dijous, 22 de novembre de 2012

Opera Europa demana al Govern espanyol que reconsideri l'increment de l'IVA

L’Associació OPERA EUROPA en la qual hi són representades 127 entitats d’òpera europees, entre les quals el Gran Teatre del Liceu, que alhora és membre de l’associació ÓPERA XXI ( associació dels més importants teatres i festivals espanyols d’òpera), ha acordat en la darrera Assemblea General celebrada a Moscou, sol·licitar al govern espanyol que reconsideri la pujada de l’IVA cultural i la retallada de les ajudes a l’òpera a Espanya.

Així mateix ha sol·licitat que es posi en marxa una llei de Mecenatge que estimuli les aportacions del sector privat a la Cultura.

El Director d’OPERA EUROPA, Nicholas Payne, ha dirigit una carta al President del Govern espanyol Mariano Rajoy, al Ministre de Cultura espanyol Ignacio Wert i al Secretari d’Estat de Cultura, José Mª Lassalle, per demanar que es reconsideri, de forma urgent, les retallades aplicades a l’òpera i l’increment de l’IVA en Cultura que hauria de fixar-se en un màxim del 10%.

Malgrat la comprensió de les dificultats pressupostàries a les que s’ha d’enfrontar el Govern d’Espanya, Nicholas Payne demana que es reconegui el valor econòmic que ha generat l’activitat de l’Òpera a Espanya durant la darrera dècada. Estudis independents demostren que l’activitat hi contribueix en termes d’ocupació, de recaptació d’ingressos i d’estímul al creixement de les ciutats i comunitats on s’hi desenvolupa.

Aquí podeu llegir la nota de premsa íntegra.

Font: Departament de premsa del GTL.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Joan Sutherland

El programa d’aquesta setmana l'hem dedicat a una de les veus més privilegiades de la història de l’òpera, la de la soprano Joan Sutherland.

Fa quinze dies va celebrar-se el 86è aniversari del seu naixement, i per aquest motiu hem volgut recordar-la, ho farem repassant la seva biografia i, sobretot, escoltant algunes de les millor gravacions que ens ha deixat. El seu millor llegat.

Nascuda a Sydney (Austràlia) el 7 de novembre de 1926 va fer una carrera que va portar-la pels millors teatres del món, amb èxits notables. Si Maria Callas va ser La Divina, Sutherland, l’any 1961 i gràcies a una espectacular Alcina (Händel), va ser anomenada La Stupenda pel públic del teatre La Fenice (Venècia).

Amb els consells del seu marit, el director Richard Bonynge, i amb la descoberta del tenor Luciano Pavarotti -que va esdevenir un dels seus companys més fidels als escenaris de mig món-, Sutherland va enamorar-nos a tots per la seva veu de grans dimensions, de coloratura impecable i amb registres increïbles en tota la seva tessitura.

Aquests són els Moments d'òpera que vam dedicar-li a La Xarxa ràdio:

dijous, 15 de novembre de 2012

Un "elisir" de debuts

L'elisir d'amore no és una òpera especialment complexa, ni és una obra especialment virtuosa; però és cert que Donizetti i Romani van construir una història que funciona molt bé.

També és cert que Mario Gas va estrenar l'any 1985 una producció d'aquest títol que ha viatjat molt, i que tot i això segueix plenament vigent, en cap cas es veu "tronada".

Foto: A. Bofill

El passat diumenge va reposar-se de nou aquesta producció de Mario Gas, amb tres debuts liceístes que, a priori, semblaven interessants. El primer, i més destacat, el Nemorino de Javier Camarena que, sense cap mena de dubte, va ser el més afortunat de la tarda, amb una interpretació impecable i una veu rodona, còmode en tota la seva tessitura. En definitiva, un d'aquells cantants que deixen emprempta. Valoreu vosaltres mateixos, així va cantar la famosa romanza, "una furtiva lagrima":



La segona veu destacada, i que també va fer el seu debut al Liceu, va ser la soprano Nicole Cabell, la qual no va sortir tan airosa de la representació. Si bé és cert que va interpretar amb correcció el personatge, també és just destacar que ho va fer amb molta discreció. De fet vam tenir la sensació de veure-la en excés relaxada, sense esforçar-se per mostrar una millor Adina.

La tercera veu debutant al Liceu va ser la del Dulcamara de Simone Alberghini, tot un expert en aquest reperoti i, en efecte, va interpretar el rol tal i com s'espera: comicitat, rapidesa i bon gust. Ara bé, recordem altres Dulcamara de molta més eficàcia.

També va significar el retorn -després de fer les amèriques- d'Àngel Òdena, amb un impecable sargent Belcore. Va agradar-nos molt el treball escènic, i la complicitat amb el públic, especialment als joves que va saludar en entrar per la platea al teatre (els seus fills).

La direcció musical va anar a càrrec de Daniele Callegari, el qual va assumir la tasca amb responsabilitat i va aconseguir extreure un so excel·lent de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

L'elisir d'amore és una d'aquelles òperes en què tornes a casa amb un somriure d'orella a orella, i així ha de ser, i així va ser. Unes representacions molt recomanables, tan per la part escènica, com vocal i, com no, musical. Jo no m'ho deixaria perdre.

Macbeth (Verdi)

Fins el proper 18 de novembre encara podeu veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’obra MCBTH, una adaptació d’Àlex Rigolga de l’obra Macbeth (1605) de William Shakespeare; un genial treball d’actors i una revisió colpidora i reflexiva sobre l’ambició i l’ètica.

Donat que és una obra argumentalment complexa, volem ajudar-vos a gaudir de la representació a través de la música de Verdi. És per això que vam dedicar la darrera edició dels Moments d’òpera a la versió de Giuseppe Verdi i Francesco Maria Piave de l’obra de Shakespeare, de l’any 1847.

Aquí teniu el programa:

dilluns, 12 de novembre de 2012

Pack de Dives


Anna Netrebko
L’Auditori, el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana presenten a Barcelona les quatre grans dives del món de l’òpera i del bel canto del moment: Cecilia Bartoli, Mariella Devia, Anna Netrebko i Elīna Garanča.

Quatre oportunitats úniques que tindran lloc entre els mesos de desembre i gener per sentir les veus més cotitzades de l’actualitat musical amb la possibilitat de gaudir de descomptes per la compra de més d’un espectacle.

La visita d’aquestes dives començarà amb l’actuació de la mezzosoprano Cecilia Bartoli, que el 10 de desembre a les 21.00h, oferirà un recital a L’Auditori per presentar el seu nou àlbum, Mission, amb obres d’Agostini.

Els dies 4 i 7 de gener, el Liceu acollirà la versió de concert d’Il pirata de Bellini a càrrec de la més gran especialista del repertori belcantista del sege XIX: la soprano Mariella Devia.

El mateix escenari presentarà els dies 10 i 13 de gener la gran diva russa: la soprano Anna Netrebko, coneguda per la versatilitat i bellesa tímbrica de la seva veu i per la seva gran personalitat a l’escenari. Netrebko interpretarà la versió de concert de Iolanta de Txaikovski.

Per arrodonir el cartell, el Palau de la Música Catalana acollirà l’11 de gener a les 20.30h, l’actuació d’Elīna Garanča, que amb una veu d’una tècnica prodigiosa, sempre posada al servei de la musicalitat, oferirà obres de Bizet, Gounod, Massenet, Saint-Saëns, Txaikovski i Glinka, en un recital únic.

Amb l’objectiu que els melòmans no es perdin cap d’aquestes grans cites, els tres equipaments culturals aplicaran els descomptes següents per la compra de més d’un espectacle:

- 15% de descompte per als recitals de Bartoli i Garanča.
- 25% de descompte de Iolanta (funció dia 13) i d’Il pirata (funció dia 4) de zona 1 i zona 2.

La venda de les entrades es farà a les taquilles de les diferents instal·lacions, i  per gaudir d’aquests descomptes caldrà mostrar a la taquilla corresponent la localitat comprada d’un altra “Diva”.

Font: Departament de premsa del GTL.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Poderosa Tosca a Sabadell

Final de 'Tosca' a Sabadell
El passat dia 31 d'octubre l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell van donar el tret de sortida a una nova temporada d'òpera. Cada cop amb més complicacions econòmiques (ja se sap que la cultura és la primera ha patir les temudes tisorades), però amb valentia i talent els destins són pròspers.

I a les adversitats deuen estimular als de Sabadell, perquè decidir-se per Tosca (G. Puccini) no és precisament una empresa fàcil. D'entrada calen tres veus d'acer, però expressives i amb una paleta de colors suficient com per fer-nos emocionar, però la complexitat argumental del drama també obliga a una direcció escènica resolutiva i entenedora. A banda, com no, d'una orquestra a l'alçada de les circumstàncies i capacitada per defensar la música de Puccini.

Però comencem per les veus. Totes van anar de menys a més -una cosa malauradament habital al món de l'òpera-, però algunes van avançar molt més que d'altres. Saioa Hernández (Tosca) va ser la gran protagonista; teníem molt bon record de la seva Imogene (Il Pirata, de Bellini), no tan dolça és la memòria quan pensem en la seva Olympia (Les contes d'Hoffmann, d'Hoffenbach); però teníem molt clar que un paper com el de Floria Tosca li escauria perfectament a la seva poderosa i expressiva veu, i així va ser. Hernández va mostrar un caràcter poderós en escena, i va interpretar una gelosa, divina i fràgil Tosca; servint-se d'una veu molt ben esmolada, malgrat alguns problemes en el fiato a l'hora de l'esperat "Vissi d'arte". Amb tot, va ser -de llarg- la més interessant de la nit.

El Cavaradossi de Javier Agulló no va ser tan reeixit com en el cas anterior, des del primer minut va mostrar un instrument molt irregular, sobretot a la zona aguda. La incomoditat va ser constant, i això va arribar a la platea, on no va aconseguir emocionar, malgrat que el seu personatge gaudeix de brillants intervencions.

Destacar la feina del veterà Ismael Pons, encarnant al malvat baró Scarpia, que si bé la correcció va ser constant, també és cert que va quedar velat en moltes ocasions per la gran Tosca. Convincent a nivell interpretatiu, però insuficientment poderós en moltes ocasions.

De la resta del repartiment, destacar el Spoletta de Xavier Aguilar: bona comicitat, i una veu que té molt per mostrar encara, segur.

Anem a l'escena. Un cop més en Carles Ortiz demostra que cal tenir imaginació, i és que quan el pressupost no acompanya cal ser enginyós amb els pocs recursos dels quals es disposen i, en aquest sentit, vam veure una Tosca efectiva i clàssica; sense invents i que respon a les estrictes necessitats del llibret. Bona feina.

Finalment, l'Orquestra Simfònica del Vallès va sonar correcte, sota una direcció freda de Daniel Gil de Tejada. I és que Tosca és una òpera per gaudir-la (i patir-la) en la mateixa mesura, i això en gran part depèn de la feina del fossar, però la nit de l'estrena no va ser així. Per no mencionar el sorollós problema amb un violí de l'inici del segon acte. Faltaven assajos?

En general una Tosca molt satisfactòria. És molt plaent anar fins a Sabadell per constatar que, malgrat els temps que ens toquen viure, l'òpera segueix viva, i no és precisament gràcies a l'impuls de les institucions.

divendres, 2 de novembre de 2012

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

La d’aquesta setmana és la propera òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu, sota direcció escènica del català Mario Gas. Es tracta d’una de les obres més conegudes de Gaetano Donizetti i què ha estat vehicle d’introducció al món de l’òpera de moltíssimes persones, ja que conté una de les romances més conegudes del repertori:



Per cert, el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, ens repondrà a la pregunta: per què no hem de perdre’ns aquesta producció?

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al aleshores exòtic País Basc; però la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori.

A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. És per això, que cantants consolidats eviten aquesta partitura, ja que el públic detecta molt àvidament qualsevol error en el cant.

Aquesta setmana, als Moments d’òpera de La Xarxa ràdio, L’elisir d’amore!