dissabte, 26 d’abril de 2014

Gheorghiu, Pirgu i els set bisos

Pirgu, Gheorghiu i Tebar anit al Liceu (foto: A. Galceran)
Set bisos, aquest serà el titular o el record de la majoria de persones que anit van assistir al concert de la soprano Angela Gheorghiu i el tenor Saimir Pirgu; o els tres vestits que la diva romanesa va lluir durant la nit. Per bé que els més sibarites musicals segurament accentuaran la seva experiència en la veu del tenor, molt més discret escènicament que ella, però molt més efectiu en el rang vocal i/o musical.

Malgrat la càlida resposta del públic present al Liceu, cal destacar que la sala no presentava la millor entrada de la temporada, potser un 80% d'aforament; fet remarcable si tenim en compte que d'aquest concert se n'havia programat una repetició que, vista la platea, van decidir suspendre per aconseguir millor presència en una sola sessió.

Més enllà de l'aforment, i pel que fa a la música, la primera part del concert va ser la més discreta, on vocalistes i orquestra van mostrar-se més mats, sense tremp i mancats de l'entusiasme. El més remarcable seria el "Parmi veder le lagrime" del Rigoletto de Verdi que, Saimir Pirgu, va executar amb força interpretativa i bon gust.

La segona part, la més rodona de la nit, va començar amb el Roméo et Juliette de Gounod, on l'Orquestra Simfònica del Liceu, sota la direcció de Ramón Tebar, va extreure el seu millor so; i on els cantants van treure el millor d'ells mateixos, en especial al duet "Va, je t'ai perdonné".

Especialment inspirats van estar en les dues peces que, com a solistes, van interpretar els dos protagonistes de la nit. Així Pirgu va apretar-se el cinturó per fer lluir el seu instrment amb la música de Cilèa i L'Arslesiana, i la popular "È la solita storia". Mentre que Gheorghiu, tot i la poca seguretat que va demostrar en dependre de la partitura, va mostrar-se especialment inspirada amb l'ària de la lluna de la Rusalka de Dvorák, on les mitges veus, la interpretació i l'emoció van surar en l'ambient.

El tram final de la segona part, com no podia ser d'altra manera, el van destinar a assegurar-se una ovació del públic, així van centrar-se en el final de l'acte primer de La Bohème de Puccini: "O soave fanciulla" que, certament, van interpretar des de l'emoció i el coneixement d'aquesta bella partitura.

Però el show va arribar amb els bisos, on van ser especialment generosos, atès que finalment van ser set. Set! Per bé que aquesta també va ser la part menys ortodoxa, i més centrada en l'aplaudiment que en el virtuosisme líric. Però tampoc hem d'oblidar que l'òpera també és això: saber endur-se el públic a la butxaca i fer-lo vibrar, i d'això en sap molt la soprano Angela Gheorghiu.

Aquí us deixo la relació dels set bisos, en l'ordre que van cantar-los:

- Gheorghiu: "O mio babbino caro", del Gianni Schicchi de Puccini.
- Pirgu: "La mia letizia infondere", de I Lombardi de Verdi.
- Gheorghiu: "La spagnola" de Di Chiara.
- Gheorghiu: "Quatre cançons folclòriques romaneses" (de les quals en va cantar dues).
- Gheorghiu & Pirgu: "Non ti scordar di me" de Gigli.
- Gheorghiu & Pirgu: "Granada" de Lara (ell va haver de llegir la partitura, perquè no se la sabia).
- Gheorghiu & Pirgu: "O soave fanciulla" de La Bohème de Puccini, repetint l'última peça del programa.

En essència, un concert més pensat per agradar a l'espectador mitjà, que no pas per oferir un sopar de refinada elaboració. Seguint amb el símil culinari, tots els plats es van servir a la seva temperatura, amb una molt bona presentació i a grans quantitats, però vam trobar a faltar una matèria prima més selecta.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Poderosa Podleś

Karina Azizova i Ewa Podles a Vic
La poderosa veu d'Ewa Podles va tancar diumenge el X Festival de Música Religiosa de Vic, que del 21 de març al 21 d'abril, i en el marc de la Setmana Santa, reflexiona al voltant de l'expressió musical en l'àmbit de la música.

La 10a edició es tancava amb un recital de luxe, el de la contralt polonesa Ewa Podles (Varsòvia, 1952) al costat de la pianista nascuda al Turkmenistan, Karina Azizova.

Era Azizova qui donava el tret de sortida al recital, amb una intensa interpretació dels chaconne de Johann Sebastian Bach (1685 - 1750) i Ferrucio Busoni (1866 - 1924), un clar preludi del que esdevendria la tarda: força, intensitat i interpretació.

La diva polonesa va fer la seva entrada amb les Quatre cançons espirituals delicadament escollides. Les dues primeres de Carl Philipp Emanuel Bach (1714 - 1788), i les dues darreres de Johann Wolfgang Franck (1644 - 1710); però totes quatre seleccionades per narrar La Passió de Jesús, des de la seva detenció a l'hort de Getsemaní, fins a la seva ascenció i posterior Glòria de Déu.

La intensitat de Podles va anar en augment al final de primer tram del recital, quan Serguei Rakhmàninov (1873 - 1943) va sonar en la seva poderosa veu de 61 anys, però que no mostra -ni tan sols insinua- cap rastre de desgast, tot al contrari. Les Quatre cançons de Rakhmàninov van servir per mostrar la paleta més expressiva, matisada, d'una veu que s'ho enduu tot per endavant quan és necessari, però que es modula fins al to més íntim quan l'obra ho exigeix.

Després de la pausa obligada, Podles i Azizova van centrar-se en el leitmotiv del recital, les Cançons i danses de la mort de Modest Mússorgski (1839 - 1881). I és aquí on tota la força interpretativa de la contralt va manifestar-se amb tota la seva magnitud i excel·lència. Aquestes cançons reclament una intèrpret capaç de reflexionar amb ella mateixa, de passar de la bondat a la maldat en un instant, del registre més greu, a la tessitura aguda; tot en breus intèrvals de temps i sense cap mena de protecció, tan sols amb l'acompanyament d'un piano. I Podles n'és conscient, com és conscient del poderós instrument que té al coll, i que no va donar treva a la pianista, que feina tenia a seguir la gran veu de Podles. No va tenir cap mena de contenció en atacar les quatre cançons interpretades des de la intensitat dramàtica, sense renunciar ni a la força interpretativa ni a l'exigència tècnica que l'avala com una de les veus imprescindibles del moment.

Al final, tan sols un bis: Everything passes de Rakhmàninov.

La d'Ewa Podles és una veu de contralt pura, sense trampes en la zona greu, regió que domina a la perfecció i fa d'ella una cantant rara. Però entent la raresa com la virtut de ser capaç de cantar allò que cap altra cantant pot cantar a dia d'avui. Així doncs, afortuntants els pocs que van mig omplir la Sala 2 Joaquim Maideu del teatre L'Atlàntida de Vic per gaudir de la gran Ewa Podles i tot el seu poder vocal i interpretatiu.

Coincidint amb el concert a Vic, la passada setmana vam dedicar els Moments d'òpera a Ewa Podlés, excusa que ens va permetre traçar un recorregut per les veus greus femenines més importants de la lírica:


dijous, 17 d’abril de 2014

Llegendària, invisible i bella "Kitej"

Final de la segona representació de "Kitej"
Impactat. Aquest seria la millor manera de descriure l'experiència de viure en directe la representació de La llegenda de la ciutat invisble de Kitej, de Nicolai Rimski-Kórsakov al Gran Teatre del Liceu.

Fins el 30 d'abril pot veure's la genial coproducció d'Àmsterdam, Milà i Barcelona, que signa Dmitri Tcherniakov i que aconsegueix seduir des del primer minut. És aquesta una òpera llarga, d'unes tres hores, carregada de referències folclòriques russes -que ens són molt llunyanes als catalans-, i poc coneguda a casa nostra. Malgrat això, el resultat final esdevé extraordinari, gràcies a la conjunció de talents i a una partitura de crua bellesa.

El primer que crida l'atenció en obrir-se la cortina, i així ha passat en les dues primeres representacions (a les quals he tingut el plaer d'assistir), és la grandiositat i profunditat de l'escenografia, fet que aconsegueix els aplaudiments del públic malgrat no haver començat l'acció.

Però de res serviria l'escenografia si no s'acompanyés d'una bona direcció d'escena, i en aquest cas hi és. Només cal fixar-se en els centenars de persones que passen pel damunt de l'escenari, i que totes en tot moment estan dirigides. No hi ha cap moviment escènic que sigui fruit de l'atzar. Fet que integra molt més l'acció, i dóna intensitat a la història.

A banda d'això, el realisme amb què se'ns presenta una història mística i cruel, fa que encara ens generi més empatia, i que ens fem pròpia una narració que no forma part del nostre imaginari.

Tcherniakov durant la representació del 16/04/14

Tcherniakov és el responsable d'aquest èxit, però no l'únic. 

La part musical no queda velada per la part visual, i és de mèrit reconèixer la intensa feina feta des del fossar, amb el mestre Josep Pons a la batuta. Pons, en finalitzar la representació de dimecres, ens reconeixia en una conversa informal que, malgrat els pocs assajos amb els cantants, al final s'ha aconseguit una perfecta comunió entre veu i música, malgrat una partitura que no deixa ni un segon de descans a tots els intèrprets. El resultat? Una lectura homgènia i una interpretació emotiva. Certament, molt millor la segona representació que la primera, però de gran qualitat les dues.

Pel que fa al cor del Liceu, reforçat pel cor Intermezzo, i sota la direcció del -encara- director José Luis Basso, s'ha d'aplaudir el gran treball que assoleix. No tan sols es fan seu un text en rus (idioma poc habitual al teatre de les rambles), sinó que a més s'integra a la perfecció a l'escena dramatúrgica, sense pal·liatius, fins al punt d'arribar a no saber distingir entre cor i actors.

Finalment les veus. En aquesta òpera hi ha un gran personatge central, qui simbolitza la bondat i la fe, és el personatge de Fevrònia, gran protagonista dels quatre actes de l'obra, i que en aquesta ocasió s'ha comptat amb l'excepcional Svetlana Ignatovich. La soprano actua, i ho fa de manera impecable, però a més no deixa de cantar expressivament en tot moment. Sorprèn el bon rèdit que dóna la cantant a una part tan llarga, sense baixar el nivell en cap moment.

L'antagonista no és el príncep Vsévolod, interpretat més discretament per Maxim Aksenov -i que resulta ser el marit, a la vida real, d'Ignatovich-, sinó el personatge de Grixa Kuterma. Dmitry Golovnin és l'encarregat d'assumir el paper més ingrat, un personatge llafiscós, malvat, cruel i mesquí. I ho fa des de la veritat, amb una interpretació creïble que fa d'ell el contrapunt perfecte a la protagonista.

El baix Eric Halfvarson és el Príncep Iuri, pare de Vsévolod, una veu neta i contundent, amb un greu profund. Malgrat la brevetat del personatge, aconsegueix al segon acte algun dels moments més intensos de la representació.

Destacar la participació catalana a la producció, si bé és cert que en rols molt discrets, també ho és que fan l'esforç d'integrar-se en un tot rus.

Només dir, i a risc de semblar exagerat, que aquesta és la producció més rodona que mai ha vist qui escriu aquestes línies, un títol que recomano a tothom. Els més habituals al Liceu el gaudiran, però els que no han vist mai una òpera en directe, també. Us ho asseguro, unes representacions per la història.

 

dijous, 10 d’abril de 2014

Mariona Carulla no descarta presidir el Palau de la Música quatre anys més

La presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Mariona Carulla, no descarta renovar el mandat al novembre i seguir quatre anys més liderant la institució. “No dic que no, tot i que encara m’ho he de pensar i parlar-ho amb el meu equip”, ha reconegut.

Carulla presideix el Palau des que va esclatar el Cas Palau. En una entrevista a La Xarxa de Comunicació Local, Mariona Carulla també ha mostrat total confiança amb l’actual director artístic del Palau de la Música, Joan Ollé, l’artífex de la programació actual. “Estem encantats i espero que es quedi molts anys. El seu contracte està obert”, ha dit Carulla. Ollé dirigeix el Palau des de l’any 2011.

El Palau de la Música acaba de presentar la programació per a la propera temporada. Amb 18 concerts més que l’any passat, l’objectiu continua sent assolir la màxima excel•lència i arribar a autofinançar-se. “Amb les actuals retallades no ens podem refiar de les ajudes públiques. Arribar a l’autofinançament total té més sentit que mai”, ha dit Mariona Carulla.

Aquí podeu recuperar les seves declaracions al programa L'entrevista de La Xarxa:

dimecres, 9 d’abril de 2014

450è aniversari de Shakespeare i "La llegenda de la ciutat invisible de Kitej"

Enguany Anglaterra celebra el 450è aniversari del dramaturg i poeta més representat al llarg de la història del teatre, William Shakespeare i, tot i que tots el relacionem amb el teatre, hi ha un llarg catàleg d’òperes que es basen en obres de l’autor anglès, i a la secció de clàssica i lírica del programa Àrtic de Barcelona Televisió en vam fer un repàs.

Alhora, vam aprofitar que des d'aquest diumenge i fins el dia 30 podrà veure's al Gran Teatre del Liceu l'òpera La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, de Nicolai Rimsky-Kórsakov, per recomanar aquesta coproducció del Liceu amb les òperes d'Amsterdam i Milà:
L'Àrtic de BTV pot veure's cada dia, de dilluns a dijous, a partir de les 20:30h.

Tanmateix, també aquesta setmana hem dedicat el programa Moments d'òpera a La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, aquí pots conèixer el programa en poc més de 50 minuts: