Una 'Lucia' de veus masculines

Albert Casals (Edgardo)

Una temporada més els Amics de l'Òpera de Sabdell han obert el teló, amb els temps que corren això ja de per sí és una notícia. Però a més ho fan presentant una exigent obra que no pot entendre's sense un bon repartiment vocal. El títol escollit ha estat Lucia di Lammermoor (Nàpols, 1835) òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret de Salvatore Cammarano.

En la nit de l'estrena tres veus masculines van sustentar la representació, mentre que la protagonista del títol, Lucia, si bé va presentar una veu de qualitat, també és cert que no es tracta d'una veu adequada per cantar aquest rol de Donizetti.

Però anem a pams. Enrico, el germà malparit, va a càrrec del baríton Ismael Pons, un habitual a Sabadell, i no va decebre, tot al contrari. Entrega absoluta al rol, tant pel que fa als aspectes vocals, com interpretatius. La veu de Pons és gran i coneix bé la sala de La Faràndula, així aconsegueix remoure'ns l'estómac quan "ven" a la seva germana només per salvar la seva reputació i economia.

Xavier Aguilar, tot i el breu rol de Raimondo, presumeix d'una emissió clara i contundent. Potser limitada en l'expressió dramàtica, però de sobres solvent per un paper d'aquestes característiques. Potser ja ha arribat el moment de confiar-li un paper de major rellevància. El temps dirà.

Però qui realment va fer un gran paper, és el tenor Albert Casals, amb un Edgardo que potser arriba massa cansat a la fi de la representació -no cal oblidar que la d'ahir era nit d'estrena, i per tant de nervis-, però que equilibra l'expressió dramàtica i una emissió de gran claredat. Casals fa temps que canta a Sabadell, i ocasionalment també interpreta petits rols al Liceu, i d'un temps cap aquí la seva veu ha anat canviant, però la progressió més clara la vam veure anit a Sabadell, amb uns harmònics de gran bellesa. Bravo Albert, segueix així!

Malauradament, la soprano Saioa Hernández no va poder lluir com es mereix en totes les parts del seu personatge, Lucia. La d'Hernández és una gran veu, en tots els sentits, i això li limita els aguts i la coloratura, dos "defectes" que no la fan la persona adequada per assumir un dels rols més emblemàtics per a soprano lleugera de coloratura. Tot i això, les bones arts d'Hernández presenten a una creïble i torbada jove, enganyada pel seu germà i víctima de la follia per un amor trencat.

Menys encertada va estar l'orquestra, dirigida per Daniel Gil de Tejada, ja que va manifestar poca cohesió i, fins i tot, el que va semblar poca familiaritat amb la partitura. Pocs assajos? Segurament aquest problema s'anirà solucionant amb el pas de les representacions que faran arreu del país. Gil de Tejada també va dirigir el cor, i en aquest sentit el resultat és molt més lloable, amb unes masses corals sòlides i ben integrades a l'obra.

Finalment, la direcció i concepció escènica va ser obra de Pau Monterde, i si globalment ens presenten una obra molt ben adaptada al llibret de Cammarano, també és cert que haurien pogut escollir una mort d'Edgardo una mica més creïble, però no avançaré res pels que no ho hàgiu pogut veure encara. I menció especial a la bona feina feta en l'apartat lumínic, assumida per Nani Valls.

Amb motiu de les representacions a Sabadell hem dedicat la darrera edició dels Moments d'òpera a aquest títol, un programa que podeu recuperar al següent enllaç:

La Traviata dóna el tret de sortida a la temporada del Liceu

Ciofi i Castronovo (A. Bofill)

Amb catifa vermella a l'entrada, guàrdia de gala i la presència de personalitats i cares conegudes del món de la cultura i els mitjans de comunicació catalans, anit es donava el tret de sortida a la temporada 2014 - 2015 del Gran Teatre del Liceu; i ho feïa amb un títol de referència, La Traviata de Giuseppe Verdi.

L'ocasió s'ho valia, ja que no només s'inaugurava temporada, sinó que també es commemorava el 15è aniversari de la reobertura del teatre, després del fatídic incendi de l'any 1994.

David McVicar ha estat l'escollit per dirigir i concebre l'escena d'aquesta mítica obra, i la decisió de McVicar és la de tornar als orígens, però sense renunciar a les idees que Verdi no va poder posar al damunt de l'escenari l'any de l'estrena, el 1853, quan la moral de l'època li va impedir que s'evidenciés el drama moral i ètic que presenta el títol.

McVicar no fa concessions i, si la producció en apariència és convencional i clàssica, realment pessiga l'ànima en mostrar la cruesa d'una societat amoral, on els cavallers es distreuen amb prostitutes, i on la col·lectivitat és tan sols una aparença d'una crua solitud. El drama d'una prostituta que mor sola i pobra, ras i curt. Destacar que el treball de McVicar és reforçat per un impecable vestuari que signa Tanya MacCallin.

Pel que fa a les veus, si bé al primer acte Patrizia Ciofi va fer-nos patir en no adaptar-se a les exigències i agilitats del rol, a partir del segon acte -i més encara al tercer- les bones arts de la soprano van compensar el dèficit inicial. La seva és una Violetta íntima, que accentua la seva desgràcia i la seva solitud.

Un treball compensat pel tenor Charles Castronovo, que anit debutava al Liceu. Castronovo és elegant, i si bé va patir a la cabaletta de l'inici de l'acte segon, els resultats del seu cant van millorar de manera important a partir d'aquell moment.

Però si una veu masculina va brillar amb llum pròpia, i així mateix ho va reconèixer el públic amb els seus aplaudiments, va ser la del baríton Vladimir Stoyanov (Germont), amb una gran adaptació al rol, i una interpretació altament creïble.

Al meu entendre, un dels majors encerts va ser la direcció musical, que va anar a càrrec de tot un expert en el repertori, Evelino Pidò. Pidò va aconseguir, des de la primera nota, una direcció pensada en accentuar el drama de Violetta, i ho feïa acariciant les veus, però també amb el tremp necessari quan l'escena ho requeria. Així, sumat al més que òptim rendiment del cor del teatre, el resultat va resultar més que notable.

En tot cas, i més enllà de les visions de cadascú, sempre ve de gust anar a veure La Traviata, i més encara quan els resultats globals són tan òptims.

Si no coneixeu l'obra, us convido a descobrir-la clicant al següent enllaç:


A més que, amb motiu de les representacions al Liceu, els companys de l'Àrtic de BTV van convidar-me a fer una pinzellada sobre el títol, fet que vaig aprofitar per parlar dels brindis al món de l'òpera:

Una Bohème que no llueix

Alberola rebent els aplaudiments del públic (foto: A. Galceran)

Dimecres va alçar-se de nou el teló del teatre de La Faràndula de Sabadell, en el marc de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i ho feïa amb un títol emblemàtic: La Bohème (Torí, 1896) de G. Puccini.

És aquesta una òpera sobradament coneguda per l'espectador habitual, i conté algunes de les escenes més populars del repertori. Per aquest motiu, és imprescindible un repartiment que estigui a l'alçada de l'exigent partitura de Puccini. I és que en aquest títol no han de dir-se tan sols unes notes, sinó que han d'intepretar-se, des de l'emoció.

En aquest sentit, el que pitjor paper va jugar va ser el tenor Francesco Pio Galasso, que va presentar-nos un Rodolfo sense emoció, sobretot per la mancança tècnica que va manifestar des del primer minut, amb un aguts ofegats i una emissió excessivament oberta. Desconec si debutava aquella nit el rol, però el cert és que vam trobar a faltar un intèrpret a l'alçaca de les circumstàncies.

Malgrat l'excés vibrat que va mostrar al tram inicial de l'òpera, Maite Alberola és una bona Mimì, i ho és gràcies a una veu de considerables dimensions, un agut brillant i una interpretació convincent. Alberola va emocionar-nos i va saber explicar amb la seva veu la malaltia de Mimì, i el defalliment del seu personatge.

Especialment lluït va estar Carles Daza, un habitual a Sabadell que ens agradaria veure a teatres com el Liceu. En aquest cas va ser ell qui va cantar la part de Marcello: bona emissió, excel·lent interpretació i adaptació al personatge. Bravo!

Núria Vilà va ser una convincent Musetta, malgrat el ball del segon acte, quan interpreta el seu conegut vals.

I pel que fa a l'Orquestra Simfònica del Vallès, globalment va ser una bona nit, malgrat alguns excessos de volum que, des de la fila 15, van ofegar a algunes veus. Al seu director, Rubén Gimeno, li va faltar càrrega emotiva, ja que va oferir una lectura mat de la partitura; tot i això, més que acceptable.

Globalment va ser una representació fluixa, sobretot per la poca imaginació escènica que va anar a càrrec de Carles Ortiz (director d'escena) i Jordi Galobart (escenografia). Ja que van manifestar incongruències dramatúrgiques prou importants. Així, per exemple, com pot ser que a Mimì i Rodolfo se'ls hi apagui l'espelma al primer acte i quedin a les fosques, tenint en escena telèfons mòbils o ordinadors portàtils? O al segon acte, quan ens presenten el restaurant Momus de París amb un skyline de fons que bé pot recordar-nos Nova York, o qualsevol altra gran ciutat contemporània? I la manifestació que substitueix la marxa militar? No és una qüestió de recursos econòmics, sinó artístics. El segon acte en particular va arribar al ridícul amb el lamentable ball que acompanyava el vals de Musetta, totalment prescindible.

Així doncs, tot i reconèixer el mèrit que, any rere any, fa possible una programació estable a Sabadell, en aquesta ocasió no podem passar per alt el poc encert en l'elecció del tenor, i la poca precisió dramatúrgica. Amb tot, per molts anys d'òpera a Sabadell!

Gheorghiu, Pirgu i els set bisos

Pirgu, Gheorghiu i Tebar anit al Liceu (foto: A. Galceran)

Set bisos, aquest serà el titular o el record de la majoria de persones que anit van assistir al concert de la soprano Angela Gheorghiu i el tenor Saimir Pirgu; o els tres vestits que la diva romanesa va lluir durant la nit. Per bé que els més sibarites musicals segurament accentuaran la seva experiència en la veu del tenor, molt més discret escènicament que ella, però molt més efectiu en el rang vocal i/o musical.

Malgrat la càlida resposta del públic present al Liceu, cal destacar que la sala no presentava la millor entrada de la temporada, potser un 80% d'aforament; fet remarcable si tenim en compte que d'aquest concert se n'havia programat una repetició que, vista la platea, van decidir suspendre per aconseguir millor presència en una sola sessió.

Més enllà de l'aforment, i pel que fa a la música, la primera part del concert va ser la més discreta, on vocalistes i orquestra van mostrar-se més mats, sense tremp i mancats de l'entusiasme. El més remarcable seria el "Parmi veder le lagrime" del Rigoletto de Verdi que, Saimir Pirgu, va executar amb força interpretativa i bon gust.

La segona part, la més rodona de la nit, va començar amb el Roméo et Juliette de Gounod, on l'Orquestra Simfònica del Liceu, sota la direcció de Ramón Tebar, va extreure el seu millor so; i on els cantants van treure el millor d'ells mateixos, en especial al duet "Va, je t'ai perdonné".

Especialment inspirats van estar en les dues peces que, com a solistes, van interpretar els dos protagonistes de la nit. Així Pirgu va apretar-se el cinturó per fer lluir el seu instrment amb la música de Cilèa i L'Arslesiana, i la popular "È la solita storia". Mentre que Gheorghiu, tot i la poca seguretat que va demostrar en dependre de la partitura, va mostrar-se especialment inspirada amb l'ària de la lluna de la Rusalka de Dvorák, on les mitges veus, la interpretació i l'emoció van surar en l'ambient.

El tram final de la segona part, com no podia ser d'altra manera, el van destinar a assegurar-se una ovació del públic, així van centrar-se en el final de l'acte primer de La Bohème de Puccini: "O soave fanciulla" que, certament, van interpretar des de l'emoció i el coneixement d'aquesta bella partitura.

Però el show va arribar amb els bisos, on van ser especialment generosos, atès que finalment van ser set. Set! Per bé que aquesta també va ser la part menys ortodoxa, i més centrada en l'aplaudiment que en el virtuosisme líric. Però tampoc hem d'oblidar que l'òpera també és això: saber endur-se el públic a la butxaca i fer-lo vibrar, i d'això en sap molt la soprano Angela Gheorghiu.

Aquí us deixo la relació dels set bisos, en l'ordre que van cantar-los:

- Gheorghiu: "O mio babbino caro", del Gianni Schicchi de Puccini.
- Pirgu: "La mia letizia infondere", de I Lombardi de Verdi.
- Gheorghiu: "La spagnola" de Di Chiara.
- Gheorghiu: "Quatre cançons folclòriques romaneses" (de les quals en va cantar dues).
- Gheorghiu & Pirgu: "Non ti scordar di me" de Gigli.
- Gheorghiu & Pirgu: "Granada" de Lara (ell va haver de llegir la partitura, perquè no se la sabia).
- Gheorghiu & Pirgu: "O soave fanciulla" de La Bohème de Puccini, repetint l'última peça del programa.

En essència, un concert més pensat per agradar a l'espectador mitjà, que no pas per oferir un sopar de refinada elaboració. Seguint amb el símil culinari, tots els plats es van servir a la seva temperatura, amb una molt bona presentació i a grans quantitats, però vam trobar a faltar una matèria prima més selecta.

Poderosa Podleś

Karina Azizova i Ewa Podles a Vic

La poderosa veu d'Ewa Podles va tancar diumenge el X Festival de Música Religiosa de Vic, que del 21 de març al 21 d'abril, i en el marc de la Setmana Santa, reflexiona al voltant de l'expressió musical en l'àmbit de la música.

La 10a edició es tancava amb un recital de luxe, el de la contralt polonesa Ewa Podles (Varsòvia, 1952) al costat de la pianista nascuda al Turkmenistan, Karina Azizova.

Era Azizova qui donava el tret de sortida al recital, amb una intensa interpretació dels chaconne de Johann Sebastian Bach (1685 - 1750) i Ferrucio Busoni (1866 - 1924), un clar preludi del que esdevendria la tarda: força, intensitat i interpretació.

La diva polonesa va fer la seva entrada amb les Quatre cançons espirituals delicadament escollides. Les dues primeres de Carl Philipp Emanuel Bach (1714 - 1788), i les dues darreres de Johann Wolfgang Franck (1644 - 1710); però totes quatre seleccionades per narrar La Passió de Jesús, des de la seva detenció a l'hort de Getsemaní, fins a la seva ascenció i posterior Glòria de Déu.

La intensitat de Podles va anar en augment al final de primer tram del recital, quan Serguei Rakhmàninov (1873 - 1943) va sonar en la seva poderosa veu de 61 anys, però que no mostra -ni tan sols insinua- cap rastre de desgast, tot al contrari. Les Quatre cançons de Rakhmàninov van servir per mostrar la paleta més expressiva, matisada, d'una veu que s'ho enduu tot per endavant quan és necessari, però que es modula fins al to més íntim quan l'obra ho exigeix.

Després de la pausa obligada, Podles i Azizova van centrar-se en el leitmotiv del recital, les Cançons i danses de la mort de Modest Mússorgski (1839 - 1881). I és aquí on tota la força interpretativa de la contralt va manifestar-se amb tota la seva magnitud i excel·lència. Aquestes cançons reclament una intèrpret capaç de reflexionar amb ella mateixa, de passar de la bondat a la maldat en un instant, del registre més greu, a la tessitura aguda; tot en breus intèrvals de temps i sense cap mena de protecció, tan sols amb l'acompanyament d'un piano. I Podles n'és conscient, com és conscient del poderós instrument que té al coll, i que no va donar treva a la pianista, que feina tenia a seguir la gran veu de Podles. No va tenir cap mena de contenció en atacar les quatre cançons interpretades des de la intensitat dramàtica, sense renunciar ni a la força interpretativa ni a l'exigència tècnica que l'avala com una de les veus imprescindibles del moment.

Al final, tan sols un bis: Everything passes de Rakhmàninov.

La d'Ewa Podles és una veu de contralt pura, sense trampes en la zona greu, regió que domina a la perfecció i fa d'ella una cantant rara. Però entent la raresa com la virtut de ser capaç de cantar allò que cap altra cantant pot cantar a dia d'avui. Així doncs, afortuntants els pocs que van mig omplir la Sala 2 Joaquim Maideu del teatre L'Atlàntida de Vic per gaudir de la gran Ewa Podles i tot el seu poder vocal i interpretatiu.

Coincidint amb el concert a Vic, la passada setmana vam dedicar els Moments d'òpera a Ewa Podlés, excusa que ens va permetre traçar un recorregut per les veus greus femenines més importants de la lírica:

Llegendària, invisible i bella "Kitej"

Final de la segona representació de "Kitej"

Impactat. Aquest seria la millor manera de descriure l'experiència de viure en directe la representació de La llegenda de la ciutat invisble de Kitej, de Nicolai Rimski-Kórsakov al Gran Teatre del Liceu.

Fins el 30 d'abril pot veure's la genial coproducció d'Àmsterdam, Milà i Barcelona, que signa Dmitri Tcherniakov i que aconsegueix seduir des del primer minut. És aquesta una òpera llarga, d'unes tres hores, carregada de referències folclòriques russes -que ens són molt llunyanes als catalans-, i poc coneguda a casa nostra. Malgrat això, el resultat final esdevé extraordinari, gràcies a la conjunció de talents i a una partitura de crua bellesa.

El primer que crida l'atenció en obrir-se la cortina, i així ha passat en les dues primeres representacions (a les quals he tingut el plaer d'assistir), és la grandiositat i profunditat de l'escenografia, fet que aconsegueix els aplaudiments del públic malgrat no haver començat l'acció.

Però de res serviria l'escenografia si no s'acompanyés d'una bona direcció d'escena, i en aquest cas hi és. Només cal fixar-se en els centenars de persones que passen pel damunt de l'escenari, i que totes en tot moment estan dirigides. No hi ha cap moviment escènic que sigui fruit de l'atzar. Fet que integra molt més l'acció, i dóna intensitat a la història.

A banda d'això, el realisme amb què se'ns presenta una història mística i cruel, fa que encara ens generi més empatia, i que ens fem pròpia una narració que no forma part del nostre imaginari.

Tcherniakov durant la representació del 16/04/14

Tcherniakov és el responsable d'aquest èxit, però no l'únic. 

La part musical no queda velada per la part visual, i és de mèrit reconèixer la intensa feina feta des del fossar, amb el mestre Josep Pons a la batuta. Pons, en finalitzar la representació de dimecres, ens reconeixia en una conversa informal que, malgrat els pocs assajos amb els cantants, al final s'ha aconseguit una perfecta comunió entre veu i música, malgrat una partitura que no deixa ni un segon de descans a tots els intèrprets. El resultat? Una lectura homgènia i una interpretació emotiva. Certament, molt millor la segona representació que la primera, però de gran qualitat les dues.

Pel que fa al cor del Liceu, reforçat pel cor Intermezzo, i sota la direcció del -encara- director José Luis Basso, s'ha d'aplaudir el gran treball que assoleix. No tan sols es fan seu un text en rus (idioma poc habitual al teatre de les rambles), sinó que a més s'integra a la perfecció a l'escena dramatúrgica, sense pal·liatius, fins al punt d'arribar a no saber distingir entre cor i actors.

Finalment les veus. En aquesta òpera hi ha un gran personatge central, qui simbolitza la bondat i la fe, és el personatge de Fevrònia, gran protagonista dels quatre actes de l'obra, i que en aquesta ocasió s'ha comptat amb l'excepcional Svetlana Ignatovich. La soprano actua, i ho fa de manera impecable, però a més no deixa de cantar expressivament en tot moment. Sorprèn el bon rèdit que dóna la cantant a una part tan llarga, sense baixar el nivell en cap moment.

L'antagonista no és el príncep Vsévolod, interpretat més discretament per Maxim Aksenov -i que resulta ser el marit, a la vida real, d'Ignatovich-, sinó el personatge de Grixa Kuterma. Dmitry Golovnin és l'encarregat d'assumir el paper més ingrat, un personatge llafiscós, malvat, cruel i mesquí. I ho fa des de la veritat, amb una interpretació creïble que fa d'ell el contrapunt perfecte a la protagonista.

El baix Eric Halfvarson és el Príncep Iuri, pare de Vsévolod, una veu neta i contundent, amb un greu profund. Malgrat la brevetat del personatge, aconsegueix al segon acte algun dels moments més intensos de la representació.

Destacar la participació catalana a la producció, si bé és cert que en rols molt discrets, també ho és que fan l'esforç d'integrar-se en un tot rus.

Només dir, i a risc de semblar exagerat, que aquesta és la producció més rodona que mai ha vist qui escriu aquestes línies, un títol que recomano a tothom. Els més habituals al Liceu el gaudiran, però els que no han vist mai una òpera en directe, també. Us ho asseguro, unes representacions per la història.

 

Torna l'òpera a Sabadell

El passat dimecres es donava el tret de sortida de la temporada 2013 - 2014 dels Amics de l'Òpera de Sabadell, un col·lectiu de valents amants de la lírica que, una temporada més -i ja en van 26!- lluiten per mantenir ben viu l'esperit líric al país.

Les propostes que podem gaudir a Sabadell, i posteriorment a Reus, St Cugat del Vallès, Lleida i Manresa poc tenen a veure amb les que es representen al Gran Teatre del Liceu, però és que el pressupost també té ben poc a veure. Malgrat això, la qualitat operística sabadellenca manté uns estàndards de qualitat inqüestionables i, pel que sembla, innegociables.

La temporada comença amb el popular singspiel de Mozart, La flauta màgica, títol ple de referències maçòniques i que té un dels personatges més divertits i entranyables escrits pel geni de Salzburg, en Papageno. A Sabadell, en el dia de l'estrena, va anar a càrrec del baríton Toni Marsol que amb bon ofici i comicitat construeix un convincent personatge.

De fet, va ser una nit especialment lluïda per les veus masculines, com la del tenor Albert Casals que, de mica en mica, va trobant el seu repertori. Casals va ser un Tamino de bona projecció, emissió neta i de fraseig més immaculat que en anteriors ocasions. Bravo.

Pitjor ens ho va fer passar la soprano Elisa Vélez, amb una Reina de la nit poc dolenta, tal i com Mozart la vol dibuixar gràcies a les impossibles notes picades, i l'exagerada coloratura. Dues qüestions -la coloratura i les notes picades- que no va saber resoldre tal i com el paper exigeix, amb algunes notes calades i, en alguna ocasió, amb una afinació qüestionable.

Després de la grata sopresa de la passada temporada, en el paper d'Abigaille del Nabucco sabadellenc, ens esperàvem molt més de la soprano Eugenia Montenegro (Pamina). La seva interpretació va allunyar-se de la delicadesa mozartiana, necessària en un rol com el de Pamina.

Orquestra i cor correctes, potser més que en d'altres ocasions. I pel que fa a la direcció escènica, signada per Pau Monterde, hem de dir que no va ser imaginativa i que, en alguns casos, va trobar-se a faltar un treball actoral més intens. Els moviments escènics van ser d'allò més previsibles i tòpics. Malgrat això, la producció funciona bé.

Això sí, i mai em cansaré de dir-ho, bravi tutti els Amics de l'Òpera de Sabadell, un any més ens permeten sortir del Liceu per gaudir de l'òpera a Catalunya. No deixeu de visitar-los.

Per cert, amb motiu de les representacions sabadellenques, vam dedicar els Moments d'òpera a La flauta màgica de Mozart:

I ja en van tres

Imatge final del 3r concert Verdi

Ni els pitjors auguris ens haurien fet pensar fa un temps que el bicentenari del gran Giuseppe Verdi, compositor que té entre les seves obres algunes de les més representades del Liceu, hauria estat tan poc lluït a un teatre de referència -almenys fins a la data- com el Gran Teatre del Liceu.

Ja en van tres. Ahir se celebrava el tercer capítol de la tetralogia verdiana -si em permeteu el joc de paraules- que ha de servir per celebrar el dos-cents aniversari d'un dels compositors que més han fet per l'òpera en general, i la italiana en particular. El tercer dels concerts va començar amb una primera part d'allò més tediosa, sense una direcció musical precisa, i sense l'empenta i l'emoció necessària per un concert d'aquestes característiques.

Ja en la segona part, i especialment en el tram final, van poder salvar els mobles, però sense els focs artificials que s'esperen d'uns concerts que haurien de tenir molt d'especial.

Però anem a pams. Rubén Gimeno debutava com a director musical al Liceu, i ho feia amb tot a la contra: pocs assajos, un programa difícil de justificar i un repartiment estrany: tres tenors, dos barítons, dos baixos i una soprano. Verdi no va escriure música per a mezzosoprano? És clar que sí. El debut de Gimeno, per tant, no pot qualificar-se de lluït, la seva direcció es va veure mancada de caràcter i personalitat, oferint una música mat, sense emoció.

En el rang vocal, va lluir, especialment a la segona part, el tenor Josep Bros, que si bé va mostrar els habituals problemes al registre més agut, també va demostrar que d'ofici en té, i va protagonitzar els moments més destacats de la tarda.

El baix John Relyea va seguir demostrant les seves bones arts amb una veu greu i expressiva. Mentre que la soprano Rachele Stanisci, més enllà de la seva histriònica posada en escena, poc més va oferir-nos.

Millor que la soprano va estar el baríton Vitality Bilvy -debutant al Liceu-, tot i que li va costar Déu i ajuda fer-se notar al damunt de l'escenari. Va anar de menys a més, però sempre amb poc carisma escènic.

De la resta poc a destacar en positiu. Només una reflexió: sense artistes de primera al damunt de l'escenari, com podem aspirar a concerts de primera?

I dissabte arriba el quart.

Lang Lang enlluerna a L'Auditori

Un perfecte equilibri entre virtuosisme, una tècnica impecable i una mesurada posada en escena, fan del fenòmen Lang Lang tot un referent internacional, i anit va demostrar perquè al recital que va protagontizar a Barcelona amb L'Auditori ple fins a la bandera.

Amb un programa centrat en Mozart i Chopin va demostrar la seva arma més infal·libe: una execució tècnica ràpida, precisa i, sobretot, espetacular. I és que Lang Lang, molt ben assessorat per la discrogràfica Sony, sap que el seu atractiu rau en l'inimitable rapidesa i efectivitat amb les tecles del piano. I no se n'amaga, atès que les seves intervencions no amaguen, sinó tot al contrari, les seves virtuts, que mostra sense complexes amb histriònics moviments, que formen part del seu show.

Lang Lang no és un pianista de matisos i grans sensibilitats, ni gaudeix d'una musicalitat que ens posi la pell de gallina, però i què?! Té la virtut de fer vibrar a un Auditori que va haver de penjar el cartell de "tot venut" a la taquilla, malgrat haver afegit unes quantes cadires més al damunt de l'escenari. I això no té mèrit? Si no fos suficient, a més, el concert va acabar amb bona part del públic dret aplaudint les virtuts del pianista.

En el context que ens toca viure, aconseguir que la sala Pau Casals estigui plena (2.200 persones!) per sentir les sonates per a piano núm. 5 (en Sol major), 4 (en Mi bemoll major) i 8 (La menor) de Mozart; i les balades núm. 1 (Sol menor), 2 (Fa major), 3 (La bemoll major) i 4 (Fa menor) de Chopin, no deixa de ser tot un prodigi. I tan sols amb 31 anys!

Cert és que la seva tècnica frenètica li permet executar partitures d'altíssima complexitat, però també és just remarcar que això condiciona la seva musicalitat i expressió, arribant a ser lleugerament fred, però això, en cap cas, pot ser un retret, sinó tan sols un simple "però".

La festa va acabar amb tres propines i una llarga -i generosa- ovació de la majoria d'assistents.

Els concerts Verdi no funcionen

Final del 2n concert Verdi

No l'han encertat amb el format. Aquesta és la conclusió a la que arribo en sortir de la segona entrega dels quatre concerts previstos al Gran Teatre del Liceu per homenatjar la figura de Giuseppe Verdi en l'any del seu bicentenari.

Ja el primer dia va semblar-me un concert del tot tebi, i avui n'he sortit amb una sensació de decepció. En cap cas l'ambient ha estat de celebració -que tampoc és d'estranyar en els temps que ens toquen viure-, però sí hauria estat desitjable una sensació d'excepcionalitat que no s'ha viscut, almenys, en aquests dos primers concerts.

Globalment, el concert ha anat de menys a més a les dues parts. 

La primera part ha acabat amb una interessant "Quoi! Qu'ai-je vu!", l'escena final de Le trouvère (París, 1857), la versió parisenca de la coneguda Il Trovatore; una versió, fins avui, totalment desconeguda per qui us escriu. En aquesta escena conclusiva el tenor Josep Bros ha demostrat de nou el canvi del seu instrument, ara ja completament líric, sense serrells de lleuger, cosa que ha quedat pal·lesa en algun problema durant l'emissió de les notes més agudes de les divereses parts que ha interpretat.

Grata descoberta la del baríton Nicola Alaimo, debutant al Liceu, especialment en la delicada "Di Provenza il mar" de La Traviata. I previsiblement efectiva la Violetta de la soprano Desirée Rancatore. El tenor Antonino Siragusa també ha estat molt encertat en la cavatina "Je veux encore entendre" de Jérusalem (París, 1847).

Orquestra i cor han estat positivament efectius, sense errors a destacar.

Però malgrat una gran correcció global, aquests concerts estan passant sense pena ni glòria, i això no hauria de ser. Cal admetre que gestionar un teatre com el Liceu en el context actual no ha de ser una empresa fàcil, però s'ha de reconèixer que els concerts Verdi estan demostrant no haver estat una bona decisió a l'hora de substituir una òpera.

Tebi inici de temporada al Liceu

Els intèrprets al final del concert Verdi

Ahir es donava el tret de sortida a la temporada 2013 - 2014 del Gran Teatre del Liceu, i ho feia amb els anunciats concerts Verdi, que tenien una doble voluntat: homenatjar al compositor de Busseto en el dos-cents aniversari del seu naixement, i reduir la despesa del que hauria suposat escenificar una nova producció operística, i més concretament La battaglia di Legnano, suspesa a causa de les importants retallades i l'aplicació de l'ERO temporal al teatre barceloní.

Està clar que una segona opció mai és millor que una primera, més quan la segona opció es basa en la retallada; i també hauríem de tenir clar que muntar un concert en tan sols cinc (cinc!) dies d'assaig, no és la millor de les maneres de començar.

A tot això hi hem de sumar la incertesa de ser un teatre sense Direcció General, amb un Director Artístic que ja és el titular del Real de Madrid, amb l'anunci del comiat del Director del Cor al finalitzar la temporada i, per acabar-ho d'amanir, amb l'amenaça velada del Director Musical de marxar si no pot fer realitat el seu projecte musical. Si tenim ben presents tots aquests precedents, ahir tot va anar molt millor del previsible.

A vegades oblidem que el Liceu no és una empresa que produeix un producte a preu fet. El Liceu és una institució cultural, on els seus treballadors realitzen -o han de realitzar- art cada cop que s'obren les portes al públic. I l'art generalment no hi entén d'EROs, contractes o dèficits. Per això és molt fàcil que la tremolor dels passadissos es traslladi a l'escenari, i això ahir no va passar al Liceu, o no va passar tant com ens hauríem pogut imaginar.

L'orquestra, dirigida per David Giménez, va sonar correcte, sense els incòmodes errors a vegades massa presents, però va ser monòtona i previsible. No hi va haver el tremp necessari en les notes de Verdi, ni l'explosió de sentiments que han de fer-nos posar la pell de gallina.

I en quant a les veus, bàsicament van salvar els mobles, al final del concert, el veterà Leo Nucci i la jove Desirée Rancatore (debutant al Liceu), amb l'exitosa "vendetta" de Rigoletto que, és clar, van situar al final del concert, per acabar amb bis. I així va ser.

La resta del programa va repassar les obres de joventut de Giuseppe Verdi, així van sonar pàgines de: Oberto conte di San Bonifacio (Milà, 1839), Nabucco (Milà, 1842), Luisa Miller (Nàpols, 1849), I due Foscari (Roma, 1844), Un giorno di regno (Milà, 1840), Simon Boccanegra (Venècia, 1857 - revisada per Milà, el 1881) i Rigoletto (Venècia, 1851).

Destacar les intervencions de Josep Bros, el tenor barceloní està fent un canvi progressiu de repertori, i el seu cant ha guanyat en volum i amplitud, però encara mostra problemes en el registre més agut, i va quedar clar al pinyol final de "La donna è mobile". Amb tot, manté ben viva la seva gran arma: un fraseig impecable.

Un inici de temporada poc, o gens, lluït, salvat per les bones arts d'aquells que van trepitjar l'escenari, més que no els que ocupaven destacats seïents a les llotges del teatre.


A tot això, coincidint amb els concerts Verdi del Liceu, i amb la voluntat de sumar-nos al bicentenari del compositor, estem dedicant els Moments d'òpera a algunes de les òperes més populars del de Busseto, la primera: Rigoletto.

Les contes de... Pelly

Michal Spyres com a Hoffmann (A. Bofill)

Adaptar una obra als criteris dramatúrgics del director o servir-la tal i com va concebre-la l'autor? La polèmica està servida. I això va passar anit al Gran Teatre del Liceu quan el director francès Laurent Pelly va presentar-nos una nova producció de l'òpera Les contes d'Hoffmann (1881) de Jacques Offenbach i ho va fer editant l'obra per presentar-la tal i com ell vol servir-la. Això vol dir canviar peces d'ordre, retallar-ne, etc.

I el cert és que, dramatúrgicament parlant, la producció funciona, i funciona molt bé. Pelly té ofici i sap vestir un bon espectacle, a banda de satisfer amb els més exigents en l'expressió dels cantants. No pot dir-se que l'espectacle és fruit de la casualitat o l'inèrcia, sinó que conté molta reflexió i moltes decisions (encertades, o no, això ja dependrà del consumidor).

Personalment, va agradar-me molt la dramatúrgia de Pelly, oferint uns contes més foscos d'allò que és habitual, i amb una tensió dramàtica evident. La solució escènica és eficaç, entenedora i estètica. Tediosa? Potser en algun moment, però en general el ritme va de menys a més. Així doncs, recomenable? Sí.

Altra cosa són les veus. I començaré per la més esperada: Natalie Dessay (Antonia). La soprano francesa és una diva dels principals teatres d'òpera del món, i l'esperàvem amb moltes ganes, sobretot per descobrir-la com a Antonia. Bé, de fet volíem descobrir-la cantant els tres papers, però la seva salut vocal ho ha fet impossible. Dessay no va tenir la seva millor nit pel que fa al cant, però va saber compensar-ho amb un molt bon ofici escènic, i és que la francesa és una molt bona actriu, i això justifica la seva discreta Antonia.

La gran guanyadora de la nit va ser la soprano Kathleen Kim (Olympia), la qual va interpretar una fresca Olympia, encotillada en els moviments mecànics de la nina del primer relat d'Hoffmann, i condicionada primer per ser asseguda a una grua, i després en uns patins en línia, va saber satisfer totes les notes sobreagudes, picats i pirotècnies en general mantenint la credibilitat del -poc creïble- personatge en tot moment.

Però si una veu va ser discreta aquesta és la de Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), amb una interpretació poc estimulant i una vocalitat que no va passar de la correcció.

Pel que fa als homes, cal destacar l'excel·lent Laurent Naouri, el qual va interpretar els quatre personatges diabòlics de l'obra (Lindorf, Coppélius, Dr Miracle i Dapertutto), i ho va fer amb notorietat vocal i cruda interpretació, tal i com exigeixen els personatges.

El debutant al Liceu Michael Spyres (Hoffmann) va mantenir la correcció durant tota l'obra, tret de les evidents dificultats de l'acte tercer. A Spyres se li ha de reconèixer la gran feina feta, i l'esforç d'estar-se quasi quatre hores en escena, però no se'l pot premiar per haver protagonitzat una nit memorable.

Al fossar hi vam trobar Stéphane Denève al capdavant de l'orquestra del Liceu, i ho va fer amb una direcció musical molt discreta, massa correcte i sense l'empenta pròpia de l'obra. Destacar, un cop més, les bones arts del cor del Liceu, dirigit per José Luis Basso.

Així doncs, una obra polèmica en la concepció, grata en la dramatúrgia i correcte en l'execució. Amb tot, us la recomano.

I si voleu conèixer com sonen Les contes d'Hoffmann, podeu escoltar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa on, per cert, hi sentireu al tenor protagonista parlant en català i al director artístic del Liceu, Joan Matabosch, donant-nos arguments per no perdre'ns aquesta producció:

 

Iolanta debuta al Liceu

Netrebko al Liceu (A. Bofill)

Els passats dies 10 i 13 de gener l'òpera Iolanta (Txaikovski) ha debutat al Gran Teatre del Liceu, i ho fa fet per la porta gran: amb els cossos estables del Teatre Mariinski de St Petersburg i la direcció musical del gran Valeri Gergiev.

Per si aquests ingredients no fossin suficients, a més es comptava amb l'al·licient del debut de la soprano Anna Netrebko a Barcelona (de fet tots els vocalistes cantaven per primer cop al Liceu), cosa que va despertar una gran espectativa.

Netrebko és una diva de l'escena, només entrar va quedar clar: mentre tothom vestia un rigorós color negre, ella va aparèixer amb un vestit rosat que cromàticament va cridar l'atenció de tothom. Va ser rebuda amb aplaudiments abans de badar boca, però un cop va començar a desplegar tots els seus recursos canors, que no són pocs, la platea va embogir.

La soprano russa té un instrument de so preciós, però modulat amb precisió quirúrgica que mostra una paleta de colors increïble, i tot ho acaba d'amanir amb una capacitat interpretativa inqüestionable.

Segons converses de passadís, sembla ser que -si les retallades no ho impedeixen- Netrebko no trigarà a tornar a Barcelona. Esperem que sigui cert.

Realment, Netrebko va ser el focus d'atenció, però va comptar amb companys en el concert que van estar a l'alçada de les circumstàncies, i vull destacar al baix Sergei Aleksashkin (Rei René) un cantant de registre greu contudent i notable expressió dramàtica; i el tenor Sergei Skorokhodov (Vaudémont), el qual va haver de veure's les cares amb Netrebko i, certament, va saber no quedar del tot eclipsat per la cantant.

Musicalment, i sense risc a sonar grandiloqüent, la direcció de Gergiev va ser un dels millors moments musicals de la temporada del Liceu: tan l'orquestra com els solistes van sonar a les mil meravelles, fent-nos dentetes amb un repertori poc habitual a Barcelona, però menys encara amb aquesta excel·lència en el resultat. No va ser un concert qualsevol, sinó que la qualitat era la premisa i la direcció anava a càrrec del director rus.

Per cert, la temporada 2012 - 2013 del Liceu resultarà ser històrica: va començar amb la presència del Festival Bayreuth, i l'inici del 2013 amb el Marinskii de St Petersburg.

Si voleu conèixer una mica millor aquesta òpera, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa:

Il Pirata: una batalla de veus

Il Pirata al Liceu (A. Bofill)

Il Pirata és una òpera incantable. Això cal tenir-ho clar d'entrada, atès que quan Bellini va escriure aquesta obra ho va fer ajustant la pertitura a la vocalitat d'Henriette Méric-Lalande (Imogene) i Giovanni Rubini (Gualtiero), així que tots els posteriors intèrprets s'han topat amb el repte d'entrar a un vestit fet a mida d'un altre. I és que l'obra conté passatges de complicadíssima execució, tessitures extremes i, a més, la dificultat d'entendre -i saber interpretar- el belcanto.

És clar que al llarg de la història s'han produït grans versions, i la que vam veure al Liceu el passat dia 4 n'és una d'elles: la soprano Mariella Devia construeix una Imogene 100% belcantista, amb una tècnica senzillament impecable; d'aquelles que deixen sense alè a qualsevol espectectador. Ara bé, si bé és cert que la Devia és una cantant excel·lent té un "però": la fredor en la seva expressió. Aquest és un repertori de jocs d'artifici, i la Devia juga la carta d'un cant catedràtic, més que un cant adreçat al gran públic. De fet, la comunicació amb l'espectador és quasi nul·la.

Haig de reconèixer que quasi no se li pot retreure res a la Sra Devia, ja que és d'aquelles cantants històriques, tot i què malauradament no l'hem tingut gaire pel Liceu. Esperem que després del rotund èxit de les dues actuacions barcelonines, la diva italiania vulgui repetir.

La part del tenor no és més senzilla, i s'ha de reconèixer que l'americà Gregory Kunde (Gualtiero) sorprèn per la facilitat en el registre agut, l'amplitud de la seva veu i, sobretot, per atrevir-se a cantar escenes que, generalment, queden fora de tota representació, per la seva extrema dificultat.

Kunde va debutar al Liceu amb el rol de Percy, al costat de la soprano Edita Gruberova, el gener de l'any 2011. Aleshores va mostrar-se amb certes dificultats en la part més aguda, cosa que ha solventat en el seu Gualtiero; a banda d'una amplidut en el cant que va fer-lo valedor dels molts aplaudiments rebuts.

Dit d'una altra manera, en aquest Pirata, s'ha aconeguit el que ben poques vegades s'assoleix: que realment sigui un "combat" canor entre soprano i tenor, en condicions vocals similars i sempre assolint l'exigència escrita a la partitura.

No podem oblidar-nos del baríton Vladimir Stoyanov (Ernesto), una de les sorpreses més grates del concert. El seu cant sempre elegant, es recolza en una efectiva interpretació. Bravo!

Pel que fa a la direcció musical, a càrrec d'Antonino Fogliani no va passar de la correcció, mentre que el cor, un cop més, va descobrir-se contundent gràcies a la bona feina feta els darrers temps pel seu director, José Luis Basso.

Per cert, si voleu conèixer millor l'òpera Il Pirata, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa:

La Bartoli enlluerna L'Auditori

Bartoli a L'Auditori

Cecilia Bartoli (Roma, 1966) no és un producte de màrqueting, per bé qu és cert que sap molt bé com vendre's; sinó que ella és art i espectacle en dosis majúscules, i ahir a L'Auditori va demostrar-ho amb un concert on va combinar a la perfecció virtuosisme en el cant, i l'experiència i coneixment de tots els efectes teatrals.

Amb un repertori dedicat íntegrament a obres d'Agostino Steffani (Castelfranco Veneto, 1654 - Frankfurt, 1728) la cantant italiana va demostrar la seva capacitat d'emocionar i fer-nos vibrar amb una música desconeguda (desenganyem-nos, ha estat ella qui ens l'ha presentat en el seu darrer treball, Mission) d'un autor poc prestigiat. Però malgrat això, tots repetiríem encantats.

I és que la Bartoli no enganya als seus concerts. Tots sabíem que anàvem a sentir coloratures impossibles, fiati d'infart i, en essència, el show d'una diva de l'òpera amb un talent quasi sobrenatural. I això vam trobar-nos. Però malgrat saber allò que trobaríem, ella va sorprendre'ns anant una mica més enllà i aclaparant-nos amb un desplegament de recursos poc habitual al món del cant.

De fet, que un concert dedicat íntegrament a un autor desconegut (o quasi desconegut) del barroc acabi amb tot el públic de L'Auditori dret aplaudint enèrgicament no és normal, de fet si el concert no el signés qui el signa, segur que el resultat no hauria estat el mateix, i amb això no vull dir que la marca Bartoli ens condicioni, tot al contrari: la marca Bartoli garanteix qualitat i espectacle.

La veu de la Bartoli no és una veu a l'ús: poc volum (se la sentia clarament, però en ocasions ofegada per l'orquestra, almenys des a la filera 17 de la platea, on vaig asseure'm), però amb una tècnica i una capacitat expressiva a prova de qualsevol escèptic. Té la veu petita, és cert; però... i què!?

L'orquestra de cambra de Basel, dirigida des del concertino per Julia Schröder, va fer la feina que els tocava fer: acompanyar a la diva en el concert on tots desitjàvem la veu de la gran Cecilia Bartoli, i ho van fer de manera excel·lent, accentuant les virtuts de la cantant, i implicant-se fins al moll de l'os per aconseguir un millor espectacle.

Pel que fa als bisos, i donada l'enèrgica reacció del públic amb els seus aplaudiments i crits, la Bartoli va respondre amb tres peces, totes de Händel (què se n'ha fet de Steffani a l'hora de bisar?): "M'adora il idol mio", "Lascia la spina" i "Destero dall'empia".

Si teniu ganes de tornar a sentir a la Bartoli, podeu recuperar els Moments d'òpera que vam dedicar-li el passat diumenge a La Xarxa:



Per cert, un rumor de passadís diu que està preparant alguna cosa pel Liceu (sembla que està del tot entossdida, veurem si s'acaba fent realitat).

El Liceu es rendeix a la veu d'un contratenor

Mehta al Liceu

Bejun Mehta és un cantant excepcional, i ho és per l'entrega i per les seves habilitats canores, i ahir va quedar pal·lès en la seva actuació al Gran Teatre del Liceu. Per dos motius: el resultat artístic, i per l'aval d'un públic -el del Liceu- no gaire afí al repertori barroc que, malgrat això, va omplir el teatre (tret de les llotjes de l'amfiteatre, no gaire amigues a aquest tipus de sonoritats) i va aplaudir enèrgicament el resultat.

Bejun Mehta, acompanyat per la Freiburger Barokorchester (sota direcció de Petra Müllejans des del concertino), va programar un concert dedicat íntegrament a Georg Friederich Händel (1685 - 1759), un repertori que li escau com anell al dit a la seva veu, per l'artificiositat del cant d'un contratenor (ja que en definitiva imiten l'artificial veu dels castrats) i per l'arquitectura de la seva veu.

Mehta té un estil propi i reconeixible, com els grans artistes. És detallista en el reportori, en la posada en escena del concert (no va entrant i sortint com és habitual, sinó que resta a la sala durant les intervencions de l'orquestra, per potenciar-ne l'atenció de l'espectador), però sobretot sap comunicar amb l'espectador que, en sentir-lo pot elevar-se, malgrat cantar músiques ens són molt llunyanes i, tot i que cada cop més conegudes, encara no formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Pel que fa estrictament a la veu, la de Mehta és una veu de contratenor, amb un so un tant velat, però d'immaculats aguts, precisa coloratura, elegant fraseig i fiato d'infrart.

En quant a la Freiburger Barokorchester destacar-ne la impecable execució de totes les peces i, com és de menester, el respecte per la sonoritat original, amb instruments de l'època. Excel·lent la direcció, l'execució i el resultat.

En essència un concert per a melòmans i habituals dels grans auditoris, però també una bona manera de demostrar que en la tradició del repertori barroc hi podem trobar la genialitat pròpia dels grans compositors i dels millors intèrprets.

Això sí, més enllà del programa, Mehta només va oferir un bis: "Fra tempeste funeste a quest'alma" de l'òpera Rodelinda de Händel, és clar.

Tímid inici de temporada

Giordani i Urmana (A. Bofill)

Teníem moltes ganes de gaudir de La forza del destino (G. Verdi), i teníem moltes ganes de descobrir la faceta verdiana de Violeta Urmana, però vam sortir del teatre decebuts per un espectacle mat, sense cap tragèdia artística, però tampoc sense cap brillantor en especial.

La major part dels aplaudiments van ser per a Renato Palumbo, que al capdavant de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va saber fer brillar la música de Verdi.

En el rang vocal, i crec que tots hi estem d'acord, la medalla d'or és pel baríton francès Ludovic Tézier (Don Carlo); tot i que també va saber recollir el caliu del públic el buffo Bruno de Simone (Fra Melitone), tot un expert en aquest tipus de papers còmics, tot i no tenir una veu  especialment bella, però que compensa amb un gran control de la seva efectivitat còmica. 

La pitjor part se l'endú -un cop més- el tenor Marcello Giordani (Don Alvaro), al qual darrerament hem vist molt al Liceu, però l'hem gaudit ben poc. Només es mostra relativament còmode en el registre més central, ja que als extrems de la seva tessitura el so deixa de ser homogeni, per ser irregular o inexistent. I em pregunto: un tenor com aquest és el que un teatre com el Liceu ha de contractar per la nit d'inici de la temporada? 

Violeta Urmana (Leonora) ha estat una gran dama de l'òpera, i era el primer cop que cantava la Leonora al Liceu, de fet ha estat el primer Verdi que ha cantat a Barcelona. Però ha decebut, i molt. Cert és que la forza té una d'aquelles àries que eclipsen el títol, tot i contenir altres moments d'alt lirisme i bellesa musical, però no hem d'enganyar-nos: tots esperàvem un "Pace, pace, mio Dio" de catàleg. I no va ser així, tot al contrari. La inseguretat d'un paper poc assajat pot ser l'excusa, però la falta de recursos -potser a causa del desgast natural de la veu- en poden ser l'explicació.

És cert que argumentalment aquesta és una òpera impossible, amb girs difícils de justificar i amb uns salts temporals i geogràfics quasi inexplicables, de manera que és quasi impossible aconseguir una bona dramatúrgia. Jean-Claude Auvray fa allò que pot per aconseguir un espectacle homogeni, un dels canvis és ubicar l'obertura entre el primer i el segon acte, suposo que per a remarcar allò dels temes (leitmotive) de l'obra, molt coneguts, sigui dit de pas. Basa la dramatúrgia en pocs elements estàtics a l'escenari, com una taula i una cadira, a més d'un crist gegent sense creu. El resultat: correcte. Res més.

En resum, ens n'esperàvem molt més. Un inici de temporada amb una forza sense trempera, tímida. Esperem que no sigui un presagi dels temps difícils que li vénen al Liceu.

EL DIA EN QUÈ VAIG CONÈIXER A VILLAZÓN

Villazón rebent els aplaudiments del Liceu.

Ahir va celebrar-se el concert del tenor Rolando Villazón al Gran teatre del Liceu, va ser la tarda en què vaig conèixer la seva veu -en directe-, així que va tenir alguna cosa especial, com totes les "primeres vegades".

El concert va començar amb una veu en off que anunciava el canvi de director musical -les males llengües apunten que a causa de discòrdies amb el tenor, punt que no he pogut confirmar-; enlloc de Michael Hofstetter, va dirigir l'Orquestra Simfònica del gran Teatre del Liceu, en Guerassim Voronkov. Cal dir que l'acompanyament orquestral va estar més que correcte, i va saber estar al servei del de mèxic.

Villazón ha començat les seves intervencions, de fet tota la primera part, amb àries de Mozart que, francament, si bé és cert que no són el seu repertori natural, i s'ha notat, també hem de reconèixer que les ha cantat amb molt de gust i fent gala d'un domini magistral del fiato.

La segona part, molt més lluïda, ha començat amb "Angelo casto e bel" d'Il duca d'Alba (G. Donizetti) on ha començat a mostrar la seva gran arma: la interpretació. Villazón canta molt bé, sí, però interpreta millor. Sap transmetre els sentiments a l'espectador i això el fa gran. Després de Donizetti ha estat el torn de l'intermezzo de la Cavalleria Rusticana (P. Mascagni), seguit per dues àries de l'Adriana Lecouvreur (F. Cilea), l'obertura de La forza del destino (G. Verdi) i, oficialment, el concert ha acabat amb el recitatiu i la romança ("Oh! Fede negar potessi..." i "Quando le sere al placido") de la Luisa Miller verdiana.

En aquesta segona part, molt més encertada que la primera, Villazón ha captivat al públic del teatre -ple fins a la bandera, és clar- i ha generat l'espectativa del "bis". N'ha cantat tres: "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore (G. Donizetti), "Ya mis horas felices" de La del soto del parral (R. Soutullo i J. Vert) i la catalana -i en català- "Rosó".

No cal dir que el públic s'ha entusiasmat amb aquestes intervencions, sobretot amb la primera i la tercera; i és que passa ben poc que un cantant de parla no catalana es preocupi per aprendre's una lletra del país i cantar-la degudament. Tot un detall, sí senyor.

Durant tot el concert ha quedat ben pal·lesa la complicitat del mexicà amb el públic del Liceu, però m'ha semblat especialment emotiu quan s'ha adreçat a la villazonista Teresa per entregar-li una rosa. S'ha de ser generós, i ho ha estat.

Conclusió: Villazón ha guanyat un nou seguidor.

AGRADABLE "VERISME"

Cavalleria Rusticana. Foto: A. Bofill

Una nit sense polèmiques, una nit per recordar. Anit s'alçava el teló del Gran teatre del Liceu per presentar-nos el doble títol Cavalleria Rusticana (P. Mascagni) i Pagliacci (R. Leoncavallo), i ho feïa homenatjant al tenor català Jaume Aragall, qui 50 anys enrera havia debutat a aquell mateix escenari amb el segon títol de la nit. Aragall, present a la representació, no va ser exposat al caliu del públic, tot i que sí va inaugurar-se una exposició fotogràfica, dedicada a la vida i obra de l'excel·lent cantant, al foyeur del teatre.

Tot i la dedicatòria a la més bella veu de la història de l'òpera, l'ovació del públic va endur-se-la, per mèrtis més que justificats, el tenor Marcello Giordani, ja que va protagonitzar els dos títols (Turiddu i Canio -Pagliaccio-), qui amb una veu de tenor líric, ben dotat d'aguts, però amb certa fredor interpretativa, va regalar-nos dos personatges ben construits.

Molt va sorprendre'm la veu de Ginger Costa-Jackson, ja que va resultar una atractiva -no només vocalment- Lola, tot i la brevetat del paper, va desplegar una atractiva veu que haurem de seguir de ben a prop. I és que la cantant va enlluernar en els pocs minuts que és el seu personatge en escena.

La direcció musical, a càrrec de Daniele Callegari, va ser monòtona -sobretot a la Cavalleria- i amb una lectura poc refinada de la partitura, sense excessius errors per part de l'Orquestra Simfònica del Liceu, però mancada d'intenció i potser abusant en algun moment del volum.

Pel que fa a la direcció escènica, assumida per la cineasta Liliana Cavani (amb escenografia de Dante Ferretti), remarcar que l'acció de les dues òperes veristes se situen en l'espai i temps que van plantejar els autors originals -cosa poc habitual, en els temps que corren-, i que en cap cas la directora va voler tenir més protagonisme que la mateixa història, ja que aquesta està al servei de la partitura i, en efecte, el resultat va ser bell i agradable. Tot i que a tenor de com n'estem d'acostumats a les lectures més "atrevides", potser en algun moment va arribar a ser monòtona i estàtica.

Tal i com van preguntar-me els companys de l'Extraradi de COM Ràdio, són aquests dos títols per gaudir del bon verisme, però també per a iniciar-se al món de l'òpera. Així que no ho dubteu i reserveu entrades.

SOLVENTS CONTES A SABADELL

Dignitat, respecte i il·lusió. Aquestres tres paraules són les que podríem usar per explicar la nova producció de Les contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach que ahir va estrenar-se al teatre de La Faràndula de Sabadell, en el context de la temporada de l'AAOS.

Dignitat. Tot i els pocs recursos amb els quals treballen, cada nova producció aconsegueix sorprendre'ns i fer-nos gaudir d'allò més gràcies a les bones arts dels de Sabadell. Cada títol que ens presenten és un equilibri entre un bon nivell musical i unes imaginatives direccions escèniques.

Respecte. Amb els temps que corren, on els grans teatres han de fer mans i mànigues per tirar endavant les seves temporades, a Sabadell aconsegueixen mantenir en cartell tres títols operístics -i un concert-, la qual cosa és un acte de valentia i amor per la música. Enhorabona!

Il·lusió. Aquest és el motor que mou, sense cap mena de dubte, a totes les persones que participen de les produccions, i això es percep a la platea. 

Centrant-nos en el títol d'avui, el primer que vull destacar és la bona feina de l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han ofert una actuació molt homogènia i de gran qualitat.

En el capítol de veus, Javier Agulló ha estat un molt bon Hoffmann, tot i l'extensa i dura partitura, ha sabut mantenir el nivell vocal durant tota la representació, però alhora ha dotat de caràcter aquest infeliç personatge. Gemma Coma-Alabert, com era d'esperar, ha estat fantàstica: bona dicció en francès, elegant emissió i ha creat un Nicklausse molt convincent.

Especialment atractiva ha estat la veu del baix-baríton Svetozar Rangelov (Lindorf, Coppélius, Miracle i Dappertutto), ja que ha pogut assumir tots els personatges diabòlics, amb tots els matissos que això implica.

Saioa Hernández ha estat una correcte Olympia, tot i que ha mostrat problemes a la zona més aguda de la part, i és que aquesta cantant tot i que té un bon instrument, no és una soprano lleugera, sinó una lírica. Vam gaudir molt d'ella a Il Pirata (V. Bellini) de fa un parell de temporades, de manera que -al meu entendre- hauria d'examinar un repertori més líric i adequat a la seva tessitura, segur que així podrà demostrar totes les seves potencialitats.

La soprano Maite Alberola ha estat l'encarregada d'assumir la part d'Antonia, i ho ha fet realment molt bé, llàstima dels petits problemes d'emissió que ha tingut cap al final de la seva interpretació. Una genial cantant. I pel que fa a Giulietta, la mezzosoprano Marta Valero ha ofert una lectura un tant plana, però molt efectiva.

La proposta escènica, dirigida per Carles Ortiz, és molt correcte i ben adaptada a la història, tot i que tampoc aporta una visió nova ni especialment imaginativa.

Daniel Gil de Tejada, director del cor, ha aconseguit que aquests mostrin les seves vàlues i, tot i alguns problemes de cohesió, han estat molt bé durant tota la representació.

No vull acabar sense ressaltar la gran tasca feta per l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han executat la partitura de manera molt elegant i solvent. 

En essència, una producció molt digna que val la pena anar a gaudir.