dimecres, 29 de desembre del 2010

LA POSADA EN ESCENA D'"ANNA BOLENA" AL LICEU

Passades les festes nadalenques, molts ja mirem cap al proper títol que veurem al damunt de l'escenari. En el cas del Liceu, ja ho sabeu, serà l'Anna Bolena de Gaetano Donizetti; unes representacions que començaran el 20 de gener amb l'especial atractiu del protagonisme de la soprano Edita Gruberova i que, segons sembla, és el darrer títol representat que canta a casa nostra.

Més enllà de les especulacions, ben poc sabem de la posada en escena d'aquesta producció. Doncs bé, al canal de youtube del Gran Teatre del Liceu hi han penjat un vídeo amb les explicacions del director escènic de la producció, Rafel Duran, qui ens fa cinc cèntims de la proposta:


Polèmica o no -ja ho valorarem en el seu moment-, és aquesta una cita important pels amants de l'òpera, ja que les veus d'Edita Gruberova, Elina Garança, Josep Bros, Carlo Colombara o Simón Orfila juntes asseguren nits per recordar. A mesura que s'acosti l'estrena anirem avançant informació.

Per cert, recordeu que aquest migdia no hi ha Moments d'Òpera radifònics, tot i que sí us proposaré una escapada musical amb les millors veus de la lírica com a protagonistes. Al migdia al 90.1FM o, un cop emès, al podcast.

divendres, 24 de desembre del 2010

BONES FESTES, AMANTS DE L'ÒPERA!

És un tòpic, sí, però és ben cert que aquestes són unes festes per celebrar-les amb el caliu de les persones que ens estimem i ens estimen. Doncs bé, si hi ha una cosa ens uneix a tots els que ens trobem aquí és l'amor per l'òpera, en aquest sentit vull compartir amb tots vosaltres un vídeo que va enviar-me la Teresa del Blog Villazonista, on es demostra que l'òpera no és només música, sinó que té un component màgic que la fa especial. Fixeu-vos en les cares que posen aquelles persones que, de sobte, descobreixen quina és aquesta sensació que alguns ja fa molt coneixem:


Però ja que es tracta de felicitar el Nadal, ho farem també amb les veus de dos dels cantants que millor m'ho han fet passar al teatre i que són responsables de la meva admiració creixent per la lírica: Edita Gruberova i Juan Diego Flórez.


Bon Nadal i molt bones festes a tots els amants de l'òpera i als que ho esdevindran en els propers temps!

dijous, 23 de desembre del 2010

PER MOLTS ANYS EDITA!

Avui celebra el seu 64è aniversari una de les veus més especials de la lírica del segle XX: Edita Gruberova. Una cantant que, per fortuna, té una relació especial amb el Gran Teatre del Liceu, fet que ens ha permès gaudir-la al llarg de trenta anys i, segur, encara ens ha de regalar moltes nits més; les properes el mes vinent, quan tornarà a cantar l'Anna Bolena (G. Donizetti) a Barcelona, acompanyada d'un repartiment estel·lar.

Així doncs, per molts anys GRUBEROVA!! I gràcies per la màgia que ens fas viure cada cop que ets al damunt de l'escenari.

dimarts, 21 de desembre del 2010

ESCAPADES MUSICALS

Els propers dimecres 22 i 29 de desembre els Moments d'Òpera faran festa, però l'òpera seguirà present a la franja d'emissió del programa. M'explico: enlloc de repassar la història, l'argument i els moments musicals més bells d'un títol operístic; us proposo una escapada musical amb les veus de la lírica com a fil conductor.

Podrem escoltar peces poc conegudes de reconeguts autors, però també escoltarem les veus més populars del moment, tals com: Rolando Villazón, Edita Gruberova, Anna Netrebko, Juan Diego Flórez, Natalie Dessay, Elina Garança o Cecilia Bartoli, entre d'altres. Tot un luxe.

Així doncs, i com cada setmana, us podreu descarregar el programa al podcast -dividit en dues parts-. Espero que us agradi!

dilluns, 20 de desembre del 2010

LA RETIRADA DE GRUBEROVA?

Edita Gruberova és una de les cantants més estimades pel públic barceloní, prova d'això és el gran nombre de vegades que ha actuat al llarg dels darrers anys al Gran teatre del Liceu, recollint èxits i l'estima d'un públic entregat a la diva; un idil·li que ja fa 32 anys que és ben viu.

La soprano encarnarà el rol d'Anna Bolena (G. Donizetti) el proper mes de gener al Liceu; 33 anys després del seu debut al teatre de les rambles -va debutar-hi com a Konstanze l'any 1978-. La selecció d'aquest títol ja fa molt de temps que no em sembla casual. De fet, podria ser que vagi errat, però aquesta no és una òpera qualsevol pel Liceu, ni per Gruberova: l'any 1847 aquesta obra de Gaetano Donizetti va ser l'encarregada d'inaugurar el Gran Teatre. Títol que, 145 anys després, va debutar Gruberova -també acompanyada per Josep Bros, debutant aleshores al Liceu- al mateix teatre l'any 1992. 19 anys després hi torna, per què?

Consultades les meves fonts, sembla ser que en els propers anys no hi ha cap òpera representada programada al Liceu on hi participi Gruberova. Si bé és cert que m'asseguren que la diva no té cap intenció de retirar-se dels escenaris, tot sembla indicar que començarà a allunyar-se de les òperes escenificades. Si tenim en compte que el proper dia 23 celebrarà el seu 64è aniversari, i que al Liceu programen amb una antel·lació mínima de quatre anys, tot indica que serà difícil tornar a veure-la actuant a Barcelona. La qual cosa no vol dir que no segueixi visitant-nos per protagonitzar concerts i/o recitals.

Així doncs, i si els meus interlocutors no m'enganyen, sembla ser que aquesta és la darrera ocasió per veure a Edita Gruberova actuant a un òpera representada al Gran teatre del Liceu. Tant de bo m'equivoqui.

divendres, 17 de desembre del 2010

NOVES ADRECES DELS MdÒ

Aquest blog va néixer amb la voluntat de descriure les sensacions, experiències, vivències i coneixements que, dia a dia, el seu fundador, Albert Galceran -jo mateix-, tenia amb el món de l'òpera i, així, compartir-ho amb d'altres persones que també conviuen amb aquest art; ja sigui a nivell professional, amateur o qualsevol altra cosa, ja que tots ho vivim d'una manera especial.

Bé, amb el temps hem anat ampliant les possibilitats de la xarxa, de manera que a dia d'avui hi ha diferents adreces per seguir les vàries opcions dels Moments d'Òpera. Us les resumeixo:

www.momentsdopera.com

El podcast: aquí hi trobareu tots els programes que setmana a setmana dediquem a un títol operístic diferent. La selecció, normalment, la marca l'actualitat, tot i que també ens agrada que ens feu arribar les vostres peticions. Hi ha penjada tota la temporada 2009 - 2010, i hi anem penjant la temporada actual.


www.momentsopera.com

El blog: a través d'aquesta adreça accedireu a aquest blog que ara llegiu i que, en breu, farà reformes importants (ja us explicarem), de manera que si us acostumeu a accedir a través d'aquesta adreça, molt millor.


www.facebook.com/momentsopera

Facebook: és la plataforma més participativa, on podeu seguir el dia a dia dels Moments d'Òpera i on, entre d'altres, trobareu els comentaris, fotografies i cròniques més immediates.


www.twitter.com/agalceran

Twitter: a través del twitter, l'Albert, explica allò que viu i sent, dia a dia. No cal dir que moltes de les seves piulades tenen a veure amb l'òpera, és clar.


albert@momentsopera.com

El correu-e: enviant un correu electrònic a aquesta adreça podreu comunicar-vos amb l'Albert Galceran, responsable de totes les plataformes relacionades amb els Moments d'Òpera. Li podeu fer arribar propostes, crítiques o el que cregueu oportú. Tot és benvingut.

