divendres, 28 de desembre de 2012

La sireneta de Herheim

Rusalka al Liceu (A. Bofill)
La Rusalka de Dvorák, tret de la cançó a la Lluna, no és una gran òpera; ho demostra que rarament es programa a teatres que no siguin Txecs. De fet, si la coneixem és gràcies al suport institucional, atès que els anys 1923 i 1924 una companyia de Praga, subvencionada per l’aleshores renascut estat de Txecoslovaquia, va fer una gira per Europa i van donar a conèixer les dues grans òperes txeques: La núvia venuda (Smetana) i Rusalka.

Aleshores, quin interès té programar aquest títol? Al meu entendre l'interès està en la simplesa argumental i en la poètica del seu llibret, molt obert a la interpretació. D'entrada els personatges no tenen noms com a tal, sinó que hi tenim una sireneta (Rusalka), una bruixa (Jedibaba) o un príncep, entre d'altres. Cosa que dóna moltes possibles lectures a qui n'assumeixi la direcció escènica. I això és el que ha fet Stefan Herheim en aquesta genial coproducció del teatre de la moneda de Brusel·les i l'òpera Graz.

Herheim no es limita a explicar-nos la ja coneguda història de la sireneta que s'enamora d'un príncep, amb la metàfora del mudisme com a explicació de la incomunicació entre dos móns antagònics, sinó que va més enllà i trasllada la història a un barri calent de qualsevol ciutat occidental. Un cop allà, ho vesteix amb una escenografia que sense adonar-nos-en ens transporta del nostre dia dia fins al fons del mar, però passant pel més onírics dels entorns. Una genialitat. I la història prèn molt més interès, ja que hi aporta una brutal relectura que, és clar, val més veure-la al damunt de l'escenari.

La intervenció de Herheim és tan sublím que injecta un alt interès en una obra que, de plantejar-se en un escenari típic, segur, ens resultaria tediosa i avorrida. Res més lluny de la realitat del Liceu d'aquests dies. Dit d'una altra manera, si normalment anem al teatre per gaudir d'excel·lents veus, en el cas de la Rusalka, sobretot, gaudirem d'una imponent direcció escènica, molt més rica que el llibret original.

Però, a més, ens trobarem amb execel·lents resultats musicals. En el rang vocal, seria injust criticar alguna veu, totes brillen -almenys en la nit de l'estrena, quan vam ser-hi-, però si n'hi ha una que ens va colpir especialment és la del príncep, el conegut tenor Klaus Florian Vogt. I pel que fa al fossar, s'ha de destacar la genial feina del director musical Andrew Davis, el qual sap extreure el bo i millor de l'Orquestra Simfònica del Liceu.

I no podem deixar-nos de comentar l'entrega interpretativa de tots els cantants, en especial la de Günter Groissböck (Vodnik), el qual s'està quasi tota l'òpera en escena, i centralitza l'acció dramàtica de la lectura de Herheim.

En resum, és aquesta -almenys de moment- la producció de la temporada: IMPRESCINDIBLE.

Per cert, si voleu conèixer la història de Rusalka i els motius, segons Joan Matabosch (director artístic del Liceu), pels quals no hem de perdre'ns aquesta producció, podeu escoltar la darrera edició dels Moments d'òpera de La Xarxa:

 

PD: no hem comentat res de les queixes al final de la primera representació. Hi van haver sorollosos aplaudiments, i irades queixes (els primers molt més presents que els segons). Però, més que mai, no us enganyaré, no vaig entendre de què es queixaven. Així que no els dedicaré més espai ni temps.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Cancel·lat el concert d'Elīna Garanča al Palau de la Música

Segons acaben d'informar des del departament de premsa del Palau de la Música Catalana, el concert de la mezzosoprano Elīna Garanča, previst pel pròxim 11 de gener, i el programat el 7 de gener a l'Auditorio Nacional de Madrid, queden cancel·lats per "motius aliens a l'artista i el Palau de la Música Catalana".

Males notícies per un tan esperat concert.

Les entrades comprades per internet o per telèfon, que no hagin estat recollides, es retornaran automàticament a la targeta amb la qual es va fer efectiu el pagament a partir del 27 de desembre. Les adquirides a les taquilles, hauran de retornar-les al mateix punt.

Font: departament de premsa del Palau de la Música Catalana.

dimarts, 11 de desembre de 2012

La Bartoli enlluerna L'Auditori

Bartoli a L'Auditori
Cecilia Bartoli (Roma, 1966) no és un producte de màrqueting, per bé qu és cert que sap molt bé com vendre's; sinó que ella és art i espectacle en dosis majúscules, i ahir a L'Auditori va demostrar-ho amb un concert on va combinar a la perfecció virtuosisme en el cant, i l'experiència i coneixment de tots els efectes teatrals.

Amb un repertori dedicat íntegrament a obres d'Agostino Steffani (Castelfranco Veneto, 1654 - Frankfurt, 1728) la cantant italiana va demostrar la seva capacitat d'emocionar i fer-nos vibrar amb una música desconeguda (desenganyem-nos, ha estat ella qui ens l'ha presentat en el seu darrer treball, Mission) d'un autor poc prestigiat. Però malgrat això, tots repetiríem encantats.

I és que la Bartoli no enganya als seus concerts. Tots sabíem que anàvem a sentir coloratures impossibles, fiati d'infart i, en essència, el show d'una diva de l'òpera amb un talent quasi sobrenatural. I això vam trobar-nos. Però malgrat saber allò que trobaríem, ella va sorprendre'ns anant una mica més enllà i aclaparant-nos amb un desplegament de recursos poc habitual al món del cant.

De fet, que un concert dedicat íntegrament a un autor desconegut (o quasi desconegut) del barroc acabi amb tot el públic de L'Auditori dret aplaudint enèrgicament no és normal, de fet si el concert no el signés qui el signa, segur que el resultat no hauria estat el mateix, i amb això no vull dir que la marca Bartoli ens condicioni, tot al contrari: la marca Bartoli garanteix qualitat i espectacle.

La veu de la Bartoli no és una veu a l'ús: poc volum (se la sentia clarament, però en ocasions ofegada per l'orquestra, almenys des a la filera 17 de la platea, on vaig asseure'm), però amb una tècnica i una capacitat expressiva a prova de qualsevol escèptic. Té la veu petita, és cert; però... i què!?

L'orquestra de cambra de Basel, dirigida des del concertino per Julia Schröder, va fer la feina que els tocava fer: acompanyar a la diva en el concert on tots desitjàvem la veu de la gran Cecilia Bartoli, i ho van fer de manera excel·lent, accentuant les virtuts de la cantant, i implicant-se fins al moll de l'os per aconseguir un millor espectacle.

Pel que fa als bisos, i donada l'enèrgica reacció del públic amb els seus aplaudiments i crits, la Bartoli va respondre amb tres peces, totes de Händel (què se n'ha fet de Steffani a l'hora de bisar?): "M'adora il idol mio", "Lascia la spina" i "Destero dall'empia".

Si teniu ganes de tornar a sentir a la Bartoli, podeu recuperar els Moments d'òpera que vam dedicar-li el passat diumenge a La Xarxa:



Per cert, un rumor de passadís diu que està preparant alguna cosa pel Liceu (sembla que està del tot entossdida, veurem si s'acaba fent realitat).

dimarts, 4 de desembre de 2012

El Liceu es rendeix a la veu d'un contratenor

Mehta al Liceu
Bejun Mehta és un cantant excepcional, i ho és per l'entrega i per les seves habilitats canores, i ahir va quedar pal·lès en la seva actuació al Gran Teatre del Liceu. Per dos motius: el resultat artístic, i per l'aval d'un públic -el del Liceu- no gaire afí al repertori barroc que, malgrat això, va omplir el teatre (tret de les llotjes de l'amfiteatre, no gaire amigues a aquest tipus de sonoritats) i va aplaudir enèrgicament el resultat.

Bejun Mehta, acompanyat per la Freiburger Barokorchester (sota direcció de Petra Müllejans des del concertino), va programar un concert dedicat íntegrament a Georg Friederich Händel (1685 - 1759), un repertori que li escau com anell al dit a la seva veu, per l'artificiositat del cant d'un contratenor (ja que en definitiva imiten l'artificial veu dels castrats) i per l'arquitectura de la seva veu.

Mehta té un estil propi i reconeixible, com els grans artistes. És detallista en el reportori, en la posada en escena del concert (no va entrant i sortint com és habitual, sinó que resta a la sala durant les intervencions de l'orquestra, per potenciar-ne l'atenció de l'espectador), però sobretot sap comunicar amb l'espectador que, en sentir-lo pot elevar-se, malgrat cantar músiques ens són molt llunyanes i, tot i que cada cop més conegudes, encara no formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Pel que fa estrictament a la veu, la de Mehta és una veu de contratenor, amb un so un tant velat, però d'immaculats aguts, precisa coloratura, elegant fraseig i fiato d'infrart.

En quant a la Freiburger Barokorchester destacar-ne la impecable execució de totes les peces i, com és de menester, el respecte per la sonoritat original, amb instruments de l'època. Excel·lent la direcció, l'execució i el resultat.

En essència un concert per a melòmans i habituals dels grans auditoris, però també una bona manera de demostrar que en la tradició del repertori barroc hi podem trobar la genialitat pròpia dels grans compositors i dels millors intèrprets.

Això sí, més enllà del programa, Mehta només va oferir un bis: "Fra tempeste funeste a quest'alma" de l'òpera Rodelinda de Händel, és clar.