Moments d'Òpera

L'excel·lència del Liceu en joc. Implica't!

2012-02-08T13:50:00.002+01:00

Si una cosa bona tenen les situacions econòmiques adverses -buscant una mica d'optimisme a tot plegat-, és la cohesió que generen les situacions com la que es viu el Gran Teatre del Liceu.

El Liceu és una instutició cultural determinant per a Catalunya, i que en paraules del Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, no és una prioritat en la situació de crisi actual. I és que replicant als implicats en la polèmica gala dels Premis Gaudí ha afirmat, en referència al Liceu: "Hem pres la decisió que algunes institucions tinguin problemes i altres no". Al Liceu n'hi ha.

Per això, i per la millorable gestió del GTL, us recomano llegir i, si ho creïeu convenient, signar el següent manifest:

MANIFEST SOBRE LA SITUACIÓ DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

L’actual situació econòmica general i les decisions polítiques preses al respecte han provocat un retall de les aportacions públiques a les grans institucions culturals entre les quals hi ha el Gran Teatre del Liceu. Els pressupostos d’aquestes institucions s’han vist afectats greument per la crisi.

Els sotasignants considerem que les mesures preses per la Direcció General del Teatre per fer front als imprescindibles ajustos pressupostaris són equivocades i no resolen els problemes de fons, i és per això que volem manifestar a la Generalitat de Catalunya, a l’Ajuntament de Barcelona, al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, a la Diputació de Barcelona i a la Direcció General del Liceu, el següent:

1r. La situació de crisi econòmica que vivim està en la consciència de tots i el ciutadà entén perfectament que qualsevol entitat cultural faci els ajustos necessaris.

2n. El Liceu és, probablement, l’única institució cultural de prestigi a Catalunya amb repercussió nacional i internacional.

3r. Qualsevol mesura econòmica o política que es prengui sobre el Gran Teatre del Liceu no afecta solament a la institució en sí mateixa, sinó també la imatge de la Cultura de Catalunya en el món.

4rt. Avui, i des de fa un temps, la imatge del Gran Teatre del Liceu es veu desacreditada per un incomprensible oblit o menysteniment de les administracions públiques envers el que representa i simbolitza aquest Gran Teatre, i en particular, per una inadequada gestió de la crisi per part del director general.

5è. La cancel•lació d’ una part de la temporada per manca de recursos econòmics es vol justificar, en part, per la disminució de les aportacions de les administracions.

6è. Per pal•liar aquesta manca d’ingressos la Direcció General ha anunciat un ERO que enviarà els treballadors dos mesos a l’atur. Qui paga l’atur? l’Administració mateixa. Creiem que un director general competent, com a qualsevol empresa, hauria d’haver negociat aquesta decisió amb l’Administració mateixa, per trobar una via més adient que no perjudiqués el producte artístic de la institució.

7è. Una altra part del pressupost del Gran Teatre del Liceu s’ha vist afectada per la important disminució dels ingressos per mecenatge. L’estímul per involucrar l’empresa i la societat civil, desenvolupant noves idees, és responsabilitat d’un director general que hauria de ser en sí mateix mereixedor de crèdit i respecte per la seva professionalitat. Es fa fefaent que aquest no és el cas del director general actual atès que altres teatres d’àmbit estatal han vist augmentats els seus recursos per aquesta via i han estat capaços de compensar parcialment els retalls de les administracions.

8è. L’interès i l’equilibri que el projecte artístic del Gran Teatre del Liceu ha mantingut des de la re inauguració del 1999 ha estat i és transcendental per mantenir el seu prestigi i preservar el seu futur. El director general, aliè als coneixements necessaris per al càrrec que ocupa, ha pres decisions que banalitzen l’excel•lència d’aquest projecte cultural. Tant la cancel•lació de les òperes de Zemlinski, com la de l’esperada reaparició del “Pelléas” -autèntics puntals de la temporada amb gran part de les entrades venudes-, suposaran una pèrdua de posicionament internacional difícilment reversible.

9è. Un director general que té a les seves mans una institució de la transcendència cultural del Gran Teatre del Liceu hauria d’haver identificat i previst amb antelació les partides de despesa de la institució que podien ser susceptibles d’ajustaments, sense afectar d’una manera tan traumàtica i visible el producte artístic del teatre que dirigeix.

Per tot el que s’ha exposat, els sotasignats, abonats, benefactors, afeccionats i persones que estimem el nostre Gran Teatre del Liceu, i Catalunya, demanem a les institucions públiques esmentades, la presa en consideració de l’estat de greu crisi que pateix aquest Gran Teatre, així com la destitució del director general actual, que ha mostrat la seva incapacitat per gestionar un equipament cultural d’aquesta magnitud i rellevància.

El Liceu 2012 - 2013. L'òpera més trista

2012-02-01T17:00:00.001+01:00

Just fa uns minuts el Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu he emès una nota de premsa (que us adjunto), en la qual es confirmen els temors de la rumorologia que les darreres setmanes tots hem anat sentint. Però no només això, de cara a la propera temporada (2012 - 2013), que encara no coneixem, ens informen que es reudirà el nombre de representacions de manera substancial i es potenciaran els títols de repertori, a càrrec dels de nova creació.

La nota és la següent:

Mesures adoptades per a l’ajustament pressupostari

El Gran Teatre del Liceu té per missió difondre el patrimoni operístic internacional sota els principis d’excel·lència, qualitat i servei públic.

La situació econòmica actual, i amb voluntat de garantir els principis inspiradors, aconsellen adoptar mesures amb la finalitat de:

- Adaptar-se a la conjuntura actual
- Garantir la màxima qualitat
- Consolidar un projecte operístic sostenible al servei del país i de la cultura.

Els pressupostos de les administracions que s’estan tramitant en aquests moments preveuen per a la temporada 2011-2012 del Gran Teatre del Liceu, diverses reduccions que es venen a sumar a les reduccions d’anys anteriors.

Per tal de garantir la programació de qualitat que li és pròpia, la direcció del Liceu ha decidit optar per prendre una sèrie de mesures per compensar el dèficit de 3,7M.€, que es produiria per la disminució de les subvencions de les institucions públiques, del mecenatge i dels ingressos propis.

Les mesures són:

1. Suspendre l’activitat artística dels títols amb un menor percentatge d’ocupació. Aquesta suspensió afectaria les obres següents:

- Òperes (Una tragèdia florentina / El nan; El Giravolt de maig; Pelléas et Mélisande)
- Ballet (Les Ballets de Monte-Carlo)
- Concert (L’altre Pelléas)
- Petit Liceu (El Superbarber de Sevilla)
- Recital (Nina Stemme)

2. Negociar amb els representants del personal, la presentació d’un expedient de regulació d’ocupació temporal d’aproximadament 2 mesos en els períodes de suspensió de l’activitat artística.

3. Suspendre les activitats audiovisuals subjectes al cobrament de drets d’imatge en la seva comercialització.

4. Reduir les despeses de serveis prestats per proveïdors externs així com les despeses generals mitjançant la renegociació de contractes en els períodes afectats.

Informació addicional:

• Durant el període de suspensió de l’activitat no es farà cap acte per promotors externs (lloguer de sales).
• El Liceu posarà en marxa un servei de devolucions o canvis pels abonats i pel públic que ha adquirit entrades per a les obres cancel•lades .
• La suspensió de l’activitat artística no afectarà les visites al Liceu a excepció de la visita a l’escenari.
• Tota la resta de la programació de la temporada 2011-12 es manté sense cap modificació:
La Bohème, La flauta màgica, Adriana Lecouvreur, Aïda, Festival Bayreuth al Liceu (L’holandès errant, Lohengrin, Tristan und Isolde) i Ballet Grupo Corpo. Petit Liceu: Allegro Vivace, Guillem Tell, Els músics de Bremen, La petita Flauta Màgica, L’orquestra dels animals i El gato con botas.

Temporada 2012-2013

Per a les properes temporades mantindrem la qualitat de l’oferta i la posició del Teatre com a referent internacional adoptant una sèrie de mesures que aportaran una major flexibilitat i productivitat dels recursos:

• Mantenir la línea artística pel que fa als títols del repertori tal i com s’ha fet fins ara i també l’atenció a la nova creació i la recuperació de patrimoni.
• S’adequarà l’oferta de funcions a la demanda prevista, reduint el núm. de funcions entre 80 i 100 en lloc de les 100 -120 que hem ofert en els darrers temporades.
• No hi haurà alternances de títols en un mateix període, per tal de reduir els costos de muntatge i desmuntatge de les escenografies.
• Els abonaments de temporada inclouran principalment títols d’òpera i oferiran més flexibilitat per fer canvis, i s’utilitzaran les noves tecnologies per tal de permetre la màxima facilitat d’accés i adaptació de la comunicació a l’espectador.

Aquestes mesures responen a la responsabilitat de no caure en dèficit i també a la necessitat d’evolució i de canvis estructurals primordials per enfortir el Liceu i mantenir-lo en el primer nivell internacional.

---

Des d'aquest blog lamentem profundament aquesta situació, sobretot pel car crèdit que es pagarà en renunciar a la línea que ha fet gran el principal teatre d'òpera de Catalunya. Cosa que es traduirà en desconfiança per part de cantants i directors (qui vol anar a un teatre que, amb poca antel·lació, cancel·la tres títols, un concert i un recital!?); és lògic que prioritzin teatres "més seriosos".

I és que segons es dedueix, el camí que se seguirà és el de programar títols de repertori i renunciar a les noves sonoritats, i nous plantejaments en l'escena, buscant més la rendibilitat econòmica, que no pas l'excel·lència artística.

Cert és que la gestió d'un teatre com el Liceu no ha de ser cosa fàcil, però no és un secret que aquesta situació econòmica servirà per a consolidar la idea de seguir la idea de fer del Liceu un teatre d'òpera que només programa títols que són rendibles econòmicament. D'haver estat sempre així, a dia d'avui ni Mozart, ni Donizetti (entre molts d'altres) serien autors que ens fan vibrar. I és que un teatre no pot renunciar a ampliar el repertori per raons econòmiques, és una mala inversió que, a la llarga, pagarem molt cara.

"El rondinaire de bon cor" arriba al Liceu

2012-01-28T16:30:00.000+01:00

Anit va presentar-se al Gran Teatre del Liceu la coproducció amb el Teatro Real de Madrid de Il burbero di buon cuore, obra del compositor valencià Vicent Martín i Soler amb llibret de Lorenzo da Ponte. Estrenada a Viena l'any 1786 (uns mesos abans de les conegudes Noces de Fígaro mozartianes) conté, però, dues àries escrites per Mozart.

I és que Martín i Soler va aconseguir tal fama amb les tres obres còmiques amb llibret de Da Ponte (a més del burbero: Una cosa rara ossia bellezza ed onestà i L'arbore di Diana) i estrenades a Viena entre els anys 1786 i 1787, que l’any 1788 la tsarina Caterina II va convidar-lo a instal·lar-se a St. Petersburg i fer brollar allà la seva creativitat. Ell va acceptar.

És l’any 1789 quan es produeix la curiosa trobada creativa entre Mozart i Martín i Soler. I és que el mes d’octubre d’aquell any es decideix reposar Il burbero di buon cuore a Viena, però la soprano Louise Villenueve va demanar dues àries substitutives per tal de lluir més en el seu cant. Qui va escriure-les? En efecte, l'absència de Martín i Soler va fer que Mozart assumís el compromís d'escriure-les i, de fet, des d'aleshores és tradició mantenir-les, com al cas d'aquests dies al Liceu.

El rondinaire de bon cor que podem veure al Liceu fins el dia 6 de febrer compta amb l'atractiu de la direcció musical de Jordi Savall, tot un referent en la seva feina, però que anit va deixar-nos freds, amb una lectura poc inspirada i basada en la correcció. Savall, en declaracions a La Vanguardia, al·lega que no ha pogut escollir ni cantants, ni músics i ha trobat a faltar més assajos.

La direcció artística és obra d'Irina Brook, la qual situa l'acció en un hostal un tant decrèpit amb un ritme de boudeville que li dóna ritme i comicitat al llibret de Da Ponte. És poc imaginativa, però funciona prou bé.

En el rang vocal dues veus van brillar per damunt de la resta, tot i que el repartiment al complet va treballar molt bé, van ser la de Carlos Chausson (Ferramondo) i Véronique Gens (Lucilla), la qual és l'encarregada de cantar les dues àries mozartianes de la partitura.

Chausson va posar la seva experiència al servei d'un paper que -tal i com el nom de l'obra indica- és el centre de tota l'acció. Des del primer minut la seva interpretació va ser brillant, i no va decaure en cap moment. Véronique Gens va defensar amb molta elegància les seves dues intervencions solistes i el públic va saber valorar-ho generosament.

És aquest un títol poc habitual i força desconegut, però és prou atractiu com per no deixar-nos-el perdre, realment val molt la pena.

Per cert, de la relació entre Mozart i Martín i Soler vam parlar-ne a l'Extraradi de COMRàdio el passat dimecres dia 25:

Ir a descargar

"El destí de Beethoven", entrades gratuïtes

2012-01-17T14:00:00.001+01:00

El dijous 26 de gener tindrà lloc el primer dels tres concerts que l’Orquestra Simfònica del Vallès oferirà a l’Auditori del Centre Cultural Unnim. Es tracta d’un cicle de música amb uns programes molt atractius, solistes virtuosos i dirigit per diferents directors.

En aquesta ocasió l’orquestra, acompanyada per la concertino Mirela Lico i l’oboista Óscar Diago, serà dirigida per Shi-Yeon Sung, actualment una de les joves directores més interessants de l’escena internacional.

El programa d’aquest primer concert simfònic s’anomena El destí de Beethoven i està format per la Simfonia núm. 3, en Re Major, D. 200 de Franz Schubert i la Simfonia núm. 5, en Do menor,op. 67 de Ludwig van Beethoven. Schubert i Beethoven són dos autors molt diferents però la seva música comparteix la pretensió que el destí es pot vèncer i per tant aquest concert és una cita amb la força del destí i amb la música per a la posteritat.

El concert serà el proper dijous, 26 de gener, a les 21h al Centre Cultural Unnim de Terrassa (Rambla d'Egara, núm. 340). Podeu aconseguir una entrada doble gratuïta enviant un correu-e detallant el nom, cognoms i número de telèfon. Les entregarem en rigorós ordre de sol·licitud i les podreu recollir minuts abans de l'actuació a la taquilla del teatre.

El meu debut al Liceu

2012-01-16T18:48:00.000+01:00

El passat dijous, 12 de gener, vaig tenir l'honor de presentar l'acte d'entrega de les Medalles d'Or del Gran Teatre del Liceu, en la seva edició de l'any 2011. Com ja sabeu, els guardonats van ser Simon Estes, Anja Silja, Antoni Ros-Marbà i Renata Scotto (la qual no va poder assisitir en trobar-se a Florida, de manera que va recollir la seva medalla Pedro Quiralte, un jove baix-baríton i alumne de la soprano).

Foto: Antoni Bofill

L'experiència va ser tot un honor per a mi, ja que mai abans havia treballat públicament amb el teatre que m'ha fet néixer i créixer l'amor per l'òpera i, per tant, vaig viure-ho amb molta responsabilitat, agraïment i... nervis, molts nervis!

El mateix dia 12 a les 11h del matí ja era pel Teatre, després d'atendre a una entrevista telefònica, vam adreçar-nos cap al Saló dels Miralls on vam repassar tots i cada un dels punts de l'acte (en el fons, molt senzill, tot i els nervis), i vaig tenir l'oportunitat de quedar-me sol al saló força estona, per fer-me a l'espai i, així, fer desaparèixer inquietuds. Pocs minuts abans de començar, van dirigir-me a la Sala de Mecenes, on vaig conversar amb els protagonistes de la jornada, membres de l'equip directiu i les autoritats presents a l'acte.

Especialment amable va ser el baix-baríton Simon Estes, el qual amb molta tendresa va adreçar-se al jove Pedro Quiralte (representant de Scotto) i va dir-li: - Per la veu sembles un baix-baríton. - Ho sóc, i el saludo mestre!, va replicar-li Quiralte, clarament emocionat per la deferència d'Estes.

L'experiència va permetre'm conèixer personalment a persones que admiro, i per fi posar cara a amics que només coneixia a través del correu electrònic, cosa sempre agradable. A més de rebre el caliu de col·legues periodistes i amics d'altres blogs. Tot un luxe.

Finalment, vull destacar el MOLT bon tracte rebut per part de totes les parts implicades en l'acte (premsa, protocol, direcció, guardonats...), de manera que no puc més que donar-los a tots les gràcies. Sempre recordaré el meu "debut" al Liceu.

PS: la corbata era del meu sogre, i de fet ell va haver de fer-me el nus.

Les Medalles d'Or del Liceu

2012-01-09T22:00:00.000+01:00

Ja fa uns dies vam anunciar-vos els noms de les quatre persones que, enguany, rebran les Medalles d'Or del Gran Teatre del Liceu, un guardó que al llarg de la seva dilatada història, el GTL ha atorgat a diverses personalitats que acreditaren mèrits rellevants per la seva vinculació artística amb el Liceu.

L’any 2009, en ocasió del 10è aniversari de la seva reinauguració, es va recuperar aquesta tradició que s’havia perdut durant trenta anys i es va instituir la concessió del guardó a persones estretament vinculades amb la història del Teatre en senyal de reconeixement i contribució al Gran Teatre del Liceu. Fins a la data, la relació de guardonats és la següent:

Renata Tebaldi (16-XI-1954)

Gianni Poggi (20-XI-1954)

Victòria de los Àngeles (20-XII-1955)

Manuel Ausensi (29-I-1957)

Joan Magriñà (3-II-1957)

Birgit Nilsson (18-I-1958)

Wolfgang Windgassen (18-I-1958)

Gertrude Grob-Prandl (23-I-1960)

Joan Sutherland (6-I-1961)

Aurora Pons (27-I-1962)

Virginia Zeani (7-XII-1963)

Montserrat Caballé (22-I-1966)

Fiorenza Cossotto (23-XI-1966)

Jaume Aragall (26-XI-1967)

Pedro Lavirgen (22-XII-1968)

Viktor Vladarsky (3-I-1970)

Riccardo Bottino (22-XI-1970)

Alicia Alonso (maig 1971)

Anton Guadagno (23-XII-1971)

Plácido Domingo (1-I-1974)

Vicenç Sardinero (26-XII-1977)

Dr. Josep Maria Colomer Pujol (20-II-1979)

Josep Carreras (29-X-2009)

Elena Obratztsova (29-X-2009)

Maria Vilardell (29-X-2009)

Edita Gruberova (29-X-2009)

Eva Marton (29-X-2009)

Josep Vilarasau (29-X-2009)

Dolora Zajick (29-X-2009)

Manuel Bertrand (29-X-2009)

Joan Pons (29-X-2009)

Maria de Avila (29-X-2009)

Núria Espert (8-XI-2010)

Mirella Freni (8-XI-2010)

Matti Salminen (8-XI-2010)

I dijous serà el torn de:

Simon Estes

Nascut a Iowa (Estats Units), estudià a la Universitat de Iowa i a The Juilliard School of Music. Professor Honorari de diverses universitats dels Estats Units i premiat amb nombrosos guardons, és impulsor i creador de diverses fundacions i beques destinades a programes per a l’educació de la infància i la joventut. Debutà professionalment el 1965 a la Deutsche Oper de Berlín. Ha actuat als principals teatres d’òpera del món com, entre d’altres, el Metropolitan de Nova York, òperes de Chicago, San Francisco i París, La Scala de Milà, Covent Garden de Londres, les Staatsoper d’Hamburg, Munic, Viena i Zuric i els festivals de Bayreuth, Salzburg i Glyndebourne.

Com a solista de recitals i concerts ha cantat amb les més importants orquestres, dirigides per les més prestigioses batutes. Cantà a la Casa Blanca per a tres presidents dels Estats Units i en el concert d’homenatge a Nelson Mandela que se celebrà a Washington, dirigit per Rostropóvitx. El 1994 cantà per al Nobel Desmond Tutu a la catedral de Sant Joan el Diví de Nova York. Ha interpretat rols com els de l’holandès a Bayreuth, Wotan a l’Staatsoper de Viena, Amonasro al Metropolitan, Viena, Deutsche Oper de Berlín i Los Angeles, i Barbablava a Munic, a més de cantar a París, Tòquio i Liban, entre molts d’altres. Recentment ha interpretat el Comanador de Don Giovanni a Tessalònica. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1981-82 amb Don Carlo. Des d’aleshores ha actuat amb assiduïtat al Teatre: Parsifal (1982-83 i 1988-89), Der fliegende Holländer (1983-84), Aida (1983-84), Die Walküre (1990-91) i Salome (1991-92), a més d’un recital la temporada 1991-92 i un concert la temporada 1996-97. Tornà la temporada 2000-2001 amb Samson et Dalila i la 2001-02 amb Henry VIII.

Antoni Ros-Marbà

Nascut a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona), estudià direcció d’orquestra amb Eduard Toldrà, Sergiu Celibidache i Jean Martinon. Actualment és director titular de la Real Filharmonía de Galicia, així com professor i director titular de la Càtedra d’Orquestra Freixenet de l’Escuela Superior de Música Reina Sofía i director de l’Escola de Altos Estudos Musicais de Galícia.

Ha estat director titular de l’Orquesta Sinfónica de RTVE, Orquestra Ciutat de Barcelona i director musical de l’Orquesta Nacional de España. Convidat per Herbert von Karajan per debutar amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín el 1978, fou nomenat director titular de l’Orquestra de Cambra Holandesa el 1979.

Ha dirigit les orquestres més importants de França, Anglaterra, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Escandinàvia i ha estat convidat pels principals centres musicals d’Amèrica i el Japó. Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Música pel Ministerio de Cultura, la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya, el Premi Internacional del Disc Arthur Honegger per l’enregistrament de Les set paraules de Crist de Haydn i amb el Barclays Theatre Award a la millor producció operística del Regne Unit de 1997 per la seva intervenció al muntatge d’Idomeneo a càrrec de l’Scottish Opera de Glasgow i Edimburg. Debutà al Liceu amb Tassarba (1965-66). Hi ha tornat en nombroses ocasions, les darreres amb el «Concert Pedrell-Gerhard» (2007-08), Le nozze di Figaro (2008-09) i «Concert Elias» (2009-10).

Anja Silja

Nascuda a Berlín, començà a estudiar cant als sis anys i va fer nombrosos concerts entre els deu i quinze anys. Va fer el seu debut a l’Òpera de Braunschweig com a Rosina (Il barbiere di Siviglia) amb setze anys, al qual seguiren compromisos a Stuttgart, Frankfurt, Viena, Ais de Provença i Hamburg. Començà una carrera plena d’heroïnes wagnerianes el 1960 a Bayreuth amb Senta (Der fliegende Holländer), abans de cantar sota la direcció de Wieland Wagner i als teatres europeus més importants. El seu ampli repertori també inclou rols de coloratura i dramàtics, des de la reina de la Nit a Klytemnestra passant pel rol titular de Salom i Elektra, i el repertori italià més important. A més, va debutar com a productora de Lohengrin a Brussel·les.

Al 2008 va incorporar al seu repertori el rol de la comtessa de Pikovaia Dama (Staatsoper de Viena, Torí, Komische Oper de Berlín) i la bruixa de Hänsel und Gretel (Covent Garden de Londres). Recentment també ha interpretat el paper de la vella dama de Candide a l’Staatsoper de Berlín. Debutà al Liceu la temporada 1967-68 amb Der fliegende Holländer i des de llavors ha intervingut sovint al Teatre, les últimes vegades per protagonitzar El cas Makropoulos (1999-2000), Erwartung (2000-01) i Jenufa (2004-05).

Renata Scotto

Nascuda a la ciutat italiana de Savona, realitzà els estudis musicals a Milà. El 1952 obtingué el Premi de l’Associació Lírica de Milà que li va permetre cantar el paper protagonista de La Traviata, que ja havia cantat a Savona amb disset anys. Ha cantat als teatres de més prestigi com La Scala de Milà, Covent Garden de Londres, Staatsoper de Viena, òperes de París, San Francisco, Budapest i Chicago, entre molts d’altres. El 1964 debutà al Teatre Bolshoi de Moscou amb la companyia de La Scala de Milà i el 1965 al Metropolitan de Nova York amb el rol titular de Madama Butterfly i hi tornà amb els papers protagonistes de Manon Lescaut, Luisa Miller, Otello, Don Carlo, Francesca da Rimini, La Bohème (Mimì i Musetta), La clemenza di Tito, Tosca i els tres personatges femenins de Il Trittico de Puccini. Ha interpretat més de cent rols operístics. El 1992 rebé el premi de la crítica italiana Franco Abbiati i el del Frankfurter-Allgemeine per la seva interpretació de la Mariscala de Der Rosenkavalier.

El 1986 debutà al Metropolitan com a directora d’escena amb Madama Butterfly, obra que va dirigir també a l’Arena de Verona i Miami. A més ha dirigit Il pirata i una nova producció de La sonnambula (Catània), La Traviata (New York City Opera), i més recentment, Un ballo in maschera (Chicago). Debutà al Liceu la temporada 1961-62 amb La Traviata i tornà la temporada 1986-87 amb Werther, la 1987-88 amb Fedora i la 1995-96 amb La voix humaine.

L'acte d'entrega de les Medalles d'Or serà el proper dijous, 12 de gener, a la una del migdia i, per cert, l'autor d'aquest blog tindrà l'honor de ser el mestre de cerimònies; i és que el Gran Teatre del Liceu ha confiat a Albert Galceran la presentació d'aquest protocolari acte.

Caballé rep el caliu de públic i col·legues

2012-01-04T00:30:00.003+01:00

El 3 de gener, quatre dies abans de l'efemèride real, ha estat la data escollida per retre homenatge a la soprano Montserrat Caballé, amb motiu del 50è aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu.

Amb un programa "secret", i que hem anat descobrint a mesura que avançava la nit, hem pogut escoltar una primera part protagonitzada per joves veus que s'han format a les ordres de Caballé; i una segona on amics de la diva li han dedicat vàries peces. Tot plegat, tret de la intervenció de Flórez, poc lluït.

Aquestes han estat les peces que ens han ofert durant el concert que sota el títol de Una altra nit de Montserrat Caballé, i sota la discreta direcció musical de José Collado al capdavant de l'Orquestra Simfònica i el Cor del GTL, hem pogut anar descobrint al llarg de la nit:

I Part

Obertura dels "Mestres cantaires de Nuremberg" (R. Wagner)

Montserrat Caballé

"Habanera" de Carmen (G. Bizet)

Ji Young Jo

"Casta Diva" de Norma (V. Bellini)

Irina Churikova

"Pace pace" de La Forza del Destino (G. Verdi)

Pretty Yende

"Qui la voce" de I Puritani (V. Bellini)

Nikolai Baskov

"No puede ser" de La Tabernera del Puerto (P. Sorozábal)

Montserrat Martí i Nikolai Baskov
"In sleep he sang to me" de The Phantom of the Opera (A.L. Webber)

II Part

Juan Diego Flórez

"La donna è mobile" de Rigoletto (G. Verdi)

Cor del teatre

"Va pensiero" de Nabucco (G. Verdi)

Carlos Álvarez

"Ah, per sempre Io ti perdei" de I Puritani (V. Bellini)

Maria Gallego

"O mio babbino caro" de Gianni Schicchi (G. Puccini)

Joan Pons

"Cortiggiani" de Rigoletto (G. Verdi)

Josep Carreras

"T'estimo" (E. Grieg)

Montserrat Caballé

"Que la douleur" de Le Roi de Lahore (J. Massenet)

Montserrat Martí, Montserrat Caballé i Nikolai Baskov
"March with me" de Vangelis

No vull fer sang amb la salut vocal de Caballé, però tots sabem que no és la cantant que voldríem i en les seves dues intervencions en solitari de la nit la gran diva ha demostrat que ni de lluny és la veu prodigiosa que va ser.

De fet, de no ser ella, les seves intervencions més que aplaudiments, haurien rebut queixes. Una pena que hagi volgut cantar, ja que aquesta era una nit per homenatjar una de les millors (la millor?) veus de la lírica de la història de Catalunya; la qual ha fet moltíssim pel Liceu, i que es mereix aquest i molts altres homenatges; però hauria d'estalviar-se espectacles com el d'aquesta nit.

Aprofitem per adjuntar-vos unes quantes fotografies obra d'Antoni Bofill facilitades pel departament de premsa del GTL:

Caballé a l'exposició que fins el 20 de març
podem veure al Foyeur

Els intèrprets de la 1a part del concert

Juan Diego Flórez

Joan Pons

Josep Carreras

Els intèrprets de la 2a part del concert

Sigui com vulgui, gràcies Montserrat per les grans nits (i gravacions) que encara ens permeten recordar una de les veus més privilegiades de la història de l'òpera.

Concert homenatge a Montserrat Caballé

2011-12-30T10:00:00.001+01:00

Montserrat Caballé

El proper dia 3 de gener, el Gran Teatre del Liceu oferirà un concert homenatge a la soprano Montserrat Caballé, amb motiu del 50è aniversari del seu debut a aquest teatre.

I és que el diumenge 7 de gener de 1962 s’estrenava al Gran Teatre del Liceu, i a Espanya, Arabella de Richard Strauss. Xavier Montsalvatge, en aquella època crític d’òpera de «La Vanguardia», destacava dos dies després en la seva ressenya que l’estrena suposava dues novetats absolutes per a Barcelona: l’òpera d’Strauss i «la veu de Montserrat Caballé». 50 anys més tard el Gran Teatre del Liceu no podia deixar passar l’ocasió per a retre a Montserrat Caballé un merescut homenatge.

Montserrat Caballé i el Gran Teatre del Liceu composen una relació sentimental i professional que es va afermar immediatament amb els papers de Donna Elvira de Don Giovanni i Cio-Cio-San de Madama Butterfly, primers passos d’una llarga i intensa història compartida que ha inclòs moltes de les seves interpretacions més definitives: Norma, Roberto Devereux, Maria Stuarda, Lucrezia Borgia, Il pirata, Aida, Un ballo in maschera, I vespri sicilianni, etc.

Montserrat Caballé ha estat pel Liceu molt més que una artista extraordinària. Al llarg dels darrers 50 anys ha format part de l’essència i la història de la institució, de la ciutat i ha rebut l’apreci i el reconeixement del públic barceloní.

Montserrat Caballlé va tenir sempre present aquest Teatre durant tots aquests anys d’inqüestionable carrera internacional. Al Liceu, la Montserrat tornava cada Nadal per representar amb primícia aquells papers que li donarien fama arreu.

El Liceu, que el 1966 ja va concedir a Montserrat Caballé la Medalla d’Or de la institució, organitza tot una sèrie d’actes per celebrar conjuntament aquest 50è aniversari.

Per aquest motiu, l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de José Collado acompanyaran a Montserrat Caballé, la qual cantarà acompanyada d’amics i alumnes en el concert del dia 3 de gener de 2012. De moment, des d'aquest blog, sabem que oficialment l'acompanyaran les següents veus:

María Gallego, soprano
Montserrat Martí, soprano
Josep Carreras, tenor
Carlos Álvarez, baríton
Joan Pons, baríton

Tot i que els alumnes de la Caballé també hi tindran presència:

Pretty Yende, soprano
Ji Young Jo, soprano
Nikolai Baskov, tenor

Tot i això, veus ben informades apunten quen hi haurà més sorpreses (vocals), però sospitem que haurem d'esperar-nos fins al mateix dia 3 per a confirmar-ho.

Paral·lelament, i amb motiu d’aquesta efemèride el Liceu ha programat una exposició, l’edició d’un CD i projeccions audiovisuals.

L’exposició “Montserrat Caballé, 50 anys al Liceu”, fa un recorregut a través de fotografies, programes de ma, panells explicatius i vestits de la soprano, entre d’altres. (Del 3 de gener al 20 de març 2012, al Balcó Foyer).

El triple CD amb enregistraments històrics amb les millors àries de Montserrat Caballé al Liceu será a la venda a partir del dia 3 de gener.

A L’Auditori de l’Espai Liceu es projectaran dos audiovisuals amb fragments de diferents òperes protagonitzades per la soprano catalana.

Per tant, del dia 3 de gener i fins al 20 de març, la soprano catalana tornarà a ser la gran protagonista al Gran Teatre del Liceu.

Els Moments d'Òpera de Nadal a COMRàdio

2011-12-27T12:55:00.002+01:00

El passat dia 25, de les 20h a les 23h COMRàdio va acollir una edició especial dels Moments d'Òpera, un programa en el qual vam repassar grans moments del món de l'òpera i vam conversar amb protagonitstes de l'actualitat lírica.

Així, a la primera hora, vam entrevistar a Susana Gómez, directora escència de la Norma (V. Bellini) que Ópera Oviedo va programar al Teatro Campoamor i que ha servit per a faciliar el debut de Sondra Radvanovsky en el rol de sacerdotessa. Feta l'entrevista, vam aproximar-nos a aquest títol escoltant algunes de les millors gravacions que existeixen.

La segona hora va estar dedicada a les grans veus de la història de l'òpera, sense deixar de banda a les contemporànies. Però també vam mantenir una entrevista amb Emilio Sagi, director artístic de la producció que aquests dies pot veure's al Gran teatre del Liceu: Linda di Chamounix (G. Donizetti), i en la qual hi participen els astres de l'òpera Juan Diego Flórez i Diana Damrau.

I la darrera hora del programa la vam dedicar a l'òpera en directe, en aquest sentit vam repassar gravacions històriques d'òpera en directe, i vam gaudir del luxe d'un recital en rigorós directe a l'estudi 1 de COMRàdio, amb la veu de la soprano Jonaina Salvador i el pianista Pau Damià Riera.

Salvador i Damià Riera en directe a COMRàdio

Si voleu reescoltar-ho, aquí teniu els enllaços:

Primera hora

Segona hora

Tercera hora

Ha estat un plaer, fins la propera!

Nadal amb òpera a COMRàdio

2011-12-23T14:30:00.006+01:00

El dia de Nadal COMRàdio ha programat una edició especial dels Moments d'Òpera, de les 20h a les 23h serem en directe oferint-vos un programa que combinarà les entrevistes d'actualitat amb l'audició de peces líriques, i també comptarem amb un recital en rigorós directe a l'estudi 1 de COMRàdio.

En les tres hores de programa conversarem amb Susana Gómez, directora escènica de la Norma (V. Bellini) d'Oviedo que ha servit com a debut de la soprano Sondra Radvanovsky en el rol de la sacerdotessa; també conversarem amb Emilio Sagi, el director de la Linda di Chamounix (G. Donizetti) que aquests dies canten al Gran teatre del Liceu, entre d'altres, Juan Diego Flórez i Diana Damrau.

A la recta final del programa comptarem amb l'actuació en directe de la soprano Jonaina Salvador, la qual ens cantarà peces conegudíssimes d'òpera.

Tot plegat, combinat amb l'audició de molta òpera. Tres hores per parlar i escoltar la millor òpera. Us hi esperem!

Linda di Chamounix amb "dream team" líric

2011-12-22T19:15:00.001+01:00

Damrau i Flórez (GTL)

Fins el proper 8 de gener el Gran Teatre del Liceu acull les representacions de l'òpera Linda di Chamounix de Gaetano Donizetti, obra estrenada l'any 1841 a Viena i que el compositor de Bèrgam va plantejar com a exhibició pel públic vienès de les seves arts musicals. De fet, la partitura, tot i la maduresa de Donizetti, no brilla en especial, per no comentar l'absurd argument del llibret de Gaetano Rossi.

Al Liceu, conscients de la buidor argumental i la simplesa de la trama, han sabut escollir els millors cantants en aquest repertori i convocar-los per a una producció que, signada per Emilio Sagi, segurament és la que més solvència canora de la temporada reuneix.

Tots i cada un dels personatges estan defensats per excel·lents intèrprets, tot i que alguns poden veure's enlluernats per la brillantor del tenor Juan Diego Flórez.

És aquesta una òpera per a l'exhibició del millor belcanto, i això ho té clar el tenor Juan Diego Flórez (Carlo), el qual és un dels màxims interessats en debutar en aquest rol, afortunadament ho fa a casa nostra.

Flórez es mostra exultant en cada una de les notes que emet -arribant a regalar fins a 5 Dos de pit que no són a la partitura-. La seva veu està formada per unes habilitats innates, millorades amb una tècnica aclaparadora, millorada amb hores de vol, i perfeccionada amb la seguretat de qui fa bé els deures. No és aquest un tenor que arrisqui en el cant, tot el que fa ho fa bé. És segur en la seva tècnica; i ja se sap que quan un paper no li va bé, el retira del seu repertori. Per tot això, i pesi a qui pesi, és aquest el millor tenor lleuger (o líric-lleuger) del moment (hi ha qui afirma que de la història), segur. Escoltar-lo a Barcelona és un luxe que no hem de deixar-nos perdre.

Diana Damrau (Linda) - que també debuta el seu rol al Liceu- és una gran dama de l'òpera, la soprano alemanya demostra les seves moltes arts interpretatives amb una veu expressiva i ben dotada per a l'agut. La seva ària de la bogeria ("No, non è ver mentirono") combina a la perfecció la teatralitat de la cantant, i la facilitat canora de la soprano. En general, la seva Linda creix a mesura que avança la representació, cosa habitual en els cantants que reserven el bo i millor de la seva veu pel final de la representació.

Bella i expressiva és la veu de Silvia Tro Santafé, potser una de les sorpreses més grates de la representació -almenys per a qui escriu aquest comentari-, la mezzosoprano destil·la elegància i una emissió molt bella en la part de Pierotto, el personatge masculí transvestit que acompanya a Linda.

Destacar les intervencions de Simon Orfila (Prefecte), el qual es confirma com un dels cantants més estimats del Liceu, i mèrits no li falten! És un habitual a Barcelona que sempre és una garantia d'èxit vocal i interpretatiu.

Tanmateix, Pietro Spagnoli (Antonio, pare de Linda) i Bruno de Simone (Boisfleury) acaben de confirmar que aquest és un repartiment estelar per a un títol, d'entrada, poc atractiu, però que amb aquestes veus és temptador i justifica la decisió de programar-lo.

La direcció musical, a càrrec de Marco Armiliato, fa el que ha de fer, però no convenç. Dit d'una altra manera, no està a l'alçada del repartiment que ens trobem al damunt de l'escenari.

I pel que fa al plantejament escènic, Emilio Sagi sembla tenir clar que ha de posar les coses fàcils per a l'exhibició en el cant, i en aquest sentit no fa més que mostrar-nos tot un seguit de decorats estètics, que reforcen la (simple) trama argumental i ajuden a l'espectador a tenir una millor experiència teatral.

En essència, un títol amb un "dream team" líric, malgrat un argument impossible.

"Io", nou títol per la temporada 14-15 del Liceu

2011-12-21T13:50:00.000+01:00

Segons ens informen des del Gran Teatre del Liceu, desprès de l’anàlisi i valoració positiva fets pel Consell d’Assessorament Artístic, el GTL ha decidit encarregar a Benet Casablancas i Rafael Argullol una òpera que, amb el títol provisional de Io, s’estrenarà a partir de la temporada 2014-2015.

B.Casablancas, JF. Marco, R. Argullol i J.Matabosch (A. Bofill)

Serà una obra original que partirà del relat “El fin del mundo como obra de arte” de Rafael Argullol, i serà musicada pel compositor Benet Casablancas.

Medalles d'or del Liceu 2011

2011-12-20T10:00:00.004+01:00

El proper 12 de gener es farà entrega de les Medalles d'Or del Liceu en la seva edició de l'any 2011, que enguany recauen en les següents personalitats de reconeguda trajectòria professional i amb una estreta vinculació amb el teatre de les rambles:

Simon Estes, baix-baríton

Antoni Ros-Marbà, director d’orquestra

Renata Scotto, soprano

Anja Silja, soprano

Font: Departament de premsa del GTL.

Radvanovsky és "Norma" a Oviedo

2011-12-19T17:31:00.001+01:00

El passat dissabte va representar-se per quarta, i darrera, vegada l'òpera Norma (V. Bellini) al Teatro Campoamor d'Oviedo, una producció encapçalada per la soprano Sondra Radvanovsky, la qual debutava en el rol de la sacerdotessa en una producció signada per Susana Gómez i que comptava amb les aportacions de Dolora Zajick (Adalgisa), Aquiles Machado (Pollione), Carlo Colombara (Oroveso), Maribel Ortega (Clotilde) i Jon Plazaola (Flavio).

L'atractiu principal de la representació era el debut de Radvanovsky en aquest paper del belcanto italià que tantes grans veus han interpretat. No va decebre. La soprano va construir un personatge expressiu, violent i emotiu, tot a la seva mesura exacte.

Totes les seves intervencions van ser de càtedra, amb un estil canor que ens recorda a Maria Callas (sense exagerar!!): una veu metàlica, però altament expressiva i compensada per un volum que superava a la resta de cantants. Cap defecte se li pot assenyalar, tan sols se li poden dir coses bones a una cantant que, tal i com va fer-me reflexionar algun tweet, potser és la millor, però li falta una millor campanya de promoció.

No és normal que aquesta cantant, a dia d'avui, encara no sigui coneguda i respectada com el que és: una de les veus més privilegiades del segle XXI. No és normal que les representacions d'Aida (G. Verdi) al Liceu del proper estiu, de les quals ella en serà la protagonista, presentin un nombre d'entrades venut tan baix. Amb independència de la producció que tantes vegades ja hem vist. La veu de Radvanovsky val molt més que això.

De la resta de cantants cal destacar les bones arts de Carlo Colombara, un baix en estat de gràcia amb un to de veu majestuós, un registre greu contundent i una presència escènica impecable.

