dimecres, 30 de desembre del 2009

COLORaturaS, DIANA DAMRAU

Fa pocs dies ha arribat a les meves mans el darrer treball de la soprano lírico-lleugera Diana Damrau (Günzburg, 1971), es titula COLORaturaS, és del segell Virgin Classics i és un recull de recursos pirotècnics d'aquesta jove cantant que, per cert, el proper mes d'abril tindrem la sort d'escoltar al GTL interpretant la Konstanze de El Rapte en el Serrall de W.A. Mozart.

El disc, que té 11 pistes, ens serveix per a conèixer els recursos vocals d'aquesta excel·lent cantant. Autors com Gounod, Puccini, Verdi, Strauss, Rossini o Donizetti; conviuen amb Bernstein, Thomas o Stravinsky. La qual cosa demostra la gran flixibilitat i versatilitat de l'instrument de la Damrau.

Cert és que no amaga cap sorpresa, tampoc ens descobreix res que ja no se sàpiga d'ella, però, tot i així, és del tot recomanable, més encara sabent que no falta gaire per la Nit de Reis. Els amants de les agilitats, segur, estaran encantats d'escoltar-se'l.

Per cert, el disc no enganya: està farcit de coloraturas, que la Damrau executa sense cap esforç aparent, per no parlar de les notes més agudes (i sobreagudes) que ofereix amb total naturalitat, com si qualsevol pogués fer-ho. En essència, que ja tinc moltes ganes d'escoltar-la en directe!!

Ah! Si decidiu comprar-lo, tingueu en compte que costa tant sols uns 17€.


Aprofito aquest post per a desitjar-vos a tots/es: MOLT BON ANY 2010!!

dimarts, 29 de desembre del 2009

ESCAPADES MUSICALS vol. 2

De la mateixa manera que la passada setmana no vam tenir Moments d'Òpera, però sí vam tenir òpera; aquesta farem el mateix. Dimecres al migdia us proposaré una ESCAPADA MUSICAL per acostar-nos a belles interpretacions operístiques.

Els compositors protagonistes seran Donizetti, Rossini, Nino Rota, Bellini, Bizet...

Com sempre, ho podreu escoltar online, a través del 90.1FM o descarregant-vos-ho del podcast de l'emissora.

dijous, 24 de desembre del 2009

LA GRUBEROVA A PARÍS: EL DELIRI!



El passat dia 17 de desembre vaig agafar un avió a les set del matí a l'aeroport del Prat amb direcció a París. Fins aquí poc té a veure amb el tema que dóna nom a aquest blog: Moments d'Òpera. Ara bé, la cosa canvia si us dic que el meu objectiu era assistir al recital que la soprano Edita Gruberova havia d'oferir aquella mateixa nit al Théâtre des Champs-Elysées, amb l'orquestra filarmònica d'Ovideo dirigida per Friederich Haider. El programa prometia: El Rapte en el Serrall, Lucia di Lammermoor, Il Pirata, Roberto Devereux... i tot cantat per la Gruberova!

Problemes a banda amb les inclemències meteorològiques i amb les ja tradicionals vagues dels transports públics de la ciutat, a les 19.30h vaig fer-me amb les dues invitacions i vaig poder anar a ocupar la meva butaca.


La primera aparició d'aquesta gran soprano (després comentaré els vestits: dos, i quin parell...), va ser per a cantar-nos el Marten aller arten, l'ària de Konstanze. Aquesta peça de W.A. Mozart, si bé va cantar-nos-la la passada temporada al Liceu, aquí va semblar-me un tant irregular, enfosquida i poc virtuosa, sobretot sabent qui l'estava cantant. Començava a patir.

Després d'unes intervencions orquestrals sense massa importància (aquella nit tocava escoltar-la a Ella), va tornar a pujar a l'escenari, en aquest cas per a interpretar l'ària de la bogeria de la Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti. Bé, només dir que aquesta senyora millora les partitures del geni de Bergam! Però que ben cantat! Quin control de la veu, quina interpretació... excel·lent!

