 |
| Final de la segona representació de "Kitej" |
Impactat. Aquest seria la millor manera de descriure l'experiència de viure en directe la representació de
La llegenda de la ciutat invisble de Kitej, de
Nicolai Rimski-Kórsakov al
Gran Teatre del Liceu.
Fins el 30 d'abril pot veure's la genial coproducció d'Àmsterdam, Milà i Barcelona, que signa
Dmitri Tcherniakov i que aconsegueix seduir des del primer minut. És aquesta una òpera llarga, d'unes tres hores, carregada de referències folclòriques russes -que ens són molt llunyanes als catalans-, i poc coneguda a casa nostra. Malgrat això, el resultat final esdevé extraordinari, gràcies a la conjunció de talents i a una partitura de crua bellesa.
El primer que crida l'atenció en obrir-se la cortina, i així ha passat en les dues primeres representacions (a les quals he tingut el plaer d'assistir), és la grandiositat i profunditat de l'escenografia, fet que aconsegueix els aplaudiments del públic malgrat no haver començat l'acció.
Però de res serviria l'escenografia si no s'acompanyés d'una bona direcció d'escena, i en aquest cas hi és. Només cal fixar-se en els centenars de persones que passen pel damunt de l'escenari, i que totes en tot moment estan dirigides. No hi ha cap moviment escènic que sigui fruit de l'atzar. Fet que integra molt més l'acció, i dóna intensitat a la història.
A banda d'això, el realisme amb què se'ns presenta una història mística i cruel, fa que encara ens generi més empatia, i que ens fem pròpia una narració que no forma part del nostre imaginari.
 |
| Tcherniakov durant la representació del 16/04/14 |
Tcherniakov és el responsable d'aquest èxit, però no l'únic.
La part musical no queda velada per la part visual, i és de mèrit reconèixer la intensa feina feta des del fossar, amb el mestre
Josep Pons a la batuta. Pons, en finalitzar la representació de dimecres, ens reconeixia en una conversa informal que, malgrat els pocs assajos amb els cantants, al final s'ha aconseguit una perfecta comunió entre veu i música, malgrat una partitura que no deixa ni un segon de descans a tots els intèrprets. El resultat? Una lectura homgènia i una interpretació emotiva. Certament, molt millor la segona representació que la primera, però de gran qualitat les dues.
Pel que fa al cor del Liceu, reforçat pel cor
Intermezzo, i sota la direcció del -encara- director
José Luis Basso, s'ha d'aplaudir el gran treball que assoleix. No tan sols es fan seu un text en rus (idioma poc habitual al teatre de les rambles), sinó que a més s'integra a la perfecció a l'escena dramatúrgica, sense pal·liatius, fins al punt d'arribar a no saber distingir entre cor i actors.
Finalment les veus. En aquesta òpera hi ha un gran personatge central, qui simbolitza la bondat i la fe, és el personatge de
Fevrònia, gran protagonista dels quatre actes de l'obra, i que en aquesta ocasió s'ha comptat amb l'excepcional
Svetlana Ignatovich. La soprano actua, i ho fa de manera impecable, però a més no deixa de cantar expressivament en tot moment. Sorprèn el bon rèdit que dóna la cantant a una part tan llarga, sense baixar el nivell en cap moment.
L'antagonista no és el príncep
Vsévolod, interpretat més discretament per
Maxim Aksenov -i que resulta ser el marit, a la vida real, d'Ignatovich-, sinó el personatge de
Grixa Kuterma.
Dmitry Golovnin és l'encarregat d'assumir el paper més ingrat, un personatge llafiscós, malvat, cruel i mesquí. I ho fa des de la veritat, amb una interpretació creïble que fa d'ell el contrapunt perfecte a la protagonista.
El baix
Eric Halfvarson és el
Príncep Iuri, pare de
Vsévolod, una veu neta i contundent, amb un greu profund. Malgrat la brevetat del personatge, aconsegueix al segon acte algun dels moments més intensos de la representació.
Destacar la participació catalana a la producció, si bé és cert que en rols molt discrets, també ho és que fan l'esforç d'integrar-se en un tot rus.
Només dir, i a risc de semblar exagerat, que aquesta és la producció més rodona que mai ha vist qui escriu aquestes línies, un títol que recomano a tothom. Els més habituals al Liceu el gaudiran, però els que no han vist mai una òpera en directe, també. Us ho asseguro, unes representacions per la història.
