dilluns, 30 de maig del 2011

"OPERETTA" AL TNC

Operetta al TNC
Diumenge van convidar-me a veure en directe l'espectacle Operetta al Teatre Nacional de Catalunya, una proposta musical de Jordi Purtí interpretada pel Cor de Teatre. Va ser una divertida experiència, ja que d'entrada el públic era molt diferent al d'una representació operística. I és que al ser un espectacle familiar, molts pares i mares van anar-hi acompanyats dels més petits (nens i nenes d'entre 4 i 12 anys, aproximadament -no sóc jo qui té més experiència en "datar" infants-), la qual cosa va generar riures, comentaris de fons i preguntes als pares en veu alta força divertides. Precisament per això, començaré pel final: tota la sala gran del TNC dreta, aplaudint i xiulant, celebrant la bonica sensació que acabaven de viure. Cosa no gens fàcil quan es tracta de canalla i pares, un públic amb una gran diferència generacional, però que van gaudir de l'espectacle (una mare que va asseure's just al meu costat, al finalitzar -amb llàgrimes als ulls-, assegurava a una amiga que s'havia emocionat).

I és que l'Operetta, com bé diuen al programa de mà, no és òpera, ni tampoc és teatre o potser ho és tot, tant és. La idea és aproximar als més joves al món de la lírica a través d'una selecció de peces emblemàtiques del repertori operístic, així hi podem escoltar -entre d'altres-: l'obertura de Guillem Tell (G. Rossini), el Casta Diva de Norma (V. Bellini) o l'escena de la coronació de Boris Godunov (M. Mussorgsky), entre d'altres. Tot plegat amb un denominador comú: cantades a cappella, sense l'ajuda de cap més instrument que le veu humana.

El resultat és una divertida obra que resulta àgil i idònia per a qui no està acostumat a passar molt de temps assegut al teatre, ja que la seva durada és d'una hora i vint minuts, aproximadament, i en cap moment resulta tediosa. Ja que no només canten, sinó que cada peça que interpreten l'acompanyen de divertides escenificacions molt visuals, idònies per un públic infantil.

Així doncs, us recomano que us acosteu al TNC -no hi fa res si no teniu canalla, valdrà la pena igualment-, deixeu els prejudicis operístics a la porta i disposeu-vos a passejar pel món de l'òpera d'una manera molt divertida i amena. Segur que us sorprendrà.

Però no us despisteu, al TNC només podeu veure'ls aquest cap de setmana, dissabte actuen a les 18h i diumenge a les 12h. El preu oscil·la entre els 12 i els 20€.

I per mostra, un botó:

dimecres, 25 de maig del 2011

LA FORZA DEL DESTINO (G VERDI)

Josep Carreras, avui com a "Don Álvaro"
La forza del destino és una òpera dividida en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i libreto de Francesco Maria Piave, basat en el drama espanyol “Don Álvaro o La Fuerza del sino”, d’Ángel de Saavedra, duc de Rivas, i una escena de “Wallensteins Lager” de Friederich Schiller. L’estrena es va produir al Teatre Imperial de Sant Petersburg, el 10 de novembre de 1862. Al Liceu ve veure’s per primer cop el 21 de desembre de 1872.

A Verdi li va costar molt estrenar l’òpera a San Petersburg; pels Verdi, els viatges i el clima de la ciutat van ser una gran molèstia, tot i què va ser allotjats amb tot luxe de detalls tots els mesos que van passar a la ciutat, gràcies a les cures del tenor Enrico Tamberlick, el tenor que havia de cantar el rol de Don Álvaro, i que ja coneixia la ciutat. L’estrena – prevista per 1861 – va ser cancel·lada i Verdi i la seva muller van haver d’acomodar-se per passar a Sant Petersburg unes quantes setmanes més al llarg de la tardor de 1862.

Estrenat el títol, van anar-se’n cap a Espanya, on van presentar l’òpera al Teatro Real de Madrid, amb la presència d’Isabel II, i el ja vell Duc de Rivas. Llavors van fer un viatge per Andalusia i, finalment, van marxar cap a França amb el ferrocarril.

L’any 1869 Verdi va realitzar una reforma de la partitura, eliminant algunes parts massa llargues i suprimint la mort de Don Álvaro al final, per no acomular un excés de cadàvers en l’escena final de l’òpera. Però el més significatiu va ser l’afegit de la famosa obertura que no constava a la versió original i on hi apareixen els motius musicals (els coneguts com a “leitmotive” quasi a l’estil wagnerià), i que inclouen el cèlebre tema del “destí”.