Així doncs, seguim en contacte. Bon cap de setmana!

dijous, 16 de desembre del 2010

MADAMINA, IL CATALOGO È QUESTO II

Ja que arriba la pausa de Nadal i estarem un parell de setmanes sense emetre els Moments d'Òpera, us faig arribar el catàleg de programes que darrerament hem emès, us els he ordenat cronològicament (de la gravació més antiga a la més actual). Recordeu que tots els programes els trobareu al podcast del programa, a més podeu seguir-nos a través de facebook. Aquí us deixo els enllaços (clicant al damunt accedireu a la gravació):


Temporada 2009 - 2010:

Die Fledermaus (R Strauss)
Il Pirata (V Bellini)
La Travitata (G Verdi)
Linda di Chamounix (G Donizetti)
Alcina (GF Händel)
Il Trovatore (G Verdi)
Pagliacci (R Leoncavallo)
Tannhäuser (R Wagner)
L’elisir d’amore (G Donizetti)
Tancredi (G Rossini)
Ariadne auf Naxos (R Strauss)
Norma (V Bellini)
Carmen (G Bizet)
Luisa Miller (G Verdi)
La fille du régiment (G Donizetti)
La Bohème (G Puccini)
Parsifal (R Wagner)
Così fan tutte (WA Mozart)
Der Rosenkavalier (R Strauss)
Entrevista a Joan Matabosch, director artístic del Gran Teatre del Liceu
Alahor in Granata (G Donizetti)
Faust (C Gounod)
La donna del lago (G Rossini)
Roméo et Juliette (C Gounod)



Temporada 2010 - 2011:

I Puritani (V Bellini)
Especial Puccini, amb Àlex Pallarès
Rigoletto (G Verdi)
Madama Butterfly (G Puccini)
La núvia venuda (B Smetana)
La Bohème (G Puccini), especial film Netrebko & Villazón
Lucrezia Borgia (G Donizetti)
Falstaff (G Verdi)
Guillaume Tell (G Rossini)

Els Moments d'Òpera radiofònics tornen el proper 5 de gener, però recorda que pots seguir-nos a través del facebook!

dimecres, 15 de desembre del 2010

GUILLAUME TELL (G ROSSINI)

L'òpera que a partir d'aquest migdia serà la protagonista dels Moments d'Òpera és la darrera obra de Gioacchino Rossini, estrenada a París l'any 1829, dividida en quatre actes i amb un llibret francès d'Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller.

I és que després d'una estada triomfal a Londres, Rossini s'instal·la a París on Carles X li ofereix oneroses condicions. Així, l'òpera francesa es "rossinitza" com ho proven, per exemple, les obres d'Auber, Boieldieu i Adam. I després de Le Comte Ory arriba la gran òpera esperada que justifiqués les seves prerrogatives amb una òpera "de veritat".

Rossini va treballar llargament -i en silenci- component una òpera monumental: Guillaume Tell. El tema, de caràcter patriòtic i històric, era clarament romàntic. El resultat fou una òpera ambiciosa i complexa, una “grand opéra” que va contribuir a crear un nou gènere del qual en viurien l'òpera francesa i italiana durant tota la següent generació. Ja en l'obertura, amb influències de Beethoven, Rossini es mostra diferent sense renunciar al seu estil, com ho demostra que acabi amb el famós crescendo. Com no pot ser d'una altra manera, va complaure al public francès, és clar, amb un ballet.

Inexplicablement, fou la darrera òpera de Rossini, tot i l'èxit espectacular que havia obtingut i que el compositor viuria feliçment entre França i Itàlia els següents 39 anys.

A tall d'anècdota, el 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada del Gran teatre del Liceu i mentre s'hi representava Guillaume Tell, l'anarquista Santiago Salvador llençà dues bombes -tipus Orsini- sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una, i causà una vintena de morts. Durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba.

Com sempre, podreu seguir el resum argumental i musical de l'òpera a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-la, un cop emesa, del podcast del programa.

Segueix-nos a facebook!

dimarts, 14 de desembre del 2010

ELS PROGRAMES QUE VINDRAN

Fa uns dies vam publicar els programes que tenim previstos desenvolupar als Moments d'Òpera radiofònics, alhora us demanava col·laboració per escollir títols per aquesta temporada 2010 - 2011. De moment, i gràcies a les vostres aportacions, tenim programades les edicions fins el dia 23 de febrer, i la cosa queda així:

15/12/2010
Guillaume Tell (G Rossini)


05/01/2011
Le nozze di Figaro (WA Mozart)

12/01/2011
I Lombardi alla prima crociata (G Verdi)

19/01/2011
Anna Bolena (G Donizetti)

26/01/2011
Maria Stuarda (G Donizetti)

02/02/2011
Roberto Devereux (G Donizetti)

09/02/2011
Semiramide (G Rossini)

16/02/2011
Parsifal (R Wagner)

23/02/2011
Les contes d'Hoffman (J Offenbach)

Resten pendents de programar: Matilde di Shabran (G Rossini), Maometto II (G Rossini) i Stiffelio (G Verdi); de tota manera podeu fer-nos arribar les vostres peticions al correu albert@momentsopera.com


Recorda que pots seguir-nos a facebook (només has de clicar a "m'agrada").

divendres, 10 de desembre del 2010

UN FALSTAFF RODÓ

Un FALSTAFF rodó, sí; i que consti que no ho dic per les dimensions físiques d'Ambrogio Maestri -que també-, sinó per l'excel·lent nivell interpretatiu dels cantants i la sorprenent direcció musical del debutant al Liceu, Fabio Luisi.

És notori que Falstaff és el darrer títol del genial Giuseppe Verdi, qui amb quasi 80 anys va atrevir-se amb una òpera còmica -que no buffa- per posar punt i final a la seva dil·latada carrera, sobretot gràcies a la insistència del llibretista Arrigo Boito.

Després de veure l'òpera en directe -era el meu primer Falstaff; ja que feia 27 anys que no es representava al teatre de les rambles- a un li queda el dubte de si aquesta és una obra mestra o si, tal i com ens diuen tots els personatges en cloure el darrer acte, tots som burlats. Humilment crec que, tot i la complexitat dramatúrgica, aquesta és una obra innovadora que ens presenta un nou Verdi, i que només és possible sí un reconegut geni la signa. Ja que una obra d'aquestes característiques, que trenca amb tota línea estètica d'un autor, només pot permetre's quan un està consolidat i a punt de retirar-se. En efecte, és aquesta la darrera broma del geni de Busetto.

Cert és que aquest títol mai ha gaudit de grans èxits, cert és que molts el consideren una obra menor i, de fet, potser és així. Amb tot, cal tenir present que aquesta no és una òpera normal, sinó que és una commedia lirica, dit d'una altra manera: els cantants han de ser més actors que mai, la seva expressió interpretativa és essencial i, tot i que no sigui massa popular dir-ho, és important ser a prop de l'escenari per -tal i com afirma el crític Roger Alier- gaudir al 100% d'allò que es cou en escena.

Però centrem-nos en la proposta de Peter Stein (Dir. escènic), qui també debutava al GTL. Tant el vestuari, com l'escenografia són d'allò més convencionals, massa pel meu gust, però resolen molt bé el llibret de Boito. El moviment escènic està plantejat per fer els canvis dels decorats a mà (dos a cada acte), cosa que els fa molt lents i trenquen amb el ritme natural de l'obra. Potser és aquest el punt més negatiu de la proposta.

La direcció dels diferents personatges és molt precisa i resolutiva; no podem dir que sigui innovadora, però sí que no genera cap molèstia, sinó tot el contrari.

A nivell vocal, i sense cap mena de dubte, el gran guanyador de la nit ha estat el Falstaff d'Ambrogio Maestri, genial de cap a fi. A banda que les seves dimensions li permeten encarnar el personatge amb molta més credibilitat, ha estat un genial intèrpret d'aquest barrut personatge.

Ben resolta ha estat la Nannetta de Mariola Cantarero, i molt correcte l'Alice Ford de Fiorenza Cedolins (la Leonora de Il Trovattore de la passada temporada). Destacar la interpretació del jove Joel Prieto, encarnant a Fenton. I, com no, el Ford de Ludovic Téizer. La resta de repartiment ha estat a l'alçada d'una nit marcada per l'excel·lència.

No puc acabar sense comentar la brillant direcció musical de Fabio Luisi, el genovès ha sabut dirigir una orquestra del Liceu que ha començat abusant dels volums, però que ràpidament ha ajustat per coordinar, quasi a la perfecció, la veu amb l'orquestra; cosa que li ha permès recollir els intensos aplaudiments de l'agraït públic.

Així doncs, un Falstaff molt recomanable pels amants de l'òpera, però també per aquells que no tenen per costum anar-hi, ja que és una proposta entenedora, fàcil i, sobretot, molt rodona. No us ho perdeu!

PS 1: Un problema tècnic ha impedit que durant la primera part del primer acte, i la segona del segon, els subtítols no s'hagin projectat a les butaques de platea i, pel que m'han comentat, a algunes llotges.
PS 2: Al finalitzar la representació vaig poder accedir a la zona de camerinos, on vaig coincidir amb el tenor Josep Bros, qui va comprometre's a atendre'ns durant els assajos d'Anna Bolena.

dijous, 2 de desembre del 2010

"FALSTAFF", L'ARGUMENT


Ahir vam emetre el capítol dels Moments d'Òpera dedicats a Falstaff (G. Verdi), però al tractar-se d'una òpera amb un argument força complex, us adjunto el resum argumental de l'obra que del 9 al 29 de desembre podrem veure al Gran Teatre del Liceu:

Acte I

A l’interior de l’Osteria della Giarretiera veiem el vell Falstaff còmodament instal·lat. El doctor Cajus, personatge ridícul i amanerat, li retreu que la nit passada ell mateix i els seus criats Bardolfo i Pistola li van fer beure massa i li robaren tots els diners. El vell cavaller reacciona amb cinisme, demana a l’hostaler més xerès, i quan Cajus se’n va, recrimina als criats el poc art de les seves malifetes. L’hostaler porta a Falstaff les factures que deu i el cavaller es desespera en veure que la seva bossa està buida. Com a solució de la seva mala economia se li acut seduir una bella burgesa de Windsor, Alice Ford, casada amb un home ric i generós, i també una altra burgesa, Meg Page, que suposadament també està encantada amb ell. Quan ordena als criats que portin dues cartes que ha escrit, inflamades d’amor, a les dues dames, aquests refusen fer de missatgers argüint que això lesionaria el seu honor. Falstaff hi envia el seu petit patge Robin i s’adreça als criats amb una esplèndida diatriba contra l’ús del concepte «honor» i els acomiada.

En un segon quadre, a prop de la casa dels Ford a Windsor, entren Meg Page i una simpàtica i alegre veïna, Mrs. Quickly, que es troben amb Alice Ford i la seva filla Nannetta. Les dues burgeses, molt amigues, s’ensenyen les ridícules cartes amoroses, i idèntiques, que acaben de rebre de Falstaff. Divertides i irritades decideixen, amb l’ajuda de Nannetta i Quickly, preparar una venjança i posar en ridícul el vell cavaller. D’altra banda, es troben Mr. Ford, el Dr. Cajus –pretendent de la seva filla Nannetta–, Fenton –que estima Nannetta i és correspost–, Bardolfo i Pistola. Els criats comuniquen a Ford els plans de seducció del vell cavaller i la indignació de Ford és enorme. Els cinc homes decideixen també preparar una estratègia per venjar-se del vell sapastre. Després d’una deliciosa escena d’amor entre Fenton i Nannetta, les tres dones decideixen que Mrs. Quickly porti un missatge de part d’Alice Ford al vell Falstaff proposant-li una cita galant, per fer-lo caure en una trampa i llançar-lo a l’aigua. Ford, amb el suport dels antics criats de Falstaff, decideix amagar la seva personalitat i anar a visitar el cavaller per poder preparar-li una bona emboscada. Les dones tanquen l’acte entre grans riallades.


Acte II

Altre cop a l’Osteria della Giarretiera, Falstaff, al seu confortable racó bevent xerès, rep Bardolfo i Pistola, que li demanen perdó i es posen al seu servei. Fan entrar Mrs. Quickly, que es presenta a Sir John Falstaff i amb una gràcia especial porta l’encàrrec d’Alice Ford, enamorada del vell cavaller, que el rebrà a casa seva de dues a tres, hora en què el seu gelós marit acostuma a sortir. Falstaff rep el missatge amb gran satisfacció, convençut del seu poder seductor. Li porta també un missatge de la bella Meg, a la qual el marit no deixa mai sola. Falstaff se sent content i feliç. Es presenta després Ford amb el fals nom de mestre Fontana, que li regala una garrafa de vi de Xipre i li ofereix un saquet ple de monedes d’or. La raó d’aquest obsequi és que està follament enamorat d’una dama de Windsor anomenada Alice Ford, que el rebutja, i està convençut que si Sir John aconsegueix obtenir els favors de la dama, el camí restarà obert per a ell. Falstaff ho accepta i empès per l’entusiasme davant el regal li diu que ho doni per fet, que té una cita amb aquesta mateixa senyora de dues a tres. Se’n va a posar-se elegant i Ford, indignat, canta una ària plena de violència contra les dones.

Al segon quadre, en una cambra de la casa dels Ford, Mrs. Quickly informa Alice i Meg que Falstaff ha caigut al parany i les dones ho preparen tot per a la burla, però Nannetta diu plorosa a la seva mare que el seu pare vol casar-la amb el Dr. Cajus. Alice li promet ajuda. Mrs. Quickly avisa de l’arribada de Falstaff i totes s’amaguen menys Alice, que comença a tocar el llaüt d’una manera seductora. Falstaff entra i mostra una gran passió amorosa, però aviat Mrs. Quickly i Meg anuncien amb grans escarafalls l’arribada de Ford amb un grup nombrós d’homes que busca l’intrús, disposat a venjar-se. L’acció es precipita: Falstaff s’amaga darrere un paravent, entra violentament el marit, que dóna ordre de registrar-ho tot i Meg convenç Falstaff, aterrit, que es fiqui dins el cove de la roba bruta. Nannetta i Fenton s’amaguen també darrere el paravent. Ford s’adona que darrere el paravent hi ha algú, el fa encerclar segur que hi trobarà in fraganti Alice i Falstaff, però la seva decepció i enrabiada són grans quan hi apareixen Fenton i Nannetta. Mentre, Alice ordena als criats que llencin el cove pesant de la roba bruta en un toll del Tàmesi al costat dels safareigs que hi ha sota la finestra. Després de la gran trompada, les dones expliquen la burla als homes i tots riuen i s’alegren del ridícul que ha fet el pobre Falstaff.


Acte III

Fora de l’Osteria della Giarretiera, Falstaff s’està recuperant de l’ensurt i la mullena dins el Tàmesi, i medita sobre la mala jugada que li han fet i sobre la maldat del món en general. Però reacciona sobretot a partir de la gerra de vi calent que li porta l’hostaler. Torna en qualitat de missatgera Mrs. Quickly, com si no hagués passat res; el vell cavaller li fa una sèrie de retrets plens de violència, però Quickly és hàbil, carrega la culpa als criats, li diu que Alice està desolada i li dóna una carta de part seva. Falstaff dóna mostres de tornar a estar tocat per les paraules d’Alice mentre la seva gent observen amagats i riuen de la seva credulitat. Alice el convoca a la mitjanit al Parc Reial de Windsor, sota un roure llegendari, vestit de caçador Negre, amb llargues banyes, lloc on les bruixes celebren els seus sàbats i hi acudeixen les fades i altres esperits del bosc. Alice explica que ha preparat una nova trama per castigar Falstaff, una mascarada en què tothom anirà disfressat i a la fi el vell lasciu serà forçat a confessar les seves culpes, bastonejat per tots. Quickly s’adona que, aprofitant la situació, Ford es posa d’acord amb el Dr. Cajus perquè a la fi de la festa doni el seu braç a Nannetta, disfressada de reina de les fades, i ell mateix beneirà la parella com a marit i muller.

Al segon quadre, al Parc Reial de Windsor, de nit, es troben Fenton i Nannetta. Alice els interromp i fa vestir el noi amb un hàbit de monjo de la Trapa per intervenir i capgirar els plans del seu marit de casar la filla amb Cajus. Arriba Quickly, que ha fet vestir de núvia Bardolfo amb la mateixa finalitat. Quan sonen les campanades de mitjanit apareix Falstaff disfressat, atemorit i ridícul. En veure la seva estimada Alice, intenta abraçar-la i li dirigeix paraules d’amor, però arriba Meg, que anuncia l’inici del sàbat i torna així a trastornar els seus plans. Apareix Nannetta vestida de reina de les fades i invoca les nimfes, elfs, sílfides i altres éssers fantàstics i Falstaff creu que qui miri les fades morirà i s’ajau a terra. Nannetta i les fades es burlen del vell terroritzat i aviat entren els altres personatges disfressats: Alice, Meg, Quickly, Bardolfo, Pistola, Cajus, Fenton i Ford.

Tots es disposen a castigar el vell cavaller, l’insulten, se’n burlen i comencen una mena d’exorcisme amb grollers insults acompanyats de cops i bastonades, pessics, rebolcades, punxades, en una escena realment cruel. De sobte Falstaff reconeix Bardolfo i comprèn que tot és un engany. Recupera part del seu coratge i passa a l’atac contra el seu criat amb un enfilall d’insults recargolats. Davant la seva valentia, tots aplaudeixen i Falstaff demana una mica de treva perquè està fatigat. Les dones posen el vel blanc de núvia a Bardolfo, Falstaff s’adona que el senyor Fontana no era altre que el marit d’Alice i que són les comares de Windsor, Quickly inclosa, les autores de la mala jugada. Falstaff, però, sosté que sense la seva manera de ser la gent ordinària no trobaria cap gràcia a la vida. Ford decideix acabar amb la boda de la seva filla, la reina de les fades, i fa acostar Cajus i Bardolfo disfressats. Alice demana al marit que la benedicció nupcial sigui doble, perquè hi ha una altra parella, i Ford ho accepta. Així, beneeix amb gran satisfacció els nuvis. Quan aquests es treuen les màscares, descobreix amb irritació Bardolfo de parella amb Cajus i Nannetta amb Fenton. Però Ford es commou davant la felicitat de la seva filla, que li demana perdó, i accepta de bon grat la situació i proposa un gran sopar per a tothom, incloent-hi el vell cavaller. L’apoteosi final ve marcada per la prodigiosa fuga buffa, iniciada per Falstaff, amb tot el cor: «Tutto nel mondo è burla», considerada el brillant testament del gran i ancià compositor, la gran riallada final.


Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 1 de desembre del 2010

FALSTAFF (G VERDI)

Falstaff és una commedia lirica en tres actes de Giuseppe Verdi, és aquesta l'última òpera del compositor, estrenada amb gran èxit a La Scala de Milà el 1893, fou una iniciativa del llibretista i compositor Arrigo Boito, gran amic i col·laborador del músic, dos anys després de l’èxit d’Otello (1887).

El llibret de Boito basteix el caràcter del protagonista més a partir dels drames shakespearians Enric IV i Enric V que no pas de la comèdia Les alegres comares de Windsor, que simplifica i aconsegueix presentar un gran personatge, Sir John Falstaff, el noble que ha estat company d’armes i d’aventures del príncep Hal, el futur Enric V d’Anglaterra. En esdevenir rei, Enric trenca les seves relacions amb Falstaff, i aquest, sense la protecció del sobirà, esdevé un vell cavaller carregat de tares –massa inclinat al menjar i al beure, lasciu, fanfarró, sense escrúpols, sempre mancat de diners– que conserva, tanmateix, un gran talent natural no exempt de cinisme.

L’acció passa a Windsor durant el regnat d’Enric V d’Anglaterra (1413-1422).

Aquest títol podrà veure's al Gran Teatre del Liceu del 9 al 29 de desembre, així que si teniu intenció d'anar-hi podeu escoltar els Moments d'Òpera d'aquesta setmana, ja que els dedicarem a Falstaff. Com sempre, aquest migdia al 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast.


Nota: la fotografia és d'Antoni Bofill i correspon als assajos al GTL.

divendres, 26 de novembre del 2010

LA PROGRAMACIÓ DELS "MdÒ"

Ja sabeu que l'origen d'aquest blog està relacionat amb la versió radiofònica del mateix, on cada setmana em centro en un títol operístic i explico l'argument, el context històric, els tipus de veu que hi apareixen i, és clar, n'escoltem els moments musicals més bells.

Doncs bé, la meva intenció és fer aquest espai més participatiu, així que us mostro la programació dels MdÒ i, així, podeu proposar-me títols:

01/12/2010 > Falstaff (G. Verdi), a partir del dia 09/12/2010 es representarà al Liceu.
15/12/2010 > a determinar.

05/01/2011 > a determinar.
12/01/2011 > a determinar.
19/01/2011 > Anna Bolena (G. Donizetti), a partir del dia 20/01/2011 es representarà al Liceu.
26/01/2011 > Maria Stuarda (G. Donizetti).
08/02/2011 > Roberto Devereux (G. Donizetti).
09/02/2011 > a determinar.
16/02/2011 > Parsifal (R. Wagner), a partir del dia 20/02/2011 es representarà al Liceu.
23/02/2011 > Les contes d'Hoffman (J. Offenbach), aquesta mateixa nit es representarà a Sabadell, en la programació de l'AAOS.

Podeu fer-me arribar les vostres propostes deixant un comentari al blog, o enviant-me un correu electrònic a: momentsopera@gmail.com

Moltes gràcies!

Albert Galceran

dijous, 25 de novembre del 2010

"LA PASSIÓ" VISTA PER JORDI ISERN

Avui m'allunyo del món de l'òpera, ja que el passat divendres es presentava el cartell de la temporada 2011 de La Passió, obra del pintor Jordi Isern, i com a olesà he volgut fer-ne el degut ressò.

L’acte de presentació, presidit per la presidenta de l’entitat, Montse Font, comptava amb la presència de l’autor del cartell de la passada temporada, Gerard Sala, qui, alhora, va ser mestre d’Isern. Sala, durant la presentació de l’obra, va afirmar que “de tots els cartells, aquest és el que encaixa més amb l’essència de La Passió”.

De fet, Jordi Isern fa més d’11 anys que centra la seva obra en la temàtica de La Passió, així que ha rebut amb especial il·lusió l’encàrrec del cartell de la propera temporada. L’obra d’Isern es caracteritza per la necessitat de l’autor de parlar de l’home, del despertar de la consciència.

Al cartell hi podem veure el tors d’un home en posició de creu, amb un fons totalment negre; el color blanc del cos representa la llum de l’ànima envoltada de la tenebra.

Destacar que Jordi Isern ha estat guardonat amb el Premi Pintura 2010 de la Fundació Vila Casas amb l’obra “Dualismes”, de la mà del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras.

Des de l’any 1987, cada temporada el cartell de La Passió és obra d’un pintor contemporani català diferent, com ara: Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Joan Pere Viladecans, Josep Guinovart, Perejaume o Jaume Muxart, entre molts d’altres. Al llarg dels anys, La Passió ha pogut recopilar un important i molt valuós fons d’art.


Sobre La Passió:

Olesa, a través de la seva Passió, és el marc des d’on es contempla un bella tradició que ha anat passant de pares a fills des de la primera representació a l’any 1538. En aquella llunyana data, cabdal pel naixement de la futura Passió, un grup d’olesans van tenir la iniciativa de representar la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers del poble. Aquelles primeres representacions, de les quals només es disposa de documents escrits, es van efectuar sota el pretext d’una cerimònia religiosa per commemorar la mort de Jesús per Setmana Santa. Amb el pas del temps, la iniciativa va esdevenir tradició, i la tradició en un dels espectacles més importants, patrimoni del nostre país.


La Passió d'Olesa de Montserrat és l'única de totes les Passions que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

dimecres, 24 de novembre del 2010

LUCREZIA BORGIA (G DONIZETTI)

Avui toca un d'aquells títols que si són interpretats per bons cantants fan posar la pell de gallina, es tracta de la Lucrezia Borgia, una òpera amb un pròleg i dos actes de Gaetano Donizetti, amb libreto de Felice Romani basat en una tragèdia de Víctor Hugo. Va estrenar-se al teatre Alla Scala de Milà el 28 de desembre de 1833.

