dimecres, 30 de novembre de 2011

Recital Juan Diego Flórez, el programa

Scalera i Flórez al Liceu (A. Bofill)
El proper dia 3 de desembre a les 20h podrem gaudir del recital que el tenor peruà Juan Diego Flórez oferirà al Gran teatre del Liceu, acompanyat pel pianista Vincenzo Scalera, els quals ja van delectar-nos amb un recital el 30 de novembre de 2007 amb un aclaparador èxit de convocatòria i de resultats musicals excel·lents (tot i uns petits problemes d'al·lèrgia del tenor amb les plantes que decoraven l'escenari).

Les entrades per aquest recital de dissabte van exhaurir-se al poc de sortir a la venda, tot i que fins avui no hem sabut detalladament quines peces inclouria al seu programa, finalment hem pogut saber que són les següents:


Primera part

Giovanni Battista Bononcini (1670-1747)
Per la gloria d’adorarvi

Vincenzo Legrenzio Ciampi (atribuït) (1719-1762):
Tre giorni son che Nina

Niccolò Piccini (1748-1800)
«En butte aux fureurs de l’orage», ària de Roland

Gioachino Rossini (1792-1868)
La promessa
«Le Sylvain», de Péchés de viellesse
«Tirana alla Spagnola», de Péchés de viellesse
«Che ascolto!», ària d’Otello

Segona part

François-Adrien Boieldieu (1775-1834)
«Viens, gentille dame», ària de La dame blanche

Édouard Lalo (1823-1892)
«Vainement, ma bien-aimée», ària de Le roi d’Ys

Jacques Offenbach (1819-1880)
«Au mont Oda», ària de La belle Hélène

José Padilla (1889-1960)
Princesita

José María Lacalle (1860-1937)
Amapola

Tomás Barrera Saavedra (1870-1938)
«Adiós Granada», ària de Los emigrantes

Gaetano Donizetti (1797-1848)
«Allegro io son», ària de Rita

Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Les veus de tenor i Juan Diego Flórez

Juan Diego Flórez
Mensualment el programa Extraradi de COMRàdio, que s'emet cada dia de les 16h a les 19h, acull la secció Moments d'Òpera, amb la qual volem donar a conèixer aspectes relacionats amb el món de la lírica. Així hi relacionem fets d'actualitat amb tecnicismes o anècdotes històriques que ens ajuden a entendre millor què és això de l'òpera.

Amb el que portem de temporada ja hem pogut conèixer les particularitat de les veus verdianes i la soprano Sondra Radvanovsky, també la relació entre Tintín i l'òpera, i el mes passat vam explicar 400 anys d'història de l'òpera en uns quinze minuts.

Aquesta tarda, a partir de les 16h, serà el torn de conèixer les veus de tenor i, donat que la propera setmana el gaudirem en directe al Liceu, coneixerem un dels tenors més aplaudits del moment, el peruà Juan Diego Flórez.

No us ho perdeu!

dimarts, 22 de novembre de 2011

Le Grand Macabre, tota una experiència escènica

La "Clàudia" al final de la representació
Dissabte vaig tenir l'oportunitat de viure en directe la primera representació de l'òpera (o antiòpera, segons el compositor i llibretista) Le Grand Macabre (G. Ligeti), una obra que mai abans s'havia respresentat al Gran Teatre del Liceu i, de fet, significava la seva estrena a un teatre de l'estat espanyol.

Realment és una obra que coneixia -i conec- poc, de manera que no entraré a valorar en profunditat els aspectes musicals.

L'obra és desconeguda, sí, i això ha provocat que el públic liceista hi hagi anat amb reserves o, directament, no hi hagi anat. Tanmateix, cal tenir clar que aquesta producció conté el gran atractiu de la proposta escènica signada per La Fura dels Baus; de manera que l'al·licient, per mi, era clar: veure i viure una representació que, a tenor de les crítiques i l'entusiasme amb el qual van parlar-me'n, a la força m'havia d'impactar. I així va ser.

El muntatge, a tots els nivells, és senzillament espectacular i impactant des del primer minut. Tant és així que pot arribar a eclipsar la música de Ligeti. I és que com bé van preguntar-me al Saló dels Miralls durant el descans: - aquesta obra t'hauria agradat igual sense la producció de la Fura? Segur que no.

La direcció artística del Gran Teatre del Liceu ha tingut la intel·ligència de servir-nos una obra moderna, complexa i de sonoritat molt diferent a l'òpera convencional; però molt ben plantejada gràcies a la producció de la Fura dels Baus. Tot plegat fa de Le Grand Macabre una experiència escènica que no us podeu perdre, us asseguro que teatralment és el més impactant que he vist a la meva vida.

Ara bé, l'antiòpera de Ligeti segur que no serà mai per mi, almenys així ho veig ara, una obra de referència. Tot i això, i corrent el risc de semblar contradictori, us recomano que no us perdeu aquest Grand Macabre.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Una espectacular producció al servei d'una òpera complexa

La gran protagonista de la producció de Le Grand Macabre és “Claudia”, una figura humana de 7 metres d’alçada, 15 metres d’amplada i 7 tones de pes omple l’escenari del Liceu. De fet, un dels gran atractius de l’òpera Le Grand Macabre que ara presenta el Liceu és l’escenografia. 


El cos d’una dona que anomenen “Clàudia” es mou i gira gràcies a una roda tractora accionada per un motor situat dins del pit dret del seu cos. El cap també gira dues voltes sobre el coll i dins d’ell hi ha una càmara que projecta diferents imatges dels ulls que produeixen unes mirades d’expressivitat espectacular.

El cos s’obre completament i deixa a la vista l’interior.

Tots aquests moviments es controlen mitjançant sistemes electrònics de posició, velocitat i acceleració que permeten programar-los coordinats amb els moviments dels cantants i actors i amb les projeccions del vídeo. L’acció combinada dels moviments motoritzats de la “Clàudia” amb la projecció del vídeo que segueix la figura fa que s’aconsegueixin efectes espectaculars.

Els cantants i actors es desplacen per sobre i per dins, i entren i surten per alguns orificis de l’escultura gegant.

Tot el control de llums i vídeo de la “Claudia” es fa via Wi-fi.

Aquí us deixo unes quantes fotografies, totes amb copyright del Gran Teatre del Liceu:









Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dilluns, 14 de novembre de 2011

"Le Grand Macabre" arriba al Liceu

Escenografia de l'òpera (copyright del GTL)
Els propers dies 19, 22, 25, 28 d'obtubre i l'1 de desembre, el Gran Teatre del Liceu acull, per primer cop, l'òpera Le Grand Macabre de G. Ligeti. Donat que aquest és un títol que, d'entrada, pot semblar-nos poc interessant, el cert és que conté una de les produccions escèniques més espectaculars que hàgim pogut veure a Barcelona. De manera, i ja que no ens és una obra ceonguda, avui us proposo començar a fer els deures per anar cap a la representació, almenys coneixent una aproximació argumental.

Le Grand Macabre, òpera en quatre quadres de György Ligeti, fou estrenada a Estocolm el 1978, en llengua sueca i ben aviat portada a Hamburg en alemany. S’ha representat també sovint en francès i en anglès (llengua amb la qual s’ha fet la producció que ofereix el Liceu). L’acció se situa al Principat de Breughelland, país imaginari el nom del qual significa país de Breughel, amb referència al gran pintor flamenc Pieter Bruegel el Vell (1525-1569), autor de l’impressionant Triomf de la mort (vers el 1562), conservat al Museo del Prado.

Quadre I
En un vell i fantàstic cementiri en ruïnes, se’ns presenten Piet vom Fass, borratxo que alterna el Dies irae amb l’elogi del vi; Amando i Amanda, una parella de joves enamorats, de gran bellesa, que cerquen un indret per poder consumar el seu exaltat amor, i Nekrotzar, el Gran Macabre, que dóna títol a l’òpera.

Nekrotzar, sortit d’una gran tomba, insulta Piet, mort de por, i li anuncia que morirà aviat, quan es presenti la Mort dalt un cavall lívid, i al món no restaran sinó cendres, alhora que li ordena que li porti els instruments necessaris per a la seva feina: la dalla, la trompeta i la capa.

Els dos amants decideixen amagar-se a la tomba d’on surt Piet. Nekrotzar es disfressa amb la capa, agafa la dalla i munta sobre Piet, que converteix en el seu cavall. Anuncia la fi dels temps i surt trotant mentre sentim les amoroses paraules dels amants des de la tomba.

Quadre II
A la casa de l’astròleg de la cort, Astradamors, presidida per un telescopi, Mescalina, la seva muller, protagonitza amb el seu marit una escena sadomasoquista. Quan creu que pot estar mort i, per tant, no li podrà fer la funció d’escarràs, treu una gran i fastigosa aranya que desperta el marit aterrit, escena que acaba en una dansa grotesca i grans insults.

Mescalina envia el marit al telescopi, beu vi en abundor i evoca Venus, a qui demana una nit de luxúria. Apareix Nekrotzar cavalcant damunt Piet, i els tres homes observen Mescalina, a la qual Venus se li ha aparegut en somnis, i li reclama un home ben dotat. Nekrotzar és l’encarregat de satisfer-la i es produeix una violenta escena amorosa en què finalment el macabre li mossega el coll com un vampir, i ella cau a terra emmetzinada.

El Gran Macabre obre pas a la llum d’un cometa que deixa encegats Piet i Astradamors i comença una llarga diatriba contra la humanitat i que amenaça amb una mort i destrucció immediates abans de tornar a muntar damunt Piet per dirigir-se a la ciutat on hi ha el palau del príncep.

Quadre III
Al palau del príncep Go-Go de Breughelland, el ministre blanc i el ministre negre escenifiquen una baralla grotesca, amb unes teatrals dimissions i reconciliacions. Go-Go, personatge obès i infantiloide, no pot dominar la situació i els ministres l’obliguen a practicar una ridícula classe d’equitació sobre un cavall de balancí i estripen entre grans rialles la constitució.

Apareix una taula plena de menjars davant el tron, a la qual el príncep s’abraona afamat. Els ministres volen obligar-lo a signar un decret amb impostos desmesurats. Entra el cap de la policia secreta, la Gepopo, damunt uns patins, acompanyat dels seus sequaços –botxins, detectius i agents– i manté una conversa inconnexa amb Go-Go en què intenta desxifrar codis secrets.

El poble de Breughelland està revoltat i es presenta davant el palau. Els ministres intenten calmar el tumult i reben xiulets i llançament d’objectes amb gran satisfacció de Go-Go. Es dirigeix ell al poble i rep aclamacions de la multitud. El cap de la Gepopo, disfressat ara d’aranya, sembla que ha desxifrat el codi i anuncia grans desastres: s’aproxima un cometa vermell amenaçador que assenyala una catàstrofe i els dos ministres fugen com les rates.

Un segon missatge indica l’arribada imminent de Nekrotzar. El cap i els seus sequaços fugen plens de pànic, Go-Go intenta mantenir una certa dignitat, entra Astradamors, amb el sudari i fent una dansa grotesca. L’udol de les sirenes omple d’espant Go-Go, que s’amaga sota la taula.

Nekrotzar fa una entrada espectacular a cavall de Piet i resta immòbil, com en trànsit. Els diu que ha arribat el dia de la ira i anuncia el Judici Final, amb els set àngels i un foc abrusador. Piet i Astradamors no semblen gaire afectats i comencen a menjar i a beure i ofereixen vi al príncep i a Nekrotzar. Aquest es convenç que el vi és sang humana, els gots es van buidant i tots es mostren cada vegada més borratxos i excitats. Quan s’acosta la mitjanit, Nekrotzar s’adona que ha d’actuar immediatament; cerca desesperadament la dalla i la trompeta i també el cavall i amb actitud visionària invoca la desaparició del sol. L’aparició del cometa sembla marcar la fi dels temps i tot queda fosc mentre Nekrotzar cau del cavall i el cor femení canta «Consumatum est!».

Quadre IV
Després d’un interludi, l’escena mostra novament una contrada de Breughelland, on suren Piet i Astradamors somiant que són al cel. Apareix Go-Go, que pensa que és l’únic viu, però també tres rufians amb un carro ple com a botí. Del fons s’alça Nekrotzar, en un estat mental confús. Reconeix Go-Go i resta sorprès perquè creia haver destruït el món sencer.

De la cambra mortuòria surt Mescalina, amb les xurriaques, que el persegueix i l’insulta fins que intenta clavar-li la llança al pit. Go-Go ordena als soldats que la detinguin i la dona reconeix en Nekrotzar el seu primer marit. Un dels soldats porta els dos ministres lligats i comencen els insults i les acusacions entre Mescalina i els dos polítics. Go-Go ordena als soldats que ataquin Mescalina i els ministres i tots acaben estesos per terra llevat de Nekrotzar. Entren Piet i Astradamors pensant que tots són morts i Go-Go els dóna vi. Decideixen que si tenen set és que són vius, mentre el sol va eixint lentament. El macabre es va encongint i fent-se més i més petit fins a pràcticament desaparèixer.

Astradamors, Piet i Go-Go es pregunten si era la Mort o un mortal com ells, pregunta que queda sense resposta. Decideixen tornar a emborratxar-se i aviat surten de la tomba Amando i Amanda abraçats, que ballen una graciosa passacaglia a la qual s’afegeixen tots. Els joves i bells amants fan un cant a la felicitat, no els importa morir amb tant de plaer i es burlen dels que tremolaven per la fi del món: «Sols val l’ara i aquí!». Si hom s’estima, el temps s’atura i només queda l’eternitat. El cor entona les hedonistes paraules finals: «No temeu la mort, oh, bona gent! [...] Llarga vida i tothom content!».

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.