Anit vaig assistir a la representació de Il Trovatore que fins el dia 29 de desembre podrà veure's al Gran Teatre del Liceu. Cert és que tenia la intenció d'assisitir-hi el dia de l'estrena, però problemes d'agenda m'ho van impedir. Per sort, ja que segons quines presències, i segons quins himnes, fan posar-me nerviós.
Bé, el cas és que avui ha estat el dia. Poc abans de les vuit del vespre, com és costum, he anat a fer un copa al saló dels miralls i a les vuit en punt ja estava ocupant la meva butaca. D'entrada, és clar, ja anava condicionat a la representació, ja que havia llegit un munt de crítiques d'aquest trobador, la majoria dolces pel que fa a les veus femenines, crítiques amb les masculines i apocalíptiques amb la posada en escenca.
També és cert que la funció ja l'havia vist, doncs vaig poder gravar la retransmisssió que van fer per televisió i, així, fer-me'n una idea. I, francament, per televisió va semblar-me un espectacle equilibrat, sense grans estridències, però funcional. La meva opinió ha canviat força un cop vist des de la platea.
Però anem a pams. L'escenografia (per dir alguna cosa), perpetrada per Gilbert Deflo, m'ha semblat buida, molesta i sense cap mena de sentit. És incòmode pels cantants i el que és pitjor: no té cap mena de lògica. Què té a veure un decorat zen amb la història de Il Trovatore!? Un sol i una lluna?! Per no parlar de la "magnífica" coreografia del cor de soldats de l'inici del tercer acte...
Francament, per a veure un espectacle d'aquestes característiques val més que programin l'òpera en versió concert, almenys no tindrem la sensació de que ens aixequen la camisa. El més graciós de tot plegat és que sortiran a la seva defensa al·legant que no estem preparats per a entendre-ho. Recordeu el conte del vestit de l'emperador? Doncs ja m'enteneu.
El pitjor de tot plegat és que en la darrera edició de la revista Ópera Actual, el director artístic del GTL, el Sr. Joan Matabosch, ha defensat el criteri de seguir programant òperes de repertori amb posades en escena modernes (per no dir inintel·ligibles), i òperes modernes o desconegudes, amb una posada en escena més clàssica. A saber què ens aniran portant i de quina manera.
Certament m'ha desagradat, i molt, aquesta reggia.
En quant a les veus, no sé si a causa dels moviments escènics i/o la pròpia direcció, en cap moment m'han arribat a emocionar. Està claríssim, i crec que tots estarem d'acord, que la gitana Azucena, interpretada per Luciana D'Intino ha estat, per entendre'ns, la gran guanyadora de la nit. Carnosos greus, aguts brillants i una interpretació (amb el permís del Sr. Deflo) d'allò més interessant.
Més irregular, encara que amb un final precís, ha estat la soprano Fiorenza Cedolins, des del rol de Leonora, ja que ha començat amb certa discreció, però ha anat millorant a mesura que ha anat avançant la funció i, finalment, ens ha regalat un molt ben cantat Prima che d'altri viviere.
El tenor Marco Berti, qui ha cantat el paper del trobador Manrico, si bé per televisió va semblar-me realment dolent, en directe m'ha agradat més, sobretot al segon i tercer acte, quan l'instrument ha estat en la seva plenitud i, si bé no ha cantat la segona part de la cabaletta (Di quella pira), sí que ha executat un discret do de pit. La sorpresa ha estat grata, encara que sense arribar a l'excel·lència d'aquest tant popular i complex personatge.
El Conte di Luna l'ha cantat el baríton Vittorio Vitelli, qui m'ha semblat correcte. Res més. Donava la sensació que estés allà perquè tocava ser-hi, i no s'ha esforçat. De fet, a l'inici de la seva ària del tercer acte (In braccio al mio rival) ha arribat a perdre, per un moment, la veu, però ràpidament s'ha refet i ha seguit amb força dignitat.
Poc més ha aportat el baix Paata Burchuladze, interpretant el paper de Ferrando. I menys cal destacar de la resta de repartiment.
La direcció musical, a càrrec de Marco Armiliato, dirigint l'orquestra del GTL m'ha semblat molt bona, però amb una pega: el volum. Ha sonat massa forta durant la representació, restant protagonisme a la ja de per sí aburrida escena que des del Liceu ens han proposat.
El cor, en general, molt correcte. Encara que millorable. Només és qüestió de temps.
En essència, un Trovatore correcte en quant a la música, però molt deficient en quant a la direcció escènica. Sempre des de la meva lectura, és clar!