La forza del destino va incorporar-se al repertori habitual de molts teatres. La seva presència va desaparèixer durant els anys 20, però va reaparèixer abans de la segona Guerra Mundial.

Si voleu recordar o conèixer aquest títol, podeu descarregar-lo del podcast dels Moments d'Òpera.

dilluns, 23 de maig del 2011

CANCEL·LATS ELS CONCERTS DE LA SOPRANO DIANA DAMRAU

Segons acaba d'informar el departament de premsa del Gran Teatre del Liceu, els dos concerts que aquesta setmana havia de protagonitzar la soprano alemanya, queden cancel·lats per motius de salut. Així doncs, no se celebraran els dos concerts previstos pels dies 26 i 28 de maig.

L’import de les localitats adquirides serà retornat pels canals habituals del teatre.

dimecres, 18 de maig del 2011

LUCIA DI LAMMERMOOR (G DONIZETTI)

Pavarotti serà un dels "Edgardo" dels MdÒ
Lucia di Lammermoor és una òpera en tres actes de Gaetano Donizetti, amb llibret de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la The Bride of Lammermoor de Sir Walter Scott. Van estrenar-la l’any 1835 al teatre San Carlo de Nàpols. L’estrena a Catalunya va ser el 15 de setembre de 1849 al Gran teatre del Liceu.

La novel·la de Sir Walter Scott (1771 – 1832) va ser publicada l’any 1819 en una sèrie anomenada Contes del meu hostaler, que s’inicia amb una profecia del poeta Thomas the Rhymer, en la qual diu que l’últim dels Ravenswood es casaria amb una difunta.

A la novel·la, els responsables dels fets són els pares, en especial la mare de Lucy (Lucia a l’òpera), qui insisteix en allunyar a l’enemic de la família, Edgardo, de qui, amb tot, s’ha enamorat la noia. Els fets de la novel·la van ser ben rebuts per Cammarano, qui per a reduir el nombre de personatges va simplificar l’oposició familiar en la figura del germà, Henry (Enrico a l’òpera).

És important destacar que la novel·la de Walter Scott es basa en un fet real ocorregut a Escòcia al segle XVII i que va tenir un final un pèl diferent, ja que Arthur Bucklaw va sobreviure a les ferides que va causar-li Lucy; l’autor, lògicament, va preferir una mort melodramàtica del personatge, més afí a la lògica romàntica del moment.

L’òpera de Donizetti va tenir un èxit espectacular i va interpretar-se per tot l’àmbit operístic internacional repetidament. Per a donar més relleu a la figura, habitualment secundària del tenor, el compositor va donar-li una escena final amb recitatiu, ària i cabaletta que va servir per a que el tenor com a institució augmentés el seu prestigi; sobretot quan el tenor francès Gilbert Dupré va començar a cantar amb veu plena el paper d’Edgardo (enlloc d’usar el falset en la zona aguda), cosa que va fascinar al públic francès i, amb el temps, ens ha fascinat a tots i, de fet, ara seria impensable que es cantés d’una altra manera.

Aquesta obra meravellosa és la que podrem conèixer aquest migdia als Moments d'Òpera, ja sabeu que la podreu escoltar online o descarregar-vos-la del nostre podcast.

dimarts, 17 de maig del 2011

LARGO AL FACTOTUM DELLA CITTÀ!... UN NOU ÈXIT A SABADELL

Final del "barbiere" a Sabadell.
Amb molt de retard, ho reconec, em disoposo a escriure quatre ratlles sobre la nova producció de Il barbiere di Siviglia de G. Rossini que el passat dimecres, 11 de maig, van presentar-nos des de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Aquest era el darrer títol de la temporada 2010 - 2011, i va servir per acabar amb molt bon gust de boca.

La posada en escena de Pau Monterde va respondre molt bé a les necessitats còmiques de l'obra, situant-nos, tal i com es descriu al libretto, a Sevilla, però amb la particularitat d'ubicar-nos en temps de Setmana Santa, cosa que otorga algun somriure extra. La plataforma giratòria central dota a l'espectacle de més vistositat i, sobretot, dinamisme, ja que aquesta és una òpera llarga, però amb molta rapidesa musical, i és important que l'escena acompanyi. 

L'Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell, dirigits per Daniel Gil de Tejada, van sonar amb molta correcció, tret d'algunes petites molèsties que no cal ni destacar. Pel que fa als cantants, destacar el Fígaro del baríton Carles Daza, carregat de comicitat i una bella emissió, però mancat d'agilitats, cosa que limita l'actuació, tot i això grans -i divertides- van ser les seves intervencions.

Enric Serra va ser un molt digne Don Bartolo, tot i que va estar més concentrat en la partitura que en la comicitat i el patetisme del personatge, cosa que no va fer-lo brillar prou. A banda que el canto silabatto va ser una assignatura pendent, doncs la dicció va ser el preu que es va haver de pagar per cantar amb rapidesa ("a un dottor della mia sorte").

Els dos enamorats, com ja és conegut, són el Comte d'Almaviva (o Lindoro) i Rosina. El primer, interpretat pel tenor Albert Casals (a twitter: @AlbertCasals), va demostrar la seva inqüestionable elegància i projecció pura, però certament ha de treballar el cant rossinià i la respiració, cosa que va quedar pal·lesa a una millorable "Cessa di più resistere", tot i que, en cap cas, valorarem una actuació per una sola intervenció. El seu Almaviva -un dels rols més complicats del repertori rossinià, sigui dit de pas- va aprovar amb nota i, de fet, esperem amb ganes les seves futures intervencions. No tinc cap mena de dubte que li espera una bona carrera per endavant.

La mezzosoprano Natalia Gavrilan va ser l'encarregada de cantar la part de Rosina, un rol que va assumir amb la intenció de demostrar la seva coloratura, però al primer acte va resultar infructuós -possiblment si el metrònim hagués marcat un tempo més pausat, el resultat hauria estat força diferent-. Amb tot, al llarg del segon acte la seva interpretació va resultar molt més segura, elegant i, és clar, positiva.

En essència, i com quasi sempre que anem a Sabadell, hem de treure'ns el barret pels excel·lents resultats d'una modesta associació que viu per programar òpera i donar-la a conèixer al gran públic. Enhorabona!

Per cert, encara podeu veure aquest magnífic espectacle a:

Manresa. Teatre Kursaal
Dimecres 18 de maig, a les nou del vespre


Viladecans. Atrium
Divendres 20 de maig, a les nou del vespre


Granollers. Teatre Auditori
Diumenge 22 de maig, a les set de la tarda


Sant Cugat del Vallès. Teatre - Auditori
Divendres 27 de maig, a les nou del vespre


Vic. Teatre L’Atlàntida
Diumenge 29 de maig, a les sis de la tarda


Reus. Teatre Fortuny
Dimarts 31 de maig, a les nou del vespre


Mataró. Teatre Monumental
Divendres 3 de juny, a les nou del vespre

Jo no m'ho perdria!

dilluns, 16 de maig del 2011

LA RECTA FINAL DE LA TEMPORADA 2010 - 2011

Atenent les peticions que ens han arribat, els propers títols que tractarem als Moments d'Òpera són els següents:


18/05/2011
Lucia di Lammermoor (Gaetano Donizetti)

25/05/2011
*La forza del destino (Giuseppe Verdi)

01/06/2011
*Il Tabarro (Giacomo Puccini)

08/06/2011
*Suor Angelica (Giacomo Puccini)

15/06/2011
*Gianni Schicchi (Giacomo Puccini)

22/06/2011
*La Sonnambula (V. Bellini)


Com és habitual, trobareu el resum argumental, històric i musical d'aquests títols, al podcast dels Moments d'Òpera. Gràcies per col·laborar-hi!

*A petició dels oïents del programa.

dissabte, 14 de maig del 2011

DER FREISCHÜTZ, SEGONS KONVITSCHNY

Què passa quan en una producció operística la direcció escènica té més protagonisme que la música? D’entrada els vocalistes canten condicionats -que no convençuts- per la lectura que en fa el director d’escena i, poc o molt, això es contagia a l’orquestra.

A grans trets aquest podria ser el resum de la primera representació de Der Freischütz (CM von Weber. Estrenada a Berlín, l’any 1821) al Gran teatre del Liceu, una producció de l’Hamburgische Staatsoper, dirigida pel polèmic Peter Konwitschny. Per cert, el director no ha estat present als assajos ni la nit de l’estrena, de manera que el seus assistents (Petra Müller i Eleonora Herder) no han volgut sortir a saludar al final de l’espectacle, de manera que injustament ha estat escridassat un dels actors del repartiment, Àlex Brendemhül.

