divendres, 26 d’abril de 2013

La Traviata clou la temporada d'òpera a Sabadell

Salutacions al final de "La Traviata" a Sabadell
La Traviata (G. Verdi) és una òpera conegudíssima, tots en tenim referents i a tots ens agrada sentir-la en directe, però en la seva popularitat hi ha el repte de les companyies modestes de fer front a un espectacle que resulti funcional, econòmic i que no es vegi eclipsat -o almenys no molt- pels nostres referents.

Aquest repte escènic l'ha assumit a Sabadell, amb notable èxit, Pau Monterde. Amb algunes idees que ens recorden a produccions anteriors (com el cor de gitanes, que evoca irremediablement a la producció de l'any 2005 de Salzburg, dirigida per l'alemany Willy Decker). Si la idea escènica és correcte, no ho és tant la direcció teatral dels cantants, que en ocasions resulta tòpica, previsible i, fins i tot, forçada.

En el rang vocal va brillar amb especial protagonisme la soprano Maite Alberola, que va protagonitzar una Violetta excepcional, en especial en els passatges menys carregats d'ornamentació (a partir de l'acte segon), on la veu va sonar sòlida i expressiva.

Tanmateix, el baríton Ismael Pons (Germont) va demostrar les bones arts d'un veterà cantant que, si bé és cert que el so de la seva veu no es protagonitza pel preciosisme, les bones arts del cantant ho compensen sobradament.

No tan eficaç va ser el tenor Antonio Iranzo (Alfredo), irregular durant tota la representació. Malgrat una veu bonica, la seva tessitura no és la de l'enamorat i acomodat Alfredo, atès que el registre agut va sonar forçat en tot moment, arribant a calar algun "pinyol". Prova d'això és que no va interpretar la difícil cabaletta de l'inici del segon acte, "O mio rimorso".

En el fossat, dirigint l'Orquestra Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va fer el que va poder, però no va fer suficient. El so mai va ser del tot homogeni, i es va evidenciar una mancança d'assajos amb una emissió opaca i sense prou tremp.

Globalment, sempre encoratjant als Amics de l'Òpera de Sabadell, va ser una representació molt recomanable, sobretot per descobrir -els que encara no ho hàgiu fet- la veu de la soprano Maite Alberola.

Per cert, amb motiu d'aquestes representacions vam dedicar a La Traviata els Moments d'òpera de La Xarxa:

dimarts, 23 d’abril de 2013

L'or del Rin de Carsen al Liceu

Podles i Dohmen (Foto: A Bofill)
Enfrontar-se a la magna Tetralogia de Richard Wagner no és una empresa fàcil, més encara quan just es debuta al capdavant de la direcció musical d'un cos estable; en aquesta tessitura s'ha trobat el mestre Josep Pons, actual director musical del Gran Teatre del Liceu, en la producció que fins el 2 de maig podem veure a Barcelona, signada per Robert Carsen.

Pons, era el primer cop que dirigia Das Rheingold, i en certa manera va evidenciar-se en la primera de les representacions del pròleg wagnerià. Un so massa delicat, poc contundent i, sobretot, amb errors massa importants en elements puntuals de l'orquestra, i és que encara té molta feina a fer per tal d'aconseguir una orquestra de so net i homogeni. Amb tot, obtenen un aprovat globat que, segur, en les futures representacions anirà millorant.

La producció de Robert Carsen no conté idees noves, ni traeix l'essència de l'obra de Wagner, però si aporta una direcció precisa i molt intel·ligent. Carregada de detalls que omplen de riquesa aquest Or del Rin, que esdevé una obra dinàmica que va captivant minut a minut, compàs a compàs. Realment en sortir del teatre la sensació era la necessitat de voler conèixer les futures produccions de les tres obres restants que completen la Tetralogia i que les properes temporades també signarà Carsen.

En el rang vocal destacar un repartiment globalment molt positiu, especialment la breu aparició d'Ewa Podles (Erda) amb la seva cavernosa i expressiva veu; o l'efectiu Wotan d'Albert Dohmen.

Globalment és una molt seductora producció, que captiva a habituals i esporàdics; i és que en aquest sentit, vaig fer-me acompanyar d'un bon amic que mai abans havia vist una representació operística, i si bé és cert que a l'inici li va costar entrar en el llenguatge wagnerià, a partir del segon quadre es va anar captivament d'una història ben tramada a través d'una producció intel·ligentment construïda.

Per cert, als Moments d'òpera de La Xarxa vam dedicar un capítol a aquest títol, amb la participació del director artístic del Liceu, Joan Matabosch, que podeu recuperar al següent enllaç: