UN FALSTAFF RODÓ

Un FALSTAFF rodó, sí; i que consti que no ho dic per les dimensions físiques d'Ambrogio Maestri -que també-, sinó per l'excel·lent nivell interpretatiu dels cantants i la sorprenent direcció musical del debutant al Liceu, Fabio Luisi.

És notori que Falstaff és el darrer títol del genial Giuseppe Verdi, qui amb quasi 80 anys va atrevir-se amb una òpera còmica -que no buffa- per posar punt i final a la seva dil·latada carrera, sobretot gràcies a la insistència del llibretista Arrigo Boito.

Després de veure l'òpera en directe -era el meu primer Falstaff; ja que feia 27 anys que no es representava al teatre de les rambles- a un li queda el dubte de si aquesta és una obra mestra o si, tal i com ens diuen tots els personatges en cloure el darrer acte, tots som burlats. Humilment crec que, tot i la complexitat dramatúrgica, aquesta és una obra innovadora que ens presenta un nou Verdi, i que només és possible sí un reconegut geni la signa. Ja que una obra d'aquestes característiques, que trenca amb tota línea estètica d'un autor, només pot permetre's quan un està consolidat i a punt de retirar-se. En efecte, és aquesta la darrera broma del geni de Busetto.

Cert és que aquest títol mai ha gaudit de grans èxits, cert és que molts el consideren una obra menor i, de fet, potser és així. Amb tot, cal tenir present que aquesta no és una òpera normal, sinó que és una commedia lirica, dit d'una altra manera: els cantants han de ser més actors que mai, la seva expressió interpretativa és essencial i, tot i que no sigui massa popular dir-ho, és important ser a prop de l'escenari per -tal i com afirma el crític Roger Alier- gaudir al 100% d'allò que es cou en escena.

Però centrem-nos en la proposta de Peter Stein (Dir. escènic), qui també debutava al GTL. Tant el vestuari, com l'escenografia són d'allò més convencionals, massa pel meu gust, però resolen molt bé el llibret de Boito. El moviment escènic està plantejat per fer els canvis dels decorats a mà (dos a cada acte), cosa que els fa molt lents i trenquen amb el ritme natural de l'obra. Potser és aquest el punt més negatiu de la proposta.

La direcció dels diferents personatges és molt precisa i resolutiva; no podem dir que sigui innovadora, però sí que no genera cap molèstia, sinó tot el contrari.

A nivell vocal, i sense cap mena de dubte, el gran guanyador de la nit ha estat el Falstaff d'Ambrogio Maestri, genial de cap a fi. A banda que les seves dimensions li permeten encarnar el personatge amb molta més credibilitat, ha estat un genial intèrpret d'aquest barrut personatge.

Ben resolta ha estat la Nannetta de Mariola Cantarero, i molt correcte l'Alice Ford de Fiorenza Cedolins (la Leonora de Il Trovattore de la passada temporada). Destacar la interpretació del jove Joel Prieto, encarnant a Fenton. I, com no, el Ford de Ludovic Téizer. La resta de repartiment ha estat a l'alçada d'una nit marcada per l'excel·lència.

No puc acabar sense comentar la brillant direcció musical de Fabio Luisi, el genovès ha sabut dirigir una orquestra del Liceu que ha començat abusant dels volums, però que ràpidament ha ajustat per coordinar, quasi a la perfecció, la veu amb l'orquestra; cosa que li ha permès recollir els intensos aplaudiments de l'agraït públic.

Així doncs, un Falstaff molt recomanable pels amants de l'òpera, però també per aquells que no tenen per costum anar-hi, ja que és una proposta entenedora, fàcil i, sobretot, molt rodona. No us ho perdeu!

PS 1: Un problema tècnic ha impedit que durant la primera part del primer acte, i la segona del segon, els subtítols no s'hagin projectat a les butaques de platea i, pel que m'han comentat, a algunes llotges.

PS 2: Al finalitzar la representació vaig poder accedir a la zona de camerinos, on vaig coincidir amb el tenor Josep Bros, qui va comprometre's a atendre'ns durant els assajos d'Anna Bolena.