La partitura de Weber és bellíssima, conté melodies precioses i de gran lluïment pels cantants, però l’argument és poc sòlid i dóna poques opcions per la interpretació teatral. Tot i això, o precisament per això, Konwitschny n’ha fet una lectura un tant estrambòtica, dotant de molt protagonisme a Samiel (el diable -un rol només parlat-, interpretat per Àlex Brendemühl) i proposant una direcció escènica poc comprensible i desconcertant. Aquesta lectura ha d’afectar a la força als cantants que, tot i ser grans intèrprets, han resultat poc creïbles i amb menys profunditat. I és que no ha de ser fàcil haver interpretar un paper si no t’acabes de creure la lectura que en fa el director; desconec si això ha passat realment, però la sensació que m’han fet arribar no és una altra. De fet, tota la nit ha estat marcada per la correcció vocal. Res més.

De fet, la part més vistosa se l’ha endut el cor, dirigit per José Luis Basso, especialment les quatre dames d’honor d’Agathe (Maria Such, Marta Polo, Àngels Padró i Min A. Baek), i el popular cor de caçadors ha complert amb les expectatives, tot i el monòleg previ, i en català, del personatge de Samiel.

Michael Boder és un bon director, la prova és que l’Orquestra Simfònica del Liceu ha sonat molt bé (sense els errors als quals, malauradament, estem acostumats), però no ha passat d’aquí, li ha faltat la profunditat que pot extreure’s de la partitura. Potser a les futures representacions aquest punt es va corregint.

No puc deixar de destacar que l’assistència de públic no ha acompanyat, de fet ha estat la nit, d’aquesta temporada, en la qual he vist el teatre més buit, aproximadament a un 70% (si no menys) de la seva capacitat.

En essència, una òpera molt bella rellegida pel director d’escena i que resulta un poti-poti indescriptible. L’heu de veure, preferiblement més d’un cop, i treure’n les vostres pròpies conclusions; segur que n’hi ha tantes com espectadors.


PS: és aquesta una crònica de la nit de l'estrena (12/05/2011), però que per problemes relacionats amb l'editor del blog (www.blogger.com), ha estat impossible publicar abans.

divendres, 13 de maig del 2011

AJUDA'NS A ACABAR LA TEMPORADA 2010 - 2011

Abans de l'aturada estival encara ens queden uns quants programes per endavant, de manera que us proposo que ens ajudeu a escollir els títols que voleu conèixer a la recta final de la temporada 2010 - 2011 dels Moments d'Òpera radiofònics. Recordeu que podeu repassar tota la temporada -els títols ja emesos- al nostre podcast.

Aquestes són les dates que falten per decidir:

18/05/2011
Lucia di Lammermoor (Gaetano Donizetti)

25/05/2011
La forza del destino (Giuseppe Verdi)

01/06/2011
(...)

08/06/2011
(...)

15/06/2011
Ariane et Barbe-Bleu (Paul Dukas)

22/06/2011
(...)

29/06/2011
(...)

Podeu fer-nos arribar les vostres propostes a través del correu electrònic o deixant-nos un comentari a aquest post. Gràcies per la vostra col·laboració!

dimecres, 11 de maig del 2011

DER FREISCHÜTZ - EL CAÇADOR FURTIU (CM von WEBER)

Carl Maria von Weber
Der Freischütz és una òpera dividida en tres actes, amb música de Carl Maria von Weber i llibret de Friederich Kind. La seva estrena es va produir l'any 1821 a Berlín; a Catalunya va veure’s per primer cop el 4 d’agost de 1849 al Gran Teatre del Liceu.

Anticipant-se vint anys a Wagner, Weber va iniciar els fonaments del que acabaria sent l’òpera nacional alemanya, en una època en què l’òpera italiana regnava arreu del món, fins i tot als països germànics. Per a Weber no hi havia dubtes: tot en aquesta òpera és alemany, des de la llengua, passant per la música i acabant pels boscos, acollidors de dia, però terrorífics de nit. A més, tots els personatges de l’obra beuen cervesa i ballen danses populars, de fet viuen el seu dia a dia sotmesos a una tradició invariable, i els seus conflictes tenen l’origen sota la influència de sers sobrenaturals que conviuen amb ells sota el cel alemany.

De fet, tot plegat s’explica perquè amb la voluntat d’oferir una alternativa a l’òpera italiana vigent, Weber acceptés el llibret proposat pel seu amic escriptor Johann Friedrich Kind, amb prestigi en el món literari de Dresde, sobre una llegenda popular procedent del recull Gespensterbuch (1810) de Johann August Apel i Friedrich Laun.

L’acció se situa a Bohèmia, pocs anys després de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Una obra poc coneguda però que conté moments sensacionals que avui podrem escoltar a través de les veus, entre d'altres, de Jonas Kaufmann i Karita Mattila.


De tota manera, el més conegut de l'obra, segur, és el seu popular cor de caçadors:


És aquest el títol que aquest migdia coneixerem als Moments d'Òpera, i que us podreu descarregar del podcast. Alhora, demà s'estrena una nova producció al Gran teatre del Liceu, així que us servirà per anar al teatre amb els deures fets.

dimarts, 10 de maig del 2011

LA GRANDIOSISTAT WAGNERIANA, CONCERT GRATUÏT

El proper dia 19 de maig, a les 21h al Centre Cultural Unnim Caixa Terrassa, l'Orquestra Filharmònica del Nord-est d'Alemanya oferirà un concert titulat La grandiositat wagneriana, on s'hi interpretarà el concert número 3 per a piano i orquestra en re menor, opus 30 de S. Rakhmaninov; i obertures, preludis i interludis de R. Wagner.

La direcció anirà a càrrec d'Eugene Tzigane, i el piano solista de Fabio Bidini.

Si voleu aconseguir una entrada doble (valorada en 76€) només heu d'enviar un correu-e detallant el vostre, nom, cognoms i telèfon de contacte. Les entrades les entregarem en rigorós ordre de petició. Disposem de tres entrades dobles.

Més informació al web de CCCT.

diumenge, 8 de maig del 2011

MÉS DE 10.000 PERSONES VISITEN EL LICEU


Èxit de participació en la Jornada de Portes obertes al Gran Teatre del Liceu amb motiu del Dia europeu de l’òpera. Des de les 10.00 hores del matí i fins les 18.00 hores, 10.300 persones han pogut visitar el Liceu i conèixer el vestíbul, el saló dels miralls, la sala gran, el foyer i el Cercle del Liceu.

Els visitants també han pogut gaudir d’actuacions en directe d’alumnes del Conservatori del Liceu i cantants consagrats que ja han debutat al Liceu, durant les 8 hores ininterrompudament.

És un objectiu prioritari del Liceu: apropar-se a la ciutadania i una jornada de portes obertes és una activitat que permet al Liceu mostrar el seu patrimoni arquitectònic i alhora donar a conèixer la seva activitat artística i la programació.


Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 4 de maig del 2011

IL BARBIERE DI SIVIGLIA (G ROSSINI)

La d'avui és una òpera buffa en dos actes de Gioacchino Rossini, amb un llibret de Cesare Sterbini i basat en El barber de Sevilla de Beaumarchais de l’any 1775. Van estrenar aquesta òpera el 20 de febrer de 1816 al teatre di Torre Argentina de Roma; a Catalunya hi va arribar, per primera vegada, el 16 de juliol de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona. Curiosament, l’obertura original, el dia de l’estrena va ser subsituïda per una de Ramon Carnicer, ja que l’original de Rossini va extraviar-se.

Basada en la comèdia de Beaumarchais, de la qual ja Paisiello -amb el seu llibretista Petrosellini- havia compost una òpera d’èxit, Rossini va presentar aquesta durant les seves vacances de Nadal a Roma, quan després d’haver treballat al teatre San Carlo de Nàpols, es dedicava a buscar contractes d’última hora a la ciutat eterna. El contracte li va facilitar l’empresari del teatre Di Torre Argentina de Roma, que era el Duc Cesarini Sforza, i per la celeritat amb la qual es necessitava la partitura es va escollir un tema que ja estés aprovat per la censura; per aquest motiu van recórrer al mateix argument que Paisello.

Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va signar menys de dos mesos abans de la seva estrena. Rossini afirmava haver-la completat en només tretze dies. L'òpera és essencialment coneguda per la seva ària de Fígaro ("Largo al factotum"), per la cèlebre ària de Rosina ("Una voce poco fa") i pel tema de Don Basilio ("La calunnia è une venticello"). Encara que amaga altres joies que avui podrem gaudir, com la molt virtuosística “Cessa di più resistere”, que en veu del peruà Juan Diego Flórez esdevé una festa del “belcanto”.

L'obertura és memorable gràcies a la seva melodia burlesca. L'única obertura de Rossini que hi podria rivalitzar seria la de Guillaume Tell. Inicialment va ser escrita per a una altra obra i després, quan el compositor va realitzar Elisabetta, regina d'Inghilterra també la va reutilitzar, fet que en Rossini era bastant normal.

És aquest el títol que a partir del proper dia 11 de maig podreu gaudir en la programació de l'Assocació d'Amics de l'Òpera de Sabadell i, per això, avui la podreu escoltar als Moments d'Òpera. Com sempre, aquest migdia al podcast.