divendres, 30 de desembre del 2011

Concert homenatge a Montserrat Caballé

Montserrat Caballé
El proper dia 3 de gener, el Gran Teatre del Liceu oferirà un concert homenatge a la soprano Montserrat Caballé, amb motiu del 50è aniversari del seu debut a aquest teatre.

I és que el diumenge 7 de gener de 1962 s’estrenava al Gran Teatre del Liceu, i a Espanya, Arabella de Richard Strauss. Xavier Montsalvatge, en aquella època crític d’òpera de «La Vanguardia», destacava dos dies després en la seva ressenya que l’estrena suposava dues novetats absolutes per a Barcelona: l’òpera d’Strauss i «la veu de Montserrat Caballé». 50 anys més tard el Gran Teatre del Liceu no podia deixar passar l’ocasió per a retre a Montserrat Caballé un merescut homenatge.

Montserrat Caballé i el Gran Teatre del Liceu composen una relació sentimental i professional que es va afermar immediatament amb els papers de Donna Elvira de Don Giovanni i Cio-Cio-San de Madama Butterfly, primers passos d’una llarga i intensa història compartida que ha inclòs moltes de les seves interpretacions més definitives: Norma, Roberto Devereux, Maria Stuarda, Lucrezia Borgia, Il pirata, Aida, Un ballo in maschera, I vespri sicilianni, etc.

Montserrat Caballé ha estat pel Liceu molt més que una artista extraordinària. Al llarg dels darrers 50 anys ha format part de l’essència i la història de la institució, de la ciutat i ha rebut l’apreci i el reconeixement del públic barceloní.

Montserrat Caballlé va tenir sempre present aquest Teatre durant tots aquests anys d’inqüestionable carrera internacional. Al Liceu, la Montserrat tornava cada Nadal per representar amb primícia aquells papers que li donarien fama arreu.

El Liceu, que el 1966 ja va concedir a Montserrat Caballé la Medalla d’Or de la institució, organitza tot una sèrie d’actes per celebrar conjuntament aquest 50è aniversari.

Per aquest motiu, l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de José Collado acompanyaran a Montserrat Caballé, la qual cantarà acompanyada d’amics i alumnes en el concert del dia 3 de gener de 2012. De moment, des d'aquest blog, sabem que oficialment l'acompanyaran les següents veus:

María Gallego, soprano
Montserrat Martí, soprano
Josep Carreras, tenor
Carlos Álvarez,  baríton
Joan Pons, baríton

Tot i que els alumnes de la Caballé també hi tindran presència:

Pretty Yende, soprano
Ji Young Jo, soprano
Nikolai Baskov, tenor

Tot i això, veus ben informades apunten quen hi haurà més sorpreses (vocals), però sospitem que haurem d'esperar-nos fins al mateix dia 3 per a confirmar-ho.

Paral·lelament, i amb motiu d’aquesta efemèride el Liceu ha programat una exposició, l’edició d’un CD i projeccions audiovisuals.

L’exposició “Montserrat Caballé, 50 anys al Liceu”, fa un recorregut a través de fotografies, programes de ma, panells explicatius i vestits de la soprano, entre d’altres. (Del 3 de gener al 20 de març 2012, al Balcó Foyer).

El triple CD amb enregistraments històrics amb les millors àries de Montserrat Caballé al Liceu será a la venda a partir del dia 3 de gener.

A L’Auditori de l’Espai Liceu es projectaran dos audiovisuals amb fragments de diferents òperes protagonitzades per la soprano catalana.

Per tant, del dia 3 de gener i fins al 20 de març, la soprano catalana tornarà a ser la gran protagonista al Gran Teatre del Liceu.

dimarts, 27 de desembre del 2011

Els Moments d'Òpera de Nadal a COMRàdio

El passat dia 25, de les 20h a les 23h COMRàdio va acollir una edició especial dels Moments d'Òpera, un programa en el qual vam repassar grans moments del món de l'òpera i vam conversar amb protagonitstes de l'actualitat lírica.

Així, a la primera hora, vam entrevistar a Susana Gómez, directora escència de la Norma (V. Bellini) que Ópera Oviedo va programar al Teatro Campoamor i que ha servit per a faciliar el debut de Sondra Radvanovsky en el rol de sacerdotessa. Feta l'entrevista, vam aproximar-nos a aquest títol escoltant algunes de les millors gravacions que existeixen.

La segona hora va estar dedicada a les grans veus de la història de l'òpera, sense deixar de banda a les contemporànies. Però també vam mantenir una entrevista amb Emilio Sagi, director artístic de la producció que aquests dies pot veure's al Gran teatre del Liceu: Linda di Chamounix (G. Donizetti), i en la qual hi participen els astres de l'òpera Juan Diego Flórez i Diana Damrau.

I la darrera hora del programa la vam dedicar a l'òpera en directe, en aquest sentit vam repassar gravacions històriques d'òpera en directe, i vam gaudir del luxe d'un recital en rigorós directe a l'estudi 1 de COMRàdio, amb la veu de la soprano Jonaina Salvador i el pianista Pau Damià Riera.

Salvador i Damià Riera en directe a COMRàdio

Si voleu reescoltar-ho, aquí teniu els enllaços:


Ha estat un plaer, fins la propera!

divendres, 23 de desembre del 2011

Nadal amb òpera a COMRàdio

El dia de Nadal COMRàdio ha programat una edició especial dels Moments d'Òpera, de les 20h a les 23h serem en directe oferint-vos un programa que combinarà les entrevistes d'actualitat amb l'audició de peces líriques, i també comptarem amb un recital en rigorós directe a l'estudi 1 de COMRàdio.

En les tres hores de programa conversarem amb Susana Gómez, directora escènica de la Norma (V. Bellini) d'Oviedo que ha servit com a debut de la soprano Sondra Radvanovsky en el rol de la sacerdotessa; també conversarem amb Emilio Sagi, el director de la Linda di Chamounix (G. Donizetti) que aquests dies canten al Gran teatre del Liceu, entre d'altres, Juan Diego Flórez i Diana Damrau.

A la recta final del programa comptarem amb l'actuació en directe de la soprano Jonaina Salvador, la qual ens cantarà peces conegudíssimes d'òpera.

Tot plegat, combinat amb l'audició de molta òpera. Tres hores per parlar i escoltar la millor òpera. Us hi esperem!

dijous, 22 de desembre del 2011

Linda di Chamounix amb "dream team" líric

Damrau i Flórez (GTL)
Fins el proper 8 de gener el Gran Teatre del Liceu acull les representacions de l'òpera Linda di Chamounix de Gaetano Donizetti, obra estrenada l'any 1841 a Viena i que el compositor de Bèrgam va plantejar com a exhibició pel públic vienès de les seves arts musicals. De fet, la partitura, tot i la maduresa de Donizetti, no brilla en especial, per no comentar l'absurd argument del llibret de Gaetano Rossi.

Al Liceu, conscients de la buidor argumental i la simplesa de la trama, han sabut escollir els millors cantants en aquest repertori i convocar-los per a una producció que, signada per Emilio Sagi, segurament és la que més solvència canora de la temporada reuneix.

Tots i cada un dels personatges estan defensats per excel·lents intèrprets, tot i que alguns poden veure's enlluernats per la brillantor del tenor Juan Diego Flórez.

És aquesta una òpera per a l'exhibició del millor belcanto, i això ho té clar el tenor Juan Diego Flórez (Carlo), el qual és un dels màxims interessats en debutar en aquest rol, afortunadament ho fa a casa nostra.

Flórez es mostra exultant en cada una de les notes que emet -arribant a regalar fins a 5 Dos de pit que no són a la partitura-. La seva veu està formada per unes habilitats innates, millorades amb una tècnica aclaparadora, millorada amb hores de vol, i perfeccionada amb la seguretat de qui fa bé els deures. No és aquest un tenor que arrisqui en el cant, tot el que fa ho fa bé. És segur en la seva tècnica; i ja se sap que quan un paper no li va bé, el retira del seu repertori. Per tot això, i pesi a qui pesi, és aquest el millor tenor lleuger (o líric-lleuger) del moment (hi ha qui afirma que de la història), segur. Escoltar-lo a Barcelona és un luxe que no hem de deixar-nos perdre.

Diana Damrau (Linda) - que també debuta el seu rol al Liceu- és una gran dama de l'òpera, la soprano alemanya demostra les seves moltes arts interpretatives amb una veu expressiva i ben dotada per a l'agut. La seva ària de la bogeria ("No, non è ver mentirono") combina a la perfecció la teatralitat de la cantant, i la facilitat canora de la soprano. En general, la seva Linda creix a mesura que avança la representació, cosa habitual en els cantants que reserven el bo i millor de la seva veu pel final de la representació.

Bella i expressiva és la veu de Silvia Tro Santafé, potser una de les sorpreses més grates de la representació -almenys per a qui escriu aquest comentari-, la mezzosoprano destil·la elegància i una emissió molt bella en la part de Pierotto, el personatge masculí transvestit que acompanya a Linda.

Destacar les intervencions de Simon Orfila (Prefecte), el qual es confirma com un dels cantants més estimats del Liceu, i mèrits no li falten! És un habitual a Barcelona que sempre és una garantia d'èxit vocal i interpretatiu.

Tanmateix, Pietro Spagnoli (Antonio, pare de Linda) i Bruno de Simone (Boisfleury) acaben de confirmar que aquest és un repartiment estelar per a un títol, d'entrada, poc atractiu, però que amb aquestes veus és temptador i justifica la decisió de programar-lo.

La direcció musical, a càrrec de Marco Armiliato, fa el que ha de fer, però no convenç. Dit d'una altra manera, no està a l'alçada del repartiment que ens trobem al damunt de l'escenari.

I pel que fa al plantejament escènic, Emilio Sagi sembla tenir clar que ha de posar les coses fàcils per a l'exhibició en el cant, i en aquest sentit no fa més que mostrar-nos tot un seguit de decorats estètics, que reforcen la (simple) trama argumental i ajuden a l'espectador a tenir una millor experiència teatral.

En essència, un títol amb un "dream team" líric, malgrat un argument impossible.

dimecres, 21 de desembre del 2011

"Io", nou títol per la temporada 14-15 del Liceu

Segons ens informen des del Gran Teatre del Liceu, desprès de l’anàlisi i valoració positiva fets pel Consell d’Assessorament Artístic, el GTL ha decidit encarregar a Benet Casablancas i Rafael Argullol una òpera que, amb el títol provisional de Io, s’estrenarà a partir de la temporada 2014-2015.

B.Casablancas, JF. Marco, R. Argullol i J.Matabosch (A. Bofill)


Serà una obra original que partirà del relat “El fin del mundo como obra de arte” de Rafael Argullol, i serà musicada pel compositor Benet Casablancas.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Medalles d'or del Liceu 2011

El proper 12 de gener es farà entrega de les Medalles d'Or del Liceu en la seva edició de l'any 2011, que enguany recauen en les següents personalitats de reconeguda trajectòria professional i amb una estreta vinculació amb el teatre de les rambles:

Simon Estes, baix-baríton
Antoni Ros-Marbà, director d’orquestra
Renata Scotto, soprano
Anja Silja, soprano

Font: Departament de premsa del GTL.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Radvanovsky és "Norma" a Oviedo

El passat dissabte va representar-se per quarta, i darrera, vegada l'òpera Norma (V. Bellini) al Teatro Campoamor d'Oviedo, una producció encapçalada per la soprano Sondra Radvanovsky, la qual debutava en el rol de la sacerdotessa en una producció signada per Susana Gómez i que comptava amb les aportacions de Dolora Zajick (Adalgisa), Aquiles Machado (Pollione), Carlo Colombara (Oroveso), Maribel Ortega (Clotilde) i Jon Plazaola (Flavio).


L'atractiu principal de la representació era el debut de Radvanovsky en aquest paper del belcanto italià que tantes grans veus han interpretat. No va decebre. La soprano va construir un personatge expressiu, violent i emotiu, tot a la seva mesura exacte.

Totes les seves intervencions van ser de càtedra, amb un estil canor que ens recorda a Maria Callas (sense exagerar!!): una veu metàlica, però altament expressiva i compensada per un volum que superava a la resta de cantants. Cap defecte se li pot assenyalar, tan sols se li poden dir coses bones a una cantant que, tal i com va fer-me reflexionar algun tweet, potser és la millor, però li falta una millor campanya de promoció.

No és normal que aquesta cantant, a dia d'avui, encara no sigui coneguda i respectada com el que és: una de les veus més privilegiades del segle XXI. No és normal que les representacions d'Aida (G. Verdi) al Liceu del proper estiu, de les quals ella en serà la protagonista, presentin un nombre d'entrades venut tan baix. Amb independència de la producció que tantes vegades ja hem vist. La veu de Radvanovsky val molt més que això.

De la resta de cantants cal destacar les bones arts de Carlo Colombara, un baix en estat de gràcia amb un to de veu majestuós, un registre greu contundent i una presència escènica impecable.

Dolora Zajick (Oregon, 1952) és en el rang vocal totalment creïble, però en l'aspecte escènic és una Adalgisa poc creïble i que pot arribar a la comicitat; i és que cada cop que Norma se li adreçava dient-li "joveneta", alguna rialla s'escapava entre el públic.

La proposta escènica (semiescenificada segons la organització) va signar-la Susana Gómez, la qual va haver de recórrer a vestuaris d'altres produccions i a un pressupost ínfim, ja que inicialment aquesta òpera -a causa de les retallades pressupostàries- havia de presentar-se en format concert.

Gómez dóna una classe magistral d'intel·ligència escènica en proposar-nos un joc de llums que posiciona els personatges clarament i divideix la trama argumentalment. Especialment efectiu és l'efecte visual de l'inici del segon acte, quan Norma es planteja matar als seus fills per a castigar la traició de Pollione; Gómez ens presenta quasi levitant a Norma en un marc de boirosa llum. Bravo!

I no puc acabar sense destacar l'excel·lent tracte rebut per part de tot l'equip del teatre Campoamor, entre tots han aconseguir una Norma històrica que, per molt de temps, es recordarà. Enhorabona!

dimecres, 14 de desembre del 2011

Linda di Chamounix (G. Donizetti) al Liceu

Linda di Chaoumix és la propera òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu (del 20 de desembre al 8 de gener), amb un repartiment de luxe encapçalat per les veus de Diana Damrau (Linda) i Juan Diego Flórez (Carlo), però sense oblidar a Bruno de Simone (Marquès de Boisfleury), Pietro Spagnoli (Antonio) o Simón Orfila (El Perfecte). Tanmateix també és interessant el repartiment alternatiu (que no segon), encapçalat per Mariola Cantarero i Ismael Jordi (el qual fa el seu debut al Liceu).

La producció escència la dirigeix Emilio Sagi, però no disposem d'imatges de la mateixa, només unes quantes fotografies (quatre) de les maquetes dels decorats que descobrirem el proper dia 20 al damunt de l'escenari:





Tanmateix, aquesta producció és una gran candidata a ser enregistrada i editada en DVD, ja que és una nova producció, és un títol del qual no es disposa de gaire produccions editades i, és clar, els dos noms titulars tenen prou mercat com per assumir la inversió. 

És aquesta una obra de Gaetano Donizetti estrenada el 19 de maig de 1842 al Kärntnertortheater de Viena, però que a Barcelona va poder veure's per primer cop el 20 de juliol de 1844 al Teatre de la Santa Creu. Al Liceu va representar-se durant la primera temporada, l'any 1847, concretament l'11 de novembre.

Escrita especialment per ser estrenada a Viena, Linda di Chamounix és un bon exemple de l’estil semiserio que Gaetano Donizetti va saber elevar a la màxima expressió. Amb llibret de Gaetano Rossi, aquesta obra de maduresa converteix la virtut de l’amor en un guariment espiritual.

Linda fuig a París des de Chamounix per protegir-se de la lascívia del marquès de Boisfleury, i abandona els seus pares i el seu estimat Carlo, el vescomte de Sirval. A París, Sirval la protegeix amb la promesa de casar-s’hi. El pare de Linda viatja a París i quan troba la seva filla instal·lada a casa del vescomte, l’acusa de ser-ne l’amant. Linda es trastoca. Finalment, la noia es recupera quan escolta les promeses d’amor etern del seu estimat.

Hem d'ubicar l'acció a França, cap a l'any 1760, durant l'època de la regència del rei Lluís XV.

Resum argumental:

Acte I
La partença des de Chamounix

Els habitants de Chamounix, una vila a Savoia, s’encaminen cap a l’església a resar abans d’emprendre un viatge a París.

Antonio Loustolot, la seva esposa Maddalena i la seva filla Linda es mostren molt preocupats, perquè no saben si els serà prorrogat el contracte de lloguer de la fàbrica que regenten. El marquès de Boisfleury, germà de la marquesa propietària de les terres en qüestió, generosament promet intercedir en favor de la família si se li permet conquerir l’afecte de Linda, però Linda està enamorada de Carlo, un pintor pobre, que no és altre que el vescomte de Sirval, fill de la marquesa i nebot de Boisfleury. Carlo es veu furtivament amb Linda per evitar que la seva mare sàpiga que estima una noia sense un llinatge del nivell de la seva família Quan escolta una trista balada del seu bon amic, l’orfe Pierotto (contralt en travesti), Linda es veu envaïda per temors sobtats, perquè aquesta balada explica la història d’una noia que és traïda pel seu amor.

Linda i Carlo sospiren pel dia que es podran casar, malgrat que ell també li vol confessar el seu secret. Mentrestant, el prefecte comunica a Antonio els deshonrosos propòsits del marquès i li suggereix que Linda marxi a París, a casa del seu germà, per allunyar-la de Chamounix durant un temps.

L’acte es clou amb el comiat dels habitants del poble als seus paisans –Pierotto i Linda–, que marxen a París.

Acte II
París

Pierotto ha escortat Linda fins a París, però poc després contreu una greu malaltia. Una vegada recuperat, s’assabenta que el germà del prefecte, al qual havia encarregat la seguretat de Linda, ha mort i ningú no sap què se n’ha fet, de la noia. En trobar-se de sobte al carrer i sense mitjans, Linda sobreviu precàriament fent de cantant ambulant. Carlo, que l’ha seguida fins a París, la localitza.

Al començament del segon acte, Linda viu en un apartament luxós que Carlo ha llogat, tot i que la relació entre tots dos és estrictament virtuosa i lliure de qualsevol relació pecaminosa. Durant aquests mesos, la noia no sap res dels seus pares. Quan Pierotto finalment la troba, Linda li revela la veritable identitat del seu estimat –no pas amant– i els seus plans de boda.

El marquès visita Linda, a qui acusa de ser una mantinguda pel seu estil de vida, sense saber que és el seu propi nebot qui l’ha ajudada. Linda, furiosa, el fa fora de casa. Aleshores Carlo visita Linda, però no té el valor de dir-li que la seva mare coneix la relació entre ells dos i que l’obliga a casar-se amb una dona del seu rang social. Tots dos s’acomiaden encara plens d’il·lusió.

Antonio, el pare de Linda, es presenta d’una manera imprevista a casa de la presumpta amant del vescomte i li demana que l’ajudi, a ell i a la seva família, pel que fa al contracte de lloguer de la fàbrica. Però Antonio reconeix en ella la seva filla i, indignat en veure-la en una situació de moralitat dubtosa, la repudia. En aquest moment entra Pierotto i explica a Linda els preparatius que s’estan organitzant per al casament de Carlo. Tots aquests fets causen una forta i sobtada impressió en Linda, fins al punt de posar seriosament en perill la seva salut mental i perdre el seny.

Acte III
El retorn a Chamounix

El grup de camperols que va viatjar a París, ara torna a Chamounix. Carlo explica al prefecte que la seva mare, la marquesa, finalment ha aprovat el seu casament amb Linda, però el prefecte li aclareix la situació mental i física en què es troba la fràgil noia. Profundament colpit per la notícia de l’alienació de Linda, Carlo li confessa que ell és l’únic culpable de la malaltia de la seva estimada. Mentrestant, el marquès comunica als habitants de Chamounix el matrimoni imminent del vescomte de Sirval i una noia encara desconeguda.

Linda, encara en un estat d’alienació mental, torna a casa seva acompanyada del fidel Pierotto. Carlo es presenta davant Antonio per mostrar-li personalment el contracte de lloguer, però troba una Linda alienada. Quan li declara el seu amor profund en forma de promesa solemne, provoca miraculosament que la noia recuperi el senderi.

Els vilatans es congratulen de la recuperació de Linda al costat del marquès, que ara es convertirà en oncle de la noia. En el duet final, Linda i Carlo expressen els seus sentiments i renoven la seva promesa d’amor.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Teatro Real de Madrid, temporada 2012 - 2013

Fa uns minuts ens han fet arribar la programació de la temporada 2012 - 2013 del Teatro Real de Madrid, marcat per una reducció pressupostària i per l'efemèride del XV aniversari de la reobertura d'aquest teatre. Oferiran catorze títols d'òpera, quatre d'ells en versió concert.

A falta de conèixer directors d'escena i intèrprets, us facilitem els títols i les dates:

Moses und Aron, d'Arnold Schönberg (1874-1951)
Versió de concert
2 funcions: setembre de 2012

Borís Godunov, de Modest Musorgski (1839-1881)
9 funcions: octubre de 2012

Il Prigioniero, de Luigi Dallapiccola (1904-1975)
Suor Angelica, de Giacomo Puccini (1858-1924)
11 funcions: novembre de 2012

Macbeth, de Giuseppe Verdi (1813-1901)
8 funcions: desembre de 2012

The Perfect American, de Philip Glass (1937)
8 funcions: gener / febrer de 2013

Parsifal, de Richard Wagner (1813-1883)
Versió de concert
3 funcions: gener / febrer de 2013

Così fan tutte, de Wolfgang Amadé Mozart (1756-1791)
10 funcions: febrer / març de 2013

Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti (1791-1864)
Versió de concert
2 funcions: març de 2013

Les pêcheurs de perles, de Georges Bizet (1838-1875)
Versió de concert
3 funcions: març de 2013

Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
8 funcions: abril de 2013

La rappresaglia, de Saverio Mercadante (1795-1870)
4 funcions: maig de 2013

Wozzeck, de Alban Berg (1885-1935)
8 funcions: juny de 2013

Die Zauberflöte, de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
3 funcions: juny / juliol de 2013

Il Postino, de Daniel Catán (1949-2011)
5 funcions: juliol de 2013

dimecres, 7 de desembre del 2011

Don Giovanni des de Milà, també a Olesa


Les imatges parlen per sí soles. Al costat de casa (per aquells que vivim a Olesa) i amb un repertiment més que atractiu:

Don Giovanni Peter Mattei
Il Commendatore Kwangchul Youn
Donna Anna Anna Nerebko
Don Ottavio Giuseppe Filianoti
Donna Elvira Barbara Frittoli
Leporello Bryn Terfel
Zerlina Anna Prohaska
Masetto Štefan Kocán

Dir. musical: Daniel Barenboim
Dir. artístic: Robert Carsen


Aquesta tarda, a partir de les 18h, ens trobem a El Casal (C. Metge Carreras d'Olesa de Montserrat) per viure en directe aquesta retrasnmissió des de l'emblemàtica Scala de Milà; oferint-nos una producció de grans veus, i de gran atractiu musical i escènic.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Una classe mestra de cant, Juan Diego Flórez al Liceu

Juan Diego Flórez va demostrar anit que gaudeix d'un estat vocal espectacular, el peruà va oferir-nos un recital molt ben confeccionat, i executat de manera impecable. Va ser una d'aquelles nits en les quals en sortir del teatre només pots pronunciar adjectius tals com: excel·lent, espectacular, màgic, etc.

Flórez, com és de costum en aquest tipus de recitals, va cantar acompanyat al piano per Vincenzo Scalera, un veterà pianista que sap fer créixer les grans habilitats del tenor.

Flórez des del minut u va desplegar tots els seus recursos, deixant a la platea bocabadada, i és que la tècnica i el color de la veu d'aquest gran cantant arriben a ser aclaparadors. La bellesa tímbrica i la priotècnia de la seva tècnica de cant se sumen en una exhibició que arriba a ser pornogràfica, pel seu exhibicionisme, però que causa efectes d'admiració a l'espectador.

Però a banda de les habilitats canores de Flórez, cal destacar que amb el temps ha aconseguit millorar la seva comicitat, la seguretat escènica i, com tot a la vida, l'experiència a l'escenari es tradueix en més simpatia i major elegància -si cap- al cant.

Flórez ja és un cantant històric, un dels grans de l'escena lírica que amb la seva veu aconsegueix emocionar i exaltar a qui l'escolta en directe, cosa que es tradueix amb grans dosis d'aplaudiments i molts "bravos".

L'entrega del públic i els sorollosos aplaudiments van ser àmpliament recompensats amb fins a 5 bisos: "Bella enamorada" (El último romántico - Reveriano Soutullo i Juan Vert), "Il più lieto" (Il barbiere di Siviglia - G. Rossini), "La donna è mobile" (Rigoletto - G. Verdi), "Pour mon âme" (La fille du régiment - G. Donizetti) i "Granada" (Agustín Lara).

Sense cap mena de dubte, una nit que recordarem!

Ara només ens falta esperar fins al proper dia 20, quan tornarem a veure'l en escena, en aquest cas a la nova producció de l'òpera Linda di Chamounix (G. Donizetti), acompanyat de la no menys espectacular Diana Damrau.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Recital Juan Diego Flórez, el programa

Scalera i Flórez al Liceu (A. Bofill)
El proper dia 3 de desembre a les 20h podrem gaudir del recital que el tenor peruà Juan Diego Flórez oferirà al Gran teatre del Liceu, acompanyat pel pianista Vincenzo Scalera, els quals ja van delectar-nos amb un recital el 30 de novembre de 2007 amb un aclaparador èxit de convocatòria i de resultats musicals excel·lents (tot i uns petits problemes d'al·lèrgia del tenor amb les plantes que decoraven l'escenari).

Les entrades per aquest recital de dissabte van exhaurir-se al poc de sortir a la venda, tot i que fins avui no hem sabut detalladament quines peces inclouria al seu programa, finalment hem pogut saber que són les següents:


Primera part

Giovanni Battista Bononcini (1670-1747)
Per la gloria d’adorarvi

Vincenzo Legrenzio Ciampi (atribuït) (1719-1762):
Tre giorni son che Nina

Niccolò Piccini (1748-1800)
«En butte aux fureurs de l’orage», ària de Roland

Gioachino Rossini (1792-1868)
La promessa
«Le Sylvain», de Péchés de viellesse
«Tirana alla Spagnola», de Péchés de viellesse
«Che ascolto!», ària d’Otello

Segona part

François-Adrien Boieldieu (1775-1834)
«Viens, gentille dame», ària de La dame blanche

Édouard Lalo (1823-1892)
«Vainement, ma bien-aimée», ària de Le roi d’Ys

Jacques Offenbach (1819-1880)
«Au mont Oda», ària de La belle Hélène

José Padilla (1889-1960)
Princesita

José María Lacalle (1860-1937)
Amapola

Tomás Barrera Saavedra (1870-1938)
«Adiós Granada», ària de Los emigrantes

Gaetano Donizetti (1797-1848)
«Allegro io son», ària de Rita

Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Les veus de tenor i Juan Diego Flórez

Juan Diego Flórez
Mensualment el programa Extraradi de COMRàdio, que s'emet cada dia de les 16h a les 19h, acull la secció Moments d'Òpera, amb la qual volem donar a conèixer aspectes relacionats amb el món de la lírica. Així hi relacionem fets d'actualitat amb tecnicismes o anècdotes històriques que ens ajuden a entendre millor què és això de l'òpera.

Amb el que portem de temporada ja hem pogut conèixer les particularitat de les veus verdianes i la soprano Sondra Radvanovsky, també la relació entre Tintín i l'òpera, i el mes passat vam explicar 400 anys d'història de l'òpera en uns quinze minuts.

Aquesta tarda, a partir de les 16h, serà el torn de conèixer les veus de tenor i, donat que la propera setmana el gaudirem en directe al Liceu, coneixerem un dels tenors més aplaudits del moment, el peruà Juan Diego Flórez.

No us ho perdeu!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Le Grand Macabre, tota una experiència escènica

La "Clàudia" al final de la representació
Dissabte vaig tenir l'oportunitat de viure en directe la primera representació de l'òpera (o antiòpera, segons el compositor i llibretista) Le Grand Macabre (G. Ligeti), una obra que mai abans s'havia respresentat al Gran Teatre del Liceu i, de fet, significava la seva estrena a un teatre de l'estat espanyol.

Realment és una obra que coneixia -i conec- poc, de manera que no entraré a valorar en profunditat els aspectes musicals.

L'obra és desconeguda, sí, i això ha provocat que el públic liceista hi hagi anat amb reserves o, directament, no hi hagi anat. Tanmateix, cal tenir clar que aquesta producció conté el gran atractiu de la proposta escènica signada per La Fura dels Baus; de manera que l'al·licient, per mi, era clar: veure i viure una representació que, a tenor de les crítiques i l'entusiasme amb el qual van parlar-me'n, a la força m'havia d'impactar. I així va ser.

El muntatge, a tots els nivells, és senzillament espectacular i impactant des del primer minut. Tant és així que pot arribar a eclipsar la música de Ligeti. I és que com bé van preguntar-me al Saló dels Miralls durant el descans: - aquesta obra t'hauria agradat igual sense la producció de la Fura? Segur que no.

La direcció artística del Gran Teatre del Liceu ha tingut la intel·ligència de servir-nos una obra moderna, complexa i de sonoritat molt diferent a l'òpera convencional; però molt ben plantejada gràcies a la producció de la Fura dels Baus. Tot plegat fa de Le Grand Macabre una experiència escènica que no us podeu perdre, us asseguro que teatralment és el més impactant que he vist a la meva vida.

Ara bé, l'antiòpera de Ligeti segur que no serà mai per mi, almenys així ho veig ara, una obra de referència. Tot i això, i corrent el risc de semblar contradictori, us recomano que no us perdeu aquest Grand Macabre.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Una espectacular producció al servei d'una òpera complexa

La gran protagonista de la producció de Le Grand Macabre és “Claudia”, una figura humana de 7 metres d’alçada, 15 metres d’amplada i 7 tones de pes omple l’escenari del Liceu. De fet, un dels gran atractius de l’òpera Le Grand Macabre que ara presenta el Liceu és l’escenografia. 