Menys precisa va estar amb l'ària conclusiva, i de la bogeria també, de Il Pirata de Bellini, interpretat pel personatge d'Imogene. On Gruberova va voler incloure moltes ornamentacions, a càrrec de cantar amb menys volum i, és clar, l'orquestra va haver de seguir-la. El resultat no va ser tant brillant com calia esperar, encara que estic convençut que ja ens agradaria, a tots plegats, veure més sovint cantants amb les qualitats actuals de la Gruberova.

El deliri va arribar amb l'última escena de l'òpera, donizettiana també, Roberto Devereux, on l'Edita va demostrar que els rols de les reines Tudor, sense saber-ho, Donizetti va escriure'ls per a ella. Només puc dir que la meva acompanyant i jo vam haver d'eixugar-nos les llàgrimes al final de la cabaletta. Va ser perfecte. No puc dir més.

Els bisos, francament, no van sorprendre en quant a l'elecció: Spiel ich die Unschuld vom Lande (Die Fledermaus - J. Strauss), on la Gruberova va seber mostrar el seu sentit de l'humor i les complicitats amb Friederich Haider i, acte seguit, després de molts, moltíssims, aplaudiments: O luce di quest'anima (Linda di Chamounix - G. Donizetti), on la cantant va demostrar perquè és la darrera prima donna assoluta, exhibint tota mena d'agilitats, arts escèniques i una gran bellesa en el cant.

Es va notar que només havien previst "regalar-nos" dos bisos, però el públic no en tenia prou: què fer? Doncs molt senzill, repetir el primer bis, i així van fer. Va cantar de nou la divertida ària d'Adele del Ratpenat de Strauss.

Després de molts aplaudiments, unes quantes llàgrimes i amb la satisfacció d'haver gaudit d'una gran nit, amb la millor companyia (i no parlo només de la cantant) a la ciutat més bonica de les que conec, vaig anar-me'n cap a l'hotel ple de joia i mort de fred (-5ºC). Total, portava 20 hores despert, però va valdre la pena.

Ah! Els vestits! Del primer no en tinc fotografia, però el segon, el que pot veure's a l'inici d'aquest comentari, crec és el mateix que va lluir durant la representació de Lucrezia Borgia al GTL, algú pot confirmar-ho? És una molt bona cantant, però està molt mal assessorada, en quant al vestuari.

Per cert, jo també he cantat a un teatre d'òpera de París, en aquest cas al Palais Garnier (una imatge val més que mil paraules).


MOLT BONES FESTES A TOTHOOOOOOOOOOOM!!

TOCA MATINAR (PER INFORMAR)

Bon dia!

De les 08h a les 11h us espero a "Els Matins" d'Olesa Ràdio.

Ja ho veïeu, avui matino!


Albert Galceran

dimecres, 23 de desembre del 2009

IL TROVATORE ZEN. CAL?


Anit vaig assistir a la representació de Il Trovatore que fins el dia 29 de desembre podrà veure's al Gran Teatre del Liceu. Cert és que tenia la intenció d'assisitir-hi el dia de l'estrena, però problemes d'agenda m'ho van impedir. Per sort, ja que segons quines presències, i segons quins himnes, fan posar-me nerviós.

Bé, el cas és que avui ha estat el dia. Poc abans de les vuit del vespre, com és costum, he anat a fer un copa al saló dels miralls i a les vuit en punt ja estava ocupant la meva butaca. D'entrada, és clar, ja anava condicionat a la representació, ja que havia llegit un munt de crítiques d'aquest trobador, la majoria dolces pel que fa a les veus femenines, crítiques amb les masculines i apocalíptiques amb la posada en escenca.

També és cert que la funció ja l'havia vist, doncs vaig poder gravar la retransmisssió que van fer per televisió i, així, fer-me'n una idea. I, francament, per televisió va semblar-me un espectacle equilibrat, sense grans estridències, però funcional. La meva opinió ha canviat força un cop vist des de la platea.

Però anem a pams. L'escenografia (per dir alguna cosa), perpetrada per Gilbert Deflo, m'ha semblat buida, molesta i sense cap mena de sentit. És incòmode pels cantants i el que és pitjor: no té cap mena de lògica. Què té a veure un decorat zen amb la història de Il Trovatore!? Un sol i una lluna?! Per no parlar de la "magnífica" coreografia del cor de soldats de l'inici del tercer acte...

Francament, per a veure un espectacle d'aquestes característiques val més que programin l'òpera en versió concert, almenys no tindrem la sensació de que ens aixequen la camisa. El més graciós de tot plegat és que sortiran a la seva defensa al·legant que no estem preparats per a entendre-ho. Recordeu el conte del vestit de l'emperador? Doncs ja m'enteneu.

El pitjor de tot plegat és que en la darrera edició de la revista Ópera Actual, el director artístic del GTL, el Sr. Joan Matabosch, ha defensat el criteri de seguir programant òperes de repertori amb posades en escena modernes (per no dir inintel·ligibles), i òperes modernes o desconegudes, amb una posada en escena més clàssica. A saber què ens aniran portant i de quina manera.

Certament m'ha desagradat, i molt, aquesta reggia.

En quant a les veus, no sé si a causa dels moviments escènics i/o la pròpia direcció, en cap moment m'han arribat a emocionar. Està claríssim, i crec que tots estarem d'acord, que la gitana Azucena, interpretada per Luciana D'Intino ha estat, per entendre'ns, la gran guanyadora de la nit. Carnosos greus, aguts brillants i una interpretació (amb el permís del Sr. Deflo) d'allò més interessant.

Més irregular, encara que amb un final precís, ha estat la soprano Fiorenza Cedolins, des del rol de Leonora, ja que ha començat amb certa discreció, però ha anat millorant a mesura que ha anat avançant la funció i, finalment, ens ha regalat un molt ben cantat Prima che d'altri viviere.

El tenor Marco Berti, qui ha cantat el paper del trobador Manrico, si bé per televisió va semblar-me realment dolent, en directe m'ha agradat més, sobretot al segon i tercer acte, quan l'instrument ha estat en la seva plenitud i, si bé no ha cantat la segona part de la cabaletta (Di quella pira), sí que ha executat un discret do de pit. La sorpresa ha estat grata, encara que sense arribar a l'excel·lència d'aquest tant popular i complex personatge.

El Conte di Luna l'ha cantat el baríton Vittorio Vitelli, qui m'ha semblat correcte. Res més. Donava la sensació que estés allà perquè tocava ser-hi, i no s'ha esforçat. De fet, a l'inici de la seva ària del tercer acte (In braccio al mio rival) ha arribat a perdre, per un moment, la veu, però ràpidament s'ha refet i ha seguit amb força dignitat.

Poc més ha aportat el baix Paata Burchuladze, interpretant el paper de Ferrando. I menys cal destacar de la resta de repartiment.

La direcció musical, a càrrec de Marco Armiliato, dirigint l'orquestra del GTL m'ha semblat molt bona, però amb una pega: el volum. Ha sonat massa forta durant la representació, restant protagonisme a la ja de per sí aburrida escena que des del Liceu ens han proposat.

El cor, en general, molt correcte. Encara que millorable. Només és qüestió de temps.

En essència, un Trovatore correcte en quant a la música, però molt deficient en quant a la direcció escènica. Sempre des de la meva lectura, és clar!

dimarts, 22 de desembre del 2009

ESCAPADES MUSICALS vol. 1

Degut als canvis en la programació d'Olesa Ràdio al llarg de les festes de Nadal, ni aquesta setmana, ni la vinent gaudirem del resum argumental i musical de cap òpera. Ara bé, això no vol dir pas que no escoltarem òpera!

I és que tant dimecres dia 23, com el dia 30, us proposarem una ESCAPADA MUSICAL, en aquest cas a través de l'instrument més bell: la veu humana.

En la primera edició de les ESCAPADES MUSICALS, en aquest cas operístiques, fixarem la nostra atenció en la veu, entre d'altres, de Rolando Villazon, Anna Netrebko, Jaume Aragall, Edita Gruberova, Kiri Te Kanawa, Juan Diego Flórez...

En quant als autors, Schubert, Mozart, Bellini, Donizetti, Rossini, Puccini... seran els compositors que podrem escoltar.

L'emissió serà demà, dimecres, a les 12h i fins les 13.30h. Podeu escoltar-ho a través del 90.1FM, online o a través del podcast d'Olesa Ràdio. Recordeu, però, que si teniu algun problema, només heu d'enviar-me un correu electrònic (galceranma@olesam.cat) i ho solucionarem.

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.

dilluns, 14 de desembre del 2009

PRIA CHE SPUNTI IN CIEL L'AURORA

Els Moments d'Òpera d'aquesta setmana, que s'emetran dijous enlloc de dimecres, els dedicarem a una òpera buffa del segle XVIII que va ser un referent per Rossini i Donizetti, a més, durant un temps Giuseppe Verdi va reconèixer que era la seva obra preferida. Malauradament és una òpera, en dos actes, crec, poc coneguda, però que amaga moments molt interessants, com el duet de baixos de l'inici del segon acte o la cèlebre ària Pria che spunti in ciel l'aurora (al programa ens la cantarà el tenor líric-lleuger Juan Diego Flórez).

IL MATRIMONIO SEGRETO (Viena, 1792) és l'òpera protagonista d'aquesta setmana, la música és de Domenico Cimarosa. Es tracta d'un exemple, molt popular al seu dia, d'òpera buffa del segle XVIII, que ja no és interpretada amb gaire freqüència. El llibret es basa en el format estàndard de situacions impossibles i final feliç. Sense exhibir la profunditat de les òperes de W.A. Mozart.

L'estrena, a Viena, va ser molt reeixida, fins al punt què Leopold II va ordenar que se servís el sopar als actors per tenir una repetició completa de l'obra aquell mateix vespre; un esdeveniment únic en la història de l'òpera. L'obra va ser representada àmpliament per tota Europa durant la vida del compositor i també posteriorment. Més tard seria una de les favorites de Giuseppe Verdi.

L'òpera comprèn una sèrie d'àries, duets i trios intercalats i connectats pel recitatiu (prescindirem, com és habitual, del recitat al programa). La influència de Mozart és evident als finals de cada acte amb un conjunt de vibrants estesos que impliquen a tots els cantants.

Il matrimoni segreto si bé, d'una banda, estava influïda per l'òpera mozartiana, en aquell clima, amb aquella orquestra i aquell públic que havia aclamat a Mozart, va obtenir una confirmació del seu valor, més significativa encara si es té en compte la rèplica demanada per l'emperador el dia de l’estrena.

Per l'òpera italiana del segle XVIII, Il matrimoni segreto representa la conclusió d'una època i no pocs indicis d'obertura cap al futur del melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, un compositior poc o gens conegut pel públic italià, però que Cimarosa havia escoltat atentament a Viena. Tant és així, que a la simfonia, que serveix d’obertura, val la pena comparar els acords inicials de Il matrimoni segreto amb els acords inicials de La flauta màgica.

L’òpera en sí està considerada la millor mostra del gènere buffo d’origen napolità, i té la primera, i magistral, escena per dos baixos buffos, la que obre el segon acte, entre Don Geronimo i el Comte; aquesta va ser molt imitada per molts autors d’òperes buffes, podent destacar a Rossini i, més tard, Donizetti.

Però, per una altra banda, obre la porta al sentimentalisme romàntic, prefigurat en les intervencions de Carolina i Paolino, especialment en l’ària “nocturna” d’ell: “Pria che spunti in ciel l’aurora”.



Un altre element que va cridar l’atenció, a la seva època, va ser l’abundància dels números col·lectius (duos, trios, quartets, quintets i sextets) que es troben a la partitura, una cosa en que Cimarosa coincideix amb Mozart, del que, sense cap mena de dubte, va extreure’n exemples de les seves darreres obres.

Doncs bé, el resum argumental i musical d'aquesta òpera podrem escoltar-lo el proper DIJOUS als Moments d'Òpera, com sempre al 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast (si teniu problemes, envieu-me un correu electrònic a l'adreça albertgalceran@gmail.com i ho solucionarem!).

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.

PS: dijous a primera hora del matí marxo cap a París, on aquella nit Edita Gruberova oferirà un recital (amb un programa espectacular) al Théatre des Champs-Élysées. Sereu informats puntualment!