Una 'Lucia' de veus masculines

Albert Casals (Edgardo)

Una temporada més els Amics de l'Òpera de Sabdell han obert el teló, amb els temps que corren això ja de per sí és una notícia. Però a més ho fan presentant una exigent obra que no pot entendre's sense un bon repartiment vocal. El títol escollit ha estat Lucia di Lammermoor (Nàpols, 1835) òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret de Salvatore Cammarano.

En la nit de l'estrena tres veus masculines van sustentar la representació, mentre que la protagonista del títol, Lucia, si bé va presentar una veu de qualitat, també és cert que no es tracta d'una veu adequada per cantar aquest rol de Donizetti.

Però anem a pams. Enrico, el germà malparit, va a càrrec del baríton Ismael Pons, un habitual a Sabadell, i no va decebre, tot al contrari. Entrega absoluta al rol, tant pel que fa als aspectes vocals, com interpretatius. La veu de Pons és gran i coneix bé la sala de La Faràndula, així aconsegueix remoure'ns l'estómac quan "ven" a la seva germana només per salvar la seva reputació i economia.

Xavier Aguilar, tot i el breu rol de Raimondo, presumeix d'una emissió clara i contundent. Potser limitada en l'expressió dramàtica, però de sobres solvent per un paper d'aquestes característiques. Potser ja ha arribat el moment de confiar-li un paper de major rellevància. El temps dirà.

Però qui realment va fer un gran paper, és el tenor Albert Casals, amb un Edgardo que potser arriba massa cansat a la fi de la representació -no cal oblidar que la d'ahir era nit d'estrena, i per tant de nervis-, però que equilibra l'expressió dramàtica i una emissió de gran claredat. Casals fa temps que canta a Sabadell, i ocasionalment també interpreta petits rols al Liceu, i d'un temps cap aquí la seva veu ha anat canviant, però la progressió més clara la vam veure anit a Sabadell, amb uns harmònics de gran bellesa. Bravo Albert, segueix així!

Malauradament, la soprano Saioa Hernández no va poder lluir com es mereix en totes les parts del seu personatge, Lucia. La d'Hernández és una gran veu, en tots els sentits, i això li limita els aguts i la coloratura, dos "defectes" que no la fan la persona adequada per assumir un dels rols més emblemàtics per a soprano lleugera de coloratura. Tot i això, les bones arts d'Hernández presenten a una creïble i torbada jove, enganyada pel seu germà i víctima de la follia per un amor trencat.

Menys encertada va estar l'orquestra, dirigida per Daniel Gil de Tejada, ja que va manifestar poca cohesió i, fins i tot, el que va semblar poca familiaritat amb la partitura. Pocs assajos? Segurament aquest problema s'anirà solucionant amb el pas de les representacions que faran arreu del país. Gil de Tejada també va dirigir el cor, i en aquest sentit el resultat és molt més lloable, amb unes masses corals sòlides i ben integrades a l'obra.

Finalment, la direcció i concepció escènica va ser obra de Pau Monterde, i si globalment ens presenten una obra molt ben adaptada al llibret de Cammarano, també és cert que haurien pogut escollir una mort d'Edgardo una mica més creïble, però no avançaré res pels que no ho hàgiu pogut veure encara. I menció especial a la bona feina feta en l'apartat lumínic, assumida per Nani Valls.

Amb motiu de les representacions a Sabadell hem dedicat la darrera edició dels Moments d'òpera a aquest títol, un programa que podeu recuperar al següent enllaç:

Un "elisir" de debuts

L'elisir d'amore no és una òpera especialment complexa, ni és una obra especialment virtuosa; però és cert que Donizetti i Romani van construir una història que funciona molt bé.

També és cert que Mario Gas va estrenar l'any 1985 una producció d'aquest títol que ha viatjat molt, i que tot i això segueix plenament vigent, en cap cas es veu "tronada".

Foto: A. Bofill

El passat diumenge va reposar-se de nou aquesta producció de Mario Gas, amb tres debuts liceístes que, a priori, semblaven interessants. El primer, i més destacat, el Nemorino de Javier Camarena que, sense cap mena de dubte, va ser el més afortunat de la tarda, amb una interpretació impecable i una veu rodona, còmode en tota la seva tessitura. En definitiva, un d'aquells cantants que deixen emprempta. Valoreu vosaltres mateixos, així va cantar la famosa romanza, "una furtiva lagrima":



La segona veu destacada, i que també va fer el seu debut al Liceu, va ser la soprano Nicole Cabell, la qual no va sortir tan airosa de la representació. Si bé és cert que va interpretar amb correcció el personatge, també és just destacar que ho va fer amb molta discreció. De fet vam tenir la sensació de veure-la en excés relaxada, sense esforçar-se per mostrar una millor Adina.

La tercera veu debutant al Liceu va ser la del Dulcamara de Simone Alberghini, tot un expert en aquest reperoti i, en efecte, va interpretar el rol tal i com s'espera: comicitat, rapidesa i bon gust. Ara bé, recordem altres Dulcamara de molta més eficàcia.

També va significar el retorn -després de fer les amèriques- d'Àngel Òdena, amb un impecable sargent Belcore. Va agradar-nos molt el treball escènic, i la complicitat amb el públic, especialment als joves que va saludar en entrar per la platea al teatre (els seus fills).

La direcció musical va anar a càrrec de Daniele Callegari, el qual va assumir la tasca amb responsabilitat i va aconseguir extreure un so excel·lent de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

L'elisir d'amore és una d'aquelles òperes en què tornes a casa amb un somriure d'orella a orella, i així ha de ser, i així va ser. Unes representacions molt recomanables, tan per la part escènica, com vocal i, com no, musical. Jo no m'ho deixaria perdre.

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

La d’aquesta setmana és la propera òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu, sota direcció escènica del català Mario Gas. Es tracta d’una de les obres més conegudes de Gaetano Donizetti i què ha estat vehicle d’introducció al món de l’òpera de moltíssimes persones, ja que conté una de les romances més conegudes del repertori:



Per cert, el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, ens repondrà a la pregunta: per què no hem de perdre’ns aquesta producció?

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al aleshores exòtic País Basc; però la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori.

A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. És per això, que cantants consolidats eviten aquesta partitura, ja que el públic detecta molt àvidament qualsevol error en el cant.

Aquesta setmana, als Moments d’òpera de La Xarxa ràdio, L’elisir d’amore!

Es cancel·la la representació del 14 de novembre de "L'elisir d'amore"

ATENCIÓ: si teniu entrades per la representació de L'elisir d'amore (G. Donizetti) del proper 14 de novembre, el departament de premsa del Gran Teatre del Liceu acaba d'enviar-nos la següent nota:

"El Gran Teatre del Liceu, amb motiu de la vaga general convocada per al proper dia 14 de novembre, ha cancel·lat la funció de L’elisir d’amore programada per a aquest dia.

El Teatre es posarà en contacte amb les persones que han adquirit localitats a les taquilles per oferir-los la possibilitat de canviar-les per una altra de les funcions programades (11, 16 o 18 de novembre)."

Font: Departament de Premsa del GTL.

Gruberova a Viena: God save the Queen!

Bros atenent-nos al Cafè Demel (Viena)

El passat 26 de maig vaig poder assistir a la primera de les representacions de l'òpera Roberto Devereux (G. Donizetti), protagnitzada per la soprano Edita Gruberova (Elisabetta) i el tenor barceloní Josep Bros (Roberto). La direcció escènica va anar a càrrec de Helmut Stürmer (ja vista a la Wiener Staatsoper), i la direcció musical la va assumir Evelino Pidò, el qual debutava amb aquest títol.

No cal dir que escoltar Gruberova interpretant el rol de la reina anglesa és un gran al·licient, potser el motiu principal del viatge a Viena; però conversar amb el tenor Josep Bros també va ser un argument prou sòlid com per emprendre el viatge a Àustria. I és que properament emetrem una conversa sobre Roberto Devereux amb el tenor barceloní.

Destacar que Bros va assegurar-nos que Gruberova no es retirarà el pròxim any 2014, contradint algunes publicacions italianes. És més, va assegurar que tenen estimulants projectes conjunts. 

Però cal que ens centrem en les representacions de l'òpera que avui ens ocupa. Gruberova -tal i com indica el títol d'aquest post- segueix sent la reina Tudor per excel·lència: el paper d'Elisabetta li escau perfectament per l'edat i, sobretot, per la seva vocalitat. Va presentar-nos una veu molt saludable i va desplegar els seus recursos habituals, aconseguint fer embogir al públic vienès des del primer minut. 

