L'òpera, d'ambientació exòtica, va ser un encàrrec de Léon Carvalho, director del Théâtre Lyrique de París. A l'estrena va obtenir un discret èxit de públic, i una freda acollida per una part de la crítica, tot i que a favor del jove compositor van trobar-se les autoritzades veus de Ludovic Halévy i d'Hector Berlioz, qui va considerar que hi havia «una quantitat considerable de peces musicals belles i expressives i plenes de vigor».
No obstant això, rendits admiradors de l'obra mestra de Bizet, Carmen, com ara Hans von Bülow i Nietzsche van menysprear aquesta primerenca obra del compositor francès: el primer la va titllar d'«opereta tràgica» i el segon no va suportar la representació completa de l'obra, fugint en acabar el primer acte.
L’estrena va ser el mes de setembre de l’any 1863, i va mantenir-se als escenaris fins a les darreries de novembre, gaudint d'un total de 18 representacions i després va desaparèixer dels teatres francesos.
El mateix compositor va fer algunes modificacions a la partitura, però mai més va tenir l'oportunitat de tornar a veure l'òpera al damunt de l'escenari. No va ser fins el 21 d'abril de 1893 que va tornar a ser reposada, aquesta vegada a l'Opéra-Comique, durant l'Exposició Universal de París, presentada en italià per l'editor Sonzogno en una traducció d'Angelo Zanardini i amb el final modificat.
La peça més cèlebre de l'òpera és la romança del tenor Je crois entendre encore, que s’ha mantingut en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers. No obstant això, amb el pas del temps, Les Pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori, cantada tant en francès com en italià. L'obra pateix per les limitacions del llibret, més aviat inconnex, però la partitura gaudeix de la suau expressivitat, elegant i sensual del millor Bizet, i està orquestrada magistralment.
Aquí podeu recuperar el resum argumental i musical que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada