 |
| Albert Casals (Edgardo) |
Una temporada més els Amics de l'Òpera de Sabdell han obert el teló, amb els temps que corren això ja de per sí és una notícia. Però a més ho fan presentant una exigent obra que no pot entendre's sense un bon repartiment vocal. El títol escollit ha estat Lucia di Lammermoor (Nàpols, 1835) òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret de Salvatore Cammarano.
En la nit de l'estrena tres veus masculines van sustentar la representació, mentre que la protagonista del títol, Lucia, si bé va presentar una veu de qualitat, també és cert que no es tracta d'una veu adequada per cantar aquest rol de Donizetti.
Però anem a pams. Enrico, el germà malparit, va a càrrec del baríton Ismael Pons, un habitual a Sabadell, i no va decebre, tot al contrari. Entrega absoluta al rol, tant pel que fa als aspectes vocals, com interpretatius. La veu de Pons és gran i coneix bé la sala de La Faràndula, així aconsegueix remoure'ns l'estómac quan "ven" a la seva germana només per salvar la seva reputació i economia.
Xavier Aguilar, tot i el breu rol de Raimondo, presumeix d'una emissió clara i contundent. Potser limitada en l'expressió dramàtica, però de sobres solvent per un paper d'aquestes característiques. Potser ja ha arribat el moment de confiar-li un paper de major rellevància. El temps dirà.
Però qui realment va fer un gran paper, és el tenor Albert Casals, amb un Edgardo que potser arriba massa cansat a la fi de la representació -no cal oblidar que la d'ahir era nit d'estrena, i per tant de nervis-, però que equilibra l'expressió dramàtica i una emissió de gran claredat. Casals fa temps que canta a Sabadell, i ocasionalment també interpreta petits rols al Liceu, i d'un temps cap aquí la seva veu ha anat canviant, però la progressió més clara la vam veure anit a Sabadell, amb uns harmònics de gran bellesa. Bravo Albert, segueix així!
Malauradament, la soprano Saioa Hernández no va poder lluir com es mereix en totes les parts del seu personatge, Lucia. La d'Hernández és una gran veu, en tots els sentits, i això li limita els aguts i la coloratura, dos "defectes" que no la fan la persona adequada per assumir un dels rols més emblemàtics per a soprano lleugera de coloratura. Tot i això, les bones arts d'Hernández presenten a una creïble i torbada jove, enganyada pel seu germà i víctima de la follia per un amor trencat.
Menys encertada va estar l'orquestra, dirigida per Daniel Gil de Tejada, ja que va manifestar poca cohesió i, fins i tot, el que va semblar poca familiaritat amb la partitura. Pocs assajos? Segurament aquest problema s'anirà solucionant amb el pas de les representacions que faran arreu del país. Gil de Tejada també va dirigir el cor, i en aquest sentit el resultat és molt més lloable, amb unes masses corals sòlides i ben integrades a l'obra.
Finalment, la direcció i concepció escènica va ser obra de Pau Monterde, i si globalment ens presenten una obra molt ben adaptada al llibret de Cammarano, també és cert que haurien pogut escollir una mort d'Edgardo una mica més creïble, però no avançaré res pels que no ho hàgiu pogut veure encara. I menció especial a la bona feina feta en l'apartat lumínic, assumida per Nani Valls.
Amb motiu de les representacions a Sabadell hem dedicat la darrera edició dels Moments d'òpera a aquest títol, un programa que podeu recuperar al següent enllaç:
