Sinuosa, elegant i onírica. Daphne és una de les darreres òperes de Richard Strauss, estrenada l'any 1938 a Dresden i representada per primer cop al Gran teatre del Liceu, ahir diumenge. És una peça en un sol acte que conté moments de bell lirisme que, en una versió no representada, com en el cas d'ahir, pot resultar tediosa.
Personalment va semblar-me una creció molt bella, tot i que un tant monòtona. La part vocal de la representació d'ahir, diumenge, va ser d'alts volts i amb pocs "peròs". La més destacada va ser la intervenció de la soprano Ricarda Merbeth (Daphne), dotada d'un bell i potent instrument canor, que va fer front a un dur rol que ha de lluitar contra una orquestració densa, sense perdre la innocència i puresa del seu paper.
La direcció musical va anar a càrrec de Pablo González, dirigint l'OBC, que si bé és cert que en general va ser molt positiva, també ho és que en alguns moments va ser monòtona i mancada d'energia.
Certament la part musical va ser molt bella, però vam trobar a faltar un bon plantejament escènic per acabar d'arrodonir la tarda. Tot i això, és realment recomanable escoltar aquesta rara òpera bucòlica de Richard Strauss. Demà, dia 12, tindreu una nova oportunitat per gaudir-la en directe.
---
A nivell anecdòtic, i sense extreure'n conclusions malicioses, el senyor que va asseure's al meu costat i el que tenia just al davant, van aprofitar gran part de l'obra per a dormir una llarga migdiada; i és que no sempre es pot fer un "cop de cap" amb la música de Strauss i prestigiosos músics de fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada