enamorat d’una bella desconeguda, rica i noble, que no podrà mai ser seva perquè pertany a una classe social superior.

Després d’uns moments de distensió amb els cors de passejants, el príncep Ieletski, personatge poderós a la cort, rep felicitacions pel seu recent prometatge, i quan entren la seva promesa Lisa amb la seva àvia, la vella comtessa, Hermann s’adona que aquella noia desconeguda l’ha enamorat. Es crea un clima de tensió i por que els cinc principals protagonistes expressen en un brillant i amenaçador quintet, premonitori de la tragèdia.

Quan resten sols, Tomski explica als amics i a Hermann una estranya història sobre la vella i rica comtessa: quan era jove i molt bella, i terriblement aficionada al joc, hauria conegut a París el comte de Saint-Germain, el famós alquimista, que li hauria lliurat el secret de les tres cartes –que li permetrien guanyar la seva gran fortuna– a canvi d’una nit d’amor; després, ella hauria revelat el secret al seu marit i a un jove amant, però fou advertida en somnis que moriria quan un tercer home, molt enamorat, intentaria arrencar-li el secret. Malgrat les burles dels amics, Hermann resta fascinat per la història i, enmig d’una gran tempesta, jura guanyar-se l’amor de Lisa o morir en l’intent.

El segon quadre ens porta a la cambra de Lisa, on té lloc una escena gairebé costumista, una vetllada entre amigues, que canten cançons malenconioses primer i després alegres, que tanca la governanta. Quan es queda sola, Lisa expressa l’angoixa que sent –malgrat la felicitat que hauria de sentir pel seu prometatge amb el príncep Ieletski– des que ha vist la mirada plena de passió de Hermann. Aquest entra d’improvís i li declara el seu amor i la seva voluntat de morir si no obté la seva benevolència.

Després d’una breu interrupció de la comtessa, que produeix en Hermann una mena d’al·lucinació, el jove reprèn la seva hàbil estratègia de seducció i Lisa cau retuda als seus braços.

Acte II

El tercer quadre ens porta a una rica mansió de Sant Petersburg on se celebra una gran ball de disfresses. En aquest moment queda palesa la contraposició de caràcters entre el príncep Ieletski –que expressa la seva inquietud per la tristesa de Lisa i la seva generosa disposició a tornar-li la llibertat– i Hermann, obsessionat de manera malaltissa pel secret de les tres cartes.

Lisa dóna secretament al seu estimat la clau que el portarà a les seves habitacions i accedeix a veure’l la mateixa nit. La festa acaba amb l’apoteosi de l’arribada de la tsarina Caterina II i els convidats.

El quadre quart té lloc a les habitacions de la comtessa, pas obligat per arribar a la cambra de Lisa, on entra amb cautela Hermann, que resta al·lucinat davant el retrat de la vella dama, al qual increpa amb follia. L’entrada d’aquesta amb el seu seguici de cambreres l’obliga a amagar-se. Abans d’adormir-se, la comtessa rememora de manera nostàlgica la seva joventut a França, els seus èxits a la cort de Lluís XV, en l’única intervenció directa d’aquest decisiu personatge en l’evolució del drama.

Hermann la desperta de manera abrupta i li suplica obsessivament que li reveli el secret de les tres cartes: davant del seu silenci i de la seva mirada plena d’odi i terror, perd el control, treu la pistola i l’amenaça brutalment. La vella comtessa no pot resistir aquesta agressió i mor. Lisa entra i reacciona amb pena i indignació no sols per la mort de l’àvia, sinó perquè entén que era el secret de les cartes i no el seu amor la causa de la presència de Hermann. Aquest fuig desesperat.

Acte III

El quadre cinquè s’esdevé a la cambra de Hermann, on aquest, ple d’angoixa, llegeix primer una carta de Lisa en què li demana perdó per haver-li atribuït la mort de la comtessa i el cita al moll del riu Neva. Reviu després amb horror l’enterrament de la vella dama, amb un gran sentiment de culpabilitat, i veu aleshores aparèixer el seu espectre, que el commina a casar-se amb Lisa i li revela finalment el secret de les tres cartes màgiques –el tres, el set i l’as– que li permetran guanyar sempre.

El quadre sisè té lloc a prop del Canal d’Hivern, on Lisa espera angoixada l’arribada de Hermann, la presència del qual l’ha de deslliurar dels dubtes que l’amenacen novament sobre el seu crim. Però l’alegria momentània de la seva arribada, que li dóna un moment d’esperança de retrobar la felicitat, s’enfonsa quan Hermann, enfollit per les revelacions de l’espectre, mostra la seva veritable obsessió, li confessa la veritat i es precipita fora de si cap al casino de joc. Lisa no pot resistir el seu fracàs i es llença a les aigües del Neva.

El setè i darrer quadre té com a escenari el casino de joc, on els amics de Hermann passen la vetllada entre partides de cartes i cançons al vi i al joc. Sorprèn l’arribada del príncep Ieletski, que no és jugador, però ara addueix que la seva desgràcia amorosa li portarà sort a les cartes.

Aviat es produeix la febril arribada de Hermann, que s’aboca a apostar importants sumes sobre les cartes secretes. Guanya amb el tres, torna a guanyar amb el set i, embriagat amb aquestes victòries, canta la seva obsessió: la vida és només un joc i la sola realitat és la mort. Vol continuar jugant i l’aposta definitiva és rebutjada per tots, llevat del príncep Ieletski, que assumeix el repte amb serenitat.

Quan Hermann, sense ni mirar la carta, anuncia l’as, el príncep li fa evident que només té a les mans la carta de la dama de piques, contrafigura de la comtessa, l’espectre de la qual torna a aparèixer, com una burla, davant el jove desesperat. Hermann, totalment enfollit, se suïcida i abans de morir demana perdó al príncep Ieletski i evoca el seu amor per Lisa.

dijous, 17 de juny del 2010

PIKOVAIA DAMA, L'ASSAIG

Els propers dies 19, 22, 25 i 28 de juny i 1 i 4 de juliol es representarà l’òpera La dama de piques, de Piotr I. Txaikovski al Gran Teatre del Liceu. Aquesta producció del GTL té com a director musical a Michael Boder i com a director d’escena a Gilbert Deflo.

Val a dir que ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir a l'assaig general i, francament, vaig gaudir molt d'una obra que m'era molt desconeguda. Donat el meu desconeixement no m'allargaré, tant sols us diré que el repartiment -amb el Hermann de Misha Didyk, que també cantarà el dia de l'estrena- ha estat magnífic (potser dels més equilibrats de la temporada) i l'orquestra ha sonat molt bé, potser la feina de Boder comença a notar-se...

Una altra cosa és la direcció escència, que ha assumit el polèmic Gilbert Deflo, autor del Trovatore Zen que vam patir el passat mes de desembre, el qual ens proposa una escenografia del tot convencional (ben poc recorda el despropòsit amb el que es va commemorar el desè aniversari de la reconstrucció del teatre), però que no ha aportat massa cosa a l'obra de Txaikoski. A més, no sé si només va passar a causa d'estar assajant, però els canvis de quadre i decorats van ser llarguíssims, arribant a encendre parcialment les llums de la sala, cosa que perjudica el normal seguiment de l'espectacle. Esperem que el dia de l'estrena tot sigui una mica més àgil.

De tota manera, i a grans trets, m'ho he passat d'allò més bé i, des del meu punt de vista, és totalment recomanable. No us ho perdeu!

dimecres, 9 de juny del 2010

EL MINISTERI DE CULTURA REDUIRÀ UN 30% LES SEVES APORTACIONS AL LICEU

Segons una nota de premsa emesa pel Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu:

S'anuncia que el Ministeri de Cultura ha fet saber a la direcció del Teatre una disminució del 30% de la seva aportació en les properes tres temporades: 2010-2011 / 2011-2012 / 2012-2013 (un 10% per cadascuna). La resta d’administracions manifesten la voluntat de mantenir els seus compromisos per a la temporada 2010-2011 adoptats en la darrera reunió del Patronat, del dia 3 de març de 2010.

A les temporades 2008-2009 (temporada liquidada) i 2009-2010 (pressupost modificat i pendent de tancament) hi ha una disminució dels ingressos previstos de quasi 6.000.000€ (menys aportacions del Ministeri i la Generalitat i disminució del mecenatge). Aquesta caiguda es compensa amb fortes mides d’estalvi i contenció – com la reducció de despeses de l’activitat artística (on s’inclou la cancel·lació de la programació del Foyer), despeses generals i financeres, i la rebaixa lineal de totes les partides del pressupost –. L’aplicació d’aquestes mesures ha permès tancar la temporada 2008-2009 amb un ajustat dèficit de 363.000€ (assumit amb romanents positius de temporades anteriors) i es preveu que el tancament de la 2009-2010 sigui d’equilibri pressupostari.

Després de dues temporades on els pressupostos aprovats de la Fundació han hagut d’atendre modificacions a la baixa, el nou anunci del Ministeri de Cultura obliga a la direcció del Teatre a plantejar, per les properes temporades, més mesures i més contundents de les que s’han pres fins ara. Amb la voluntat de garantir la viabilitat del projecte del Liceu i amb una actitud responsable en el marc de la conjuntura econòmica per la que passa el país, on la generació de dèficits només agreujaria la situació, es prendran doncs les mesures en els següents apartats:

1. Reducció de totes les despeses generals, revisar tots els serveis contractats i revisar les polítiques d’optimització de recursos.

2. Dilació dels plans d’inversions previstos a uns mínims imprescindibles.

3. Presa de mesures necessàries i rigoroses per ajustar els costos de personal incloent-hi l’obligada aplicació del Reial-Decret-llei del govern de l’Estat i el Decret-llei del govern de la Generalitat de Catalunya referits a les mesures de contenció pressupostària i reducció del dèficit públic.

4. Revisió, si s’escau, de la política de preus de les localitats a partir de la temporada 2011-2012.

La programació artística del Teatre no es veurà afectada de forma significativa i la línia de rigorosa excel·lència seguirà sent, en tots els casos, la màxima prioritat de la Institució.

La direcció del Liceu pren amb fermesa i determinació aquesta nova etapa i trasllada el seu convenciment que tot i les dificultats, el Gran Teatre del Liceu seguirà al capdavant de les institucions culturals del país, sent un referent internacional de primer nivell i oferint a la ciutadania una programació de màxima qualitat. El suport de les administracions, del mecenatge i del públic i una gestió eficaç i eficient del teatre donen plena confiança a la direcció de la institució per garantir el futur del Liceu.

dimarts, 8 de juny del 2010

FAUST (C. GOUNOD)

Demà ens fixarem en una òpera francesa dividida en cinc actes (i un ballet, clar) i estrenada al Teatre Líric de París l'any 1859, es tracta -tal i com ja s'avança al títol- del FAUST de Charles Gounod.

Gounod va decidir-se a tractar el tema de FAUST responent al clima general d’admiració per la intel·lectualitat germànica que s’estava creant a França, i que generaria l’adaptació d’obres de Goethe a l’escena francesa, i el primer i intent fallit de Wagner d’estrenar a París (1861).

Amb tot, l’òpera francesa era massa rígida en els seus plantejaments i Gounod massa superficial per abordar el tema de FAUST en prfunditat, motiu pel qual a Alemanya, tot i que aprecien la bella i eficaç partitura de Gounod, l’òpera mai s’anuncia amb el seu títol original, sinó que l’anomenen Marguerite, al considerar que tant sols tracta sobre l’episodi d’aquest personatge femení de l’obra de Goethe.

FAUST, després de ser admesa a l’òpera de París –al incloure-hi el ballet (“La nit de Walpurgis”), per a que s’adeqüés a les exigències de la capital francesa–, va programar-se de manera quasi obsessiva: i és que es va programar repetidament, de manera que en cent anys va assolir més de tres mil representacions, a causa de la repetició constant en la programació d’aquest títol a les temporades de París. Aquest descomunal prestigi s’ha anat difuminant al llarg de la segona meitat del segle XX; avui en dia segueix sent popular, però la seva extensió i cost la fan molt menys freqüent als teatres.

Cal destacar que al programa comptarem amb les veus de Plácido Domingo, Jaume Aragall, Alfredo Kraus, Mirella Freni, Joan Sutherland, Montserrat Caballé, Nicolai Ghiaurov, entre d'altres. De manera que el nivell serà altíssim!

Recordeu que podeu seguir els Moments d'Òpera a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-els a través del podcast del programa.

dissabte, 5 de juny del 2010

ADÉU, ESPANYA!

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall

dijous, 3 de juny del 2010

JAUME ARAGALL

Diumenge vaig tenir l'oportunitat d'assistir al concert de la Fundació Clarós al Gran Teatre del Liceu, on un bon grapat de cantants (tant de lírics com de més populars) van oferir-nos l'oportunitat de conèixer les seves veus en el marc del coliseu de les rambles.

Bé, el cas és que si hi havia un motiu per acostar-nos-hi -almenys a nivell personal- era el poder escoltar en directe la veu de Jaume Aragall. Aquest tenor sempre ha despertat en mi certa tendresa i, és clar, gran emoció, ja que la bellesa de la seva veu, la intensitat de la seva interpretació i la seva basta carrera demostren que és un dels grans de l'òpera.

També és cert que vaig anar al concert convençut que Aragall -i disculpeu-me la sinceritat- no estaria en el seu millor moment o, dit d'una altra manera, que ens faria patir. Però la sorpresa va ser majúscula quan aquest senyor -de 71 anys!!!!- va cantar el duet de Santuzza i Turidu de la Cavalleria Rusticana (P. Mascagni), doncs va aconseguir-me emocionar moltíssim. Vaig quedar del tot bocabadat, per molts motius: la bellesa de la veu (que sempre ha tingut), la gran tècnica, el volum vocal i, sobretot, la qualitat interpretativa. Molts tenors molt més joves no poden ni acostar-se al resultat que va assolir Aragall diumenge!

No sé si és una decisió personal, o que no hi ha teatres que vulguin contractar-lo, però és una llàstima que una veu com aquella no pugui pujar als escenaris per fer-nos emocionar. Tant de bo tinguem l'oportunitat de gaudir d'un concert d'Aragall!!

Us deixo amb l'esmentat duet: