GRUBEROVA EN ESTAT PUR (I DE GRÀCIA)

Gruberova al final d'Anna Bolena.

Just ara arribo de la segona representació de l'òpera Anna Bolena (G. Donizetti) al Gran Teatre del Liceu. Ja vaig assistir a l'estrena i vaig publicar la meva opinió. Avui hi he anat molt més relaxat (no tenia cap connexió en directe, ni m'esperava ningú al backstage), però he guadit molt, moltíssim. No sé si a causa de la meva ubicació al segon pis (als assajos vaig ser a amfieatre i el dia de l'estrena a platea), o al fet que els cantants avui han estat més inspirats.

Gruberova ja ha començat molt més correcte que el passat dijous, arribant a moments onírics al segon acte -especialment al "Al dolce guidami..."-. Realment la seva actuació ha estat del tot inspirada, una d'aquelles interpretacions que recordaré sempre. Cert és que hi ha moments en què la seva zona aguda fa patir, però també s'ha de reconèixer que aquesta senyora té un domini de l'escena tan absolut, que aconsegueix fer-nos emocionar amb la seva Bolena. Si dijous passat vaig sortir fascinat, avui surto enamorat.

Garança ha seguit sent una Seymour excel·lent, sense fer ombra a la Gruberova (crec que intencionadament, ja que va sobrada de recursos), i des d'aquestes representacions passa a ser una de les meves cantants de referència. Amor a primera vista. Espero que la direcció artística del teatre tingui la voluntat de portar-nos-la sovint.

Elina Garança, molt aplaudida al Liceu.

Destacar que avui ha estat el debut, en aquesta producció, del tenor Josep Bros (Percy), i haig de reconèixer que ha estat una de les millors nits que recordo del cantant. Ha estat molt còmode en aquest paper, fent gala de la seva elegància, bon fraseig i experiència en aquest repertori. Per tant, és una gran notícia que s'hagi recuperat del refredat i canti la resta de representacions que té assignades.

Amb la representació d'avui dic "adéu" a Anna Bolena i començo a pensar en el -per mi temut- wagnerià Parsifal.