El cos d’una dona que anomenen “Clàudia” es mou i gira gràcies a una roda tractora accionada per un motor situat dins del pit dret del seu cos. El cap també gira dues voltes sobre el coll i dins d’ell hi ha una càmara que projecta diferents imatges dels ulls que produeixen unes mirades d’expressivitat espectacular.

El cos s’obre completament i deixa a la vista l’interior.

Tots aquests moviments es controlen mitjançant sistemes electrònics de posició, velocitat i acceleració que permeten programar-los coordinats amb els moviments dels cantants i actors i amb les projeccions del vídeo. L’acció combinada dels moviments motoritzats de la “Clàudia” amb la projecció del vídeo que segueix la figura fa que s’aconsegueixin efectes espectaculars.

Els cantants i actors es desplacen per sobre i per dins, i entren i surten per alguns orificis de l’escultura gegant.

Tot el control de llums i vídeo de la “Claudia” es fa via Wi-fi.

Aquí us deixo unes quantes fotografies, totes amb copyright del Gran Teatre del Liceu:









Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dilluns, 14 de novembre del 2011

"Le Grand Macabre" arriba al Liceu

Escenografia de l'òpera (copyright del GTL)
Els propers dies 19, 22, 25, 28 d'obtubre i l'1 de desembre, el Gran Teatre del Liceu acull, per primer cop, l'òpera Le Grand Macabre de G. Ligeti. Donat que aquest és un títol que, d'entrada, pot semblar-nos poc interessant, el cert és que conté una de les produccions escèniques més espectaculars que hàgim pogut veure a Barcelona. De manera, i ja que no ens és una obra ceonguda, avui us proposo començar a fer els deures per anar cap a la representació, almenys coneixent una aproximació argumental.

Le Grand Macabre, òpera en quatre quadres de György Ligeti, fou estrenada a Estocolm el 1978, en llengua sueca i ben aviat portada a Hamburg en alemany. S’ha representat també sovint en francès i en anglès (llengua amb la qual s’ha fet la producció que ofereix el Liceu). L’acció se situa al Principat de Breughelland, país imaginari el nom del qual significa país de Breughel, amb referència al gran pintor flamenc Pieter Bruegel el Vell (1525-1569), autor de l’impressionant Triomf de la mort (vers el 1562), conservat al Museo del Prado.

Quadre I
En un vell i fantàstic cementiri en ruïnes, se’ns presenten Piet vom Fass, borratxo que alterna el Dies irae amb l’elogi del vi; Amando i Amanda, una parella de joves enamorats, de gran bellesa, que cerquen un indret per poder consumar el seu exaltat amor, i Nekrotzar, el Gran Macabre, que dóna títol a l’òpera.

Nekrotzar, sortit d’una gran tomba, insulta Piet, mort de por, i li anuncia que morirà aviat, quan es presenti la Mort dalt un cavall lívid, i al món no restaran sinó cendres, alhora que li ordena que li porti els instruments necessaris per a la seva feina: la dalla, la trompeta i la capa.

Els dos amants decideixen amagar-se a la tomba d’on surt Piet. Nekrotzar es disfressa amb la capa, agafa la dalla i munta sobre Piet, que converteix en el seu cavall. Anuncia la fi dels temps i surt trotant mentre sentim les amoroses paraules dels amants des de la tomba.

Quadre II
A la casa de l’astròleg de la cort, Astradamors, presidida per un telescopi, Mescalina, la seva muller, protagonitza amb el seu marit una escena sadomasoquista. Quan creu que pot estar mort i, per tant, no li podrà fer la funció d’escarràs, treu una gran i fastigosa aranya que desperta el marit aterrit, escena que acaba en una dansa grotesca i grans insults.

Mescalina envia el marit al telescopi, beu vi en abundor i evoca Venus, a qui demana una nit de luxúria. Apareix Nekrotzar cavalcant damunt Piet, i els tres homes observen Mescalina, a la qual Venus se li ha aparegut en somnis, i li reclama un home ben dotat. Nekrotzar és l’encarregat de satisfer-la i es produeix una violenta escena amorosa en què finalment el macabre li mossega el coll com un vampir, i ella cau a terra emmetzinada.

El Gran Macabre obre pas a la llum d’un cometa que deixa encegats Piet i Astradamors i comença una llarga diatriba contra la humanitat i que amenaça amb una mort i destrucció immediates abans de tornar a muntar damunt Piet per dirigir-se a la ciutat on hi ha el palau del príncep.

Quadre III
Al palau del príncep Go-Go de Breughelland, el ministre blanc i el ministre negre escenifiquen una baralla grotesca, amb unes teatrals dimissions i reconciliacions. Go-Go, personatge obès i infantiloide, no pot dominar la situació i els ministres l’obliguen a practicar una ridícula classe d’equitació sobre un cavall de balancí i estripen entre grans rialles la constitució.

Apareix una taula plena de menjars davant el tron, a la qual el príncep s’abraona afamat. Els ministres volen obligar-lo a signar un decret amb impostos desmesurats. Entra el cap de la policia secreta, la Gepopo, damunt uns patins, acompanyat dels seus sequaços –botxins, detectius i agents– i manté una conversa inconnexa amb Go-Go en què intenta desxifrar codis secrets.

El poble de Breughelland està revoltat i es presenta davant el palau. Els ministres intenten calmar el tumult i reben xiulets i llançament d’objectes amb gran satisfacció de Go-Go. Es dirigeix ell al poble i rep aclamacions de la multitud. El cap de la Gepopo, disfressat ara d’aranya, sembla que ha desxifrat el codi i anuncia grans desastres: s’aproxima un cometa vermell amenaçador que assenyala una catàstrofe i els dos ministres fugen com les rates.

Un segon missatge indica l’arribada imminent de Nekrotzar. El cap i els seus sequaços fugen plens de pànic, Go-Go intenta mantenir una certa dignitat, entra Astradamors, amb el sudari i fent una dansa grotesca. L’udol de les sirenes omple d’espant Go-Go, que s’amaga sota la taula.

Nekrotzar fa una entrada espectacular a cavall de Piet i resta immòbil, com en trànsit. Els diu que ha arribat el dia de la ira i anuncia el Judici Final, amb els set àngels i un foc abrusador. Piet i Astradamors no semblen gaire afectats i comencen a menjar i a beure i ofereixen vi al príncep i a Nekrotzar. Aquest es convenç que el vi és sang humana, els gots es van buidant i tots es mostren cada vegada més borratxos i excitats. Quan s’acosta la mitjanit, Nekrotzar s’adona que ha d’actuar immediatament; cerca desesperadament la dalla i la trompeta i també el cavall i amb actitud visionària invoca la desaparició del sol. L’aparició del cometa sembla marcar la fi dels temps i tot queda fosc mentre Nekrotzar cau del cavall i el cor femení canta «Consumatum est!».

Quadre IV
Després d’un interludi, l’escena mostra novament una contrada de Breughelland, on suren Piet i Astradamors somiant que són al cel. Apareix Go-Go, que pensa que és l’únic viu, però també tres rufians amb un carro ple com a botí. Del fons s’alça Nekrotzar, en un estat mental confús. Reconeix Go-Go i resta sorprès perquè creia haver destruït el món sencer.

De la cambra mortuòria surt Mescalina, amb les xurriaques, que el persegueix i l’insulta fins que intenta clavar-li la llança al pit. Go-Go ordena als soldats que la detinguin i la dona reconeix en Nekrotzar el seu primer marit. Un dels soldats porta els dos ministres lligats i comencen els insults i les acusacions entre Mescalina i els dos polítics. Go-Go ordena als soldats que ataquin Mescalina i els ministres i tots acaben estesos per terra llevat de Nekrotzar. Entren Piet i Astradamors pensant que tots són morts i Go-Go els dóna vi. Decideixen que si tenen set és que són vius, mentre el sol va eixint lentament. El macabre es va encongint i fent-se més i més petit fins a pràcticament desaparèixer.

Astradamors, Piet i Go-Go es pregunten si era la Mort o un mortal com ells, pregunta que queda sense resposta. Decideixen tornar a emborratxar-se i aviat surten de la tomba Amando i Amanda abraçats, que ballen una graciosa passacaglia a la qual s’afegeixen tots. Els joves i bells amants fan un cant a la felicitat, no els importa morir amb tant de plaer i es burlen dels que tremolaven per la fi del món: «Sols val l’ara i aquí!». Si hom s’estima, el temps s’atura i només queda l’eternitat. El cor entona les hedonistes paraules finals: «No temeu la mort, oh, bona gent! [...] Llarga vida i tothom content!».

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

"Jo, Dalí", una òpera buida

Foto: Jesús Alcantara
Diumenge va representar-se la tercera, i darrera, funció del Jo, Dalí òpera amb música de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Solom. Títol que s'estrenava el passat mes de juny al Teatro de la Zarzuela de Madrid i que, finalment, hem pogut veure al Gran Teatre del Liceu els passats dies 19, 21 i 23 d'octubre.

L'obra no va entusiasmar, però tampoc va decebre. En tot cas, va iniciar-se amb un ritme narratiu tediós que va anar millorant, però sense arribar a l'interès en cap moment. I és que aquesta és una òpera que se centra en la relació - amb alguna llicència del autor - entre Salvador Dalí i Gala, la seva musa. Tanmateix, aquest fet permet repassar la biografia del geni empordanès, però sense aportar-nos res que resulti especialment interessant.

L'execució de la partitura va resultar correcte en tot moment, tant a nivell vocal com orquestral; i el plentejament escènic ni va sorprendre'ns, ni va desagradar-nos. Correcte.

La sensació en sortir del teatre va ser que el tedi va ser el gran protagonista. Sense arribar a mostrar-me crític, només puc dir que vaig trobar que la buidor va omplir l'escenari (si se'm permet la contradicció). Buidor a nivell argumental i musical, ni entusiasme, ni decepció. Jo, Dalí, una òpera buida.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Corregge ogni difetto

L'ària final del xarlatà Dulcamara (Ei corregge ogni difetto) pot servir-nos per resumir l'inici de la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'òpera de Sabadell (AAOS); i és que el tret de sortida van donar-lo el passat dimecres 19 d'octubre amb el melodramma giocoso de Gaetano Donizetti, L'elisir d'amore.

Títol que el de Bèrgam va haver d'escriure en dos mesos pel teatre della Canobbiana de Milà, motiu pel qual el llibretista Felice Romani va recórrer a un llibret ja escrit per Eugène Scribe per a Daniel-François Auber. Ja des de la seva estrena, l'any 1832, ha estat aquesta òpera un títol que s'ha mantingut viva al repertori dels principals teatres d'òpera del món, però també ha estat vehicle de petites companyies per mostrar les bones arts d'una obra que conté joies del belcanto italià d'inicis del segle XIX.

En la prducció dels de Sabadell, dirigida per Carles Ortiz, ens ubiquen a un poble de mariners, on l'economia necessaria en els temps que corren potencia la intel·ligència escènica. Amb tot, vam trobar a faltar una més detallada direcció dels intèrprets.

La part vocal masculina va ser la més aplaudida de la nit, el Belcore de Carles Daza i, en especial, el Dulcamara de Toni Marsol van ser altament efectius i resolutius amb dues parts que marquen el ritme narratiu de l'obra; el primer pertorbant al pobre (i babau) Nemorino, i el segon donant-li l'esperança -encara que sigui gràcies al vi de Bordeus- d'aconseguir el cor d'Adina.

Moltes ganes teníem d'escoltar al tenor Albert Casals com a Nemorino, i si bé és cert que va començar la representació una mica distant/fred, també ho és que va acabar demostrant perquè és una de les grans promeses de la lírica catalana, i una de les veus més "mimades" a Sabadell. Tot i això, la direcció escènica no va ajudar-lo, ja que van presentar-nos un Nemorino massa estàtic i, en ocasions, desorientat a l'escenari.

Malauradament, la soprano Elisa Vélez (Adina) va ser la gran absent de la nit, ja que tot i assumir un dels rols més lluïts de l'obra, en cap moment va saber centrar l'atenció del públic.

El treball del cor i l'orquestra va ser correcte.

En resum, un Elisir que ens obliga, un cop més, a felicitar a la gent de Sabadell per la seva molt bona feina, la il·lusió i l'amor que demostren per la lírica. Enhorabona!

dimecres, 19 d’octubre del 2011

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

Aquesta setmana dediquem els Moments d'Òpera a l'òpera que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i és que aquesta mateixa nit, a les 21h, podrem gaudir en directe d'aquest títol a l'escenari del teatre de La Faràndula. Com sempre, podreu descarregar-vos el programa al podcast.

L'elisir d'amore és un melodramma giocoso en dos actes de Gaetano Donizetti, i llibret de Felice Romani, basat en el que va escriure per Auber el llibretista i escriptor Eugène Scribe. Van estrenar-la al Teatre della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832. A Catalunya van estrenar-la el 25 de maig de l'any 1833 al Teatre Principal de Barcelona.

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al, aleshores exòtic, País Basc; amb tot, la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori. A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. I és que la popularitat de l'obra fa que el repte del cantant sigui més elevat, donat que el públic té molt clars els seus referents i, en conseqüència, el nivell d'exigència és elevat.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Un Faust de retallades

Stoyanova al Liceu (A. Bofill)
Una pena. Aquest és el primer pensament que m'ha vingut al cap en sortir de la representació de l'òpera Faust de Charles Gounod al Gran Teatre del Liceu, una versió en concert i retallada, a causa de les retallades -econòmiques-. I crec que és una pena perquè d'haver-se representat íntegra hauria estat tot un aconteixement musical; però si a més d'haver-la gaudit sencera, s'hagués comptat amb una producció escènica, aleshores ja hauria estat candidata a ser un dels èxits de la temporada.

El director artístic del Liceu, Joan Matabosch, va reconèixer en una entrevista que vam fer-li al programa Extraradi de COMRàdio que aquesta era una òpera que les necessitats econòmiques obligaven a representar-la tal i com l'hem vist, però que seguia sent una assignatura pendent pel teatre de les rambles. Repeteixo: una pena.

Les veus han estat, com és habitual al món de la lírica, les grans protagonistes, en especial el debutant al Liceu, Piotr Beczala (Faust), que ha aprovat amb nota al capdavant d'un títol que no li posa gens fàcil les intervencions al tenor, però que Beczala ha assumit amb elegància, solvència i convicció.

La soprano Krassimira Stoyanova ha construit una Marguerite un tant freda, però de tècnica perfecta, emissió brillant i de gran credibilitat. La seva ària de les joies ha estat generosament aplaudida, però el seu "Il ne reveient pas" del quart acte ha sonat altament emotiu. Sensacional.

Un cop més, l'habitual al Liceu Ludovic Téizer (Valentin) ha demostrat les seves molt bones arts de baríton, tasca que el públic ha reconegut generosament a cada una de les seves intervencions.

Molt histriònic s'ha mostrat el baix-baríton uruguaià Erwin Schrott (Mr. Netrebko) pel que fa a la seva actuació a l'escenari, completament submergit en el paper del diable Méphistophélès. Però en la part vocal ha sabut centrar l'atenció del públic i carregar al seu diabòlic personatge de credibilitat.

Destacar les breus intervencions de la mezzosoprano Karine Deshayes, una brillant Siébel, en especial a la molt lluïda "Faites-lui mes aveux".

Pel que fa al cor i l'orquestra, com ja comenten altres col·legues, s'ha vist afectada per la falta d'assajos, tot i que a partir de la segona part (actes IV i V) el so ha estat molt més homogeni que a l'inici.

Un Faust que encara podem veure fins al 28 d'octubre i que, malauradament, tot i els excel·lents cantants no serà l'èxit que hauria pogut ser.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Concert de l'Orquestra Barroca Catalana (entrades gratuïtes)

El primer concert de la temporada de música del Centre Cultural Unnim de Terrassa anirà a càrrec de l’Orquestra Barroca Catalana acompanyada dels cors Albada i Anton Bruckner, que són actualment dos dels cors joves i més representatius del panorama coral català.

L’orquestra, fundada l’any 1939 amb la idea d’interpretar i recuperar el repertori dels segles XVII i XVIII, ens ofereix a la primera part del programa, el Concerto grosso en sol menor de Handel. I la segona part, dedicada a Vivaldi, inclou el Glòria, que és l’obra més coneguda i popular de la música sacra del compositor venecià, i el Magnificat, menys coneguda però d’una qualitat musical admirable.

Aquí teniu tota la informació:

Orquestra Barroca Catalana
Cors Albada i Bruckner
Directors: Pablo Larranz i Josep Ramon Oliver
Solistes: J. Sesé (soprano) i E. Fantova (mezzosoprano)
Data: dijous 20 d'octubre a les 21h


G.F. Händel: Concerto grosso en sol menor
A. Vivaldi: Magnificat, RV 610/611A. - Gloria en re major, RV 589

El preu de cada entrada és de 25€, però si envieu un correu-e detallant el nom, cognoms i telèfon de contacte, automàticament us reservarem una entrada doble totalment gratuïta. Les entregarem en rigorós ordre d'entrada de les sol·licituds. Disposem de quatre entrades dobles.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Joan Matabosch a l'Extraradi de COMRàdio

Aquesta tarda, a partir de les 17h, el programa Extraradi de COMRàdio ha convidat al director artístic del Gran Teatre del Liceu, el Sr. Joan Matabosch, per a parlar de la temporada 2011 - 2012 que just divendres donarà el seu tret de sortida. Serà una conversa que conduirà la presentadora de l'espai, Olga Vallejo, però que també comptarà amb la participació de l'autor d'aquest blog, Albert Galceran.

Així doncs, ens centrarem en l'afectació de la persistent crisi econòmica en la programació del Liceu i, és clar, repassarem el bo i millor de la temporada. 

Us esperem aquesta tarda a COMRàdio!

dimecres, 28 de setembre del 2011

Faust, Tintín i l'òpera

Bianca Castafiore
Quina relació tenen Faust, els còmics de Tintín i l'òpera? La resposta, d'entrada, sembla fàcil: Bianca Castafiore, el personatge de la diva de l'òpera que apareix a les obres d'Hergé. Però la veritat és que hi ha diferents capítols de les aventures de Tintín on la lírica, mig per casualitat, hi apareix.

Hi podem trobar una versió del "Un bel dì vedremo" (Madama Butterfly, G. Puccini) o el "Toréador" (Carmen, G. Bizet). Això sí, són més fàcils de detectar a la versió original francesa.

Però, a més, tot plegat ho relacionarem amb el Faust de Charles Gounod, que aquests dies és notícia, ja que és el títol que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 del Gran Teatre del Liceu (el proper dia 7), avui mateix els cinemes Girona (i El Casal d'Olesa de Montserrat) retransmetran en directe l'òpera des de la ROH de Londres, i el mateix faran des de Cinesa, el dia 10, amb una altra producció, en aquest cas des de l'Òpera Nacional de París.

Aquesta tarda, entre les 16h i les 17h, a l'Extraradi de COMRàdio: Faust, Tintín i l'òpera.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Els Antònia Font presenten "Lamparetes" a La Passió

Aquest és un blog d'òpera, és cert, però qui l'escriu, ja ho sabeu, és olesà i militant de La Passió, així que us vull convidar al concert que els Antònia Font faran al nostre escenari. I és que els mallorquins Antònia Font seran el proper 11 d'octubre a les 22h, al teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat per presentar-nos el seu treball Lamparetes, publicat per la discogràfica "Robot Innocent" aquest 2011.

Els Antònia Font presentaran el seu setè treball a l'escenari de La Passió, consolidant-lo com un espai actiu on la millor música contemporània hi té presència.

I és que des de La Passió es vol seguir la línia iniciada amb el concert de Manel del passat mes de maig, que va aconseguir un gran èxit de públic i una gran fita musical.

Si no voleu quedar-vos sense entrades, podeu acostar-vos a la secretaria del teatre o adquirir-les a través del Telentrada. El preu és de 20€. Tanmateix, al facebook de l'entitat olesana hi sortegen dues entrades dobles, així que jo no ho dubtaria.

divendres, 16 de setembre del 2011

Jonaina Salvador enamora al públic olesà

Jonaina Salvador
Una sorpresa majúscula, així podríem resumir el recital que la soprano Jonaina Salvador va oferir el passat 10 de setembre a l'Auditori de la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat. Salvador, una molt jove soprano nascuda a Andorra, però afincada a París, té una veu de soprano lírica pura, amb molta facilitat per l'agut i, amb el temps, ha guanyat en expressió i dramatisme.

El recital va combinar obres d'autors catalans, francesos, italians, txecs i austríacs; tota una paleta de colors que li va servir per a exoposar tots els recursos amb els quals està dotada. Alhora, va lluir una pronunciació molt delicada.

Pau Damià Riera va ser un digne acompanyant al piano per a la soprano.

Destacar que Salvador fa quasi dos anys que està treballant la seva tècnica amb la pedagoga Marie Henriette Dejean (mestra de la soprano Annick Massis) i, de fet, la millora és evident.

El públic present a l'Auditori, un centenar de persones, van rebre a Jonaina Salvador amb càlids aplaudiments a l'inici, que al final del recital van esdevenir sorollosos, gràcies ales bones arts de la cantant.

Jonaina Salvador va fer les delícies dels assistents i, amb el temps, ens farà gaudir dels seus excel·lents recursos.

Podeu veure fotos i un vídeo del recital al facebook dels Moments d'Òpera.

dijous, 1 de setembre del 2011

La soprano Jonaina Salvador oferirà un recital a Olesa de Montserrat

Jonaina Salvador
L’acte institucional que commemorarà la Diada Nacional de Catalunya a Olesa de Montserrat, comptarà amb el protagonisme de la veu de la soprano andorrana Jonaina Salvador.

Salvador, afincada a París on perfecciona la seva tècnica canora amb la pedagoga Marie Henriette Dejean, cantarà acompanyada al piano per Pau Damià Riera i ens oferirà peces del repertori italià, txec i francès; però combinades amb obres catalanes de Mompou, Toldrà o Mestre.

El recital serà el proper dissabte 10 de setembre a l’Auditori de la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat, amb un preu per entrada de 5’20€. Les podreu adquirir a la segona planta de la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat, o a la taquilla abans del concert.

El programa previst és el següent:

« A Chloris »- R. Hann
« Cuba dentro de un piano », de Las canciones negras- X. Montsalvatge
« Damunt de tu només les flors »- F. Mompou
« Je dis que rien ne m’épouvante », de Carmen- G. Bizet
« Quin mal hi ha? »- A. Mestre
« Cançó incerta » - E. Toldrà
« Quando me’n vo’ », de La Bohème- G. Puccini

« Minuet »- A. Mestre
« Quan la meva mare em cantava », de Cançons zíngares- A. Dvorak
« Chanson espagnole »- L. Delibes
« Ebben? Ne andrò lontana », de La Wally- A. Catalani
« Maig »- E. Toldrà
« Vissi d’arte », de Tosca- G. Puccini

Així doncs, un acte commemoratiu que servirà per conèixer una jove -MOLT jove!- veu que, segur, farà les delícies dels melòmans.

dilluns, 29 d’agost del 2011

COMRàdio segueix apostant per l'òpera

S. Radvanovsky
Avui arrenca la temporada 2011 - 2012 de COMRàdio, emissora en la qual, al llarg d'aquest estiu, hem emès 19 edicions dels Moments d'òpera.

Després de puntuals col·laboracions la passada temporada, els companys de l'Extraradi (programa que s'emet cada dia, de dilluns a divendres, de les 16h a les 19h) han cregut oportú incorporar una secció mensual d'òpera, per a conèixer l'actualitat lírica, apropar-nos als tecnicismes propis del gènere i, sobretot, perdre la por a l'espectacle musical més sublim.

La primera secció serà el proper dimecres, entre les 16h i les 17h, i ens centrarem en les veus verdianes, a través de la figura de la soprano Sondra Radvanovsky, que el passat 2 d'agost va sorprendre'ns amb un recital a l'església de Sta. Maria de Peralada, on va deixar-nos bocabadats amb la seva aclaparadora expressió canora.

En aquesta primera edició de la secció d'òpera, també escoltarem a Maria Callas, tot un referent en el cant i, en particular de Radvanovsky. Escoltarem a Callas explicant la importància de la interpretació dels personatges.

Així doncs, dimecres a la tarda us espero a COMRàdio!

divendres, 26 d’agost del 2011

Gràcies

Després de dinou programes, en els quals hem pogut fer un breu repàs a la basta història de l’òpera, m’acomiado de tots vosaltres. Ha estat un GRAN plaer compartir la mitjanit amb tots els que ens heu fet companyia.

Ha estat un honor fer-vos còmplices d’un dels espectacles més complets i bells; i encara més si, tal i com alguns m’heu fet saber, el programa us ha servit per a conèixer l’òpera i endisar-vos-hi. Segur que en el futur ens retrobem envoltats del sensacional món de la lírica.

A partir de dilluns comença la nova programació de COMRàdio i els Moments d’Òpera tornaran a emetre’s amb regularitat a Olesa Ràdio. Tot i això, en uns dies podran avançar-vos alguna que altra novetat.

Només puc dir-vos, per acabar la temporada, que GRÀCIES; tan als que ens heu seguit, com als que ens han fet confiança i han permès que aquest programa s’hagi emès les nits d’aquest estiu de 2011.

Gràcies a tots,

Albert Galceran

dijous, 25 d’agost del 2011

Il cappello di paglia di Firenze (N. Rota)

Al llarg de tota aquesta temporada d’estiu, que avui posem punt i final, hem pogut fer un repàs a la història de l’òpera, des dels seus origens barrocs, passant pel classicisme, el romanticisme, l’òpera alemanya, el verisme i el postverisme. Per tant, arribem a mitjans del segle XX.

De fet, en general, hi ha molta por a la música del segle XX; per aquest motiu, avui ens hem proposat presentar-vos una òpera estrenada l’any 1955, d’un autor de llarga trajectòria cinematogràfica i que, segur, si no la coneixeu, us sorprendrà. Així doncs, avui una parodia de l’òpera buffa (còmica) italiana, a través de l’òpera contemporània.

Aquesta mitjanit, per posar punt i final als Moments d’Òpera d’aquest estiu a COMRàdio, us proposem un títol del segle XX: Il cappello di paglia di Firenze, de Nino Rota.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Turandot (G. Puccini)

Aquesta setmana hem estat coneixent què és el verisme, una escola operística que ens vol parlar de la crua veritat. Amb el pas dels anys, i l’òpera d’avui n’és una referència, el verisme semblava un tant caduc, per això els autors exploren noves sonoritats per ampliar la música a nous camps, això ens porta fins al postverisme, l’argument ja no ha de parlar-nos de fets que ens poden ser propers, ni tant sols veritat.

Aquest és un nou estil, que avui coneixerem, el postverisme: més rígid i agressiu, i amb sentiments amorosos molt més explícits. Turandot n’és un clar exemple.

L’òpera pòstuma de Puccini és la protagonista dels Moments d’Òpera d’aquesta mitjanit a COMRàdio.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Adriana Lecouvreur (F. Ciléa)

A l’edició d’ahir vam conèixer el verisme a través de la que es considera la primera òpera verista: la darrera escola operística del segle XIX, que pretén explicar amb cruesa la veritat.

En el cas d’avui, haurem d’imaginar-nos una representació operística en la qual els personatges es dediquen al teatre, així tenim teatre a dins del teatre. La realitat, per tant, en escena.

Aquesta mitjanit seguim coneixent el verisme, i ho fem amb una òpera que la proper temporada podrem veure escenificada al Gran Teatre del Liceu: Adriana Lecouvreur, de Francesco Ciléa.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Cavalleria Rusticana (P. Mascagni)

La d’avui és en una de les òperes que generalment es marquen com a l’inici del període “verista”; marcat per un cant “spianato” (és a dir, aplanat, sense “floriments” purament decoratius), amb uns arguments més versemblants -generalment de final tràgic-, i amb una orquestració molt intensa.

En aquest sentit, i seguint el fil de l’evolució de la història de l’òpera, deixem enrera la gran obra alemanya, i sobretot el seu autor referent, Richard Wagner, i al llarg d’aquesta setmana ens disposem a conèixer a aquells que van agafar el testimoni de l’alemany i van dur-nos al període verista.

Per fer-ho, aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio us proposem conèixer l’òpera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni, estrenada a Roma l’any 1890.

dijous, 18 d’agost del 2011

Tannhäuser (R. Wagner)

En una setmana dedicada a l’òpera nacional alemanya, és del tot imprescindible dedicar un programa a l’autor que, segur, més ha fet pel reconeixement internacional de l’òpera germànica. De fortes conviccions i un renovador del gènere, avui ens endinsarem en una de les obres més populars de Richard Wagner: Tannhäuser.

Tot i el poc èxit inicial, el temps ha donat la raó al compositor alemany, i a dia d’avui la seva obra és de les més respectades -i venerades- a nivell internacional.

Aquesta mitjanit, i després de l'absència del programa per causes futbolístiques, els Moments d'òpera de COMRàdio acullen l'òpera Tannhäuser de R. Wagner.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Der Freischütz (CM von Weber)

Ahir vam conèixer una obra de Mozart que es considera la primera obra de l’òpera nacional alemanya, avui ens fixarem en aquell que va servir d’inspiració per a l’autor romàntic alemany per excel·lència: Richard Wagner. Un títol de gran bellesa lírica i que conté un dels cors més bells del repertori. Es tracta de Der Freischütz, és a dir, El caçador furtiu.

Anticipant-se vint anys a Wagner, Weber va iniciar els fonaments del que acabaria sent l’òpera nacional alemanya, en una època en què l’òpera italiana regnava arreu del món, fins i tot als països germànics.

Per a Weber no hi havia dubtes: tot en aquesta òpera és alemany, des de la llengua, passant per la música i acabant pels boscos, acollidors de dia, però terrorífics de nit.

Aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio, El caçador furtiu de Carl Maria von Weber.

dilluns, 15 d’agost del 2011

El rapte en el serrall (WA Mozart)

Aquesta setmana volem proposar-vos un recorregut per tres títols, i autors, determinants per entendre l’òpera nacional alemanya, així avui la protagonista serà una obra de joventut de Mozart que, sense ser-ne conscient, va crear els fonaments de l’obra que seguirien, entre d’altres, autors com Weber o Wagner.

I és que avui escoltarem un singspiel en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Gottlob Stephanie, basat alhora en un llibret de Cristolph Friederich Bretzner titulat Belmont und Konstanze. El títol original, en alemany, de l’òpera és Die Entführung aus dem Serail.

De fet, Mozart, sense ser-ne massa conscient, amb aquest títol va escriure la que es considera la primera òpera nacional alemanya. Aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio.