 |
| Giordani i Urmana (A. Bofill) |
Teníem moltes ganes de gaudir de La forza del destino (G. Verdi), i teníem moltes ganes de descobrir la faceta verdiana de Violeta Urmana, però vam sortir del teatre decebuts per un espectacle mat, sense cap tragèdia artística, però tampoc sense cap brillantor en especial.
La major part dels aplaudiments van ser per a Renato Palumbo, que al capdavant de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va saber fer brillar la música de Verdi.
En el rang vocal, i crec que tots hi estem d'acord, la medalla d'or és pel baríton francès Ludovic Tézier (Don Carlo); tot i que també va saber recollir el caliu del públic el buffo Bruno de Simone (Fra Melitone), tot un expert en aquest tipus de papers còmics, tot i no tenir una veu especialment bella, però que compensa amb un gran control de la seva efectivitat còmica.
La pitjor part se l'endú -un cop més- el tenor Marcello Giordani (Don Alvaro), al qual darrerament hem vist molt al Liceu, però l'hem gaudit ben poc. Només es mostra relativament còmode en el registre més central, ja que als extrems de la seva tessitura el so deixa de ser homogeni, per ser irregular o inexistent. I em pregunto: un tenor com aquest és el que un teatre com el Liceu ha de contractar per la nit d'inici de la temporada?
Violeta Urmana (Leonora) ha estat una gran dama de l'òpera, i era el primer cop que cantava la Leonora al Liceu, de fet ha estat el primer Verdi que ha cantat a Barcelona. Però ha decebut, i molt. Cert és que la forza té una d'aquelles àries que eclipsen el títol, tot i contenir altres moments d'alt lirisme i bellesa musical, però no hem d'enganyar-nos: tots esperàvem un "Pace, pace, mio Dio" de catàleg. I no va ser així, tot al contrari. La inseguretat d'un paper poc assajat pot ser l'excusa, però la falta de recursos -potser a causa del desgast natural de la veu- en poden ser l'explicació.
És cert que argumentalment aquesta és una òpera impossible, amb girs difícils de justificar i amb uns salts temporals i geogràfics quasi inexplicables, de manera que és quasi impossible aconseguir una bona dramatúrgia. Jean-Claude Auvray fa allò que pot per aconseguir un espectacle homogeni, un dels canvis és ubicar l'obertura entre el primer i el segon acte, suposo que per a remarcar allò dels temes (leitmotive) de l'obra, molt coneguts, sigui dit de pas. Basa la dramatúrgia en pocs elements estàtics a l'escenari, com una taula i una cadira, a més d'un crist gegent sense creu. El resultat: correcte. Res més.
En resum, ens n'esperàvem molt més. Un inici de temporada amb una forza sense trempera, tímida. Esperem que no sigui un presagi dels temps difícils que li vénen al Liceu.