L'octubre de 1833 Donizetti va presentar amb èxit a La Scala de Milà la seva avui oblidada òpera Il furioso all'isola di San Domingo. Després d'aquesta estrena el compositor va signar contracte amb aquest teatre milanès per produir immediatament dues noves òperes. Cal destacar que aleshores Donizetti tenia 36 anys d'edat i la seva producció operística arribava a la no menyspreable quantitat de 37 títols. Entre elles ja figuraven les conegudes Anna Bolena de 1830 i L'elissir d'amore de 1832.

La primera de les properes noves òperes per a La Scala seria Lucrezia Borgia, per a això Donizetti comptaria amb un llibret que estava ja elaborant Felice Romani, un dels més connotats professionals del seu temps en aquest ofici. La font d'aquest llibret era la peça teatral homònima de Víctor Hugo, que s'havia estrenat a París al començament d'aquest mateix any 1833.

Lucrezia Borgia va ser un personatge històric, que va viure entre 1480 i 1519, i que va pertànyer a una de les més influents famílies de la Itàlia del renaixement, en la qual hi va haver dos Papes i un sant. Lucrezia va ser famosa per la seva fràgil bellesa, però també pel seu fort caràcter i fosques conductes envoltades de maldat.

El seu pare va ser Rodrigo de Borgia, qui, curiosament va ser cardenal i fins i tot va arribar a ser Papa, amb el nom d'Alexandre IV. Lucrezia va tenir tres matrimonis - amb Juan Sforza, Alfons d'Aragó i Alfonso D'Este - sent aquest últim el que apareix en la peça teatral de Victor Hugo i també a l'òpera.

El llibret de Felice Romani va estar llest a finals de novembre i Donizetti va finalitzar la partitura a temps perquè, amb els deguts assajos, l'òpera s'estrenés a La Scala en la data prevista del 26 de desembre de 1833. Tot i que Lucrezia Borgia es va representar en més d'una trentena d'ocasions després d’aquesta estrena, l'èxit de públic i crítica va ser molt discret, i després retirada.

Set anys més tard, quan Lucrezia Borgia va viatjar a França, el 1840, van tenir seriosos problemes per a la seva representació. Victor Hugo, autor del drama que va inspirar l'òpera, va reclamar drets de propietat intel·lectual sobre l'obra, va acudir als tribunals, va interposar una demanda i la va guanyar. Per aquest motiu i gràcies a les escletxes legals, Lucrezia Borgia va haver de representar-se a partir d’aquell moment amb canvis en el seu argument i en els seus personatges.

Problemes amb els drets d’autor a banda, a Itàlia van aparèixer nous problemes, que ja des de l'estrena de 1833 s’intuïen: l'òpera Lucrezia Borgia feïa referència a personatges històrics i deixava malament a una influent família de la qual havien sortit un sant i dos Papes de l'Església catòlica. Això òbviament no era vist amb bons ulls. Tot i això, finalment Donizetti va vèncer a Victor Hugo i als censuradors i l'òpera va passar a tenir com a definitiu el seu nom original.

De tota manera, més enllà dels problemes inicials, aquest és un títol que amaga una gran complexitat, i és que calen grans intèrprets capaços d'assumir els molt exigents rols. Potser per aquest motiu no és una de les obres de Donizetti més conegudes, tot i que potser sí que és una de les millors.

En tot cas, si ja la coneixeu, sempre és bo repassar-la, i si encara no sabeu com sona aquesta òpera, aquest migdia us espero als Moments d'Òpera, com sempre al 90.1FM, online o al podcast.

dijous, 18 de novembre del 2010

"INTO THE LITTLE HILL", G. BENJAMIN AL LICEU

La propera òpera que es representarà al Foyer del Liceu -dies 2 i 3 de desembre- és Into the Little Hill (Cap al petit turó), òpera de cambra del jove i prestigiós compositor anglès George Benjamin, feta en col.laboració amb el dramaturg Martin Crimp, s’estrenà a París el 2006. Deixeble i amic d’Olivier Messiaen, Benjamin ja té, amb la seva música –pianista, director d’orquestra i compositor-, una brillant carrera internacional.

Definida com a “conte líric en dues parts per a soprano, mezzosoprano i quinze instrumentistes”, les dues cantants fan tots els papers amb el suport de la brillant sonoritat dels instruments –címbal, violes, clarinets, flauta, violoncel, entre d’altres-, que formen part de l’escenografia i proporcionen una gran tensió dramàtica, un clima fascinant. L’argument és una intel·ligent reinterpretació del conte El flautista d’Hamelín.

Sinopsi

Primera part

I La multitud / II El ministre i la multitud / III La multitud
La vigília d’unes eleccions, la multitud reclama que el ministre acabi amb les rates que estan fent malbé les seves pertinences. El ministre mira de defensar les rates i intenta mostrar que tenen un lloc en la societat, però la multitud repeteix la seva demanda: «Mata i tindràs el nostre vot».

IV El ministre i el desconegut
Una nit d’insomni, el ministre troba un desconegut al dormitori de la seva filla adormida. El desconegut diu que ha utilitzat un encanteri per entrar-hi: «Amb música puc obrir un cor / tan fàcilment com vós podeu obrir una porta / i entrar-hi directament / fer avançar els esclaus amb pas ferm cap a la fàbrica / o desenredar els núvols pacientment. / Amb música puc fer que la mort s’aturi / o que les rates aflueixin i es precipitin des de l’extrem del món: / la decisió és vostra». El ministre li promet una gran suma de diners a canvi d’acabar amb les rates i assegurar la seva reelecció. El desconegut li fa jurar per la seva filla que complirà la seva promesa.

V Mare i filla
La filla del ministre és a la finestra amb la seva mare veient passar la riuada de rates. «Per què han de morir les rates, mare?», pregunta. «Perquè roben les nostres coses –diu la mare–, una rata no és humana». Però per a la nena sí: vesteixen abrics i porten els seus nadons. La mare mira de tranquil·litzar-la: «Només les rates dels llibres de contes porten barrets i abrics i van amb nadons». Insisteix que les rates moriran «amb dignitat».

Segona part

VI Dins el cap del ministre
El ministre és reelegit. Dins el seu cap, sent la «cridòria d’agraïment» de la multitud, i l’estrany brunzit del seu cor.

VII El ministre i el desconegut
El desconegut torna per cobrar els seus honoraris «per l’extermini». El ministre argumenta que les rates no van ser exterminades, sinó «que van marxar per la seva pròpia voluntat». Nega tenir cap obligació envers ell i hi afegeix que tota la música és «incidental» i no cal pagar-la. Quan el desconegut recorda al ministre que ha jurat complir la seva promesa per la seva pròpia filla, el ministre el despatxa iradament.

VIII Mare (mares) i nena (nens i nenes)
Arreu de la ciutat, quan les mares es desperten, descobreixen que els seus fills i filles s’han esvaït durant la nit. Fora de si, l’esposa del ministre demana al seu marit: «On és la meva filla?». I sent que els nens i nenes responen que són sota terra, «dins el petit turó», excavant cap a la llum. Quan ella els demana que no diguin més mentides i que tornin a casa, ells responen que aquesta és casa seva.


La representació es complementarà amb obres de cambra de George Benjamin (Fantasia VII, Flight i Viola, Viola). La música anirà a càrrec de la London Sinfonietta, sota direcció de Franck Ollu; i pel que fa a les vocalistes, aquestes són Rebecca Bottone i Susan Bickley.

Destacar que aquesta és l'estrena a Espanya d'aquest títol.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 17 de novembre del 2010

IDOMENEO, RE DI CRETA (WA MOZART)


Idomeneo, Re di Creta és una òpera seriosa en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart amb llibret de Gian Battista Varesco, basat en el libretto d’Antoine Danche per a l’òpera francesa Idoménée (1712), d’André Campra. Van estrenar-la a l’òpera de Munich el 29 de gener de 1781.

Idomeneo marca el primer gran pas de Mozart en el camp operístic, i l'èxit que va assolir en la seva estrena va vèncer els últims dubtes del músic -de 25 anys- per abandonar el seu Salzburg natal i establir-se definitivament a Viena, a la recerca d'un ambient més obert i internacional.

Aquest dramma per musica va néixer per encàrrec de l'Elector de Baviera, Carl Theodor, per a la temporada de Carnaval de 1781, i la seva composició va ser extremadament lenta, tant per la severa influència de Leopold Mozart sobre el treball del seu fill com per les poderoses exigències dramàtiques i vocals imposades pel jove compositor, amb constants revisions del text i de la partitura.

L'obra posteriorment va caure en l'oblit, fins que va ser rescatada en al Festival de Glyndebourne a mitjan el segle XX, i actualment és un dels títols mozartians més apreciats.

Mozart tenia vint-i-cinc anys quan la va compondre. És la seva tercera òpera seriosa, després de Lucio Silla i Il Re pastore. És una òpera llarga. Segueix l'estil d'òpera seriosa italiana, amb la seva alternança tradicional d'àries i recitatius. Però trenca amb els límits interns i externs de l'òpera seriosa formal metastasiana, amb gest violent i imperatiu.

Es nota la influència francesa a l'hora de proporcionar profunditat dramàtica i veracitat escènica. L’orquestració és, també, més rica que en obres anteriors. Hi ha elements d'experimentació, com la continuïtat entre escenes, sense un tall marcat entre elles, la inserció de danses i peces orquestrals, així com els destacats cors, que assumeixen un rol actiu en la trama. Alhora, els personatges no són de cartó pedra, sinó que cobren vida, en particular Ilia, Idomeneu i Electra.

Si no coneixes aquest títol imprescindible de Mozart, aquest migdia tens una oportunitat per aproximar-t'hi, ja que és el protagonista dels Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana. Recorda que podràs escoltar el programa a través del 90.1FM, online o descarregant-lo del podcast.

dimecres, 10 de novembre del 2010

"LA BOHÈME" DE VILLAZÓN I NETREBKO

El passat dia 5 va estrenar-se a aquest país la versió cinematogràfica de La Bohème de G. Puccini amb el clar atractiu de la presència d'Anna Netrebko (Mimì) i Rolando Villazón (Rodolfo) en els rols protagonistes. I la veritat és que aquest atractiu no és gratuit, ja que Villazón i Netrebko tenen molt bona química, són bons actors, són guapos i, a més, canten molt bé. I això fa que aquesta Bohème resulti altament atractiva.

Tot i notar-se que els cantants fan playback -afortunadament no en fan mai quan estan treballant i, per tant, se'ls nota la falta d'experiència-, la hitòria està molt ben narrada (amb direcció de Robert Dornhlem) i fan de l'òpera un film interessant, dinàmic i, sobretot, molt emotiu.

La direcció musical va a càrrec de Bertrand de Billy i, de fet, tot el so correspon a una gravació ja editada per Deutsche Grammophon el passat any 2008.

Sigui com vulgui, es tracta d'una experiència altament recomanable, tot i que no hi ha moltes sales de cinema on anar a veure-la. M'imagino que els distribuidors no creuen massa en aquesta mena de productes que, si estés a l'abast de més gent, segurament incrementaria de manera notable el nombre de persones que l'anirien a veure. Una llàstima.

Doncs bé, donat el satisfactori impacte que va causar-nos, avui al migdia escoltarem el resum argumental i musical de La Bohème, però usant tant sols citada versió de Deutsche Grammophon, amb Netrebko i Villazón com a protagonistes. Cert és que aquesta òpera és molt coneguda, però també ho és que sempre ve de gust recordar aquest clàssic del verisme.

Ja sabeu que podeu escoltar la versió radiofònica dels Moments d'Òpera a través del 90.1FM, online o, un cop emès al podcast del programa. També podeu seguir el dia a dia del programa a través de la nostra plana a facebook.

dijous, 4 de novembre del 2010

MAL DE CAP AL LICEU

Poc puc dir de la representació d'anit de la Lulu d'Alban Berg al Gran Teatre del Liceu, i ho dic perquè no em va agradar, de fet no la vaig poder aguantar. Però no vull que s'interpretin malament les meves paraules. El que va passar-me és que, tot i valorar molt positivament el plantejament escènic (dirigit per Olivier Py), ja que és completament raonable i adequat a la idea de Berg; el so de l'orquestra (dirigida per Michael Boder) i, fins i tot, les veus (en especial la de Patricia Petibon, en el rol de Lulu), no vaig saber gaudir d'una partitura completament atonal i d'una història complexa i poc dinàmica -tot el moviment ocorre al centre de l'escena-.

Tant és així que els primers vint minuts d'obra van fer-me aparèixer un contundent mal de cap que va anar desapareixent a mesura que avançava la trama. A banda que l'evolució de la història va resultar-me tant complicat que vaig perdre el fil i, sobretot, l'atenció. Resultat? Doncs que al final del segon acte vaig marxar cap a casa -no ho havia fet MAI!-, acompanyat d'una legió de persones que van fer el mateix que jo i la meva acompanyant. Segons els serveis informatius de Barcelona televisió (BTV), només al final del primer acte unes 150 persones ja van marxar del teatre. Desconec quantes vam decidir prescindir del final.

Conclusió? No vaig fer els deures, és cert, ja que no vaig preparar-me gaire l'obra: vaig escoltar-la a casa, i vaig repassar l'argument, sí, com sempre faig. De tota manera, no tinc clar que amb un estudi més profund hagués aconseguit que anit ho passés bé al teatre. A mi no m'agraden les obres atonals, de fet mai n'he escoltat cap que m'hagi interessat. També és cert que he anat a veure òperes sense haver-les preparat abans i, sincerament, les he gaudit com el que més, així que alguna cosa grinyola, i no descarto ser jo.

dimecres, 3 de novembre del 2010

LA NÚVIA VENUDA, B. SMETANA

Es considera que La núvia venuda (Prodaná nevěsta) ha fet una contribució important cap al desenvolupament de la música txeca. Va ser composta durant el període 1863-66, i estrenada al Teatre provisional de Praga, el 30 de maig de 1866.

L’acció està situada a un poble, i amb personatges reals, i explica la història de com, després d'una sorprenent revelació tardana, el veritable amor preval sobre els esforços combinats de pares ambiciosos i un agent matrimonial intrigant. L'òpera no va ser un èxit immediat, i va ser revisat i ampliat en els següents quatre anys. En la seva versió final, es va estrenar el 1870, va guanyar popularitat ràpidament i es va convertir en un èxit mundial.

L'òpera nacional txeca fins a aquest moment havia estat representada únicament per un nombre d'òperes menors. Smetana volia crear un gènere operístic veritablement txec. El tractament musical de Smetana fa un ús considerable de les tradicionals formes de dansa bohèmia, com ara la polka i la “furiant”, tot i que evita en gran mesura citar directament les cançons populars.

Després d'una actuació al Teatre de Música de Viena i l'Exposició de 1892, l'òpera va obtenir reconeixement internacional. Es va representar a Chicago el 1893, a Londres el 1895 i va arribar a Nova York el 1909, convertint-se en la primera, i durant molts anys única òpera txeca del repertori operístic. Moltes d'aquestes primeres representacions internacionals van ser en alemany, sota el títol Die Braut verkauften, i la versió alemanya segueix sent tocada i gravada. L'any 1932, Max Ophüls va fer una pel·lícula alemanya de l'òpera. De fet, avui nosaltres ens centrarem en una gravació de l’any 1963, dirigida per Rudolf Kempe, i en alemany.

Com sempre, els Moments d'Òpera els podreu seguir aquest migdia a través del 90.1FM, online o descarregant-los del podcast del programa. Ah! I recordeu que podeu seguir la pàgina del programa a facebook (www.facebook.com/momentsopera). Dir-vos que ens hem decidit per La núvia venuda de Smetana gràcies a una petició d'una seguidora del programa a través de facebook.

dimarts, 2 de novembre del 2010

"LULU" D'ALBAN BERG AL LICEU -L'ARGUMENT-

El proper dia 3 de novembre tindrem l'ocasió de veure Lulu d'Alban Berg al Gran Teatre del Liceu, una òpera en tres actes amb llibret del compositor basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora de Frank Wedekind.

Va ser estrenada, la versió inacabada en dos actes, el 2 de juny de 1937 a l’Stadttheater de Zuric. Estrenada a Catalunya al Gran Teatre del Liceu l’1 de febrer de 1969. Estrenada al Gran Teatre del Liceu en la versió completa amb tres actes, realitzada per Friedrich Cerha, el 6 d’abril de 1987.

És obvi que aquesta no és una obra excessivament coneguda, així que us adjunto l'argument per si teniu intenció d'anar-hi, almenys, conèixer què ens explica.

Acte I

Després d’un pròleg en què el domador d’animals d’un circ convida el públic a descobrir una sèrie de feres singulars, malignes i, especialment, una serp que representa el personatge de Lulu, imatge perversa de la dona, la primera escena té lloc al taller del pintor, on Lulu posa per a l’artista. En un divan hi ha el doctor Schön, un ric editor de diaris, i aviat hi entra Alwa, compositor –que ve a buscar el seu pare, el doctor–, que resta encantat davant el retrat. En el cerimoniós comiat, Lulu envia salutacions a la promesa del doctor.

Quan resten sols el pintor i Lulu, aquest comença una agressiva maniobra de seducció de la model. Davant el seu rebuig, invocant la imminent arribada del seu marit, el professor de medicina, la persegueix pel taller, amb Lulu jugant descaradament amb ell. Tanca la porta amb clau i aviat se sent trucar amb força; ella diu atemorida que el seu marit la matarà i, efectivament, aquest aconsegueix entrar furiós amb un bastó per atacar-los, però cau abatut per un fulminant atac de feridura. El pintor surt a buscar un metge, Lulu aviat s’adona que no hi ha res a fer. El pintor torna i davant l’actitud freda i egoista de Lulu, li pregunta entre altres qüestions profundes si té ànima. Lulu respon reiteradament que no ho sap. Desconcertat i irritat, mostra els seus dubtes i angoixes abans que ella torni i s’agafi del seu braç.

La segona escena té lloc en un elegant saló de la casa del pintor, que s’ha casat amb Lulu, convertida en rica viuda del professor de medicina. El marit comenta que l’èxit l’acompanya des del seu casament. Es presenta el vell i miserable Schigolch, que demana diners a Lulu, amb evident complicitat i amb al·lusions a una antiga relació amorosa. El vell es mostra afectuós i protector, però ella el tracta amb duresa i cinisme.

Es presenta el Dr. Schön, que vol trencar la seva antiga relació amb Lulu, perquè és a punt de casar-se amb una dona d’un estatus social molt superior. Ella no accepta deixar de veure’l, Schön es plany de la seva ingratitud davant la seva continuada protecció, i ella afirma que només pertany a un sol home, que és ell, que l’ha salvada de la misèria i del deshonor. El to agressiu augmenta i quan el pintor entra a veure què passa, el Dr. Schön explica a l’enamorat i ingenu marit el passat de la seva dona i la relació que ell hi ha tingut des que era una noieta de dotze anys que venia flors davant el Cafè de l’Alhambra, en flagrant contradicció amb la història que ella li ha explicat.

El pintor es desespera, entra a la sala de bany i es tanca. Aviat se senten gemecs, Schön intenta obrir. Ara entra Alwa, que ajuda el seu pare a esbotzar el pany i hi troben el pintor que s’ha degollat amb la navalla d’afaitar. Schön telefona a la policia i Lulu mostra una vegada més la seva sang freda davant la desgràcia i la crueltat i li diu que acabarà casant-se amb ella.

Després d’un interludi musical, la tercera escena transcorre en un camerino, on Lulu, ara vedet d’un espectacle, es prepara per sortir. Alwa, que ha compost la música de la revista –finançada pel Dr. Schön–, assegura que mai no havia vist un èxit igual. Lulu li pregunta si entre el públic hi ha el seu pare amb la seva promesa, i Alwa li demana si ha vingut el príncep que es vol casar amb ella i endur-se-la a l’Àfrica. Alwa rememora la primera vegada que la va veure a casa seva, i Lulu li diu que Schön l’ha llançada al teatre per poder trobar-li un marit ric. Entra el príncep i comenta amb Alwa la perfecció de la bellesa de Lulu i del seu ball, encarnació de la joia de viure.

Lulu torna mig desmaiada i assegura que el síncope que ha sofert és culpa d’haver vist el Dr. Schön i la seva promesa. Entra el doctor i exigeix que continuï la dansa, Alwa defensa la noia; també hi entra el director de teatre amb la mateixa exigència. Resten sols Lulu i el doctor Schön. Ella adopta una actitud submisa però li fa saber que el príncep se l’emporta a l’Àfrica. La possible partida tan lluny toca de ple l’amant i a partir d’ara ella domina totalment la situació: l’obliga a escriure al seu dictat una carta de ruptura a la seva promesa exposant-hi que és indigne del seu amor i que escriu al costat de la dona que el domina. El doctor se sent esmaperdut mentre Lulu es prepara per sortir a dansar, ara sí, davant la promesa.

Acte II

La primera escena transcorre en un sumptuós saló de la mansió del Dr. Schön, amb el qual Lulu s’ha casat. Veiem Lulu, el doctor i la comtessa Geschwitz, vestida de manera molt masculina, que ha enviat unes flors precioses a Lulu i ambdues parlen amb complicitat. Quan Lulu l’acompanya a la porta, Schön mostra un estat d’ànim malalt, amb senyals de mania persecutòria. Lulu, en tornar, li demana amb exagerada tendresa que es quedi amb ella i li faci companyia. Torna la comtessa i s’amaga darrere un paravent, entren el vell Schigolch i dos personatges nous, l’atleta i l’estudiant, admiradors que entretenen l’avorriment de Lulu els dies que Schön ha d’anar a la Borsa.

Apareix Lulu, vestida amb gran elegància; tots tres afirmen que es voldrien casar amb ella, però Lulu es mostra molt displicent. Els dos joves se sorprenen que Schigolch, que creien el pare de Lulu, negui ser-ho i arriben a la conclusió que Lulu no té pare. Un criat, que mostra al llarg de tota l’escena una confiança sospitosa amb Lulu, anuncia el Dr. Schön, referint-se a Alwa. L’atleta i l’estudiant s’amaguen i Schigolch es dirigeix vers la porta de l’interior.

Entra Alwa i ella adopta una actitud seductora, Alwa es rendeix aviat amb gran sentiment de culpabilitat. Apareix el Dr. Schön, que observa Lulu d’amagat i també s’adona de la presència de l’aleta i l’estudiant. Armat amb un revòlver, amenaça l’atleta i Lulu s’adona de la seva presència. Schön acompanya el seu fill a la porta i el fa marxar. El Dr. Schön, fora de si, mostra la seva profunda ira contra Lulu, que li està destruint els seus darrers anys amb el seu cínic comportament i creu que també destruirà Alwa. Posa el revòlver en mans de Lulu i li diu que ella mateixa es doni la mort, que no té altra sortida.

Cercant més homes amagats troba la comtessa Geschwitz i la tanca en una estança veïna. Lulu li proposa el divorci i ell no en vol sentir parlar, només veu la seva mort com a solució. Ella fa aleshores una vindicació de la seva personalitat i del seu comportament amoral: no importa que els homes s’hagin suïcidat per ella, Schön sabia qui era quan la va prendre per muller, havia enganyat amb ella els seus millors amics, etc. Schön l’abat a terra i l’apunta al cap amb el revòlver que ella té a la mà, però la intervenció de l’estudiant, que surt de sota una taula, fa que el Dr. Schön es giri d’esquena, moment que aprofita ella per disparar-li cinc trets, i el doctor cau malferit. Lulu, horroritzada pel que acaba de fer, exclama que era l’únic home que havia estimat. Schön la maleeix, Alwa arriba precipitadament i el pare l’adverteix abans de morir que no la deixi escapar, que ara li toca a ell.

Lulu intenta sortir però Alwa l’atura; ella li demana amb una gran angoixa que no la lliuri a la justícia, que és massa jove, i li promet fidelitat total la resta de la seva vida. Però ja tot és inútil: truquen a la porta i entra la policia.

El bell i breu interludi que segueix acompanya el film mut que mostra el destí de la protagonista i constitueix la clau de l’òpera, estructurada com un mirall.

En la segona escena, al mateix saló, ara decadent, un any més tard Alwa i l’atleta – que ara fa les funcions de criat– esperen amb la comtessa Geschwitz que arribi Schigolch per dur-la, disfressada com a doble de Lulu, al pavelló on aquesta roman aïllada pel còlera, i substituir-la perquè pugui fugir. L’atleta té la intenció de casar-se amb Lulu i convertir-la en vedet d’un espectacle ambulant. Apareix Schigolch, que surt amb la comtessa a buscar Lulu a l’hospital, mentre l’atleta i Alwa discuteixen amb agror. La irrupció de l’estudiant es resol quan li fan creure que Lulu és morta pel còlera.

Entren Schigolch i Lulu, pàlida i desencaixada, i l’atleta s’indigna en constatar que no pot presentar-la al seu espectacle i se’n va indignat. Lulu canvia de tarannà i d’aspecte i es mostra encantada de tornar a ser en una casa luxosa. Explica com la comtessa Geschwitz va anar a Hamburg quan el còlera feia estralls i va tornar-ne amb una camisa contaminada que van vestir ella i Lulu. Hospitalitzades ambdues, van donar d’alta la comtessa, però que ara ella ocupa el seu lloc. Fa que Alwa torni a mostrar el seu vell retrat i reprèn amb eficàcia l’escena de seducció que s’havia interromput amb la mort del Dr. Schön. Alwa perd completament el domini de si mateix, no vol recordar l’assassinat del seu pare, i accepta acompanyar-la en la seva fugida a l’estranger i poder viure junts.

Acte III

En una luxosa mansió de París on viu Lulu acompanyada per Alwa, amb identitat falsa, s’hi celebra el seu aniversari. Vestits tots de gran etiqueta, hi veiem, a més, un marquès, un banquer, un periodista, una mare i una filla de quinze anys, una decoradora i la comtessa Geschwitz, a més d’un grum i un criat. Alguns convidats demanen al banquer que els proporcioni accions de la societat dita Jungfrau, que estan al màxim.

El marquès té un apart amb Lulu, a la qual tracta amb duresa i menyspreu i li diu que ha determinat el seu futur dins el seu negoci de tracte de blanques en un bordell del Caire. Lulu es revolta i assegura que no vol de cap manera vendre l’única cosa que sempre ha estat d’ella, i que li pagarà els diners que reclama, però ell assegura que sap que Alwa i ella estan a la ruïna i que si no cedeix la denunciarà a la policia francesa, que té assignada una bona recompensa per al delator de l’assassina del Dr. Schön.

Aquest xantatge té el seu doble en un missatge que l’atleta ha donat a Lulu, en què reclama vint mil marcs per poder fer un matrimoni amb una persona distingida i amenaça Lulu que si l’endemà no els té, la denunciarà a la policia. Surten els convidats de la sala de joc amb una gran eufòria perquè tots han guanyat grans sumes i passen al menjador del costat. El banquer rep un telegrama de mans del grum en què li comuniquen la fallida de la Jungfrau, que anul·la totalment el valor de les accions.

Lulu rep la visita de Schigolch, que també li reclama diners, i es posen d’acord que ella li enviarà a casa seva l’atleta, amb la comtessa, i que Schigolch el llençarà al riu des de la finestra. Lulu convenç després l’atleta que la comtessa, enamorada d’ell, li donarà vint mil francs si se l’emporta al vespre, i convenç la comtessa que se l’emporti a casa de Schigolch, cosa que l’amiga, incondicional com sempre, obeeix sense acabar d’entendre per què.

Lulu canvia els seus vestits amb els del grum, un altre incondicional seu. La resta de convidats surten de la sala de joc indignats per les pèrdues al bacarà i els clients del banquer, a més, l’increpen amb duresa per la fallida de les accions. Lulu, disfressada de grum, avisa Alwa que la policia és a punt d’arribar, que el marquès els ha denunciat, i el convenç de fugir per l’escala de servei. Entra el comissari de policia, intenta detenir la que creu que és Lulu, però el marquès posa en evidència l’engany mentre el grum esclata a riure.

La segona escena i última, després d’un interludi, té lloc en unes sòrdides golfes de Londres, on davant la misèria extrema en què es troben Alwa, Schigolch i ella mateixa, Lulu ha decidit prostituir-se, cosa que no havia fet mai en la seva atzarosa carrera. Alwa es mostra ple de gelosia i desesperació, disposat a agredir els clients, mentre que el vell ho accepta com a mal inevitable.

Els tres clients que rebrà Lulu són, en realitat, els dobles de les víctimes inicials de Lulu i són interpretats pels mateixos intèrprets. El primer és un professor, en un rol mut, doble del professor de medicina i primer marit de Lulu, que imposa silenci a Lulu, tot tractant-la amb gran respecte i li dóna un bitllet dels grans. Entra a la seva cambra i se’n va aviat mentre Alwa i Schigolch estan amagats.

Entra ara la comtessa Geschwitz, totalment arruïnada, que porta el quadre de Lulu enrotllat. La pintura provoca una forta emoció en Alwa i Lulu no el vol ni veure. La comtessa acompanya Lulu a buscar un altre client. Quan Lulu torna, va acompanyada d’un negre que és el doble del pintor, home agressiu que tracta Lulu amb menyspreu i quan l’agafa per la força, Alwa s’alça del seu amagatall i intenta defensar-la. La reacció del negre és immediata i amb una matraca deixa Alwa mort a l’instant abans d’anar-se’n. Schigolch retira el cadàver per no espantar els futurs clients. Torna la comtessa Geschwitz i el vell se’n va definitivament. La comtessa, que pensa a suïcidar-se, reflexiona sobre la fredor de cor de la seva estimada Lulu.

Lulu fa entrar Jack l’Esbudellador, el doble del Dr. Schön. Li diu que la comtessa és la seva germana, que està boja. Lulu ha restat fascinada per la seva personalitat, li demana que passi tota la nit amb ella, l’afalaga i li dóna les poques monedes que té. Jack i la seva presa entren al dormitori i molt aviat s’escolten els crits desesperats de Lulu. Jack en surt amb un punyal regalimant sang i el clava sobre el ventre de la comtessa Geschwitz, que s’esfondra. S’esbandeix les mans en una palangana plena d’aigua i surt. Les darreres paraules de la comtessa són d’amor etern per a Lulu.

Del 3 al 16 de novembre Lulu d'Alban Berg serà l'òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu.

Font: Departament de premsa del GTL.

També pots seguir-nos a: www.facebook.com/momentsopera

dimecres, 27 d’octubre del 2010

MADAMA BUTTERFLY

Puccini va enamorar-se d’una obra de teatre que va veure en anglès (en una època en que encara no dominava aquesta llengua), en la que David Belasco explicava els fets relatius a la japonesa víctima de la seva confiança amb el món occidental, de manera molt estudiada per causar un bon efecte escènic, amb idees com la sortida del sol escenificat, mentre la japonesa, amb el seu fill i criada, esperen l’arribada de l’oficial del vaixell americà.

La història procedeix de la narració d’un missioner, John Luther Long, que explicava un fet ocorregut a Nagasaki, a partir de la conversió al cristianisme d’una noia que volia casar-se amb un oficial de la marina americana. Cal destacar que la noia de la història real no va morir, sinó que va patir ferides a causa de la seva inexperiència amb el harakiri, i va sobreviure; a més, el fill mestís, anys després, va tornar d’amèrica i va viure amb la seva mare molt de temps.

Amb aquesta òpera Puccini va aconseguir fama universal, ja que va representar-se milers de cops la primera meitat del segle XX; amb el temps la fama ha anat decreixent, però no ha deixat de ser mai un títol del gran repertori de tots els teatres operístics importants.

Aquest títol imprescindible serà el protagonista dels Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana que, com sempre, s'emetran aquest migdia. Els podreu seguir a través del 90.1FM, online o, un cop emès, al podcast del programa.

Recorda que pots seguir els moments d'òpera a facebook: www.facebook.com/momentsopera