Josep Bros, per la seva banda, va exhibir la seva gran elegància en el fraseig, en especial al duet amb Sara (Nadia Krasteva) al final del primer acte, o a l'ària "Come un spirto angelico"; el tenor barceloní va mostrar una veu sòlida, menys lleugera i més enfocada a la corda de tenor líric, cosa que ens fa pensar en un progressiu canvi de repertori (el seu recent debut com a Rodolfo ho confirma). La regió més aguda de la seva tessitura (a vegades problemàtica) no va presentar cap problema. 

Pel que fa a la posada en escena, Stürmer signa una errant producció que ens ubica a l'interior d'un teatre en runes (com la corona anglesa durant el regnat d'Elisabetta), on el moviment esènic és previsible i molt limitat, a causa del poc espai que resta pels actors. No va estimular-nos en cap moment.  

La direcció musical de Pidò va estar al capdavant de l'orquestra de la Wiener Staatsoper i, què dir!?, doncs excel·lent. Ja en l'obertura s'intuïa una gran nit, que va anar confirmant-se al llarg de tota la representació. Pidò va saber combinar la contundència amb els matissos necessaris per no apagar les veus dels cantants.

Una nit rodona.

Linda di Chamounix amb "dream team" líric

Damrau i Flórez (GTL)

Fins el proper 8 de gener el Gran Teatre del Liceu acull les representacions de l'òpera Linda di Chamounix de Gaetano Donizetti, obra estrenada l'any 1841 a Viena i que el compositor de Bèrgam va plantejar com a exhibició pel públic vienès de les seves arts musicals. De fet, la partitura, tot i la maduresa de Donizetti, no brilla en especial, per no comentar l'absurd argument del llibret de Gaetano Rossi.

Al Liceu, conscients de la buidor argumental i la simplesa de la trama, han sabut escollir els millors cantants en aquest repertori i convocar-los per a una producció que, signada per Emilio Sagi, segurament és la que més solvència canora de la temporada reuneix.

Tots i cada un dels personatges estan defensats per excel·lents intèrprets, tot i que alguns poden veure's enlluernats per la brillantor del tenor Juan Diego Flórez.

És aquesta una òpera per a l'exhibició del millor belcanto, i això ho té clar el tenor Juan Diego Flórez (Carlo), el qual és un dels màxims interessats en debutar en aquest rol, afortunadament ho fa a casa nostra.

Flórez es mostra exultant en cada una de les notes que emet -arribant a regalar fins a 5 Dos de pit que no són a la partitura-. La seva veu està formada per unes habilitats innates, millorades amb una tècnica aclaparadora, millorada amb hores de vol, i perfeccionada amb la seguretat de qui fa bé els deures. No és aquest un tenor que arrisqui en el cant, tot el que fa ho fa bé. És segur en la seva tècnica; i ja se sap que quan un paper no li va bé, el retira del seu repertori. Per tot això, i pesi a qui pesi, és aquest el millor tenor lleuger (o líric-lleuger) del moment (hi ha qui afirma que de la història), segur. Escoltar-lo a Barcelona és un luxe que no hem de deixar-nos perdre.

Diana Damrau (Linda) - que també debuta el seu rol al Liceu- és una gran dama de l'òpera, la soprano alemanya demostra les seves moltes arts interpretatives amb una veu expressiva i ben dotada per a l'agut. La seva ària de la bogeria ("No, non è ver mentirono") combina a la perfecció la teatralitat de la cantant, i la facilitat canora de la soprano. En general, la seva Linda creix a mesura que avança la representació, cosa habitual en els cantants que reserven el bo i millor de la seva veu pel final de la representació.

Bella i expressiva és la veu de Silvia Tro Santafé, potser una de les sorpreses més grates de la representació -almenys per a qui escriu aquest comentari-, la mezzosoprano destil·la elegància i una emissió molt bella en la part de Pierotto, el personatge masculí transvestit que acompanya a Linda.

Destacar les intervencions de Simon Orfila (Prefecte), el qual es confirma com un dels cantants més estimats del Liceu, i mèrits no li falten! És un habitual a Barcelona que sempre és una garantia d'èxit vocal i interpretatiu.

Tanmateix, Pietro Spagnoli (Antonio, pare de Linda) i Bruno de Simone (Boisfleury) acaben de confirmar que aquest és un repartiment estelar per a un títol, d'entrada, poc atractiu, però que amb aquestes veus és temptador i justifica la decisió de programar-lo.

La direcció musical, a càrrec de Marco Armiliato, fa el que ha de fer, però no convenç. Dit d'una altra manera, no està a l'alçada del repartiment que ens trobem al damunt de l'escenari.

I pel que fa al plantejament escènic, Emilio Sagi sembla tenir clar que ha de posar les coses fàcils per a l'exhibició en el cant, i en aquest sentit no fa més que mostrar-nos tot un seguit de decorats estètics, que reforcen la (simple) trama argumental i ajuden a l'espectador a tenir una millor experiència teatral.

En essència, un títol amb un "dream team" líric, malgrat un argument impossible.

Linda di Chamounix (G. Donizetti) al Liceu

Linda di Chaoumix és la propera òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu (del 20 de desembre al 8 de gener), amb un repartiment de luxe encapçalat per les veus de Diana Damrau (Linda) i Juan Diego Flórez (Carlo), però sense oblidar a Bruno de Simone (Marquès de Boisfleury), Pietro Spagnoli (Antonio) o Simón Orfila (El Perfecte). Tanmateix també és interessant el repartiment alternatiu (que no segon), encapçalat per Mariola Cantarero i Ismael Jordi (el qual fa el seu debut al Liceu).

La producció escència la dirigeix Emilio Sagi, però no disposem d'imatges de la mateixa, només unes quantes fotografies (quatre) de les maquetes dels decorats que descobrirem el proper dia 20 al damunt de l'escenari:

Tanmateix, aquesta producció és una gran candidata a ser enregistrada i editada en DVD, ja que és una nova producció, és un títol del qual no es disposa de gaire produccions editades i, és clar, els dos noms titulars tenen prou mercat com per assumir la inversió. 

És aquesta una obra de Gaetano Donizetti estrenada el 19 de maig de 1842 al Kärntnertortheater de Viena, però que a Barcelona va poder veure's per primer cop el 20 de juliol de 1844 al Teatre de la Santa Creu. Al Liceu va representar-se durant la primera temporada, l'any 1847, concretament l'11 de novembre.

Escrita especialment per ser estrenada a Viena, Linda di Chamounix és un bon exemple de l’estil semiserio que Gaetano Donizetti va saber elevar a la màxima expressió. Amb llibret de Gaetano Rossi, aquesta obra de maduresa converteix la virtut de l’amor en un guariment espiritual.

Linda fuig a París des de Chamounix per protegir-se de la lascívia del marquès de Boisfleury, i abandona els seus pares i el seu estimat Carlo, el vescomte de Sirval. A París, Sirval la protegeix amb la promesa de casar-s’hi. El pare de Linda viatja a París i quan troba la seva filla instal·lada a casa del vescomte, l’acusa de ser-ne l’amant. Linda es trastoca. Finalment, la noia es recupera quan escolta les promeses d’amor etern del seu estimat.

Hem d'ubicar l'acció a França, cap a l'any 1760, durant l'època de la regència del rei Lluís XV.

Resum argumental:

Acte I

La partença des de Chamounix

Els habitants de Chamounix, una vila a Savoia, s’encaminen cap a l’església a resar abans d’emprendre un viatge a París.

Antonio Loustolot, la seva esposa Maddalena i la seva filla Linda es mostren molt preocupats, perquè no saben si els serà prorrogat el contracte de lloguer de la fàbrica que regenten. El marquès de Boisfleury, germà de la marquesa propietària de les terres en qüestió, generosament promet intercedir en favor de la família si se li permet conquerir l’afecte de Linda, però Linda està enamorada de Carlo, un pintor pobre, que no és altre que el vescomte de Sirval, fill de la marquesa i nebot de Boisfleury. Carlo es veu furtivament amb Linda per evitar que la seva mare sàpiga que estima una noia sense un llinatge del nivell de la seva família Quan escolta una trista balada del seu bon amic, l’orfe Pierotto (contralt en travesti), Linda es veu envaïda per temors sobtats, perquè aquesta balada explica la història d’una noia que és traïda pel seu amor.

