L'italiana in Algeri (G. Rossini)

L’Italiana in Algeri és una òpera buffa (còmica) en dos actes de Gioacchino Rossini, amb un libreto d’Angelo Anelli, ja utilitzat, anteriorment, pel compositor Luigi Mosca (1808). Va ser estrenada al teatre San Benedetto de Venècia el 22 de maig de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 29 d’agost de 1815.

En l’òpera d’avui apreciarem les principals característiques del belcanto, on el cant ornamentat és el gran protagonista, i l’argument o l’acompanyament orquestral passen a un segon pla. És una època en la qual el públic de l’òpera volia gaudir en directe d’unes veus capacitades per emetre moltes notes seguides, allò que coneixem com a coloratura.

Aquesta mitjanit, és el torn del virtuosisme rossinià, ens trobem als Moments d'Òpera.

IL BARBIERE DI SIVIGLIA (G ROSSINI)

La d'avui és una òpera buffa en dos actes de Gioacchino Rossini, amb un llibret de Cesare Sterbini i basat en El barber de Sevilla de Beaumarchais de l’any 1775. Van estrenar aquesta òpera el 20 de febrer de 1816 al teatre di Torre Argentina de Roma; a Catalunya hi va arribar, per primera vegada, el 16 de juliol de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona. Curiosament, l’obertura original, el dia de l’estrena va ser subsituïda per una de Ramon Carnicer, ja que l’original de Rossini va extraviar-se.

Basada en la comèdia de Beaumarchais, de la qual ja Paisiello -amb el seu llibretista Petrosellini- havia compost una òpera d’èxit, Rossini va presentar aquesta durant les seves vacances de Nadal a Roma, quan després d’haver treballat al teatre San Carlo de Nàpols, es dedicava a buscar contractes d’última hora a la ciutat eterna. El contracte li va facilitar l’empresari del teatre Di Torre Argentina de Roma, que era el Duc Cesarini Sforza, i per la celeritat amb la qual es necessitava la partitura es va escollir un tema que ja estés aprovat per la censura; per aquest motiu van recórrer al mateix argument que Paisello.

Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va signar menys de dos mesos abans de la seva estrena. Rossini afirmava haver-la completat en només tretze dies. L'òpera és essencialment coneguda per la seva ària de Fígaro ("Largo al factotum"), per la cèlebre ària de Rosina ("Una voce poco fa") i pel tema de Don Basilio ("La calunnia è une venticello"). Encara que amaga altres joies que avui podrem gaudir, com la molt virtuosística “Cessa di più resistere”, que en veu del peruà Juan Diego Flórez esdevé una festa del “belcanto”.

L'obertura és memorable gràcies a la seva melodia burlesca. L'única obertura de Rossini que hi podria rivalitzar seria la de Guillaume Tell. Inicialment va ser escrita per a una altra obra i després, quan el compositor va realitzar Elisabetta, regina d'Inghilterra també la va reutilitzar, fet que en Rossini era bastant normal.

És aquest el títol que a partir del proper dia 11 de maig podreu gaudir en la programació de l'Assocació d'Amics de l'Òpera de Sabadell i, per això, avui la podreu escoltar als Moments d'Òpera. Com sempre, aquest migdia al podcast.

LE COMTE ORY (G ROSSINI)

Flórez vestit de monja, en la producció del MET.

Aquest proper cap de setmana tenim una nova cita als cinemes, en aquesta ocasió per conèixer una nova versió, produïda pel MET de Nova York, de Le Comte Ory de G. Rossini, amb l'atractiu de tres grans veus del belcanto: Juan Diego Flórez (Ory), Diana Damrau (Adèle) i Joyce Didonato (Isolier). Per si teniu previst anar-hi, o simplement per gaudir d'aquesta divertida creació, dedicarem els Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana a apropar-nos al títol rossinià.

Rossini va crear Le Comte Ory quan se n’adonà que la deliciosa música que havia compost per a l’òpera Il viaggio a Reims va caure en l’oblit, i no semblava que hagués de tornar a ressorgir. A més, l’òpera de París estava esperant una nova òpera de Rossini, que estava obligat -per contracte- a escriure deu òperes noves, de tal manera que el compositor va decidir muntar un espectacle bufo de considerable ingeni argumental per aturar les reclamacions de la direcció del teatre, i estalviar-se la feinada que hauria significat escriure’n una de totalment nova.

El primer acte de Le Comte Ory està basat majoritàriament en la partitura de Il viaggio a Reims; el segon acte és molt més original, on hi inclou el meravellós tercet nocturn, delicadament instrumentat à la Mozart, que és una de les millors troballes de tota l’òpera.

Així va néixer aquesta òpera que té un aire clarament francès, pel que fa a l'argument voudevilesc (més lliure, gràcies a la menor censura que hi havia a França), però que manté una arrel còmica italiana. Tot i així, s’ha dit que el seu origen procedeix d’una llegenda de la regió francesa de “le Picardie”. En mans de Rossini es converteix en un atrevit cant al llibertinatge, sense la censura habitual de l’època. Només un detall enterboleix aquesta llibertat, i és que el Comte Ory intenta seduir a Adèle de Formoutiers durant l’absència, per haver marxat a les creuades, del seu teòric germà -segons el llibret-. Quan, si llegim atentament el libreto, queda clar que els desitjos reprimits de la comtessa no són per l’absència del germà, sinó del marit.

Aquesta és la penúltima òpera de Rossini, només n’esciuria una més: Guillaume Tell (1829). Le Comte Ory arrelaria només relativament al repertori del segle XIX i va desaparèixer al XX. Darrerament ha tornat a la llum gràcies a la magnífica gravació que protagonista el tenor Juan Diego Flórez i que està destapant la gran inventiva del millor Gioacchino Rossini, una creació purament belcantista. Amb tot, després de la producció de Nova York, i la seva projecció als cinemes d'arreu del món, segur que el títol recuperarà l'èxit del passat.

Si voleu anticipar-vos a la projecció de dissabte i voleu conèixer la música i l'argument d'aquesta divertida òpera, no podeu deixar d'escoltar els Moments d'Òpera. Com sempre, els trobareu -a partir de les 13h- al podcast.

LA CENERENTOLA, OSSIA LA BONTÀ IN TRIONFO (G ROSSINI)

Teresa Berganza, una gran "Cenerentola"
que demà celebra 76 anys. Felicitats!

La d'aquesta setmana, i a petició d'una amiga i oient del programa, és una òpera dividida en dos actes i de la qual la música és de Gioacchino Rossini, tot i que el llibret és de Jacopo Ferreti, i està basat -en part- en el conte de Charles Perrault i -en part- en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard.

Aquest títol es va estrenar a Roma el 25 de gener de 1817. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova, de caràcter bufo, que amb la seva gran rapidesa compositiva tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar Il barbiere di Siviglia, i el 1817 va ser el torn de La Cenerentola (La Ventafocs). El problema sempre era el mateix: trobar un libreto que no topés amb la censura romana. De fet, aquesta Ventafocs no perd cap sabata, sinó que dóna un braçalet per a que el príncep trobi el que és idèntic; i és que despullar el peu d'una noia, al damunt d'un escenari, aleshores era d'allò més impúdic...

Diuen els biògrafs de Rossini que el dia de Nadal de 1816, algú li va proposar la història de La Cenerentola, però convertida en òpera bufa. Rossini va entusismar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter bufo inventant-se el personatge de Don Magnifico, el padrastre d’Angelina (La Cenerentola), enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes lletges (Clorinda i Tisbe) i Angelina, hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina. Creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions “bufes” italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb el verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Durant els anys '20 el títol va recuperar-se gràcies a la mezzosoprano Conxita Supervía i, des d’aleshores, moltes han estat les que han volgut demostrar les seves habilitats amb la coloratura a través d’aquest exigent rol.

Aquesta delícia de conte, amb forma d'òpera de Rossini, la podreu conèixer demà -dimecres- al migdia, com sempre, a la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que podreu escoltar a través del podcast, on ja hi ha més de cinquanta títols.

SEMIRAMIDE (G ROSSINI)

Teatre de La Fenice, Venècia.

Semiramide és una òpera en dos actes amb música de G. Rossini i llibret de Gaetano Rossi, basat en la tragèdia de títol homònim de Voltaire (de l'any 1748). Van estrenar aquest títol al teatre de La Fenice de Venècia, el 3 de febrer de 1823. A Catalunya va estrenar-se al teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 20 d’abril de 1826.

És curiós que el llibretista de Rossini, Gaetano Rossi, anés a buscar a Voltaire com a font de la seva modesta creació, tenint en compte que el precedent molt més obvi de la Semiramide de Metastasio. La qual cosa demostra que si bé Rossini i els seus col·laboradors havien abraçat definitivament el conservadorisme musical, no ho van fer pas amb l’aspecte teatral.

La història de Voltaire ens parla de l’evolució posterior del personatge de Semíramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l’ajuda del malvat Assur; però no ens diu per quins motius va veure’s obligada a casar-se amb Nino, cosa que explicaria, o justificaria, el fet que ella l’elimini posteriorment. Tampoc s’explica el complicat procés pel qual ella reina disfressada d’home durant varis anys, ni els dubtosos orígens d’on prové.

En aquesta obra va influir la moda dels finals feliços, de manera que en alguns casos es va eliminar la mort (accidental) de la reina, que queda implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

En aquesta òpera, Rossini, va fer brollar el seu gust per les antigues virtuts del bel canto. És una obra d’elaboradíssima ornamentació vocal i moltes coloratures, recolzada per una inspiradíssima orquestració.

Aquest títol l'hem escollit a petició d'un lector del blog, el Josep de El Cafè de Nit, i oïent habitual del programa, així que si voleu fer-nos alguna proposta, l'únic que heu de fer és enviar-nos un correu-e. Un cop rebuda la proposta d'òpera a resumir al programa, la inclourem a la programació i, en uns dies, us direm la data d'emissió.

El resum argumental, històric i musical de Semiramide el podrem conèixer aquest migdia, com sempre, a la versió radiofònica dels Moments d'Òpera, al 90.1FM, tot i que també us ho podreu descarregar al podcast del programa.