Dolora Zajick (Oregon, 1952) és en el rang vocal totalment creïble, però en l'aspecte escènic és una Adalgisa poc creïble i que pot arribar a la comicitat; i és que cada cop que Norma se li adreçava dient-li "joveneta", alguna rialla s'escapava entre el públic.

La proposta escènica (semiescenificada segons la organització) va signar-la Susana Gómez, la qual va haver de recórrer a vestuaris d'altres produccions i a un pressupost ínfim, ja que inicialment aquesta òpera -a causa de les retallades pressupostàries- havia de presentar-se en format concert.

Gómez dóna una classe magistral d'intel·ligència escènica en proposar-nos un joc de llums que posiciona els personatges clarament i divideix la trama argumentalment. Especialment efectiu és l'efecte visual de l'inici del segon acte, quan Norma es planteja matar als seus fills per a castigar la traició de Pollione; Gómez ens presenta quasi levitant a Norma en un marc de boirosa llum. Bravo!

I no puc acabar sense destacar l'excel·lent tracte rebut per part de tot l'equip del teatre Campoamor, entre tots han aconseguir una Norma històrica que, per molt de temps, es recordarà. Enhorabona!

Linda di Chamounix (G. Donizetti) al Liceu

2011-12-14T10:00:00.000+01:00

Linda di Chaoumix és la propera òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu (del 20 de desembre al 8 de gener), amb un repartiment de luxe encapçalat per les veus de Diana Damrau (Linda) i Juan Diego Flórez (Carlo), però sense oblidar a Bruno de Simone (Marquès de Boisfleury), Pietro Spagnoli (Antonio) o Simón Orfila (El Perfecte). Tanmateix també és interessant el repartiment alternatiu (que no segon), encapçalat per Mariola Cantarero i Ismael Jordi (el qual fa el seu debut al Liceu).

La producció escència la dirigeix Emilio Sagi, però no disposem d'imatges de la mateixa, només unes quantes fotografies (quatre) de les maquetes dels decorats que descobrirem el proper dia 20 al damunt de l'escenari:

Tanmateix, aquesta producció és una gran candidata a ser enregistrada i editada en DVD, ja que és una nova producció, és un títol del qual no es disposa de gaire produccions editades i, és clar, els dos noms titulars tenen prou mercat com per assumir la inversió.

És aquesta una obra de Gaetano Donizetti estrenada el 19 de maig de 1842 al Kärntnertortheater de Viena, però que a Barcelona va poder veure's per primer cop el 20 de juliol de 1844 al Teatre de la Santa Creu. Al Liceu va representar-se durant la primera temporada, l'any 1847, concretament l'11 de novembre.

Escrita especialment per ser estrenada a Viena, Linda di Chamounix és un bon exemple de l’estil semiserio que Gaetano Donizetti va saber elevar a la màxima expressió. Amb llibret de Gaetano Rossi, aquesta obra de maduresa converteix la virtut de l’amor en un guariment espiritual.

Linda fuig a París des de Chamounix per protegir-se de la lascívia del marquès de Boisfleury, i abandona els seus pares i el seu estimat Carlo, el vescomte de Sirval. A París, Sirval la protegeix amb la promesa de casar-s’hi. El pare de Linda viatja a París i quan troba la seva filla instal·lada a casa del vescomte, l’acusa de ser-ne l’amant. Linda es trastoca. Finalment, la noia es recupera quan escolta les promeses d’amor etern del seu estimat.

Hem d'ubicar l'acció a França, cap a l'any 1760, durant l'època de la regència del rei Lluís XV.

Resum argumental:

Acte I

La partença des de Chamounix

Els habitants de Chamounix, una vila a Savoia, s’encaminen cap a l’església a resar abans d’emprendre un viatge a París.

Antonio Loustolot, la seva esposa Maddalena i la seva filla Linda es mostren molt preocupats, perquè no saben si els serà prorrogat el contracte de lloguer de la fàbrica que regenten. El marquès de Boisfleury, germà de la marquesa propietària de les terres en qüestió, generosament promet intercedir en favor de la família si se li permet conquerir l’afecte de Linda, però Linda està enamorada de Carlo, un pintor pobre, que no és altre que el vescomte de Sirval, fill de la marquesa i nebot de Boisfleury. Carlo es veu furtivament amb Linda per evitar que la seva mare sàpiga que estima una noia sense un llinatge del nivell de la seva família Quan escolta una trista balada del seu bon amic, l’orfe Pierotto (contralt en travesti), Linda es veu envaïda per temors sobtats, perquè aquesta balada explica la història d’una noia que és traïda pel seu amor.

Linda i Carlo sospiren pel dia que es podran casar, malgrat que ell també li vol confessar el seu secret. Mentrestant, el prefecte comunica a Antonio els deshonrosos propòsits del marquès i li suggereix que Linda marxi a París, a casa del seu germà, per allunyar-la de Chamounix durant un temps.

L’acte es clou amb el comiat dels habitants del poble als seus paisans –Pierotto i Linda–, que marxen a París.

Acte II

París

Pierotto ha escortat Linda fins a París, però poc després contreu una greu malaltia. Una vegada recuperat, s’assabenta que el germà del prefecte, al qual havia encarregat la seguretat de Linda, ha mort i ningú no sap què se n’ha fet, de la noia. En trobar-se de sobte al carrer i sense mitjans, Linda sobreviu precàriament fent de cantant ambulant. Carlo, que l’ha seguida fins a París, la localitza.

Al començament del segon acte, Linda viu en un apartament luxós que Carlo ha llogat, tot i que la relació entre tots dos és estrictament virtuosa i lliure de qualsevol relació pecaminosa. Durant aquests mesos, la noia no sap res dels seus pares. Quan Pierotto finalment la troba, Linda li revela la veritable identitat del seu estimat –no pas amant– i els seus plans de boda.

El marquès visita Linda, a qui acusa de ser una mantinguda pel seu estil de vida, sense saber que és el seu propi nebot qui l’ha ajudada. Linda, furiosa, el fa fora de casa. Aleshores Carlo visita Linda, però no té el valor de dir-li que la seva mare coneix la relació entre ells dos i que l’obliga a casar-se amb una dona del seu rang social. Tots dos s’acomiaden encara plens d’il·lusió.

Antonio, el pare de Linda, es presenta d’una manera imprevista a casa de la presumpta amant del vescomte i li demana que l’ajudi, a ell i a la seva família, pel que fa al contracte de lloguer de la fàbrica. Però Antonio reconeix en ella la seva filla i, indignat en veure-la en una situació de moralitat dubtosa, la repudia. En aquest moment entra Pierotto i explica a Linda els preparatius que s’estan organitzant per al casament de Carlo. Tots aquests fets causen una forta i sobtada impressió en Linda, fins al punt de posar seriosament en perill la seva salut mental i perdre el seny.

Acte III

El retorn a Chamounix

El grup de camperols que va viatjar a París, ara torna a Chamounix. Carlo explica al prefecte que la seva mare, la marquesa, finalment ha aprovat el seu casament amb Linda, però el prefecte li aclareix la situació mental i física en què es troba la fràgil noia. Profundament colpit per la notícia de l’alienació de Linda, Carlo li confessa que ell és l’únic culpable de la malaltia de la seva estimada. Mentrestant, el marquès comunica als habitants de Chamounix el matrimoni imminent del vescomte de Sirval i una noia encara desconeguda.

Linda, encara en un estat d’alienació mental, torna a casa seva acompanyada del fidel Pierotto. Carlo es presenta davant Antonio per mostrar-li personalment el contracte de lloguer, però troba una Linda alienada. Quan li declara el seu amor profund en forma de promesa solemne, provoca miraculosament que la noia recuperi el senderi.

Els vilatans es congratulen de la recuperació de Linda al costat del marquès, que ara es convertirà en oncle de la noia. En el duet final, Linda i Carlo expressen els seus sentiments i renoven la seva promesa d’amor.

Font: Departament de premsa del GTL.

Teatro Real de Madrid, temporada 2012 - 2013

2011-12-13T13:45:00.003+01:00

Fa uns minuts ens han fet arribar la programació de la temporada 2012 - 2013 del Teatro Real de Madrid, marcat per una reducció pressupostària i per l'efemèride del XV aniversari de la reobertura d'aquest teatre. Oferiran catorze títols d'òpera, quatre d'ells en versió concert.

A falta de conèixer directors d'escena i intèrprets, us facilitem els títols i les dates:

Moses und Aron, d'Arnold Schönberg (1874-1951)
Versió de concert
2 funcions: setembre de 2012

Borís Godunov, de Modest Musorgski (1839-1881)
9 funcions: octubre de 2012

Il Prigioniero, de Luigi Dallapiccola (1904-1975)
Suor Angelica, de Giacomo Puccini (1858-1924)
11 funcions: novembre de 2012

Macbeth, de Giuseppe Verdi (1813-1901)
8 funcions: desembre de 2012

The Perfect American, de Philip Glass (1937)
8 funcions: gener / febrer de 2013

Parsifal, de Richard Wagner (1813-1883)
Versió de concert
3 funcions: gener / febrer de 2013

Così fan tutte, de Wolfgang Amadé Mozart (1756-1791)
10 funcions: febrer / març de 2013

Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti (1791-1864)
Versió de concert
2 funcions: març de 2013

Les pêcheurs de perles, de Georges Bizet (1838-1875)
Versió de concert
3 funcions: març de 2013

Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
8 funcions: abril de 2013

La rappresaglia, de Saverio Mercadante (1795-1870)
4 funcions: maig de 2013

Wozzeck, de Alban Berg (1885-1935)
8 funcions: juny de 2013

Die Zauberflöte, de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
3 funcions: juny / juliol de 2013

Il Postino, de Daniel Catán (1949-2011)
5 funcions: juliol de 2013

Don Giovanni des de Milà, també a Olesa

2011-12-07T14:02:00.000+01:00

Les imatges parlen per sí soles. Al costat de casa (per aquells que vivim a Olesa) i amb un repertiment més que atractiu:

Don Giovanni Peter Mattei

Il Commendatore Kwangchul Youn

Donna Anna Anna Nerebko

Don Ottavio Giuseppe Filianoti

Donna Elvira Barbara Frittoli

Leporello Bryn Terfel

Zerlina Anna Prohaska

Masetto Štefan Kocán

Dir. musical: Daniel Barenboim

Dir. artístic: Robert Carsen

Aquesta tarda, a partir de les 18h, ens trobem a El Casal (C. Metge Carreras d'Olesa de Montserrat) per viure en directe aquesta retrasnmissió des de l'emblemàtica Scala de Milà; oferint-nos una producció de grans veus, i de gran atractiu musical i escènic.

Una classe mestra de cant, Juan Diego Flórez al Liceu

2011-12-04T14:00:00.001+01:00

Juan Diego Flórez va demostrar anit que gaudeix d'un estat vocal espectacular, el peruà va oferir-nos un recital molt ben confeccionat, i executat de manera impecable. Va ser una d'aquelles nits en les quals en sortir del teatre només pots pronunciar adjectius tals com: excel·lent, espectacular, màgic, etc.

Flórez, com és de costum en aquest tipus de recitals, va cantar acompanyat al piano per Vincenzo Scalera, un veterà pianista que sap fer créixer les grans habilitats del tenor.

Flórez des del minut u va desplegar tots els seus recursos, deixant a la platea bocabadada, i és que la tècnica i el color de la veu d'aquest gran cantant arriben a ser aclaparadors. La bellesa tímbrica i la priotècnia de la seva tècnica de cant se sumen en una exhibició que arriba a ser pornogràfica, pel seu exhibicionisme, però que causa efectes d'admiració a l'espectador.

Però a banda de les habilitats canores de Flórez, cal destacar que amb el temps ha aconseguit millorar la seva comicitat, la seguretat escènica i, com tot a la vida, l'experiència a l'escenari es tradueix en més simpatia i major elegància -si cap- al cant.

Flórez ja és un cantant històric, un dels grans de l'escena lírica que amb la seva veu aconsegueix emocionar i exaltar a qui l'escolta en directe, cosa que es tradueix amb grans dosis d'aplaudiments i molts "bravos".

L'entrega del públic i els sorollosos aplaudiments van ser àmpliament recompensats amb fins a 5 bisos: "Bella enamorada" (El último romántico - Reveriano Soutullo i Juan Vert), "Il più lieto" (Il barbiere di Siviglia - G. Rossini), "La donna è mobile" (Rigoletto - G. Verdi), "Pour mon âme" (La fille du régiment - G. Donizetti) i "Granada" (Agustín Lara).

Sense cap mena de dubte, una nit que recordarem!

Ara només ens falta esperar fins al proper dia 20, quan tornarem a veure'l en escena, en aquest cas a la nova producció de l'òpera Linda di Chamounix (G. Donizetti), acompanyat de la no menys espectacular Diana Damrau.

Recital Juan Diego Flórez, el programa

2011-11-30T22:00:00.000+01:00

Scalera i Flórez al Liceu (A. Bofill)

El proper dia 3 de desembre a les 20h podrem gaudir del recital que el tenor peruà Juan Diego Flórez oferirà al Gran teatre del Liceu, acompanyat pel pianista Vincenzo Scalera, els quals ja van delectar-nos amb un recital el 30 de novembre de 2007 amb un aclaparador èxit de convocatòria i de resultats musicals excel·lents (tot i uns petits problemes d'al·lèrgia del tenor amb les plantes que decoraven l'escenari).

Les entrades per aquest recital de dissabte van exhaurir-se al poc de sortir a la venda, tot i que fins avui no hem sabut detalladament quines peces inclouria al seu programa, finalment hem pogut saber que són les següents:

Primera part

Giovanni Battista Bononcini (1670-1747)

Per la gloria d’adorarvi

Vincenzo Legrenzio Ciampi (atribuït) (1719-1762):

Tre giorni son che Nina

Niccolò Piccini (1748-1800)

«En butte aux fureurs de l’orage», ària de Roland

Gioachino Rossini (1792-1868)

La promessa

«Le Sylvain», de Péchés de viellesse

«Tirana alla Spagnola», de Péchés de viellesse

«Che ascolto!», ària d’Otello

Segona part

François-Adrien Boieldieu (1775-1834)

«Viens, gentille dame», ària de La dame blanche

Édouard Lalo (1823-1892)

«Vainement, ma bien-aimée», ària de Le roi d’Ys

Jacques Offenbach (1819-1880)

«Au mont Oda», ària de La belle Hélène

José Padilla (1889-1960)

Princesita

José María Lacalle (1860-1937)

Amapola

Tomás Barrera Saavedra (1870-1938)

«Adiós Granada», ària de Los emigrantes

Gaetano Donizetti (1797-1848)

«Allegro io son», ària de Rita

Font: Departament de premsa del GTL.

Les veus de tenor i Juan Diego Flórez

2011-11-23T10:00:00.002+01:00

Juan Diego Flórez

Mensualment el programa Extraradi de COMRàdio, que s'emet cada dia de les 16h a les 19h, acull la secció Moments d'Òpera, amb la qual volem donar a conèixer aspectes relacionats amb el món de la lírica. Així hi relacionem fets d'actualitat amb tecnicismes o anècdotes històriques que ens ajuden a entendre millor què és això de l'òpera.

Amb el que portem de temporada ja hem pogut conèixer les particularitat de les veus verdianes i la soprano Sondra Radvanovsky, també la relació entre Tintín i l'òpera, i el mes passat vam explicar 400 anys d'història de l'òpera en uns quinze minuts.

Aquesta tarda, a partir de les 16h, serà el torn de conèixer les veus de tenor i, donat que la propera setmana el gaudirem en directe al Liceu, coneixerem un dels tenors més aplaudits del moment, el peruà Juan Diego Flórez.

No us ho perdeu!

Le Grand Macabre, tota una experiència escènica

2011-11-22T23:00:00.002+01:00

La "Clàudia" al final de la representació

Dissabte vaig tenir l'oportunitat de viure en directe la primera representació de l'òpera (o antiòpera, segons el compositor i llibretista) Le Grand Macabre (G. Ligeti), una obra que mai abans s'havia respresentat al Gran Teatre del Liceu i, de fet, significava la seva estrena a un teatre de l'estat espanyol.

Realment és una obra que coneixia -i conec- poc, de manera que no entraré a valorar en profunditat els aspectes musicals.

L'obra és desconeguda, sí, i això ha provocat que el públic liceista hi hagi anat amb reserves o, directament, no hi hagi anat. Tanmateix, cal tenir clar que aquesta producció conté el gran atractiu de la proposta escènica signada per La Fura dels Baus; de manera que l'al·licient, per mi, era clar: veure i viure una representació que, a tenor de les crítiques i l'entusiasme amb el qual van parlar-me'n, a la força m'havia d'impactar. I així va ser.

El muntatge, a tots els nivells, és senzillament espectacular i impactant des del primer minut. Tant és així que pot arribar a eclipsar la música de Ligeti. I és que com bé van preguntar-me al Saló dels Miralls durant el descans: - aquesta obra t'hauria agradat igual sense la producció de la Fura? Segur que no.

La direcció artística del Gran Teatre del Liceu ha tingut la intel·ligència de servir-nos una obra moderna, complexa i de sonoritat molt diferent a l'òpera convencional; però molt ben plantejada gràcies a la producció de la Fura dels Baus. Tot plegat fa de Le Grand Macabre una experiència escènica que no us podeu perdre, us asseguro que teatralment és el més impactant que he vist a la meva vida.

Ara bé, l'antiòpera de Ligeti segur que no serà mai per mi, almenys així ho veig ara, una obra de referència. Tot i això, i corrent el risc de semblar contradictori, us recomano que no us perdeu aquest Grand Macabre.

Una espectacular producció al servei d'una òpera complexa

2011-11-15T10:00:00.027+01:00

La gran protagonista de la producció de Le Grand Macabre és “Claudia”, una figura humana de 7 metres d’alçada, 15 metres d’amplada i 7 tones de pes omple l’escenari del Liceu. De fet, un dels gran atractius de l’òpera Le Grand Macabre que ara presenta el Liceu és l’escenografia.

El cos d’una dona que anomenen “Clàudia” es mou i gira gràcies a una roda tractora accionada per un motor situat dins del pit dret del seu cos. El cap també gira dues voltes sobre el coll i dins d’ell hi ha una càmara que projecta diferents imatges dels ulls que produeixen unes mirades d’expressivitat espectacular.

El cos s’obre completament i deixa a la vista l’interior.

Tots aquests moviments es controlen mitjançant sistemes electrònics de posició, velocitat i acceleració que permeten programar-los coordinats amb els moviments dels cantants i actors i amb les projeccions del vídeo. L’acció combinada dels moviments motoritzats de la “Clàudia” amb la projecció del vídeo que segueix la figura fa que s’aconsegueixin efectes espectaculars.

Els cantants i actors es desplacen per sobre i per dins, i entren i surten per alguns orificis de l’escultura gegant.

Tot el control de llums i vídeo de la “Claudia” es fa via Wi-fi.

Aquí us deixo unes quantes fotografies, totes amb copyright del Gran Teatre del Liceu:

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

"Le Grand Macabre" arriba al Liceu

2011-11-14T10:00:00.025+01:00

Escenografia de l'òpera (copyright del GTL)

Els propers dies 19, 22, 25, 28 d'obtubre i l'1 de desembre, el Gran Teatre del Liceu acull, per primer cop, l'òpera Le Grand Macabre de G. Ligeti. Donat que aquest és un títol que, d'entrada, pot semblar-nos poc interessant, el cert és que conté una de les produccions escèniques més espectaculars que hàgim pogut veure a Barcelona. De manera, i ja que no ens és una obra ceonguda, avui us proposo començar a fer els deures per anar cap a la representació, almenys coneixent una aproximació argumental.

Le Grand Macabre, òpera en quatre quadres de György Ligeti, fou estrenada a Estocolm el 1978, en llengua sueca i ben aviat portada a Hamburg en alemany. S’ha representat també sovint en francès i en anglès (llengua amb la qual s’ha fet la producció que ofereix el Liceu). L’acció se situa al Principat de Breughelland, país imaginari el nom del qual significa país de Breughel, amb referència al gran pintor flamenc Pieter Bruegel el Vell (1525-1569), autor de l’impressionant Triomf de la mort (vers el 1562), conservat al Museo del Prado.

Quadre I

En un vell i fantàstic cementiri en ruïnes, se’ns presenten Piet vom Fass, borratxo que alterna el Dies irae amb l’elogi del vi; Amando i Amanda, una parella de joves enamorats, de gran bellesa, que cerquen un indret per poder consumar el seu exaltat amor, i Nekrotzar, el Gran Macabre, que dóna títol a l’òpera.

Nekrotzar, sortit d’una gran tomba, insulta Piet, mort de por, i li anuncia que morirà aviat, quan es presenti la Mort dalt un cavall lívid, i al món no restaran sinó cendres, alhora que li ordena que li porti els instruments necessaris per a la seva feina: la dalla, la trompeta i la capa.

Els dos amants decideixen amagar-se a la tomba d’on surt Piet. Nekrotzar es disfressa amb la capa, agafa la dalla i munta sobre Piet, que converteix en el seu cavall. Anuncia la fi dels temps i surt trotant mentre sentim les amoroses paraules dels amants des de la tomba.

Quadre II

A la casa de l’astròleg de la cort, Astradamors, presidida per un telescopi, Mescalina, la seva muller, protagonitza amb el seu marit una escena sadomasoquista. Quan creu que pot estar mort i, per tant, no li podrà fer la funció d’escarràs, treu una gran i fastigosa aranya que desperta el marit aterrit, escena que acaba en una dansa grotesca i grans insults.

Mescalina envia el marit al telescopi, beu vi en abundor i evoca Venus, a qui demana una nit de luxúria. Apareix Nekrotzar cavalcant damunt Piet, i els tres homes observen Mescalina, a la qual Venus se li ha aparegut en somnis, i li reclama un home ben dotat. Nekrotzar és l’encarregat de satisfer-la i es produeix una violenta escena amorosa en què finalment el macabre li mossega el coll com un vampir, i ella cau a terra emmetzinada.

El Gran Macabre obre pas a la llum d’un cometa que deixa encegats Piet i Astradamors i comença una llarga diatriba contra la humanitat i que amenaça amb una mort i destrucció immediates abans de tornar a muntar damunt Piet per dirigir-se a la ciutat on hi ha el palau del príncep.

Quadre III

Al palau del príncep Go-Go de Breughelland, el ministre blanc i el ministre negre escenifiquen una baralla grotesca, amb unes teatrals dimissions i reconciliacions. Go-Go, personatge obès i infantiloide, no pot dominar la situació i els ministres l’obliguen a practicar una ridícula classe d’equitació sobre un cavall de balancí i estripen entre grans rialles la constitució.

Apareix una taula plena de menjars davant el tron, a la qual el príncep s’abraona afamat. Els ministres volen obligar-lo a signar un decret amb impostos desmesurats. Entra el cap de la policia secreta, la Gepopo, damunt uns patins, acompanyat dels seus sequaços –botxins, detectius i agents– i manté una conversa inconnexa amb Go-Go en què intenta desxifrar codis secrets.

El poble de Breughelland està revoltat i es presenta davant el palau. Els ministres intenten calmar el tumult i reben xiulets i llançament d’objectes amb gran satisfacció de Go-Go. Es dirigeix ell al poble i rep aclamacions de la multitud. El cap de la Gepopo, disfressat ara d’aranya, sembla que ha desxifrat el codi i anuncia grans desastres: s’aproxima un cometa vermell amenaçador que assenyala una catàstrofe i els dos ministres fugen com les rates.

Un segon missatge indica l’arribada imminent de Nekrotzar. El cap i els seus sequaços fugen plens de pànic, Go-Go intenta mantenir una certa dignitat, entra Astradamors, amb el sudari i fent una dansa grotesca. L’udol de les sirenes omple d’espant Go-Go, que s’amaga sota la taula.

Nekrotzar fa una entrada espectacular a cavall de Piet i resta immòbil, com en trànsit. Els diu que ha arribat el dia de la ira i anuncia el Judici Final, amb els set àngels i un foc abrusador. Piet i Astradamors no semblen gaire afectats i comencen a menjar i a beure i ofereixen vi al príncep i a Nekrotzar. Aquest es convenç que el vi és sang humana, els gots es van buidant i tots es mostren cada vegada més borratxos i excitats. Quan s’acosta la mitjanit, Nekrotzar s’adona que ha d’actuar immediatament; cerca desesperadament la dalla i la trompeta i també el cavall i amb actitud visionària invoca la desaparició del sol. L’aparició del cometa sembla marcar la fi dels temps i tot queda fosc mentre Nekrotzar cau del cavall i el cor femení canta «Consumatum est!».

Quadre IV

Després d’un interludi, l’escena mostra novament una contrada de Breughelland, on suren Piet i Astradamors somiant que són al cel. Apareix Go-Go, que pensa que és l’únic viu, però també tres rufians amb un carro ple com a botí. Del fons s’alça Nekrotzar, en un estat mental confús. Reconeix Go-Go i resta sorprès perquè creia haver destruït el món sencer.

De la cambra mortuòria surt Mescalina, amb les xurriaques, que el persegueix i l’insulta fins que intenta clavar-li la llança al pit. Go-Go ordena als soldats que la detinguin i la dona reconeix en Nekrotzar el seu primer marit. Un dels soldats porta els dos ministres lligats i comencen els insults i les acusacions entre Mescalina i els dos polítics. Go-Go ordena als soldats que ataquin Mescalina i els ministres i tots acaben estesos per terra llevat de Nekrotzar. Entren Piet i Astradamors pensant que tots són morts i Go-Go els dóna vi. Decideixen que si tenen set és que són vius, mentre el sol va eixint lentament. El macabre es va encongint i fent-se més i més petit fins a pràcticament desaparèixer.

Astradamors, Piet i Go-Go es pregunten si era la Mort o un mortal com ells, pregunta que queda sense resposta. Decideixen tornar a emborratxar-se i aviat surten de la tomba Amando i Amanda abraçats, que ballen una graciosa passacaglia a la qual s’afegeixen tots. Els joves i bells amants fan un cant a la felicitat, no els importa morir amb tant de plaer i es burlen dels que tremolaven per la fi del món: «Sols val l’ara i aquí!». Si hom s’estima, el temps s’atura i només queda l’eternitat. El cor entona les hedonistes paraules finals: «No temeu la mort, oh, bona gent! [...] Llarga vida i tothom content!».

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

"Jo, Dalí", una òpera buida

2011-10-24T19:00:00.002+02:00

Foto: Jesús Alcantara

Diumenge va representar-se la tercera, i darrera, funció del Jo, Dalí òpera amb música de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Solom. Títol que s'estrenava el passat mes de juny al Teatro de la Zarzuela de Madrid i que, finalment, hem pogut veure al Gran Teatre del Liceu els passats dies 19, 21 i 23 d'octubre.

L'obra no va entusiasmar, però tampoc va decebre. En tot cas, va iniciar-se amb un ritme narratiu tediós que va anar millorant, però sense arribar a l'interès en cap moment. I és que aquesta és una òpera que se centra en la relació - amb alguna llicència del autor - entre Salvador Dalí i Gala, la seva musa. Tanmateix, aquest fet permet repassar la biografia del geni empordanès, però sense aportar-nos res que resulti especialment interessant.

L'execució de la partitura va resultar correcte en tot moment, tant a nivell vocal com orquestral; i el plentejament escènic ni va sorprendre'ns, ni va desagradar-nos. Correcte.

La sensació en sortir del teatre va ser que el tedi va ser el gran protagonista. Sense arribar a mostrar-me crític, només puc dir que vaig trobar que la buidor va omplir l'escenari (si se'm permet la contradicció). Buidor a nivell argumental i musical, ni entusiasme, ni decepció. Jo, Dalí, una òpera buida.

Corregge ogni difetto

2011-10-22T20:21:00.000+02:00

L'ària final del xarlatà Dulcamara (Ei corregge ogni difetto) pot servir-nos per resumir l'inici de la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'òpera de Sabadell (AAOS); i és que el tret de sortida van donar-lo el passat dimecres 19 d'octubre amb el melodramma giocoso de Gaetano Donizetti, L'elisir d'amore.

Títol que el de Bèrgam va haver d'escriure en dos mesos pel teatre della Canobbiana de Milà, motiu pel qual el llibretista Felice Romani va recórrer a un llibret ja escrit per Eugène Scribe per a Daniel-François Auber. Ja des de la seva estrena, l'any 1832, ha estat aquesta òpera un títol que s'ha mantingut viva al repertori dels principals teatres d'òpera del món, però també ha estat vehicle de petites companyies per mostrar les bones arts d'una obra que conté joies del belcanto italià d'inicis del segle XIX.

En la prducció dels de Sabadell, dirigida per Carles Ortiz, ens ubiquen a un poble de mariners, on l'economia necessaria en els temps que corren potencia la intel·ligència escènica. Amb tot, vam trobar a faltar una més detallada direcció dels intèrprets.

La part vocal masculina va ser la més aplaudida de la nit, el Belcore de Carles Daza i, en especial, el Dulcamara de Toni Marsol van ser altament efectius i resolutius amb dues parts que marquen el ritme narratiu de l'obra; el primer pertorbant al pobre (i babau) Nemorino, i el segon donant-li l'esperança -encara que sigui gràcies al vi de Bordeus- d'aconseguir el cor d'Adina.

Moltes ganes teníem d'escoltar al tenor Albert Casals com a Nemorino, i si bé és cert que va començar la representació una mica distant/fred, també ho és que va acabar demostrant perquè és una de les grans promeses de la lírica catalana, i una de les veus més "mimades" a Sabadell. Tot i això, la direcció escènica no va ajudar-lo, ja que van presentar-nos un Nemorino massa estàtic i, en ocasions, desorientat a l'escenari.

Malauradament, la soprano Elisa Vélez (Adina) va ser la gran absent de la nit, ja que tot i assumir un dels rols més lluïts de l'obra, en cap moment va saber centrar l'atenció del públic.

El treball del cor i l'orquestra va ser correcte.

En resum, un Elisir que ens obliga, un cop més, a felicitar a la gent de Sabadell per la seva molt bona feina, la il·lusió i l'amor que demostren per la lírica. Enhorabona!

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

2011-10-19T13:45:00.001+02:00

Aquesta setmana dediquem els Moments d'Òpera a l'òpera que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i és que aquesta mateixa nit, a les 21h, podrem gaudir en directe d'aquest títol a l'escenari del teatre de La Faràndula. Com sempre, podreu descarregar-vos el programa al podcast.

L'elisir d'amore és un melodramma giocoso en dos actes de Gaetano Donizetti, i llibret de Felice Romani, basat en el que va escriure per Auber el llibretista i escriptor Eugène Scribe. Van estrenar-la al Teatre della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832. A Catalunya van estrenar-la el 25 de maig de l'any 1833 al Teatre Principal de Barcelona.

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al, aleshores exòtic, País Basc; amb tot, la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori. A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. I és que la popularitat de l'obra fa que el repte del cantant sigui més elevat, donat que el públic té molt clars els seus referents i, en conseqüència, el nivell d'exigència és elevat.

Un Faust de retallades

2011-10-15T22:15:00.002+02:00

Stoyanova al Liceu (A. Bofill)

Una pena. Aquest és el primer pensament que m'ha vingut al cap en sortir de la representació de l'òpera Faust de Charles Gounod al Gran Teatre del Liceu, una versió en concert i retallada, a causa de les retallades -econòmiques-. I crec que és una pena perquè d'haver-se representat íntegra hauria estat tot un aconteixement musical; però si a més d'haver-la gaudit sencera, s'hagués comptat amb una producció escènica, aleshores ja hauria estat candidata a ser un dels èxits de la temporada.

El director artístic del Liceu, Joan Matabosch, va reconèixer en una entrevista que vam fer-li al programa Extraradi de COMRàdio que aquesta era una òpera que les necessitats econòmiques obligaven a representar-la tal i com l'hem vist, però que seguia sent una assignatura pendent pel teatre de les rambles. Repeteixo: una pena.

Les veus han estat, com és habitual al món de la lírica, les grans protagonistes, en especial el debutant al Liceu, Piotr Beczala (Faust), que ha aprovat amb nota al capdavant d'un títol que no li posa gens fàcil les intervencions al tenor, però que Beczala ha assumit amb elegància, solvència i convicció.

La soprano Krassimira Stoyanova ha construit una Marguerite un tant freda, però de tècnica perfecta, emissió brillant i de gran credibilitat. La seva ària de les joies ha estat generosament aplaudida, però el seu "Il ne reveient pas" del quart acte ha sonat altament emotiu. Sensacional.

Un cop més, l'habitual al Liceu Ludovic Téizer (Valentin) ha demostrat les seves molt bones arts de baríton, tasca que el públic ha reconegut generosament a cada una de les seves intervencions.

Molt histriònic s'ha mostrat el baix-baríton uruguaià Erwin Schrott (Mr. Netrebko) pel que fa a la seva actuació a l'escenari, completament submergit en el paper del diable Méphistophélès. Però en la part vocal ha sabut centrar l'atenció del públic i carregar al seu diabòlic personatge de credibilitat.

Destacar les breus intervencions de la mezzosoprano Karine Deshayes, una brillant Siébel, en especial a la molt lluïda "Faites-lui mes aveux".

Pel que fa al cor i l'orquestra, com ja comenten altres col·legues, s'ha vist afectada per la falta d'assajos, tot i que a partir de la segona part (actes IV i V) el so ha estat molt més homogeni que a l'inici.

Un Faust que encara podem veure fins al 28 d'octubre i que, malauradament, tot i els excel·lents cantants no serà l'èxit que hauria pogut ser.

Concert de l'Orquestra Barroca Catalana (entrades gratuïtes)

2011-10-11T13:39:00.002+02:00

El primer concert de la temporada de música del Centre Cultural Unnim de Terrassa anirà a càrrec de l’Orquestra Barroca Catalana acompanyada dels cors Albada i Anton Bruckner, que són actualment dos dels cors joves i més representatius del panorama coral català.

L’orquestra, fundada l’any 1939 amb la idea d’interpretar i recuperar el repertori dels segles XVII i XVIII, ens ofereix a la primera part del programa, el Concerto grosso en sol menor de Handel. I la segona part, dedicada a Vivaldi, inclou el Glòria, que és l’obra més coneguda i popular de la música sacra del compositor venecià, i el Magnificat, menys coneguda però d’una qualitat musical admirable.

Aquí teniu tota la informació:

Orquestra Barroca Catalana
Cors Albada i Bruckner
Directors: Pablo Larranz i Josep Ramon Oliver
Solistes: J. Sesé (soprano) i E. Fantova (mezzosoprano)
Data: dijous 20 d'octubre a les 21h

G.F. Händel: Concerto grosso en sol menor

A. Vivaldi: Magnificat, RV 610/611A. - Gloria en re major, RV 589

El preu de cada entrada és de 25€, però si envieu un correu-e detallant el nom, cognoms i telèfon de contacte, automàticament us reservarem una entrada doble totalment gratuïta. Les entregarem en rigorós ordre d'entrada de les sol·licituds. Disposem de quatre entrades dobles.

Joan Matabosch a l'Extraradi de COMRàdio

2011-10-04T08:00:00.000+02:00

Aquesta tarda, a partir de les 17h, el programa Extraradi de COMRàdio ha convidat al director artístic del Gran Teatre del Liceu, el Sr. Joan Matabosch, per a parlar de la temporada 2011 - 2012 que just divendres donarà el seu tret de sortida. Serà una conversa que conduirà la presentadora de l'espai, Olga Vallejo, però que també comptarà amb la participació de l'autor d'aquest blog, Albert Galceran.

Així doncs, ens centrarem en l'afectació de la persistent crisi econòmica en la programació del Liceu i, és clar, repassarem el bo i millor de la temporada.

Us esperem aquesta tarda a COMRàdio!

Faust, Tintín i l'òpera

2011-09-28T10:00:00.001+02:00

Bianca Castafiore

Quina relació tenen Faust, els còmics de Tintín i l'òpera? La resposta, d'entrada, sembla fàcil: Bianca Castafiore, el personatge de la diva de l'òpera que apareix a les obres d'Hergé. Però la veritat és que hi ha diferents capítols de les aventures de Tintín on la lírica, mig per casualitat, hi apareix.

Hi podem trobar una versió del "Un bel dì vedremo" (Madama Butterfly, G. Puccini) o el "Toréador" (Carmen, G. Bizet). Això sí, són més fàcils de detectar a la versió original francesa.

Però, a més, tot plegat ho relacionarem amb el Faust de Charles Gounod, que aquests dies és notícia, ja que és el títol que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 del Gran Teatre del Liceu (el proper dia 7), avui mateix els cinemes Girona (i El Casal d'Olesa de Montserrat) retransmetran en directe l'òpera des de la ROH de Londres, i el mateix faran des de Cinesa, el dia 10, amb una altra producció, en aquest cas des de l'Òpera Nacional de París.

Aquesta tarda, entre les 16h i les 17h, a l'Extraradi de COMRàdio: Faust, Tintín i l'òpera.

Els Antònia Font presenten "Lamparetes" a La Passió

2011-09-19T21:00:00.001+02:00

Aquest és un blog d'òpera, és cert, però qui l'escriu, ja ho sabeu, és olesà i militant de La Passió, així que us vull convidar al concert que els Antònia Font faran al nostre escenari. I és que els mallorquins Antònia Font seran el proper 11 d'octubre a les 22h, al teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat per presentar-nos el seu treball Lamparetes, publicat per la discogràfica "Robot Innocent" aquest 2011.

Els Antònia Font presentaran el seu setè treball a l'escenari de La Passió, consolidant-lo com un espai actiu on la millor música contemporània hi té presència.

I és que des de La Passió es vol seguir la línia iniciada amb el concert de Manel del passat mes de maig, que va aconseguir un gran èxit de públic i una gran fita musical.

Si no voleu quedar-vos sense entrades, podeu acostar-vos a la secretaria del teatre o adquirir-les a través del Telentrada. El preu és de 20€. Tanmateix, al facebook de l'entitat olesana hi sortegen dues entrades dobles, així que jo no ho dubtaria.

Jonaina Salvador enamora al públic olesà

2011-09-16T13:30:00.001+02:00

Jonaina Salvador

Una sorpresa majúscula, així podríem resumir el recital que la soprano Jonaina Salvador va oferir el passat 10 de setembre a l'Auditori de la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat. Salvador, una molt jove soprano nascuda a Andorra, però afincada a París, té una veu de soprano lírica pura, amb molta facilitat per l'agut i, amb el temps, ha guanyat en expressió i dramatisme.

El recital va combinar obres d'autors catalans, francesos, italians, txecs i austríacs; tota una paleta de colors que li va servir per a exoposar tots els recursos amb els quals està dotada. Alhora, va lluir una pronunciació molt delicada.

Pau Damià Riera va ser un digne acompanyant al piano per a la soprano.

Destacar que Salvador fa quasi dos anys que està treballant la seva tècnica amb la pedagoga Marie Henriette Dejean (mestra de la soprano Annick Massis) i, de fet, la millora és evident.

El públic present a l'Auditori, un centenar de persones, van rebre a Jonaina Salvador amb càlids aplaudiments a l'inici, que al final del recital van esdevenir sorollosos, gràcies ales bones arts de la cantant.

Jonaina Salvador va fer les delícies dels assistents i, amb el temps, ens farà gaudir dels seus excel·lents recursos.

Podeu veure fotos i un vídeo del recital al facebook dels Moments d'Òpera.

La soprano Jonaina Salvador oferirà un recital a Olesa de Montserrat

2011-09-01T08:00:00.006+02:00

Jonaina Salvador

L’acte institucional que commemorarà la Diada Nacional de Catalunya a Olesa de Montserrat, comptarà amb el protagonisme de la veu de la soprano andorrana Jonaina Salvador.

Salvador, afincada a París on perfecciona la seva tècnica canora amb la pedagoga Marie Henriette Dejean, cantarà acompanyada al piano per Pau Damià Riera i ens oferirà peces del repertori italià, txec i francès; però combinades amb obres catalanes de Mompou, Toldrà o Mestre.

El recital serà el proper dissabte 10 de setembre a l’Auditori de la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat, amb un preu per entrada de 5’20€. Les podreu adquirir a la segona planta de la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat, o a la taquilla abans del concert.

El programa previst és el següent:

« A Chloris »- R. Hann

« Cuba dentro de un piano », de Las canciones negras- X. Montsalvatge

« Damunt de tu només les flors »- F. Mompou

« Je dis que rien ne m’épouvante », de Carmen- G. Bizet

« Quin mal hi ha? »- A. Mestre

« Cançó incerta » - E. Toldrà

« Quando me’n vo’ », de La Bohème- G. Puccini

« Minuet »- A. Mestre

« Quan la meva mare em cantava », de Cançons zíngares- A. Dvorak

« Chanson espagnole »- L. Delibes

« Ebben? Ne andrò lontana », de La Wally- A. Catalani

« Maig »- E. Toldrà

« Vissi d’arte », de Tosca- G. Puccini

Així doncs, un acte commemoratiu que servirà per conèixer una jove -MOLT jove!- veu que, segur, farà les delícies dels melòmans.

COMRàdio segueix apostant per l'òpera

2011-08-29T10:15:00.005+02:00

S. Radvanovsky

Avui arrenca la temporada 2011 - 2012 de COMRàdio, emissora en la qual, al llarg d'aquest estiu, hem emès 19 edicions dels Moments d'òpera.

Després de puntuals col·laboracions la passada temporada, els companys de l'Extraradi (programa que s'emet cada dia, de dilluns a divendres, de les 16h a les 19h) han cregut oportú incorporar una secció mensual d'òpera, per a conèixer l'actualitat lírica, apropar-nos als tecnicismes propis del gènere i, sobretot, perdre la por a l'espectacle musical més sublim.

La primera secció serà el proper dimecres, entre les 16h i les 17h, i ens centrarem en les veus verdianes, a través de la figura de la soprano Sondra Radvanovsky, que el passat 2 d'agost va sorprendre'ns amb un recital a l'església de Sta. Maria de Peralada, on va deixar-nos bocabadats amb la seva aclaparadora expressió canora.

En aquesta primera edició de la secció d'òpera, també escoltarem a Maria Callas, tot un referent en el cant i, en particular de Radvanovsky. Escoltarem a Callas explicant la importància de la interpretació dels personatges.

Així doncs, dimecres a la tarda us espero a COMRàdio!

Gràcies

2011-08-26T12:00:00.000+02:00

Després de dinou programes, en els quals hem pogut fer un breu repàs a la basta història de l’òpera, m’acomiado de tots vosaltres. Ha estat un GRAN plaer compartir la mitjanit amb tots els que ens heu fet companyia.

Ha estat un honor fer-vos còmplices d’un dels espectacles més complets i bells; i encara més si, tal i com alguns m’heu fet saber, el programa us ha servit per a conèixer l’òpera i endisar-vos-hi. Segur que en el futur ens retrobem envoltats del sensacional món de la lírica.

A partir de dilluns comença la nova programació de COMRàdio i els Moments d’Òpera tornaran a emetre’s amb regularitat a Olesa Ràdio. Tot i això, en uns dies podran avançar-vos alguna que altra novetat.

Només puc dir-vos, per acabar la temporada, que GRÀCIES; tan als que ens heu seguit, com als que ens han fet confiança i han permès que aquest programa s’hagi emès les nits d’aquest estiu de 2011.

Gràcies a tots,

Albert Galceran

Il cappello di paglia di Firenze (N. Rota)

2011-08-25T22:00:00.002+02:00

Al llarg de tota aquesta temporada d’estiu, que avui posem punt i final, hem pogut fer un repàs a la història de l’òpera, des dels seus origens barrocs, passant pel classicisme, el romanticisme, l’òpera alemanya, el verisme i el postverisme. Per tant, arribem a mitjans del segle XX.

De fet, en general, hi ha molta por a la música del segle XX; per aquest motiu, avui ens hem proposat presentar-vos una òpera estrenada l’any 1955, d’un autor de llarga trajectòria cinematogràfica i que, segur, si no la coneixeu, us sorprendrà. Així doncs, avui una parodia de l’òpera buffa (còmica) italiana, a través de l’òpera contemporània.

Aquesta mitjanit, per posar punt i final als Moments d’Òpera d’aquest estiu a COMRàdio, us proposem un títol del segle XX: Il cappello di paglia di Firenze, de Nino Rota.

Turandot (G. Puccini)

2011-08-24T22:00:00.002+02:00

Aquesta setmana hem estat coneixent què és el verisme, una escola operística que ens vol parlar de la crua veritat. Amb el pas dels anys, i l’òpera d’avui n’és una referència, el verisme semblava un tant caduc, per això els autors exploren noves sonoritats per ampliar la música a nous camps, això ens porta fins al postverisme, l’argument ja no ha de parlar-nos de fets que ens poden ser propers, ni tant sols veritat.

Aquest és un nou estil, que avui coneixerem, el postverisme: més rígid i agressiu, i amb sentiments amorosos molt més explícits. Turandot n’és un clar exemple.

L’òpera pòstuma de Puccini és la protagonista dels Moments d’Òpera d’aquesta mitjanit a COMRàdio.

Adriana Lecouvreur (F. Ciléa)

2011-08-23T22:00:00.002+02:00

A l’edició d’ahir vam conèixer el verisme a través de la que es considera la primera òpera verista: la darrera escola operística del segle XIX, que pretén explicar amb cruesa la veritat.

En el cas d’avui, haurem d’imaginar-nos una representació operística en la qual els personatges es dediquen al teatre, així tenim teatre a dins del teatre. La realitat, per tant, en escena.

Aquesta mitjanit seguim coneixent el verisme, i ho fem amb una òpera que la proper temporada podrem veure escenificada al Gran Teatre del Liceu: Adriana Lecouvreur, de Francesco Ciléa.

Cavalleria Rusticana (P. Mascagni)

2011-08-22T22:00:00.002+02:00

La d’avui és en una de les òperes que generalment es marquen com a l’inici del període “verista”; marcat per un cant “spianato” (és a dir, aplanat, sense “floriments” purament decoratius), amb uns arguments més versemblants -generalment de final tràgic-, i amb una orquestració molt intensa.

En aquest sentit, i seguint el fil de l’evolució de la història de l’òpera, deixem enrera la gran obra alemanya, i sobretot el seu autor referent, Richard Wagner, i al llarg d’aquesta setmana ens disposem a conèixer a aquells que van agafar el testimoni de l’alemany i van dur-nos al període verista.

Per fer-ho, aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio us proposem conèixer l’òpera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni, estrenada a Roma l’any 1890.

Tannhäuser (R. Wagner)

2011-08-18T22:00:00.001+02:00

En una setmana dedicada a l’òpera nacional alemanya, és del tot imprescindible dedicar un programa a l’autor que, segur, més ha fet pel reconeixement internacional de l’òpera germànica. De fortes conviccions i un renovador del gènere, avui ens endinsarem en una de les obres més populars de Richard Wagner: Tannhäuser.

Tot i el poc èxit inicial, el temps ha donat la raó al compositor alemany, i a dia d’avui la seva obra és de les més respectades -i venerades- a nivell internacional.

Aquesta mitjanit, i després de l'absència del programa per causes futbolístiques, els Moments d'òpera de COMRàdio acullen l'òpera Tannhäuser de R. Wagner.

Der Freischütz (CM von Weber)

2011-08-16T22:00:00.001+02:00

Ahir vam conèixer una obra de Mozart que es considera la primera obra de l’òpera nacional alemanya, avui ens fixarem en aquell que va servir d’inspiració per a l’autor romàntic alemany per excel·lència: Richard Wagner. Un títol de gran bellesa lírica i que conté un dels cors més bells del repertori. Es tracta de Der Freischütz, és a dir, El caçador furtiu.

Anticipant-se vint anys a Wagner, Weber va iniciar els fonaments del que acabaria sent l’òpera nacional alemanya, en una època en què l’òpera italiana regnava arreu del món, fins i tot als països germànics.

Per a Weber no hi havia dubtes: tot en aquesta òpera és alemany, des de la llengua, passant per la música i acabant pels boscos, acollidors de dia, però terrorífics de nit.

Aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio, El caçador furtiu de Carl Maria von Weber.

El rapte en el serrall (WA Mozart)

2011-08-15T22:00:00.001+02:00

Aquesta setmana volem proposar-vos un recorregut per tres títols, i autors, determinants per entendre l’òpera nacional alemanya, així avui la protagonista serà una obra de joventut de Mozart que, sense ser-ne conscient, va crear els fonaments de l’obra que seguirien, entre d’altres, autors com Weber o Wagner.

I és que avui escoltarem un singspiel en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Gottlob Stephanie, basat alhora en un llibret de Cristolph Friederich Bretzner titulat Belmont und Konstanze. El títol original, en alemany, de l’òpera és Die Entführung aus dem Serail.

De fet, Mozart, sense ser-ne massa conscient, amb aquest títol va escriure la que es considera la primera òpera nacional alemanya. Aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio.

La Traviata (G. Verdi)

2011-08-11T22:00:00.002+02:00

Per cloure la setmana dedicada a Giuseppe Verdi i, sobretot, a la trilogia popular del compositor italià, avui ens endinsarem en la partitura de la més coneguda de les seves òperes; i és que qui no ha escoltat en algun moment el seu popular brindis?

Gràcies a composicions com la d’avui, milers de persones han conegut el món de l’òpera, i és que en general són aquestes obres la porta d’entrada al coneixement de la lírica. Així doncs, prepareu-vos per gaudir d’una òpera que, de ben segur, en coneixeu moltes de les seves melodies.

Aquesta és una de les tres òperes que formen part de la trilogia popular de Giuseppe Verdi, juntament a Rigoletto i Il Trovatore. Aquesta mitjanit podràs escoltar als Moments d'Òpera de COMRàdio La Traviata.

Il Trovatore (G. Verdi)

2011-08-10T22:00:00.000+02:00

Aquesta setmana estem dedicant el programa a la popularitat de l’òpera romàntica a través de la figura del compositor Giuseppe Verdi. En aquest sentit, la mitjanit de dilluns va ser el torn de Nabucco, la primera gran obra de l’italià; i ahir vam conèixer Rigoletto, primer títol de la coneguda com a trilogia popular: tres obres que han aconseguit reclutar legions de seguidors de la lírica gràcies a l’excel·lent música (de melodies senzilles, però convincents) i un tractament dramàtic colpidor.

Aquesta mitjanit els Moments d'Òpera de COMRàdio acolliran el segon títol de la trilogia, la molt coneguda: Il Trovatore.

Rigoletto (G. Verdi)

2011-08-09T22:00:00.001+02:00

Ahir vam conèixer el primer gran èxit de Giuseppe Verdi: Nabucco. De tota manera, aquest important autor romàntic italià va ser un dels responsables de l’expansió de l’òpera arreu del món, gràcies a unes històries d’argument versemblant, de gran intensitat dramàtica, però també a unes partitures de melodies inconfusibles, molt apreciades pel gran públic i de gran genialitat.

La prova d’això és la coneguda “trilogia popular”, tres títols que a partir d’avui coneixerem, i que són dels més estimats pels amants de l’òpera: Rigoletto, Il Trovatore i La Traviata.

Aquesta mitjanit és el torn del primer títol de l'esmentada trilogia: Rigoletto.

Nabucco (G. Verdi)

2011-08-08T22:00:00.000+02:00

Si la passada setmana vam poder conèixer el classicisme de Mozart i la construcció de l’òpera romàntica italiana, aquesta ens fixarem en l’autor romàntic italià per excel·lència: Giuseppe Verdi. De reconeguda inspiració i responsable dels èxits operístics més sonats. De fet, al llarg dels propers dies coneixerem la seva trilogia popular. Tot i que avui, per començar, ens fixarem en el seu primer gran èxit: Nabucco.

Aquesta obra de referència serà la que aquesta mitjanit podrem conèixer als Moments d’Òpera que, com sempre, podeu escoltar a la freqüència de COMRàdio, online o descarregant-vos-la, un cop emesa, a través d’aquest blog.

Roberto Devereux (G. Donizetti)

2011-08-04T22:00:00.000+02:00

La mitjanit de dilluns vam conèixer una òpera de l’any 1770, dimarts una del 1813 i ahir va ser el torn de Norma, de l’any 1831. Seguint el fil de l’evolució estilística i històrica de l’òpera, haureu obeservat que els arguments cada cop són més sòlids, els personatges contenen una psicologia més complexa i el cant cada cop conté menys ornamentació purament decorativa; a banda que el teixit orquestral cada cop és més dens.

En aquest sentit, avui coneixerem un títol de l’any 1837, Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti: una poderosa reina anglesa veu impossible el seu darrer amor, tot i i els seus esforços per consumar-lo, ell mor enamorat d’una altra dona. A la poderosa dama això li causa la mort per bogeria, això sí, després d’una imponent escena conclusiva del títol.

La resta de detalls els podem conèixer aquesta mitjanit a COMRàdio, ens trobem als Moments d'òpera.

Norma (V. Bellini)

2011-08-03T23:00:00.002+02:00

Aquesta setmana us estem mostrant l’evolució de l’òpera, des d’unes obres amb un argument del tot inversemblant, mancat de rellevància dramàtica i només justificat per la bella música i els cants de pirotècniques veus; fins a unes obres, com la d’avui, on encara l’ornamentació canora és important, però on la trama argumental va prenent importància. I és que ja no som davant de personatges arquetípics que estimen o odien, sinó que la seva psicologia és més complexa.

Avui tindrem l’oportunitat de conèixer l’obra més coneguda de Bellini, un triangle amorós on no hi falten intrigues polítiques, drames personals, traicions i la màxima de l’òpera romàntica: l’amor ens porta fins a la mort.

Aquesta mitjanit, Norma als Moments d'Òpera de COMRàdio.

L'italiana in Algeri (G. Rossini)

2011-08-02T22:00:00.001+02:00

L’Italiana in Algeri és una òpera buffa (còmica) en dos actes de Gioacchino Rossini, amb un libreto d’Angelo Anelli, ja utilitzat, anteriorment, pel compositor Luigi Mosca (1808). Va ser estrenada al teatre San Benedetto de Venècia el 22 de maig de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 29 d’agost de 1815.

En l’òpera d’avui apreciarem les principals característiques del belcanto, on el cant ornamentat és el gran protagonista, i l’argument o l’acompanyament orquestral passen a un segon pla. És una època en la qual el públic de l’òpera volia gaudir en directe d’unes veus capacitades per emetre moltes notes seguides, allò que coneixem com a coloratura.

Aquesta mitjanit, és el torn del virtuosisme rossinià, ens trobem als Moments d'Òpera.

Mitridate, Re di Ponto (WA Mozart)

2011-08-01T22:00:00.002+02:00

Aquesta setmana us proposem un recorregut des de l’òpera clàssica de Mozart, fins al romanticisme enfollit de Donizetti; però recordant Rossini i Bellini. Al llarg dels propers quatre programes us proposem conèixer el classicisme operístic, el “belcanto” i les bases de l’òpera romàntica italiana.

La d’aquesta mitjanit és una òpera seriosa en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb libreto de Vittorio Amadeo Cigna-Santi basat en un episodi imaginari de la història de Roma.

Mitridate, Re di Ponto va ser l’òpera que li van oferir a Mozart per a debutar (amb tan sols 14 anys d’edat), el desembre de l’any 1770, al Gran Teatro Ducale de Milà, pocs anys abans de que el seu incendi motivés la construcció de l’actual Teatre alla Scala (que data de l’any 1778).

Us esperem aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio.

40.000 entrades venudes per la temporada 2011-12 del Liceu

2011-07-29T19:00:00.001+02:00

Segons informa el departament de premsa del Gran teatre del Liceu, abans de les vacances d'estiu (i que mantindran el teatre tancat al públic fins al proper mes d'octubre) ja s'han venut, a dia d'avui, 40.000 entrades, a banda dels abonaments. Dels 37 diferents espectacles que es proposen per a la temporada 2011-12, els 10 amb més venda són:

La Bohème

Linda de Chamounix

La flauta màgica

Aida

Le nozze di Figaro

Adriana Lecouvreur

Corella Ballet Castillay Leon

M. Caballé: 50 anys al Liceu

Ballet del Teatre Mariinski

Faust (Fragments en versió de concert)

Els principals canals de venda han estat els següents:

(Font: Dep. premsa GTL).

La Bohème (G. Puccini)

2011-07-28T22:00:00.001+02:00

La d’avui és una òpera en quatre actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, basat en la novel·la per entregues de Henri de Murger “Escenes de la vida bohèmia” (publicada a París entre els anys 1847 i 1849). Van estrenar-la al Teatro Regio de Torí, l’1 de febrer de 1896. A Catalunya va arribar el 10 d’abril de l’any 1898, al Gran Teatre del Liceu.

Un dels motius pels quals el relat de Murger va cridar l’atenció de Puccini va ser perquè li van recordar a la seva època d’estudiant a Milà, quan ell també havia de fer esforços per a viure de la seva beca. Un altre motiu és que Puccini va saber que el compositor Leoncavallo (autor de la coneguda òpera Pagliacci) també estava treballant aquest text, de fet Puccini va aconseguir estrenar-lo un mica més d’un any abans que Leoncavallo. De totes maneres, les consideracions populars d’ambdues òperes no deixa lloc pels dubtes: tot i que la de Leoncavallo està més ben adaptada al text original, la versió de Puccini és la que més ha dominat el panorama operístic internacional.

Aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio.

Orfeu i Eurídice (CW von Gluck)

2011-07-27T22:00:00.001+02:00

El d’avui és un títol que l’hem escollit condicionats per l’actualitat operística, i és que el Festival Castell de Peralada acull, aquest cap de setmana, la representació d’una òpera amb direcció escènica de Carlus Padrissa, de La Fura dels Baus. Una proposta arriscada que no deixarà, segur, a ningú indiferent.

Si voleu conèixer aquest títol imprescindible, us esperem aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio.

Carmen (G. Bizet)

2011-07-26T22:00:00.001+02:00

Si ahir vam conèixer a una poderosa dama que el seu passat l’enfronta a una realitat cruel i, la mala casualitat fa que sigui l’assassina del seu propi fill; avui tindrem l’oportunitat de conèixer a una dona que lluita per la seva llibertat, en un temps on les dones no podien ni plantajar-s’ho, i això l’acostarà a un final tràgic.

De fet, l’òpera se centra en la figura de Carmen, una dona liberal que, fins i tot, va fascinar a Nietzsche pel seu caràcter de “superdona”.

Aquesta mitjanit, Carmen de Georges Bizet als Moments d’Òpera de COMRàdio.

Lucrezia Borgia (G. Donizetti)

2011-07-25T22:00:00.001+02:00

I avui és el dia, en dues hores -a mitjanit- estrenem els Moments d'Òpera de la temporada d'estiu de COMRàdio, ho farem amb el resum argumental i musical de l'òpera Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti.

I és que atenent a l’agenda lírica d’aquesta setmana, dissabte el Festival Jardins de Cap Roig acollirà un concert del tenor Josep Carreras i, per això, avui volem parlar-vos de l’obra de Donizetti, ja que el rol de Gennaro va ser el primer que Carreras va cantar, com a protagonista, al Gran Teatre del Liceu. Va ser el 19 de desembre de l’any 1970 i avui podrem escoltar una gravació d’aquella actuació.

Trobaràs, un cop emès, el programa al nostre bloc (enllaça'ns al teu bloc, així podràs conèixer el dia a dia del programa): http://comradioblocs.com/momentsdopera/

Els títols d'aquest estiu a COMRàdio

2011-07-18T12:45:00.000+02:00

La temporada dels Moments d’Òpera, que emetrem a partir del proper 25 de juliol a COMRàdio, l’hem confeccionat seguint dos criteris: fer coincidir alguns títols amb l’agenda lírica catalana, i fer un repàs per l’evolució de l’òpera al llarg de la història.

De totes elles en podrem conèixer els antecedents històrics, és a dir els moments previs a la seva estrena, la reacció del públic i les curiositats que les envolten.

A més, repassarem tots els personatges, i quins tipus de veus (tenor, baríton, soprano, contratenor, etc.) són les que es contemplen a la partitura; i com és lògic, farem un resum argumental de la trama, aturant-nos als moments musicals més bells, a través de les millors versions possibles. Dia a dia, us anirem avançant el criteri de programació de cada títol, tanmateix us facilitarem, un cop emès, l’enllaç per tal de descarregar-vos o escoltar online el programa.

Tot plegat, en poc més de cinquanta minuts, a partir del proper 25 de juliol, cada mitjanit – de dilluns a dijous – a la freqüència de COMRàdio.

Si cliqueu a l'enllaç podreu conèixer els vint títols que protagonitzaran els Moments d'Òpera d'aquest estiu a COMRàdio.

Òpera a la platja

2011-07-15T17:00:00.003+02:00

El proper dimecres 27 de juliol , a les 22.15h, el Liceu i Televisió de Catalunya retransmetran Carmen de Georges Bizet a la platja de La Barceloneta on s’hi instal·larà una pantalla gegant situada a la plaça del Mar- Port de Barcelona (platja de Sant Sebastià).

Tanmateix, la retransmissió es podrà seguir simultàniament al Canal 33 i al Jardí del Palau Robert.

Cal destacar que Carmen serà l'òpera que protagonitzarà, la mitjanit del dia 26 de juliol, els Moments d'Òpera de COMRàdio.

L’entrada serà lliure. Les entrades per a la zona de cadires de la plaça es podran recollir a partir de dimarts dia 19 de juliol als següents punts (màxim dues localitats per persona fins a exhaurir-se):

Fundació Tot Raval
Plaça Caramelles, 8
De dilluns a divendres de 9.30h a 14.30h
Dimarts i djous de 16.00h a 18.30h

Club Natació Atlètic Barceloneta
Plaça del Mar s/n
De dilluns a dissabte de 8.00h a 19.30h
Diumenges de 8.00h a 19.00h

Associació de Veïns de la Barceloneta
c/ Guitert, 33-35
De dilluns a divendres de 16h a 20h

Un nou blog d'òpera

2011-07-11T22:00:00.000+02:00

Ja fa unes setmanes vam fer públic que els Moments d'Òpera, aquest estiu, s'emetran a la freqüència de COMRàdio. Doncs bé, paral·lelament a la versió radiofònica, cada dia podeu seguir el blog, que relacionat amb el programa, avui posem en marxa: http://comradioblocs.com/momentsdopera/

Al blog hi podreu seguir l'actualitat del programa i les notícies relacionades amb la lírica a nivell català, a banda de trobar-hi tots els programes que anem desenvolupant i escoltar-los online, en directe (la mitjanit de dilluns a dijous, a partir del proper 25 de juliol) o descarregar-vos-els un cop emesos.

Així doncs, us demano que ens feu confiança i enllaceu aquest nou blog al vostre blog, de la mateixa manera que ja teniu enllaçat aquest que ara llegiu.

L'onírica "Daphne" del Liceu

2011-07-11T13:30:00.007+02:00

Sinuosa, elegant i onírica. Daphne és una de les darreres òperes de Richard Strauss, estrenada l'any 1938 a Dresden i representada per primer cop al Gran teatre del Liceu, ahir diumenge. És una peça en un sol acte que conté moments de bell lirisme que, en una versió no representada, com en el cas d'ahir, pot resultar tediosa.

Personalment va semblar-me una creció molt bella, tot i que un tant monòtona. La part vocal de la representació d'ahir, diumenge, va ser d'alts volts i amb pocs "peròs". La més destacada va ser la intervenció de la soprano Ricarda Merbeth (Daphne), dotada d'un bell i potent instrument canor, que va fer front a un dur rol que ha de lluitar contra una orquestració densa, sense perdre la innocència i puresa del seu paper.

La direcció musical va anar a càrrec de Pablo González, dirigint l'OBC, que si bé és cert que en general va ser molt positiva, també ho és que en alguns moments va ser monòtona i mancada d'energia.

Certament la part musical va ser molt bella, però vam trobar a faltar un bon plantejament escènic per acabar d'arrodonir la tarda. Tot i això, és realment recomanable escoltar aquesta rara òpera bucòlica de Richard Strauss. Demà, dia 12, tindreu una nova oportunitat per gaudir-la en directe.

---

A nivell anecdòtic, i sense extreure'n conclusions malicioses, el senyor que va asseure's al meu costat i el que tenia just al davant, van aprofitar gran part de l'obra per a dormir una llarga migdiada; i és que no sempre es pot fer un "cop de cap" amb la música de Strauss i prestigiosos músics de fons.

"Tamerlano", Domingo i Gasol

2011-07-07T12:05:00.006+02:00

Foto: Teresa G.

Minuts abans de les 20h d'ahir, dimecres, una gran afluència de públic neòfit s'acostava al Liceu per gaudir de la presència i la veu del tenor Plácido Domingo; quedava evidenciat en el gran nombre de persones que van fer-se fotos a l'escala principal del vestíbul històric del teatre. Aleshores, i sense haver vist encara la representació, em preguntava: - saben aquestes persones que venen a veure una òpera barroca, en versió concert i d'unes quatre hores de durada?

I és que tenia molt assumit que la sessió seria tediosa i, fins i tot, avorrida. Que equivocat estava! La nit va resultar una gran experiència, gràcies a uns intèrprets que van fer les delícies dels espectadors allà presents.

Però anem a pams. Cert és que el gran atractiu de la nit era escoltar al superlatiu Plácido Domingo (Bajazet), que amb 70 anys es reinventa com a tenor handelià i, en efecte, un cop més sorprèn i sembla que aquest repertori l'hagi cantat tota la vida. No cal dir que el públic del Liceu va rebre'l amb grans aplaudiments i que l'èxit ja l'havia aconseguit sense ni haver obert la boca, però tot i això el cantant va esforçar-se per donar el millor d'ell mateix i fer-nos emocionar amb la seva excel·lent interpretació.

Amb tot, si hi ha un gran "guanyador" de la nit, a nivell musical, aquest és el contratenor Bejun Mehta (Tamerlano) l'intèrpret responsable del rol protagonista, qui sense tenir una veu dotada de gran bellesa tímbrica, sí que gaudeix d'una tècnica aclaparadora que va aconseguir captivar al public liceista.

Molt esperàvem de la mezzosoprano Anne Sofie von Otter (Irene), però finalment va acabar sent la més discreta de la nit, amb certs moments de desorientació i alguns problemes amb les agilitats de la seva part.

Molt bé l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de William Lacey, ja que van saber extreure l'essència de Händel i, és clar, acompanyar als vocalistes al nivell d'una nit memorable.

Molt correcte la resta de repartiment: Sarah Fox (Asteria), Max Emanuel Cencic (Andronico) i Vito Priante (Leone).

Dissabte, a les 20h, teniu la segona -i darrera- oportunitat per acostar-vos-hi, així que no us ho deixeu perdre, realment val MOLT la pena.

Foto: Teresa G.

Anècdota de la nit: després de la representació va celebrar-se una recepció privada al Saló dels Miralls, on vaig tenir l'honor de ser-hi convidat, vam poder beure una copa de cava i celebrar l'aniversari del jugador de Los Angeles Lakers, Pau Gasol, al qual, el mateix Plácido Domingo, va cantar-li el "Cumpleaños feliz".

Concert: quatre segles d'òpera - promoció -

2011-06-29T20:15:00.000+02:00

El director musical Daniel Antolí ha tingut la generositat de posar-se en contacte amb nosaltres per fer-vos arribar els dos concerts lírics que aquest cap de setmana han programat, en els quals tenen la voluntat de repassar els grans períodes dels quatre segles d'òpera. El concert anirà a càrrec de Coralia, entitat coral creada l’any 2006 que agrupa dues corals: la “Camerata Impromptu” de Barcelona i la “Coral l’Amistat” de Premià de Mar.

També es comptarà amb l'orquestra Barcelona Filharmonia que es presentà públicament per primera vegada. Els solistes seran Francesca Roig, Carme Murio, Isabel Rodríguez, Anna Guixé, Giorgio Elmo, Xavier Aguilar i Juan Carlos Esteve.

Pel que fa al programa, aquest està plantejat com un recorregut per la història de l'òpera, des dels seus inicis al segle XVII, fins a l'actualitat:

Primera part

Dido i Aeneas

Henry Purcell (1659 -1695)

Obertura

Dido’s lament

With drooping wings ye Cupids come

Sposa son disprezzata, de l’òpera Merope de Geminiano Giacomelli (1692-1740)

Orfeo i Euridice

Christoph Willibald Gluck (1714 - 1787)

Vieni a’ regni del riposo

Che farò senza Euridice

La Flauta Màgica

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

O Isis und Osiris

Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen

Pa… pa… pa…

Es siegte die Stärke

Segona part

Obertura, de l’òpera El barber de Sevilla de Gioacchino Rossini (1792 - 1868)

Giusto ciel! de l’òpera L’asedio di Corinto de Gioacchino Rossini (1792 - 1868)

Nacqui all'affanno, de l’òpera La Cenerentola de Gioacchino Rossini (1792 - 1868)

Una furtiva lagrima, de l’òpera L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti (1797-1848)

Barcarola de Les contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach (1819-1880)

Carmen

Georges Bizet (1838-1875)

Cor de les cigarreres

Habanera

Sortida d’Escamillo

Nessun Dorma, de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini (1858-1924)

El primer concert serà aquest proper dissabte, dia 2 de juliol, a les 21h al Teatre Monumental de Mataró (C/Riera 169). El preu de l’entrada és de 23€, però a través de la nostra promoció podeu aconseguir-la per 11'5€. El segon concert serà diumenge, dia 3, a l’església de Sant Cristòfol de Premià de Mar (Plaça de l’Ajuntament 2). Preu de l’entrada 10€.

Per aconseguir aquests preus, només heu d'enviar un correu-e i detallar-nos el nom i cognoms de les persones que hi assistiran. Ja a la taquilla, minuts abans de començar el concert, podreu fer efectiu el pagament i gaudir de la música en directe.

MOMENTS D'ÒPERA: TEMPORADA 2010 - 2011

2011-06-27T08:00:00.052+02:00

Amb el resum argumental i musical de La Sonnambula (V. Bellini) arribem al final de la temporada 2010 - 2011 dels Moments d'Òpera radiofònics. Fins que no tornem a posar-nos-hi, podeu recuperar tots els títols que hem explicat cada setmana, a través del nostre podcast. Són els següents:

Setembre de 2010:

Especial Luciano Pavarotti

I Puritani

(V. Bellini)

Especial Puccini

(amb la col·laboració d'Àlex Pallarès)

Octubre de 2010:

Especial Joan Sutherland

Rigoletto

(G. Verdi)

Madama Butterfly

(G. Puccini)

Novembre de 2010:

La núvia venuda

(B. Smetana)

La Bohème -amb les veus de Netrebko i Villazón-

(G. Puccini)

Idomeneo, Re di Creta

(WA Mozart)

Lucrezia Borgia

(G. Donizetti)

Desembre de 2010:

Falstaff

(G. Verdi)

Guillaume Tell

(G. Rossini)

Gener de 2011:

Le nozze di Fígaro

(WA Mozart)

I Lombari alla prima Crociata

(G. Verdi)

Anna Bolena

(G. Donizetti)

Maria Stuarda

(G. Donizetti)

Febrer de 2011:

Roberto Devereux

(G. Donizetti)

Semiramide

(G. Rossini)

Parsifal

(R. Wagner)

Les contes d'Hoffmann

(J. Offenbach)

Març de 2011:

Tannhäuser

(R. Wagner)

Don Carlo

(G. Verdi)

La Cenerentola

(G. Rossini)

Cavalleria Rusticana

(P. Mascagni)

Pagliacci

(R. Leoncavallo)

Abril de 2011:

Le Comte Ory

(G. Rossini)

Il Pirata

(V. Bellini)

Macbeth

(G. Verdi)

Maig de 2011:

Il barbiere di Siviglia

(G. Rossini)

Der Freischütz

(CM von Weber)

Lucia di Lammermoor

(G. Donizetti)

La forza del destino

(G. Verdi)

Juny de 2011:

Il Tabarro

(G. Puccini)

Suor Angelica

(G. Puccini)

Gianni Schicchi

(G Puccini)

La Sonnambula

(V. Bellini)

Tanmateix, també podeu recuperar els títols de la temporada 2009 - 2010.

LA SONNAMBULA (V BELLINI)

2011-06-22T08:00:00.032+02:00

Bartoli, una poc ortodoxa Sonnambula

Aquest migdia posarem punt i final a la temporada 2010 - 2011 dels Moments d'Òpera, i ho farem amb una òpera que està dividida en dos actes, és semi-seriosa, la música és de Vincenzo Bellini i el libretto de Felice Romani, que alhora està basat en l’argument d’Eugène Scribe, per a un ballet-pantomima de Jean-Pierre Aumer, titulat La sonnambule ou l’Arrivé d’un noveau seigneur (1827). L’òpera va estrenar-se al Teatre Carcano de Milà el 6 de març de 1831. L’any 1836 va poder veure’s al teatre de la Sta. Creu de Barcelona.

Situada en un àmbient idíl·lic, en una Suïssa idealitzada, sense conflictes socials, amb uns camperols de postal. El text de Scribe va ser acceptat per Romani a qui li agradaven aquests ambients rurals (com el de L’elisir d’amore).

És una òpera semi-seriosa, un gènere amb serrells tràgics, però amb un final feliç assegurat, que ha d’incloure algun personatge bufo. Donada la poca capacitat de Bellini per la comicitat, al màxim que arriba el personatge de Rodolfo és a ser una mica fantasiós. Estava previst, inicialment, que es descobrís que Amina era filla del comte, cosa que hauria justificat el casori amb el ric Elvino, però al final va desestimar-se aquesta simple solució dramàtica.

Queden restes d’aquesta idea inicial a les frases del comte quan admira a Amina en la seva arribada. La trama té una mínima coherència, de fet Amina aconsegueix convèncer a tots passant adormida, perillosament, per una passarel·la.

La Sonnambula va salvar-se de la desaparició per haver-se convertit en un vehicle ideal per a les soprano lleugeres de coloratura del tipus que va posar-se de moda cap a l’any 1890, i que van persistir fins a la II Guerra Mundial. El renaixement belcantista ha donat nova vida a aquesta òpera i avui dia es tracta de manera més responsable.

Si no coneixeu La Sonnambula aquest migdia la podreu conèixer als Moments d'Òpera, però si ja la coneixeu podreu tornar a gaudir-la. Com sempre, trobareu el resum argumental i musical al nostre podcast.

Per cert, recordeu que els Moments d'Òpera radiofònics tornen el proper 25 de juliol, cada mitjanit, de dilluns a dijous, a COM Ràdio.

AQUEST ESTIU, MOMENTS D'ÒPERA A COM RÀDIO

2011-06-20T12:15:00.002+02:00

A partir del 25 de juliol i fins el dia 25 d'agost, cada mitjanit, de dilluns a dijous, COM Ràdio acollirà la versió radiofònica dels Moments d'Òpera. Després d'una exitosa temporada a la xarxa (hem tingut més de 4.000 descàrregues al nostre podcast), el programa setmanal passa a ser diari, però amb la mateixa filosofia: divulgar l'òpera d'una manera clara i entenedora, però sobretot atractiva de cara a l'oient.

És per això que hem programat 20 títols diferents, els primers condicionats a l'agenda lírica de l'estiu i els darrers que ens serviran per fer un repàs a la història de l'òpera, des dels seus origens barrocs, fins a l'actualitat, però repassant també l'òpera romàntica italiana, l'òpera nacional alemanya, el verisme, etc.

No cal dir que, a diari, podreu seguir l'actualitat del programa a través del nostre facebook, el twitter i aquest mateix blog.

Properament us avançarem la programació de títols que tenim previst desenvolupar al llarg d'aquests vint programes.

Així doncs, a partir del 25 de juliol, us espero cada mitjanit a COM Ràdio per gaudir i escoltar els millors Moments d'Òpera.

IL TRITTICO III: GIANNI SCHICCHI (G PUCCINI)

2011-06-15T08:00:00.007+02:00

Gianni Schicchi és la tercera i més coneguda i representada de les òperes que conformen Il Trittico (el tríptic), acompanyada de Il Tabarro i Suor Angelica. És una comèdia amb una trama divertida i intel·ligent. De fet, és l’única òpera de Puccini que conté notes de comicitat, i una de les àries més populars del geni de Lucca.

El nom de Gianni Schicchi apareix només breument en el cant XXX de la primera part (l'Infern) de la Divina Comèdia, com un dels personatges a l'infern.

La base de la trama de l'òpera de Puccini és, però, un comentari anònim florentí sobre la Divina Comèdia de Dante publicat el 1866, que aclareix aquesta breu referència a l'obra de Dante. No es coneixen els detalls de la vida de Gianni Schicchi, que va ser un personatge real que va viure al segle XIII a Florència, però pel comentari anterior i altres addicionals, Gianni Schicchi va ser famós per la seva capacitat de suplantació de persones, i per això va ser a l'infern.

Avui teniu l'oportunitat de conèixer el resum argumental d'aquesta òpera que, com sempre, podreu seguir als Moments d'Òpera radiofònics, a través del nostre podcast.

IL TRITTICO II: SUOR ANGELICA (G PUCCINI)

2011-06-08T08:00:00.007+02:00

Tal i com ja vam avançar-vos la setmana passada, Il Trittico (El tríptic) és un retaule operístic compost per Giacomo Puccini i format per tres òperes breus: Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. La d’avui és la segona, amb llibret de Giovacchino Forzano; un títol que, com la resta, van estrenar a la Metropolitan Opera House de Nova York, el 14 de desembre de 1918. A Catalunya va veure’s per primer cop, al Gran teatre del Liceu, el 21 de desembre de 1848.

Aquest títol és una altra mostra del tarannà verista de Puccini, ja que se sap que per dotar de més veracitat a aquesta obra va anar a visitar la seva germana, Iginia, que era la mare superiora del convent de Vicopelago. Va parlar amb les monges, va observar la seva vida quotidiana i, quan va tenir acabada l’obra, va anar personalment a tocar-hi la versió per piano per a què les monges le poguessin conèixer. Moltes d’elles van emocionar-se al reconèixer’s en els personatges.

Aquesta òpera, una de les poques que només conté personatges femenins, alguna vegada s’ha representat sola, o acompanyada d’una altra òpera verista no massa extensa. De tota manera, el més habitual és que es presenti acompanyada de la tercera obra de Il Trittico: Gianni Schicchi.

Tot i la brevetat argumental, és aquesta una tràgica òpera que conté moments molt bells, si no la coneixeu, podeu sintonitzar-nos a aquest migdia o, com sempre, escoltar online o descarregar-vos el programa a través del nostre podcast.

NO HI HAURÀ "ERO" AL LICEU

2011-06-03T20:25:00.000+02:00

Segons informa el departament de premsa del Gran Teatre del Liceu, després de tres mesos de negociacions, avui s’ha signat l’acord entre el Comitè d’empresa i la Direcció general del Teatre que ha evitat recórrer a un ERO (Expedient de regulació d’ocupació) per suspensió temporal de contractes pel setembre de 2011, mes en el qual no està programat cap espectacle i el Teatre romandrà tancat fins el dia 26.

Aquest acord, que garanteix els llocs de treball i els salaris dels treballadors del Liceu s’ha portat a terme per tal d’assolir els objectius necessaris per a la viabilitat pressupostària del Teatre i suposa l’aplicació de flexibilitat en el treball. És a dir, permet distribuir el treball de la temporada 2011-2012 en 10 mesos, cobrant-ne 12, sense que suposi, en cap cas, un augment d’hores treballades anuals sinó una redistribució de les mateixes en funció de les necessitats del Teatre i en relació als diferents col·lectius (Administració, Cor, Orquestra i Tècnic).

Aquesta flexibilitat assegura el manteniment de l’activitat artística i l’equilibri pressupostari. Alhora aquest pacte representa un pas endavant en l’assoliment d’acords en el marc laboral del Liceu.

Font: Departament de premsa del GTL.

IL TRITTICO I: IL TABARRO (G PUCCINI)

2011-06-01T08:00:00.003+02:00

Il Trittico (El tríptic) és un retaule operístic compost per Giacomo Puccini i format per tres òperes breus: Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. La d’avui és la primera de les tres, un títol que, com la resta, van estrenar a la Metropolitan Opera House de Nova York, el 14 de desembre de 1918. A Catalunya va veure’s per primer cop, al Gran teatre del Liceu, el 21 de desembre de 1848. Amb llibret de Giuseppe Adami, basat en la tragèdia de Didier Gold, La Houppelande (1910).

Amb el pas del temps, Il tabarro, tot i no ser una de les òperes més populars, s'ha guanyat un lloc de respecte entre les òperes de Puccini. La intencionada absència de melodies fàcils i enganxoses es compensa amb una extrema densitat dramàtica i musical.

Des del punt de vista dramàtic, Il tabarro sembla retre un inesperat i tardà homenatge a l'òpera verista. L'acció es desenvolupa en els baixos fons de París, en la ribera del Sena, entre estibadors i dones de mala vida. Dues dècades abans, en el moment de màxima fortuna del melodrama verista, Puccini havia evitat caure en aquesta moda, renunciant a posar música a La lupa (La lloba) de Giovanni Verga.

La més fosca de les òperes de Puccini està amerada de la idea del pas del temps, encarnada metafòricament en l'hora del capvespre, en l'estació de la tardor i sobretot en el lent, inexorable pas del riu, entorn del qual es desenvolupa l'acció.

Si no coneixeu la primera de les òperes de Il Trittico, aquest migdia teniu l'oportunitat d'acostar-vos a Il Tabarro de G. Puccini. A partir de les 12h, al podcast dels Moments d'Òpera.

"OPERETTA" AL TNC

2011-05-30T23:00:00.000+02:00

Operetta al TNC

Diumenge van convidar-me a veure en directe l'espectacle Operetta al Teatre Nacional de Catalunya, una proposta musical de Jordi Purtí interpretada pel Cor de Teatre. Va ser una divertida experiència, ja que d'entrada el públic era molt diferent al d'una representació operística. I és que al ser un espectacle familiar, molts pares i mares van anar-hi acompanyats dels més petits (nens i nenes d'entre 4 i 12 anys, aproximadament -no sóc jo qui té més experiència en "datar" infants-), la qual cosa va generar riures, comentaris de fons i preguntes als pares en veu alta força divertides. Precisament per això, començaré pel final: tota la sala gran del TNC dreta, aplaudint i xiulant, celebrant la bonica sensació que acabaven de viure. Cosa no gens fàcil quan es tracta de canalla i pares, un públic amb una gran diferència generacional, però que van gaudir de l'espectacle (una mare que va asseure's just al meu costat, al finalitzar -amb llàgrimes als ulls-, assegurava a una amiga que s'havia emocionat).

I és que l'Operetta, com bé diuen al programa de mà, no és òpera, ni tampoc és teatre o potser ho és tot, tant és. La idea és aproximar als més joves al món de la lírica a través d'una selecció de peces emblemàtiques del repertori operístic, així hi podem escoltar -entre d'altres-: l'obertura de Guillem Tell (G. Rossini), el Casta Diva de Norma (V. Bellini) o l'escena de la coronació de Boris Godunov (M. Mussorgsky), entre d'altres. Tot plegat amb un denominador comú: cantades a cappella, sense l'ajuda de cap més instrument que le veu humana.

El resultat és una divertida obra que resulta àgil i idònia per a qui no està acostumat a passar molt de temps assegut al teatre, ja que la seva durada és d'una hora i vint minuts, aproximadament, i en cap moment resulta tediosa. Ja que no només canten, sinó que cada peça que interpreten l'acompanyen de divertides escenificacions molt visuals, idònies per un públic infantil.

Així doncs, us recomano que us acosteu al TNC -no hi fa res si no teniu canalla, valdrà la pena igualment-, deixeu els prejudicis operístics a la porta i disposeu-vos a passejar pel món de l'òpera d'una manera molt divertida i amena. Segur que us sorprendrà.

Però no us despisteu, al TNC només podeu veure'ls aquest cap de setmana, dissabte actuen a les 18h i diumenge a les 12h. El preu oscil·la entre els 12 i els 20€.

I per mostra, un botó:

LA FORZA DEL DESTINO (G VERDI)

2011-05-25T11:36:00.001+02:00

Josep Carreras, avui com a "Don Álvaro"

La forza del destino és una òpera dividida en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i libreto de Francesco Maria Piave, basat en el drama espanyol “Don Álvaro o La Fuerza del sino”, d’Ángel de Saavedra, duc de Rivas, i una escena de “Wallensteins Lager” de Friederich Schiller. L’estrena es va produir al Teatre Imperial de Sant Petersburg, el 10 de novembre de 1862. Al Liceu ve veure’s per primer cop el 21 de desembre de 1872.

A Verdi li va costar molt estrenar l’òpera a San Petersburg; pels Verdi, els viatges i el clima de la ciutat van ser una gran molèstia, tot i què va ser allotjats amb tot luxe de detalls tots els mesos que van passar a la ciutat, gràcies a les cures del tenor Enrico Tamberlick, el tenor que havia de cantar el rol de Don Álvaro, i que ja coneixia la ciutat. L’estrena – prevista per 1861 – va ser cancel·lada i Verdi i la seva muller van haver d’acomodar-se per passar a Sant Petersburg unes quantes setmanes més al llarg de la tardor de 1862.

Estrenat el títol, van anar-se’n cap a Espanya, on van presentar l’òpera al Teatro Real de Madrid, amb la presència d’Isabel II, i el ja vell Duc de Rivas. Llavors van fer un viatge per Andalusia i, finalment, van marxar cap a França amb el ferrocarril.

L’any 1869 Verdi va realitzar una reforma de la partitura, eliminant algunes parts massa llargues i suprimint la mort de Don Álvaro al final, per no acomular un excés de cadàvers en l’escena final de l’òpera. Però el més significatiu va ser l’afegit de la famosa obertura que no constava a la versió original i on hi apareixen els motius musicals (els coneguts com a “leitmotive” quasi a l’estil wagnerià), i que inclouen el cèlebre tema del “destí”.

La forza del destino va incorporar-se al repertori habitual de molts teatres. La seva presència va desaparèixer durant els anys 20, però va reaparèixer abans de la segona Guerra Mundial.

Si voleu recordar o conèixer aquest títol, podeu descarregar-lo del podcast dels Moments d'Òpera.

CANCEL·LATS ELS CONCERTS DE LA SOPRANO DIANA DAMRAU

2011-05-23T11:40:00.003+02:00

Segons acaba d'informar el departament de premsa del Gran Teatre del Liceu, els dos concerts que aquesta setmana havia de protagonitzar la soprano alemanya, queden cancel·lats per motius de salut. Així doncs, no se celebraran els dos concerts previstos pels dies 26 i 28 de maig.

L’import de les localitats adquirides serà retornat pels canals habituals del teatre.

LUCIA DI LAMMERMOOR (G DONIZETTI)

2011-05-18T08:00:00.003+02:00

Pavarotti serà un dels "Edgardo" dels MdÒ

Lucia di Lammermoor és una òpera en tres actes de Gaetano Donizetti, amb llibret de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la The Bride of Lammermoor de Sir Walter Scott. Van estrenar-la l’any 1835 al teatre San Carlo de Nàpols. L’estrena a Catalunya va ser el 15 de setembre de 1849 al Gran teatre del Liceu.

La novel·la de Sir Walter Scott (1771 – 1832) va ser publicada l’any 1819 en una sèrie anomenada Contes del meu hostaler, que s’inicia amb una profecia del poeta Thomas the Rhymer, en la qual diu que l’últim dels Ravenswood es casaria amb una difunta.

A la novel·la, els responsables dels fets són els pares, en especial la mare de Lucy (Lucia a l’òpera), qui insisteix en allunyar a l’enemic de la família, Edgardo, de qui, amb tot, s’ha enamorat la noia. Els fets de la novel·la van ser ben rebuts per Cammarano, qui per a reduir el nombre de personatges va simplificar l’oposició familiar en la figura del germà, Henry (Enrico a l’òpera).

És important destacar que la novel·la de Walter Scott es basa en un fet real ocorregut a Escòcia al segle XVII i que va tenir un final un pèl diferent, ja que Arthur Bucklaw va sobreviure a les ferides que va causar-li Lucy; l’autor, lògicament, va preferir una mort melodramàtica del personatge, més afí a la lògica romàntica del moment.

L’òpera de Donizetti va tenir un èxit espectacular i va interpretar-se per tot l’àmbit operístic internacional repetidament. Per a donar més relleu a la figura, habitualment secundària del tenor, el compositor va donar-li una escena final amb recitatiu, ària i cabaletta que va servir per a que el tenor com a institució augmentés el seu prestigi; sobretot quan el tenor francès Gilbert Dupré va començar a cantar amb veu plena el paper d’Edgardo (enlloc d’usar el falset en la zona aguda), cosa que va fascinar al públic francès i, amb el temps, ens ha fascinat a tots i, de fet, ara seria impensable que es cantés d’una altra manera.

Aquesta obra meravellosa és la que podrem conèixer aquest migdia als Moments d'Òpera, ja sabeu que la podreu escoltar online o descarregar-vos-la del nostre podcast.

LARGO AL FACTOTUM DELLA CITTÀ!... UN NOU ÈXIT A SABADELL

2011-05-17T08:00:00.017+02:00

Final del "barbiere" a Sabadell.

Amb molt de retard, ho reconec, em disoposo a escriure quatre ratlles sobre la nova producció de Il barbiere di Siviglia de G. Rossini que el passat dimecres, 11 de maig, van presentar-nos des de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Aquest era el darrer títol de la temporada 2010 - 2011, i va servir per acabar amb molt bon gust de boca.

La posada en escena de Pau Monterde va respondre molt bé a les necessitats còmiques de l'obra, situant-nos, tal i com es descriu al libretto, a Sevilla, però amb la particularitat d'ubicar-nos en temps de Setmana Santa, cosa que otorga algun somriure extra. La plataforma giratòria central dota a l'espectacle de més vistositat i, sobretot, dinamisme, ja que aquesta és una òpera llarga, però amb molta rapidesa musical, i és important que l'escena acompanyi.

L'Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell, dirigits per Daniel Gil de Tejada, van sonar amb molta correcció, tret d'algunes petites molèsties que no cal ni destacar. Pel que fa als cantants, destacar el Fígaro del baríton Carles Daza, carregat de comicitat i una bella emissió, però mancat d'agilitats, cosa que limita l'actuació, tot i això grans -i divertides- van ser les seves intervencions.

Enric Serra va ser un molt digne Don Bartolo, tot i que va estar més concentrat en la partitura que en la comicitat i el patetisme del personatge, cosa que no va fer-lo brillar prou. A banda que el canto silabatto va ser una assignatura pendent, doncs la dicció va ser el preu que es va haver de pagar per cantar amb rapidesa ("a un dottor della mia sorte").

Els dos enamorats, com ja és conegut, són el Comte d'Almaviva (o Lindoro) i Rosina. El primer, interpretat pel tenor Albert Casals (a twitter: @AlbertCasals), va demostrar la seva inqüestionable elegància i projecció pura, però certament ha de treballar el cant rossinià i la respiració, cosa que va quedar pal·lesa a una millorable "Cessa di più resistere", tot i que, en cap cas, valorarem una actuació per una sola intervenció. El seu Almaviva -un dels rols més complicats del repertori rossinià, sigui dit de pas- va aprovar amb nota i, de fet, esperem amb ganes les seves futures intervencions. No tinc cap mena de dubte que li espera una bona carrera per endavant.

La mezzosoprano Natalia Gavrilan va ser l'encarregada de cantar la part de Rosina, un rol que va assumir amb la intenció de demostrar la seva coloratura, però al primer acte va resultar infructuós -possiblment si el metrònim hagués marcat un tempo més pausat, el resultat hauria estat força diferent-. Amb tot, al llarg del segon acte la seva interpretació va resultar molt més segura, elegant i, és clar, positiva.

En essència, i com quasi sempre que anem a Sabadell, hem de treure'ns el barret pels excel·lents resultats d'una modesta associació que viu per programar òpera i donar-la a conèixer al gran públic. Enhorabona!

Per cert, encara podeu veure aquest magnífic espectacle a:

Manresa. Teatre Kursaal

Dimecres 18 de maig, a les nou del vespre

Viladecans. Atrium

Divendres 20 de maig, a les nou del vespre

Granollers. Teatre Auditori

Diumenge 22 de maig, a les set de la tarda

Sant Cugat del Vallès. Teatre - Auditori

Divendres 27 de maig, a les nou del vespre

Vic. Teatre L’Atlàntida

Diumenge 29 de maig, a les sis de la tarda

Reus. Teatre Fortuny

Dimarts 31 de maig, a les nou del vespre

Mataró. Teatre Monumental

Divendres 3 de juny, a les nou del vespre

Jo no m'ho perdria!

LA RECTA FINAL DE LA TEMPORADA 2010 - 2011

2011-05-16T17:30:00.003+02:00

Atenent les peticions que ens han arribat, els propers títols que tractarem als Moments d'Òpera són els següents:

18/05/2011

Lucia di Lammermoor (Gaetano Donizetti)

25/05/2011

*La forza del destino (Giuseppe Verdi)

01/06/2011

*Il Tabarro (Giacomo Puccini)

08/06/2011

*Suor Angelica (Giacomo Puccini)

15/06/2011

*Gianni Schicchi (Giacomo Puccini)

22/06/2011

*La Sonnambula (V. Bellini)

Com és habitual, trobareu el resum argumental, històric i musical d'aquests títols, al podcast dels Moments d'Òpera. Gràcies per col·laborar-hi!

*A petició dels oïents del programa.

DER FREISCHÜTZ, SEGONS KONVITSCHNY

2011-05-14T12:00:00.001+02:00

Què passa quan en una producció operística la direcció escènica té més protagonisme que la música? D’entrada els vocalistes canten condicionats -que no convençuts- per la lectura que en fa el director d’escena i, poc o molt, això es contagia a l’orquestra.

A grans trets aquest podria ser el resum de la primera representació de Der Freischütz (CM von Weber. Estrenada a Berlín, l’any 1821) al Gran teatre del Liceu, una producció de l’Hamburgische Staatsoper, dirigida pel polèmic Peter Konwitschny. Per cert, el director no ha estat present als assajos ni la nit de l’estrena, de manera que el seus assistents (Petra Müller i Eleonora Herder) no han volgut sortir a saludar al final de l’espectacle, de manera que injustament ha estat escridassat un dels actors del repartiment, Àlex Brendemhül.

La partitura de Weber és bellíssima, conté melodies precioses i de gran lluïment pels cantants, però l’argument és poc sòlid i dóna poques opcions per la interpretació teatral. Tot i això, o precisament per això, Konwitschny n’ha fet una lectura un tant estrambòtica, dotant de molt protagonisme a Samiel (el diable -un rol només parlat-, interpretat per Àlex Brendemühl) i proposant una direcció escènica poc comprensible i desconcertant. Aquesta lectura ha d’afectar a la força als cantants que, tot i ser grans intèrprets, han resultat poc creïbles i amb menys profunditat. I és que no ha de ser fàcil haver interpretar un paper si no t’acabes de creure la lectura que en fa el director; desconec si això ha passat realment, però la sensació que m’han fet arribar no és una altra. De fet, tota la nit ha estat marcada per la correcció vocal. Res més.

De fet, la part més vistosa se l’ha endut el cor, dirigit per José Luis Basso, especialment les quatre dames d’honor d’Agathe (Maria Such, Marta Polo, Àngels Padró i Min A. Baek), i el popular cor de caçadors ha complert amb les expectatives, tot i el monòleg previ, i en català, del personatge de Samiel.

Michael Boder és un bon director, la prova és que l’Orquestra Simfònica del Liceu ha sonat molt bé (sense els errors als quals, malauradament, estem acostumats), però no ha passat d’aquí, li ha faltat la profunditat que pot extreure’s de la partitura. Potser a les futures representacions aquest punt es va corregint.

No puc deixar de destacar que l’assistència de públic no ha acompanyat, de fet ha estat la nit, d’aquesta temporada, en la qual he vist el teatre més buit, aproximadament a un 70% (si no menys) de la seva capacitat.

En essència, una òpera molt bella rellegida pel director d’escena i que resulta un poti-poti indescriptible. L’heu de veure, preferiblement més d’un cop, i treure’n les vostres pròpies conclusions; segur que n’hi ha tantes com espectadors.

PS: és aquesta una crònica de la nit de l'estrena (12/05/2011), però que per problemes relacionats amb l'editor del blog (www.blogger.com), ha estat impossible publicar abans.

AJUDA'NS A ACABAR LA TEMPORADA 2010 - 2011

2011-05-13T09:30:00.034+02:00

Abans de l'aturada estival encara ens queden uns quants programes per endavant, de manera que us proposo que ens ajudeu a escollir els títols que voleu conèixer a la recta final de la temporada 2010 - 2011 dels Moments d'Òpera radiofònics. Recordeu que podeu repassar tota la temporada -els títols ja emesos- al nostre podcast.

Aquestes són les dates que falten per decidir:

18/05/2011

Lucia di Lammermoor (Gaetano Donizetti)

25/05/2011

La forza del destino (Giuseppe Verdi)

01/06/2011

(...)

08/06/2011

(...)

15/06/2011

Ariane et Barbe-Bleu (Paul Dukas)

22/06/2011

(...)

29/06/2011

(...)

Podeu fer-nos arribar les vostres propostes a través del correu electrònic o deixant-nos un comentari a aquest post. Gràcies per la vostra col·laboració!

DER FREISCHÜTZ - EL CAÇADOR FURTIU (CM von WEBER)

2011-05-11T08:00:00.025+02:00

Carl Maria von Weber

Der Freischütz és una òpera dividida en tres actes, amb música de Carl Maria von Weber i llibret de Friederich Kind. La seva estrena es va produir l'any 1821 a Berlín; a Catalunya va veure’s per primer cop el 4 d’agost de 1849 al Gran Teatre del Liceu.

Anticipant-se vint anys a Wagner, Weber va iniciar els fonaments del que acabaria sent l’òpera nacional alemanya, en una època en què l’òpera italiana regnava arreu del món, fins i tot als països germànics. Per a Weber no hi havia dubtes: tot en aquesta òpera és alemany, des de la llengua, passant per la música i acabant pels boscos, acollidors de dia, però terrorífics de nit. A més, tots els personatges de l’obra beuen cervesa i ballen danses populars, de fet viuen el seu dia a dia sotmesos a una tradició invariable, i els seus conflictes tenen l’origen sota la influència de sers sobrenaturals que conviuen amb ells sota el cel alemany.

De fet, tot plegat s’explica perquè amb la voluntat d’oferir una alternativa a l’òpera italiana vigent, Weber acceptés el llibret proposat pel seu amic escriptor Johann Friedrich Kind, amb prestigi en el món literari de Dresde, sobre una llegenda popular procedent del recull Gespensterbuch (1810) de Johann August Apel i Friedrich Laun.

L’acció se situa a Bohèmia, pocs anys després de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Una obra poc coneguda però que conté moments sensacionals que avui podrem escoltar a través de les veus, entre d'altres, de Jonas Kaufmann i Karita Mattila.

De tota manera, el més conegut de l'obra, segur, és el seu popular cor de caçadors:

És aquest el títol que aquest migdia coneixerem als Moments d'Òpera, i que us podreu descarregar del podcast. Alhora, demà s'estrena una nova producció al Gran teatre del Liceu, així que us servirà per anar al teatre amb els deures fets.

LA GRANDIOSISTAT WAGNERIANA, CONCERT GRATUÏT

2011-05-10T11:02:00.002+02:00

El proper dia 19 de maig, a les 21h al Centre Cultural Unnim Caixa Terrassa, l'Orquestra Filharmònica del Nord-est d'Alemanya oferirà un concert titulat La grandiositat wagneriana, on s'hi interpretarà el concert número 3 per a piano i orquestra en re menor, opus 30 de S. Rakhmaninov; i obertures, preludis i interludis de R. Wagner.

La direcció anirà a càrrec d'Eugene Tzigane, i el piano solista de Fabio Bidini.

Si voleu aconseguir una entrada doble (valorada en 76€) només heu d'enviar un correu-e detallant el vostre, nom, cognoms i telèfon de contacte. Les entrades les entregarem en rigorós ordre de petició. Disposem de tres entrades dobles.

Més informació al web de CCCT.

MÉS DE 10.000 PERSONES VISITEN EL LICEU

2011-05-08T23:50:00.000+02:00

Èxit de participació en la Jornada de Portes obertes al Gran Teatre del Liceu amb motiu del Dia europeu de l’òpera. Des de les 10.00 hores del matí i fins les 18.00 hores, 10.300 persones han pogut visitar el Liceu i conèixer el vestíbul, el saló dels miralls, la sala gran, el foyer i el Cercle del Liceu.

Els visitants també han pogut gaudir d’actuacions en directe d’alumnes del Conservatori del Liceu i cantants consagrats que ja han debutat al Liceu, durant les 8 hores ininterrompudament.

És un objectiu prioritari del Liceu: apropar-se a la ciutadania i una jornada de portes obertes és una activitat que permet al Liceu mostrar el seu patrimoni arquitectònic i alhora donar a conèixer la seva activitat artística i la programació.

Font: Departament de premsa del GTL.

IL BARBIERE DI SIVIGLIA (G ROSSINI)

2011-05-04T08:00:00.005+02:00

La d'avui és una òpera buffa en dos actes de Gioacchino Rossini, amb un llibret de Cesare Sterbini i basat en El barber de Sevilla de Beaumarchais de l’any 1775. Van estrenar aquesta òpera el 20 de febrer de 1816 al teatre di Torre Argentina de Roma; a Catalunya hi va arribar, per primera vegada, el 16 de juliol de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona. Curiosament, l’obertura original, el dia de l’estrena va ser subsituïda per una de Ramon Carnicer, ja que l’original de Rossini va extraviar-se.

Basada en la comèdia de Beaumarchais, de la qual ja Paisiello -amb el seu llibretista Petrosellini- havia compost una òpera d’èxit, Rossini va presentar aquesta durant les seves vacances de Nadal a Roma, quan després d’haver treballat al teatre San Carlo de Nàpols, es dedicava a buscar contractes d’última hora a la ciutat eterna. El contracte li va facilitar l’empresari del teatre Di Torre Argentina de Roma, que era el Duc Cesarini Sforza, i per la celeritat amb la qual es necessitava la partitura es va escollir un tema que ja estés aprovat per la censura; per aquest motiu van recórrer al mateix argument que Paisello.

Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va signar menys de dos mesos abans de la seva estrena. Rossini afirmava haver-la completat en només tretze dies. L'òpera és essencialment coneguda per la seva ària de Fígaro ("Largo al factotum"), per la cèlebre ària de Rosina ("Una voce poco fa") i pel tema de Don Basilio ("La calunnia è une venticello"). Encara que amaga altres joies que avui podrem gaudir, com la molt virtuosística “Cessa di più resistere”, que en veu del peruà Juan Diego Flórez esdevé una festa del “belcanto”.

L'obertura és memorable gràcies a la seva melodia burlesca. L'única obertura de Rossini que hi podria rivalitzar seria la de Guillaume Tell. Inicialment va ser escrita per a una altra obra i després, quan el compositor va realitzar Elisabetta, regina d'Inghilterra també la va reutilitzar, fet que en Rossini era bastant normal.

És aquest el títol que a partir del proper dia 11 de maig podreu gaudir en la programació de l'Assocació d'Amics de l'Òpera de Sabadell i, per això, avui la podreu escoltar als Moments d'Òpera. Com sempre, aquest migdia al podcast.

MACBETH (G VERDI)

2011-04-27T08:00:00.002+02:00

Birgit Nilsson, una gran "Lady MacBeth".

Després de l'aturada de Setmana Santa tornen els Moments d'Òpera radiofònics, i ho farem amb una òpera dividida en quatre actes de Giuseppe Verdi, llibret de Francesco Maria Piave, tot i que conté importants aportacions del compositor, i un text, com és previsible, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare (i de l'any 1605).

L’òpera van estrenar-la a Florència, al teatre della Pergola, el 14 de març de 1847. El mateix Verdi la va reformar per la seva estrena de París, el 19 d’abril de 1865. És aquesta la versió que més habitualment es representa.

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d'escena i les complexes ambientacions.

A Macbeth s'evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en “pezzi chiusi” (peces tancades). Aviat, amb La Traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, qui admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l'esquematització psicològica dels personatges en grups de “bons” – Malcolm, Macduff i Banco – i “dolents” – Lady Macbeth i Macbeth – es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que responen a l'ideal del just en l'òpera vuit-centista. Els segons, sobetot Lady Macbeth, canten "sottovoce" i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En aquesta òpera Verdi va donar un gir important a la seva posició com a compositor encara immers en el “belcantisme”, al recomenar a l’empresari que no contractés, pel paper de Lady Macbeth, a una cantant bonica i de veu bella, sinó lletja i amb la veu ingrata, desagradable i agressiva. Malgrat això, amb freqüència Verdi deixarà enrera en les seves trobades, per -més tard- tornar a avançar i retrocedir. De fet, en gran mesura, aquesta és la seva grandesa.

Si voleu conèixer el resum argumental i musical d'aquesta òpera, recordeu que aquest migdia la trobareu al podcast dels Moments d'Òpera.

IL PIRATA (V BELLINI)

2011-04-13T08:00:00.007+02:00

Maria Callas, una emotiva "Imogene".

La d'avui és una òpera en dos actes de Vincenzo Bellini i llibret de Felice Romani, basat en una adaptació francesa (a càrrec d’Alexandre Soumet), del drama anglès de Charles Robert Maturin, titulat “Bertram”. Van estrenar-la al Teatre alla Scala de Milà el 27 d’octubre de 1827.

Per escriure els seus llibrets, Felice Romani habitualment no s’inventava els arguments, sinó que els recollia de novel·les i obres teatrals que havien tingut èxit. Per a Il Pirata (nom que Bellini sabia serviria per a guanyar-se la simpatia dels “romàntics” més que dels “clàssics”), Romani va cercar la inspiració en una peça de teatre francès, encara que es tractava d’una simple adaptació d’una obra teatral anglesa: “Bertram, or the Castle of Saint-Aldobrand”, de Charles Robert Maturin.

En el procés de transformació de drama d’horror a llibret d’òpera, Romani va suavitzar el caràcter semisatànic del personatge central i el va convertir, simplement, en un amant rebutjat i enemic polític d’Ernesto, près d’una desesperació que el portarà fins a la mort.

A la protagonista femenina, Imogene, Romani suavitza la seva desesperació, així a l’escena final no mata al seu fill, tal i com sí passa al drama anglès. Bellini va tenir un material adequat per a dibuixar un personatge femení que presa de la terrible contradicció de la seva vida, es troba immersa en la bogeria, cosa que li permet fer gala d’una quantitat impressionant de recursos vocals.

Aquesta és l’òpera més llarga que va escriure Bellini i la primera que li va assegurar un lloc definitiu a la vida operística italiana del seu temps, a l’aconseguir mostrar una independència estilística respecte a Rossini, com cap altre compositor havia aconseguit fins aleshores. Només aixó ja era suficient per a argumentar una carrera brillant, que si no va arribar a quallar del tot va ser per la prematura mort del compositor.

Il Pirata va ser recuperada per Maria Callas l’any 1959, i també ha estat un genial vehicle de presentació per a grans cantants com Montserrat Caballé, a la que avui, per cert, escoltarem.

Com sempre, podreu escoltar el resum argumental i musical d'aquest títol als Moments d'Òpera radiofònics que trobareu al nostre podcast.

ELS MANEL A LA PASSIÓ

2011-04-11T08:00:00.000+02:00

Després de l'èxit del disc de debut, els Manel presentaran el seu nou treball a La Passió.

Manel són el grup del moment i venen a presentar-nos el seu segon treball, "10 milles per veure una bona armadura". Els podrem veure el proper dia 20 de maig, a les 22h al teatre de La Passió.

Amb un aforament per a 1500 persones, serà un dels concerts més multitudinaris de la banda que, a més, cohesionarà la seva música amb La Passió.

Aquest segon treball ha estat número u a les llistes de venda a tot Espanya, i arriba a La Passió avalat per multitud de concerts en què s'han exhaurit les entrades a les poques hores de sortir a la venda.

Si voleu aconseguir-ne pel concert que oferiran a La Passió, les podeu adquirir a partir de demà dimarts a les 17.00 hores, al Telentrada de Catalunya Caixa o acostant-vos a la secretaria del teatre (C. Anselm Clavé, 109). El preu de cada entrada és de 20€. Tot i que, properament, sortejarem dues entrades al nostre facebook.

Els Manel a La Passió, el proper 20 de maig, a les 22h. Us hi espero!

LE COMTE ORY (G ROSSINI)

2011-04-06T08:00:00.002+02:00

Flórez vestit de monja, en la producció del MET.

Aquest proper cap de setmana tenim una nova cita als cinemes, en aquesta ocasió per conèixer una nova versió, produïda pel MET de Nova York, de Le Comte Ory de G. Rossini, amb l'atractiu de tres grans veus del belcanto: Juan Diego Flórez (Ory), Diana Damrau (Adèle) i Joyce Didonato (Isolier). Per si teniu previst anar-hi, o simplement per gaudir d'aquesta divertida creació, dedicarem els Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana a apropar-nos al títol rossinià.

Rossini va crear Le Comte Ory quan se n’adonà que la deliciosa música que havia compost per a l’òpera Il viaggio a Reims va caure en l’oblit, i no semblava que hagués de tornar a ressorgir. A més, l’òpera de París estava esperant una nova òpera de Rossini, que estava obligat -per contracte- a escriure deu òperes noves, de tal manera que el compositor va decidir muntar un espectacle bufo de considerable ingeni argumental per aturar les reclamacions de la direcció del teatre, i estalviar-se la feinada que hauria significat escriure’n una de totalment nova.

El primer acte de Le Comte Ory està basat majoritàriament en la partitura de Il viaggio a Reims; el segon acte és molt més original, on hi inclou el meravellós tercet nocturn, delicadament instrumentat à la Mozart, que és una de les millors troballes de tota l’òpera.

Així va néixer aquesta òpera que té un aire clarament francès, pel que fa a l'argument voudevilesc (més lliure, gràcies a la menor censura que hi havia a França), però que manté una arrel còmica italiana. Tot i així, s’ha dit que el seu origen procedeix d’una llegenda de la regió francesa de “le Picardie”. En mans de Rossini es converteix en un atrevit cant al llibertinatge, sense la censura habitual de l’època. Només un detall enterboleix aquesta llibertat, i és que el Comte Ory intenta seduir a Adèle de Formoutiers durant l’absència, per haver marxat a les creuades, del seu teòric germà -segons el llibret-. Quan, si llegim atentament el libreto, queda clar que els desitjos reprimits de la comtessa no són per l’absència del germà, sinó del marit.

Aquesta és la penúltima òpera de Rossini, només n’esciuria una més: Guillaume Tell (1829). Le Comte Ory arrelaria només relativament al repertori del segle XIX i va desaparèixer al XX. Darrerament ha tornat a la llum gràcies a la magnífica gravació que protagonista el tenor Juan Diego Flórez i que està destapant la gran inventiva del millor Gioacchino Rossini, una creació purament belcantista. Amb tot, després de la producció de Nova York, i la seva projecció als cinemes d'arreu del món, segur que el títol recuperarà l'èxit del passat.

Si voleu anticipar-vos a la projecció de dissabte i voleu conèixer la música i l'argument d'aquesta divertida òpera, no podeu deixar d'escoltar els Moments d'Òpera. Com sempre, els trobareu -a partir de les 13h- al podcast.

EL DIA EN QUÈ VAIG CONÈIXER A VILLAZÓN

2011-04-04T08:00:00.055+02:00

Villazón rebent els aplaudiments del Liceu.

Ahir va celebrar-se el concert del tenor Rolando Villazón al Gran teatre del Liceu, va ser la tarda en què vaig conèixer la seva veu -en directe-, així que va tenir alguna cosa especial, com totes les "primeres vegades".

El concert va començar amb una veu en off que anunciava el canvi de director musical -les males llengües apunten que a causa de discòrdies amb el tenor, punt que no he pogut confirmar-; enlloc de Michael Hofstetter, va dirigir l'Orquestra Simfònica del gran Teatre del Liceu, en Guerassim Voronkov. Cal dir que l'acompanyament orquestral va estar més que correcte, i va saber estar al servei del de mèxic.

Villazón ha començat les seves intervencions, de fet tota la primera part, amb àries de Mozart que, francament, si bé és cert que no són el seu repertori natural, i s'ha notat, també hem de reconèixer que les ha cantat amb molt de gust i fent gala d'un domini magistral del fiato.

La segona part, molt més lluïda, ha començat amb "Angelo casto e bel" d'Il duca d'Alba (G. Donizetti) on ha començat a mostrar la seva gran arma: la interpretació. Villazón canta molt bé, sí, però interpreta millor. Sap transmetre els sentiments a l'espectador i això el fa gran. Després de Donizetti ha estat el torn de l'intermezzo de la Cavalleria Rusticana (P. Mascagni), seguit per dues àries de l'Adriana Lecouvreur (F. Cilea), l'obertura de La forza del destino (G. Verdi) i, oficialment, el concert ha acabat amb el recitatiu i la romança ("Oh! Fede negar potessi..." i "Quando le sere al placido") de la Luisa Miller verdiana.

En aquesta segona part, molt més encertada que la primera, Villazón ha captivat al públic del teatre -ple fins a la bandera, és clar- i ha generat l'espectativa del "bis". N'ha cantat tres: "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore (G. Donizetti), "Ya mis horas felices" de La del soto del parral (R. Soutullo i J. Vert) i la catalana -i en català- "Rosó".

No cal dir que el públic s'ha entusiasmat amb aquestes intervencions, sobretot amb la primera i la tercera; i és que passa ben poc que un cantant de parla no catalana es preocupi per aprendre's una lletra del país i cantar-la degudament. Tot un detall, sí senyor.

Durant tot el concert ha quedat ben pal·lesa la complicitat del mexicà amb el públic del Liceu, però m'ha semblat especialment emotiu quan s'ha adreçat a la villazonista Teresa per entregar-li una rosa. S'ha de ser generós, i ho ha estat.

Conclusió: Villazón ha guanyat un nou seguidor.

AGRADABLE "VERISME"

2011-04-02T19:30:00.002+02:00

Cavalleria Rusticana. Foto: A. Bofill

Una nit sense polèmiques, una nit per recordar. Anit s'alçava el teló del Gran teatre del Liceu per presentar-nos el doble títol Cavalleria Rusticana (P. Mascagni) i Pagliacci (R. Leoncavallo), i ho feïa homenatjant al tenor català Jaume Aragall, qui 50 anys enrera havia debutat a aquell mateix escenari amb el segon títol de la nit. Aragall, present a la representació, no va ser exposat al caliu del públic, tot i que sí va inaugurar-se una exposició fotogràfica, dedicada a la vida i obra de l'excel·lent cantant, al foyeur del teatre.

Tot i la dedicatòria a la més bella veu de la història de l'òpera, l'ovació del públic va endur-se-la, per mèrtis més que justificats, el tenor Marcello Giordani, ja que va protagonitzar els dos títols (Turiddu i Canio -Pagliaccio-), qui amb una veu de tenor líric, ben dotat d'aguts, però amb certa fredor interpretativa, va regalar-nos dos personatges ben construits.

Molt va sorprendre'm la veu de Ginger Costa-Jackson, ja que va resultar una atractiva -no només vocalment- Lola, tot i la brevetat del paper, va desplegar una atractiva veu que haurem de seguir de ben a prop. I és que la cantant va enlluernar en els pocs minuts que és el seu personatge en escena.

La direcció musical, a càrrec de Daniele Callegari, va ser monòtona -sobretot a la Cavalleria- i amb una lectura poc refinada de la partitura, sense excessius errors per part de l'Orquestra Simfònica del Liceu, però mancada d'intenció i potser abusant en algun moment del volum.

Pel que fa a la direcció escènica, assumida per la cineasta Liliana Cavani (amb escenografia de Dante Ferretti), remarcar que l'acció de les dues òperes veristes se situen en l'espai i temps que van plantejar els autors originals -cosa poc habitual, en els temps que corren-, i que en cap cas la directora va voler tenir més protagonisme que la mateixa història, ja que aquesta està al servei de la partitura i, en efecte, el resultat va ser bell i agradable. Tot i que a tenor de com n'estem d'acostumats a les lectures més "atrevides", potser en algun moment va arribar a ser monòtona i estàtica.

Tal i com van preguntar-me els companys de l'Extraradi de COM Ràdio, són aquests dos títols per gaudir del bon verisme, però també per a iniciar-se al món de l'òpera. Així que no ho dubteu i reserveu entrades.

PAGLIACCI (R LEONCAVALLO)

2011-03-30T13:35:00.001+02:00

Ja que a partir del proper dia u al Gran Teatre del Liceu hi podrem veure i escoltar una nova producció de les òperes veristes Cavalleria Rusticana (P Mascagni) i Pagliacci (R Leoncavallo), les dues darreres setmanes ens hem centrat en aquests títols. Avui ha estat el torn de la segona.

En aquesta òpera Leoncavallo va recórrer a la tradició de l’antiga “commedia dell’arte”, encara que, tal i com ell explica, tan sols en part. Al començar la funció apareix, abans d’obrir-se el teló, un personatge anomenat al libreto “Pròleg” (i que acostuma a cantar Tonio, encara que alguan vegada ho fa el baríton encarregat del personatge de Silvio, i també, en alguna ocasió, l’ha cantat el tenor encarregat del rol de Canio).

El pròleg conté un claríssim manifest de les finalitats del verisme: el que estem veïent en escena no és ficció, sinó la realitat i, per a què quedi clar, en el segon acte hi ha un teatre en escena, amb un públic al voltant del modest escenari que es commou amb allò què veu, que acaba essent un drama de debó, i que acaba amb dues morts violentes. Tot això se’ns indica en el “pròleg”: no és una invenció, sinó un “retall de vida” (“uno squarcio di vita”), escrit pel compositor amb llàgrimes de veritat i marcant el compàs amb els sanglots que li produeix l’evocació d’aquesta tragèdia (que es va produir realment a Montalto di Calàbria, cap a l’any 1872, quan Leoncavallo passava l’estiu allà amb la seva família; el seu pare, jutge de districte, va haver de jutjar el cas).

La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l’ús moderat, però molt eficaç, del “leitmotiv” wagnerià, encara que sense excloure la presència de les àries (tots els personatges en tenen, almenys, una); la creació de la tensió dramàtica del segon acte juga amb un “leitmotiv” de música del segle XVIII, una gavota, que es trenca quan Canio, gelós, deixa d’interpretar la modesta comèdia i reclama es seus drets fins matar a Nedda i al seu amant Silvio. Cometent el crim, l’obra acaba en pocs segons (“La commedia è finita”).

Recorda que trobaràs el resum argumental i musical de l'òpera Pagliacci al podcast del programa, on ja hi figuren una cinquantena llarga de títols.

CAVALLERIA RUSTICANA (P MASCAGNI)

2011-03-23T08:00:00.005+01:00

La d'avui és una òpera d’un sol acte de Pietro Mascagni, amb llibret de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci, basat en un conte de Giovanni Verga. S'estrenà el 17 de maig de 1890 al Teatro Costanzi de Roma.

En el context de la literatura verista orientada a divulgar, entre els lectors del Nord d’Itàlia, la idiosincràsia especial dels pobles del sud, Cavalleria Rusticana de Giovanni Verga va ocupar un paper rellevant; un drama en el qual van basar-se per a convertir-lo, posteriorment, en òpera.

Mascagni va enviar la seva òpera al concurs editorial Sonzogno i va rebre a Cerignola la inesperada notícia del seu triomf. Cavalleria Rusticana va ser un èxit, no tan sols als teatres italians, sinó també als europeus, i va convertir-se en un símbol del nou estil, contraposat al verdià, encara en vigor en aquella època. Creant un gènere en sí mateix i, posteriorment, amb el recolzament de la creació de Leoncavallo Pagliacci, el que avui en dia anomenem: verisme. És a dir, l’òpera al servei de la veritat; amb uns arguments dramàtics, però versemblants, allunyats de les grans corts, per acostar-los al poble amb un estil de cant molt més dramàtic i amb un cant spianato –aplanat– (sense adornaments innecessaris).

És aquesta Cavalleria Rusticana, acompanyad de Pagliacci (R. Leoncavallo) el proper títol que es representarà al Gran Teatre del Liceu, de manera que és una bona oportunitat per conèixer -o recordar- aquesta dramàtica òpera. Com sempre, podràs trobar el resum argumental i musical al podcast del programa.

TOTS AMB EL JAPÓ

2011-03-22T08:40:00.000+01:00

Avui no vull parlar-vos d'òpera, sinó d'una acció que hem de recolzar, i és que la devastadora catàstrofe nipona ha commogut a La Passió, cosa que ha motivat a l’entitat olesana a aportar el seu gra de sorra per col·laborar en la reconstrucció del Japó.

Per aquest motiu, La Passió destinarà part dels seus beneficis econòmics, de la representació del dia 27 de març (10:15h), a col·laborar en la reconstrucció del país. Els diners seran canalitzats a través de l'ONG Creu Roja, que col·laborarà amb La Passió per difondre aquesta especial representació.

D’aquesta manera, part de la recaptació aconseguida amb la venda d’entrades per la representació de La Passió del proper diumenge 27 de març, a les 10:15h, s’entregarà a Creu Roja Catalunya, que ho destinarà a la seva campanya d’ajuda als milers de persones afectades pel sisme i el tsunami que fa deu dies va afectar el país nipó.

Amb aquest acte, La Passió vol demostrar el seu esperit solidari i desitja que la ciutadania s’impliqui i col·labori amb aquest gest altruista.

Just abans d’iniciar l’espectacle, la presidenta de l’entitat, Montse Font, i els portaveus de la Creu Roja s’adreçaran al públic per agrair-los la seva col·laboració.

És en aquests moments quan hem de demostrar que els catalans som solidaris. Si voleu comprar entrades, aquí trobareu com fer-ho.

LA CENERENTOLA, OSSIA LA BONTÀ IN TRIONFO (G ROSSINI)

2011-03-15T23:15:00.009+01:00

Teresa Berganza, una gran "Cenerentola"
que demà celebra 76 anys. Felicitats!

La d'aquesta setmana, i a petició d'una amiga i oient del programa, és una òpera dividida en dos actes i de la qual la música és de Gioacchino Rossini, tot i que el llibret és de Jacopo Ferreti, i està basat -en part- en el conte de Charles Perrault i -en part- en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard.

Aquest títol es va estrenar a Roma el 25 de gener de 1817. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova, de caràcter bufo, que amb la seva gran rapidesa compositiva tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar Il barbiere di Siviglia, i el 1817 va ser el torn de La Cenerentola (La Ventafocs). El problema sempre era el mateix: trobar un libreto que no topés amb la censura romana. De fet, aquesta Ventafocs no perd cap sabata, sinó que dóna un braçalet per a que el príncep trobi el que és idèntic; i és que despullar el peu d'una noia, al damunt d'un escenari, aleshores era d'allò més impúdic...

Diuen els biògrafs de Rossini que el dia de Nadal de 1816, algú li va proposar la història de La Cenerentola, però convertida en òpera bufa. Rossini va entusismar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter bufo inventant-se el personatge de Don Magnifico, el padrastre d’Angelina (La Cenerentola), enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes lletges (Clorinda i Tisbe) i Angelina, hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina. Creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions “bufes” italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb el verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Durant els anys '20 el títol va recuperar-se gràcies a la mezzosoprano Conxita Supervía i, des d’aleshores, moltes han estat les que han volgut demostrar les seves habilitats amb la coloratura a través d’aquest exigent rol.

Aquesta delícia de conte, amb forma d'òpera de Rossini, la podreu conèixer demà -dimecres- al migdia, com sempre, a la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que podreu escoltar a través del podcast, on ja hi ha més de cinquanta títols.

WÜRTTEMBERG-HEILBRONN, GRATIS A TERRASSA

2011-03-14T11:30:00.003+01:00

El Centre Cultural Unnim Caixa Terrassa posa a la disposició dels lectors d'aquest blog sis entrades dobles totalment gratuïtes pel concert que l'Orquestra de Cambra de Württemberg-Heilbronn oferirà el proper dijous, 17 de març, a les 21h, amb un programa que inclou obres de Tartini, Janácek, Piazzola i Txaikovski. Cada entrada doble està valorada en 70€.

Per aconseguir una de les sis entrades dobles, només heu d'enviar-nos un correu-e detallant-nos el nom i cognoms. Un cop rebuda la comunicació, us enviarem un correu-e confirmant-vos la reserva.

La reserva d'entrades la farem en rigorós ordre d'arribada dels correus-e. Teniu temps fins el mateix dijous a les 12.30h.