Linda i Carlo sospiren pel dia que es podran casar, malgrat que ell també li vol confessar el seu secret. Mentrestant, el prefecte comunica a Antonio els deshonrosos propòsits del marquès i li suggereix que Linda marxi a París, a casa del seu germà, per allunyar-la de Chamounix durant un temps.

L’acte es clou amb el comiat dels habitants del poble als seus paisans –Pierotto i Linda–, que marxen a París.

Acte II

París

Pierotto ha escortat Linda fins a París, però poc després contreu una greu malaltia. Una vegada recuperat, s’assabenta que el germà del prefecte, al qual havia encarregat la seguretat de Linda, ha mort i ningú no sap què se n’ha fet, de la noia. En trobar-se de sobte al carrer i sense mitjans, Linda sobreviu precàriament fent de cantant ambulant. Carlo, que l’ha seguida fins a París, la localitza.

Al començament del segon acte, Linda viu en un apartament luxós que Carlo ha llogat, tot i que la relació entre tots dos és estrictament virtuosa i lliure de qualsevol relació pecaminosa. Durant aquests mesos, la noia no sap res dels seus pares. Quan Pierotto finalment la troba, Linda li revela la veritable identitat del seu estimat –no pas amant– i els seus plans de boda.

El marquès visita Linda, a qui acusa de ser una mantinguda pel seu estil de vida, sense saber que és el seu propi nebot qui l’ha ajudada. Linda, furiosa, el fa fora de casa. Aleshores Carlo visita Linda, però no té el valor de dir-li que la seva mare coneix la relació entre ells dos i que l’obliga a casar-se amb una dona del seu rang social. Tots dos s’acomiaden encara plens d’il·lusió.

Antonio, el pare de Linda, es presenta d’una manera imprevista a casa de la presumpta amant del vescomte i li demana que l’ajudi, a ell i a la seva família, pel que fa al contracte de lloguer de la fàbrica. Però Antonio reconeix en ella la seva filla i, indignat en veure-la en una situació de moralitat dubtosa, la repudia. En aquest moment entra Pierotto i explica a Linda els preparatius que s’estan organitzant per al casament de Carlo. Tots aquests fets causen una forta i sobtada impressió en Linda, fins al punt de posar seriosament en perill la seva salut mental i perdre el seny.

Acte III

El retorn a Chamounix

El grup de camperols que va viatjar a París, ara torna a Chamounix. Carlo explica al prefecte que la seva mare, la marquesa, finalment ha aprovat el seu casament amb Linda, però el prefecte li aclareix la situació mental i física en què es troba la fràgil noia. Profundament colpit per la notícia de l’alienació de Linda, Carlo li confessa que ell és l’únic culpable de la malaltia de la seva estimada. Mentrestant, el marquès comunica als habitants de Chamounix el matrimoni imminent del vescomte de Sirval i una noia encara desconeguda.

Linda, encara en un estat d’alienació mental, torna a casa seva acompanyada del fidel Pierotto. Carlo es presenta davant Antonio per mostrar-li personalment el contracte de lloguer, però troba una Linda alienada. Quan li declara el seu amor profund en forma de promesa solemne, provoca miraculosament que la noia recuperi el senderi.

Els vilatans es congratulen de la recuperació de Linda al costat del marquès, que ara es convertirà en oncle de la noia. En el duet final, Linda i Carlo expressen els seus sentiments i renoven la seva promesa d’amor.

Font: Departament de premsa del GTL.

Corregge ogni difetto

L'ària final del xarlatà Dulcamara (Ei corregge ogni difetto) pot servir-nos per resumir l'inici de la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'òpera de Sabadell (AAOS); i és que el tret de sortida van donar-lo el passat dimecres 19 d'octubre amb el melodramma giocoso de Gaetano Donizetti, L'elisir d'amore.

Títol que el de Bèrgam va haver d'escriure en dos mesos pel teatre della Canobbiana de Milà, motiu pel qual el llibretista Felice Romani va recórrer a un llibret ja escrit per Eugène Scribe per a Daniel-François Auber. Ja des de la seva estrena, l'any 1832, ha estat aquesta òpera un títol que s'ha mantingut viva al repertori dels principals teatres d'òpera del món, però també ha estat vehicle de petites companyies per mostrar les bones arts d'una obra que conté joies del belcanto italià d'inicis del segle XIX.

En la prducció dels de Sabadell, dirigida per Carles Ortiz, ens ubiquen a un poble de mariners, on l'economia necessaria en els temps que corren potencia la intel·ligència escènica. Amb tot, vam trobar a faltar una més detallada direcció dels intèrprets.

La part vocal masculina va ser la més aplaudida de la nit, el Belcore de Carles Daza i, en especial, el Dulcamara de Toni Marsol van ser altament efectius i resolutius amb dues parts que marquen el ritme narratiu de l'obra; el primer pertorbant al pobre (i babau) Nemorino, i el segon donant-li l'esperança -encara que sigui gràcies al vi de Bordeus- d'aconseguir el cor d'Adina.

Moltes ganes teníem d'escoltar al tenor Albert Casals com a Nemorino, i si bé és cert que va començar la representació una mica distant/fred, també ho és que va acabar demostrant perquè és una de les grans promeses de la lírica catalana, i una de les veus més "mimades" a Sabadell. Tot i això, la direcció escènica no va ajudar-lo, ja que van presentar-nos un Nemorino massa estàtic i, en ocasions, desorientat a l'escenari.

Malauradament, la soprano Elisa Vélez (Adina) va ser la gran absent de la nit, ja que tot i assumir un dels rols més lluïts de l'obra, en cap moment va saber centrar l'atenció del públic.

El treball del cor i l'orquestra va ser correcte.

En resum, un Elisir que ens obliga, un cop més, a felicitar a la gent de Sabadell per la seva molt bona feina, la il·lusió i l'amor que demostren per la lírica. Enhorabona!

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

Aquesta setmana dediquem els Moments d'Òpera a l'òpera que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i és que aquesta mateixa nit, a les 21h, podrem gaudir en directe d'aquest títol a l'escenari del teatre de La Faràndula. Com sempre, podreu descarregar-vos el programa al podcast.

L'elisir d'amore és un melodramma giocoso en dos actes de Gaetano Donizetti, i llibret de Felice Romani, basat en el que va escriure per Auber el llibretista i escriptor Eugène Scribe. Van estrenar-la al Teatre della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832. A Catalunya van estrenar-la el 25 de maig de l'any 1833 al Teatre Principal de Barcelona.

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al, aleshores exòtic, País Basc; amb tot, la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori. A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. I és que la popularitat de l'obra fa que el repte del cantant sigui més elevat, donat que el públic té molt clars els seus referents i, en conseqüència, el nivell d'exigència és elevat.

LUCIA DI LAMMERMOOR (G DONIZETTI)

Pavarotti serà un dels "Edgardo" dels MdÒ

Lucia di Lammermoor és una òpera en tres actes de Gaetano Donizetti, amb llibret de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la The Bride of Lammermoor de Sir Walter Scott. Van estrenar-la l’any 1835 al teatre San Carlo de Nàpols. L’estrena a Catalunya va ser el 15 de setembre de 1849 al Gran teatre del Liceu.

La novel·la de Sir Walter Scott (1771 – 1832) va ser publicada l’any 1819 en una sèrie anomenada Contes del meu hostaler, que s’inicia amb una profecia del poeta Thomas the Rhymer, en la qual diu que l’últim dels Ravenswood es casaria amb una difunta.

A la novel·la, els responsables dels fets són els pares, en especial la mare de Lucy (Lucia a l’òpera), qui insisteix en allunyar a l’enemic de la família, Edgardo, de qui, amb tot, s’ha enamorat la noia. Els fets de la novel·la van ser ben rebuts per Cammarano, qui per a reduir el nombre de personatges va simplificar l’oposició familiar en la figura del germà, Henry (Enrico a l’òpera).

És important destacar que la novel·la de Walter Scott es basa en un fet real ocorregut a Escòcia al segle XVII i que va tenir un final un pèl diferent, ja que Arthur Bucklaw va sobreviure a les ferides que va causar-li Lucy; l’autor, lògicament, va preferir una mort melodramàtica del personatge, més afí a la lògica romàntica del moment.

L’òpera de Donizetti va tenir un èxit espectacular i va interpretar-se per tot l’àmbit operístic internacional repetidament. Per a donar més relleu a la figura, habitualment secundària del tenor, el compositor va donar-li una escena final amb recitatiu, ària i cabaletta que va servir per a que el tenor com a institució augmentés el seu prestigi; sobretot quan el tenor francès Gilbert Dupré va començar a cantar amb veu plena el paper d’Edgardo (enlloc d’usar el falset en la zona aguda), cosa que va fascinar al públic francès i, amb el temps, ens ha fascinat a tots i, de fet, ara seria impensable que es cantés d’una altra manera.

Aquesta obra meravellosa és la que podrem conèixer aquest migdia als Moments d'Òpera, ja sabeu que la podreu escoltar online o descarregar-vos-la del nostre podcast.

ROBERTO DEVEREUX (G DONIZETTI)

Edita Gruberova, una imponent Elisabetta.

Roberto Devereux és una òpera en tres actes amb música de Gaetano Donizetti i llibret de Salvatore Cammarano, emmarcada en el conegut com a cicle Tudor.

Aquesta òpera està basada en la tragèdia Élisabeth d’Anglaterre (1829) de François Ancelot i en la Histoire secrète des amours d’Élisabeth et du comte d’Essex (1787) de Jacques Lescène des Maisons, a més d’inspirar-se en el llibret de Felice Romani Il conte d’Essex (1833), escrit per al compositor Saverio Mercadante. Van estrenar-la al teatre San Carlo de Nàpols el 29 d'octubre de 1837.

La moda pel món britànic als inicis del Romanticisme van fer reaparèixer moltes obres teatrals i novel·les al voltant de l’enigmàtica figura de la reina Isabel I (1558 – 1603), qui va tenir un regnat solitari i no va arribar a casar-se mai. L’òpera italiana, buscava en el filó britànic una manera d’escapar de la censura, molt forta quan es tractaven temes relacionats amb figures de les monarquies europees. En el cas de la monarquia anglesa, separada de la religió catòlica, la censura era més permisiva.

Per quart cop (si tenim en compte l’òpera Elisabetta al castello de Kenilworth, de l'any 1829, no inclosa en el cicle del programa), Donizetti escollia un tema basat en aquesta figura històrica; juntament a Anna Bolena (de l’any 1830, en la qual Isabel apareix com una nena, sense paper cantat) i Maria Stuarda (de l’any 1834, en la qual ens presenten una amarga Elisabetta desesperada per l’amor del seu apreciat Leicester). Aquesta òpera, Roberto Devereux, tanca el cicle mostrant-nos a Isabel ja en els seus últims anys de vida, envellida i desmoralitzada pel seu darrer fracàs amorós.

Quasi oblidada molt abans d’acabar el segle XIX (les últimes aparicions registrades són les de Pàvia, a Itàlia, de l’any 1882), ha estat recuperada en els anys de la Donizetti Renaissance i s’ha mantingut amb força al repertori belcantista.

Aquest migdia teniu l'oportunitat de conèixer el resum argumental i musical de l'òpera Roberto Devereux, de manera que haureu fet una aproximació a tres títols indispensables per conèixer l'obra de Gaetano Donizetti. Recorda que els Moments d'Òpera radiofònics pots escoltar-los aquest migdia al 90.1FM o al podcast del programa.

ANNA BOLENA, UNA VIVÈNCIA PERSONAL

Gruberova i Galceran, un duet impossible.

Segurament aquest post és un dels menys objectius que he escrit, ja que no és cap secret la meva devoció per la soprano Edita Gruberova, de manera que no ha d'estranyar a ningú que hagi fet tots els possibles per anar vàries vegades a les representacions d'Anna Bolena (G. Donizetti) al Liceu.

El cert és que tenia entrades per la nit d'estrena (20 de gener) i la segona representació (25 de gener), però una bona amiga villazonista ha tingut la GRAN generositat de donar-me dues de les seves entrades (gràcies!!!), cosa que m'ha permès veure -un cop més- aquest títol.

Poc puc afegir de les representacions d'Anna Bolena al Liceu, ja que en anteriors posts ja m'he referit a l'excel·lent repartiment, encapçalat per Edita Gruberova, tot i que molt ben acompanyada de la mezzosoprano Elina Garança, el tenor Josep Bros o el baix Carlo Colombara.

Sí puc comentar que he tingut l'oportunitat de saludar a la gran soprano, i fer-me una foto amb ella -cosa que no acostumo a fer mai amb els cantants-, ja que per mi és una intèrpret de referència i, no ho negaré, em feia molta il·lusió tenir aquest record. Haig de reconèixer que no hem parlat de futurs títols, ni de la seva carrera, ni res de profund. M'he limitat a felicitar-la per aquestes representacions i agrair-li la seva aportació al món de la música. Ella ha estat atenta, amable i molt simpàtica.

La funció d'aquesta tarda, la tercera de les set programades, ha estat molt similar a la del passat dimarts, tot i que a l'escenari es notava una certa tranquilitat, una relaxació que ha permès fer brollar el millor belcanto. Un cop més el duet del segon acte entre Anna i Seymour ha estat un dels millors moments, només eclipsat pel Al dolce guidami... que, estirada a l'escalinata del decorat, ha cantat Gruberova trasportant-nos a una catarsi col·lectiva conclosa amb bravos, algun espectador demanant l'impossible bis i sorollosos aplaudiments.

No vull deixar de destacar que Bros ha interpretat un molt solvent Percy. Realment m'han agradat molt les seves intervencions que, com sempre, han estat dotades d'elegància, bon fraseig i bones arts a l'escenari. El mateix dic de Colombara, un baix de molt bons recursos.

Com a la resta de representacions, el so de l'orquestra ha estat molt millorable, sense intenció i mancada de l'excel·lència exigible a un teatre com el Liceu. Avui també ha estat escridassat el director musical, Andriy Yurkevych.

Ara sí, amb aquesta tercera representació he dit adéu a l'Anna Bolena del Liceu, un títol que he gaudit moltíssim.

MARIA STUARDA (G DONIZETTI)

Maria Stuarda és una tragèdia lírica, o òpera tràgica, en tres actes de Gaetano Donizetti segons un llibret italià de Giuseppe Bardari, basat en Maria Stuart (1800) de Friedrich von Schiller. Amb la seva forma original va ser estrenada el 30 de desembre de 1835 al teatre alla Scala de Milà.

Aquest títol forma part del conegut com a cicle Tudor (al costat d'Anna Bolena, que vam conèixer a la darrera edició dels MdÒ, i Roberto Devereux, títol protagonista de la propera edició del programa), les òperes que Donizetti va compondre entorn de la figura d'Isabel I d'Anglaterra.

Donizetti havia pensat en Felice Romani per escriure el llibret, atès que va ser Romani l’autor del libretto d’Anna Bolena, però aquest es va negar. El compositor va contractar llavors a Giuseppe Bardari, un jove advocat de 17 anys. Ja Donizetti havia escollit la trama de l'òpera, que seria una peça de Schiller, la qual narra fets ficticis sobre la reina Maria I d'Escòcia.

Com moltes altres òperes de l'època, Maria Stuarda va tenir inconvenients amb la censura. Donizetti la va compondre per encàrrec del teatre San Carlo de Nàpols. Però durant els assajos, l’any 1834, va rebre l'ordre de canviar el text per eliminar qualsevol referència a la disputa entre Isabel I d'Anglaterra i Maria Stuart, i l'execució de l'òpera. Hem de tenir en compte que la cort de Nàpols, governada per Borbons, era en aquells moments la més conservadora d'Europa. De manera que va estrenar-se amb retalls a causa de la censura, i sota el títol de Buondelmonte.

La trama es basa en les vides de Maria, Reina d'Escòcia i la seva cosina Elisabet I d'Anglaterra. En prohibir el rei la representació de l'obra, Donizetti va respondre eliminant parts de la seva composició, que aprofitaria per un treball posterior, i sota el títol de Buondelmonte. La soprano Maria Malibran va forçar una estrena a La Scala ignorant la revisió censurada, però Milà llavors reforçava la prohibició. Adonant-se de la impossibilitat de seguir la seva carrera a Itàlia, es plantejà una estrena a Londres, però la mort de la Malibran (a l'edat de 28 anys) l’any 1836 anul·là el projecte.

El 1866, Maria Stuarda tornava al teatre San Carlo, en aquest ocasió amb el seu llibret original; ja que la dinastia Borbó ja no regnava a la ciutat.

És aquest un títol que conté moments tan bells com aquest:

Si us va agradar Anna Bolena, us fascinarà la segona òpera del cicle Tudor, Maria Stuarda. La podreu conèixer aquest migdia als Moments d'Òpera, a través del 90.1FM o al podcast, a partir de les 13h.