El passat dissabte va representar-se per quarta, i darrera, vegada l'òpera Norma (V. Bellini) al Teatro Campoamor d'Oviedo, una producció encapçalada per la soprano Sondra Radvanovsky, la qual debutava en el rol de la sacerdotessa en una producció signada per Susana Gómez i que comptava amb les aportacions de Dolora Zajick (Adalgisa), Aquiles Machado (Pollione), Carlo Colombara (Oroveso), Maribel Ortega (Clotilde) i Jon Plazaola (Flavio).
L'atractiu principal de la representació era el debut de Radvanovsky en aquest paper del belcanto italià que tantes grans veus han interpretat. No va decebre. La soprano va construir un personatge expressiu, violent i emotiu, tot a la seva mesura exacte.
Totes les seves intervencions van ser de càtedra, amb un estil canor que ens recorda a Maria Callas (sense exagerar!!): una veu metàlica, però altament expressiva i compensada per un volum que superava a la resta de cantants. Cap defecte se li pot assenyalar, tan sols se li poden dir coses bones a una cantant que, tal i com va fer-me reflexionar algun tweet, potser és la millor, però li falta una millor campanya de promoció.
L'atractiu principal de la representació era el debut de Radvanovsky en aquest paper del belcanto italià que tantes grans veus han interpretat. No va decebre. La soprano va construir un personatge expressiu, violent i emotiu, tot a la seva mesura exacte.
Totes les seves intervencions van ser de càtedra, amb un estil canor que ens recorda a Maria Callas (sense exagerar!!): una veu metàlica, però altament expressiva i compensada per un volum que superava a la resta de cantants. Cap defecte se li pot assenyalar, tan sols se li poden dir coses bones a una cantant que, tal i com va fer-me reflexionar algun tweet, potser és la millor, però li falta una millor campanya de promoció.
No és normal que aquesta cantant, a dia d'avui, encara no sigui coneguda i respectada com el que és: una de les veus més privilegiades del segle XXI. No és normal que les representacions d'Aida (G. Verdi) al Liceu del proper estiu, de les quals ella en serà la protagonista, presentin un nombre d'entrades venut tan baix. Amb independència de la producció que tantes vegades ja hem vist. La veu de Radvanovsky val molt més que això.
De la resta de cantants cal destacar les bones arts de Carlo Colombara, un baix en estat de gràcia amb un to de veu majestuós, un registre greu contundent i una presència escènica impecable.
Dolora Zajick (Oregon, 1952) és en el rang vocal totalment creïble, però en l'aspecte escènic és una Adalgisa poc creïble i que pot arribar a la comicitat; i és que cada cop que Norma se li adreçava dient-li "joveneta", alguna rialla s'escapava entre el públic.
La proposta escènica (semiescenificada segons la organització) va signar-la Susana Gómez, la qual va haver de recórrer a vestuaris d'altres produccions i a un pressupost ínfim, ja que inicialment aquesta òpera -a causa de les retallades pressupostàries- havia de presentar-se en format concert.
Gómez dóna una classe magistral d'intel·ligència escènica en proposar-nos un joc de llums que posiciona els personatges clarament i divideix la trama argumentalment. Especialment efectiu és l'efecte visual de l'inici del segon acte, quan Norma es planteja matar als seus fills per a castigar la traició de Pollione; Gómez ens presenta quasi levitant a Norma en un marc de boirosa llum. Bravo!
I no puc acabar sense destacar l'excel·lent tracte rebut per part de tot l'equip del teatre Campoamor, entre tots han aconseguir una Norma històrica que, per molt de temps, es recordarà. Enhorabona!
