dilluns, 3 de novembre del 2014

Ralf Weikert substitueix Ros-Marbà a la direcció d''Arabella'

El director austríac Ralf Weikert substituirà el mestre Antoni Ros-Marbà en la direcció musical d'Arabella, l'òpera d'Strauss que s'estrenarà al Gran Teatre del Liceu el proper 17 de novembre.

Durant el mes de setembre, el mestre Ros-Marbà va patir una sèrie d’episodis de taqui-arítmia que s’han tornat a reproduir durant la passada setmana i que l’han portat a que sigui baixa a darrera hora, havent-se de sotmetre per prescripció mèdica a un tractament de repòs, segons el comunicat mèdic remès al Teatre.

Davant aquesta situació, la direcció artística i la direcció musical del Liceu han optat pel mestratge i veterania de Ralf Weikert, una opció que satisfà plenament el Teatre donada la gran qualitat del mestre en una obra tan difícil i davant un canvi sobtat. Weikert s’incorpora avui dilluns als assajos de l'Orquestra.

En la seva dilatada trajectòria professional, Weikert ha estat director musical de la Bonn Oper, director artístic i titular de l'Òpera de Frankfurt, director artístic de l'Òpera de Zurich, director titular de la Mozarteum Orchestra i del Landestheater de Salzburg.

És convidat habitual dels festivals de Salzburg, Aix-en-Provence, Bregenz i Arena di Verona, entre d'altres. Ha actuat en els teatres i auditoris més importants del món, com la Staatsoper de Viena, Bayerische Staatsoper, Deutsche Oper de Berlín, Metropolitan Opera de Nova York i San Francisco.

Font: Servei de premsa del Gran Teatre del Liceu.

dijous, 30 d’octubre del 2014

Una 'Lucia' de veus masculines

Albert Casals (Edgardo)
Una temporada més els Amics de l'Òpera de Sabdell han obert el teló, amb els temps que corren això ja de per sí és una notícia. Però a més ho fan presentant una exigent obra que no pot entendre's sense un bon repartiment vocal. El títol escollit ha estat Lucia di Lammermoor (Nàpols, 1835) òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret de Salvatore Cammarano.

En la nit de l'estrena tres veus masculines van sustentar la representació, mentre que la protagonista del títol, Lucia, si bé va presentar una veu de qualitat, també és cert que no es tracta d'una veu adequada per cantar aquest rol de Donizetti.

Però anem a pams. Enrico, el germà malparit, va a càrrec del baríton Ismael Pons, un habitual a Sabadell, i no va decebre, tot al contrari. Entrega absoluta al rol, tant pel que fa als aspectes vocals, com interpretatius. La veu de Pons és gran i coneix bé la sala de La Faràndula, així aconsegueix remoure'ns l'estómac quan "ven" a la seva germana només per salvar la seva reputació i economia.

Xavier Aguilar, tot i el breu rol de Raimondo, presumeix d'una emissió clara i contundent. Potser limitada en l'expressió dramàtica, però de sobres solvent per un paper d'aquestes característiques. Potser ja ha arribat el moment de confiar-li un paper de major rellevància. El temps dirà.

Però qui realment va fer un gran paper, és el tenor Albert Casals, amb un Edgardo que potser arriba massa cansat a la fi de la representació -no cal oblidar que la d'ahir era nit d'estrena, i per tant de nervis-, però que equilibra l'expressió dramàtica i una emissió de gran claredat. Casals fa temps que canta a Sabadell, i ocasionalment també interpreta petits rols al Liceu, i d'un temps cap aquí la seva veu ha anat canviant, però la progressió més clara la vam veure anit a Sabadell, amb uns harmònics de gran bellesa. Bravo Albert, segueix així!

Malauradament, la soprano Saioa Hernández no va poder lluir com es mereix en totes les parts del seu personatge, Lucia. La d'Hernández és una gran veu, en tots els sentits, i això li limita els aguts i la coloratura, dos "defectes" que no la fan la persona adequada per assumir un dels rols més emblemàtics per a soprano lleugera de coloratura. Tot i això, les bones arts d'Hernández presenten a una creïble i torbada jove, enganyada pel seu germà i víctima de la follia per un amor trencat.

Menys encertada va estar l'orquestra, dirigida per Daniel Gil de Tejada, ja que va manifestar poca cohesió i, fins i tot, el que va semblar poca familiaritat amb la partitura. Pocs assajos? Segurament aquest problema s'anirà solucionant amb el pas de les representacions que faran arreu del país. Gil de Tejada també va dirigir el cor, i en aquest sentit el resultat és molt més lloable, amb unes masses corals sòlides i ben integrades a l'obra.

Finalment, la direcció i concepció escènica va ser obra de Pau Monterde, i si globalment ens presenten una obra molt ben adaptada al llibret de Cammarano, també és cert que haurien pogut escollir una mort d'Edgardo una mica més creïble, però no avançaré res pels que no ho hàgiu pogut veure encara. I menció especial a la bona feina feta en l'apartat lumínic, assumida per Nani Valls.

Amb motiu de les representacions a Sabadell hem dedicat la darrera edició dels Moments d'òpera a aquest títol, un programa que podeu recuperar al següent enllaç:


dimecres, 15 d’octubre del 2014

La Traviata dóna el tret de sortida a la temporada del Liceu

Ciofi i Castronovo (A. Bofill)
Amb catifa vermella a l'entrada, guàrdia de gala i la presència de personalitats i cares conegudes del món de la cultura i els mitjans de comunicació catalans, anit es donava el tret de sortida a la temporada 2014 - 2015 del Gran Teatre del Liceu; i ho feïa amb un títol de referència, La Traviata de Giuseppe Verdi.

L'ocasió s'ho valia, ja que no només s'inaugurava temporada, sinó que també es commemorava el 15è aniversari de la reobertura del teatre, després del fatídic incendi de l'any 1994.

David McVicar ha estat l'escollit per dirigir i concebre l'escena d'aquesta mítica obra, i la decisió de McVicar és la de tornar als orígens, però sense renunciar a les idees que Verdi no va poder posar al damunt de l'escenari l'any de l'estrena, el 1853, quan la moral de l'època li va impedir que s'evidenciés el drama moral i ètic que presenta el títol.

McVicar no fa concessions i, si la producció en apariència és convencional i clàssica, realment pessiga l'ànima en mostrar la cruesa d'una societat amoral, on els cavallers es distreuen amb prostitutes, i on la col·lectivitat és tan sols una aparença d'una crua solitud. El drama d'una prostituta que mor sola i pobra, ras i curt. Destacar que el treball de McVicar és reforçat per un impecable vestuari que signa Tanya MacCallin.

Pel que fa a les veus, si bé al primer acte Patrizia Ciofi va fer-nos patir en no adaptar-se a les exigències i agilitats del rol, a partir del segon acte -i més encara al tercer- les bones arts de la soprano van compensar el dèficit inicial. La seva és una Violetta íntima, que accentua la seva desgràcia i la seva solitud.

Un treball compensat pel tenor Charles Castronovo, que anit debutava al Liceu. Castronovo és elegant, i si bé va patir a la cabaletta de l'inici de l'acte segon, els resultats del seu cant van millorar de manera important a partir d'aquell moment.

Però si una veu masculina va brillar amb llum pròpia, i així mateix ho va reconèixer el públic amb els seus aplaudiments, va ser la del baríton Vladimir Stoyanov (Germont), amb una gran adaptació al rol, i una interpretació altament creïble.

Al meu entendre, un dels majors encerts va ser la direcció musical, que va anar a càrrec de tot un expert en el repertori, Evelino Pidò. Pidò va aconseguir, des de la primera nota, una direcció pensada en accentuar el drama de Violetta, i ho feïa acariciant les veus, però també amb el tremp necessari quan l'escena ho requeria. Així, sumat al més que òptim rendiment del cor del teatre, el resultat va resultar més que notable.

En tot cas, i més enllà de les visions de cadascú, sempre ve de gust anar a veure La Traviata, i més encara quan els resultats globals són tan òptims.

Si no coneixeu l'obra, us convido a descobrir-la clicant al següent enllaç:


A més que, amb motiu de les representacions al Liceu, els companys de l'Àrtic de BTV van convidar-me a fer una pinzellada sobre el títol, fet que vaig aprofitar per parlar dels brindis al món de l'òpera:

dissabte, 11 d’octubre del 2014

"Liceistes i cruzados" al TNC

Foto: TNC.
Després de l'encert de l'inici de la temporada amb Per començar, Sarsuela! concebuda i dirigida per Xavier Albertí, al Teatre Nacional de Catalunya segueixen amb referències líriques, però en aquesta ocasió amb un clàssic de Serafí Pitarra, Liceistes i Cruzados (1865).

El text ens trasllada als encontres -i sobretot desencontres- entre els liceistes i els cruzados. Una lectura entranyable, àcida i en ocasions còmica, d'una Barcelona ja desapareguda, la de mitjans del segle XIX. I la rivalitat de dos teatres: el de la Sta Creu (i posterior Principal, per accentuar la seva importància a la ciutat), i l'aleshores nou Gran Teatre del Liceu.

El text de Serafí Pitarra que pot veure's a la sala petita del TNC fins el proper 9 de novembre -veurem què passa en aquella data!- és un divertit record, amb una clara intenció de sàtira, de les preocupacions d'una societat benestant que adorava fer-se veure, i demostrar la seva sapiència musical; més que no pas avessada a descobrir la bellesa intrínseca de la música. Unes situacions que bé poden ser vigents avui dia a l'entorn del món de la lírica, i el de la clàssica en general. A banda que fa surar un altre tòpic ben actual: "ja no es canta com abans". Quants cops ho hem sentit aquells que encara no pentinem canes!?

Un altre dels seus atractius és el català que s'usa en escena, un català calcat al que es parlava en aquell moment. Per tant, farcit de castellanismes i amb mots avui totalment anacrònics, però que ens donen a conèixer un català ja desaparegut.

Jordi Prat dirigeix el text a la comicitat, no sempre de manera efectiva, però sí tenint clar que no vol amagar la musicalitat del text en vers, ni limitar la teatralitat de l'obra buscant una interpretació natural. Tot al contrari, i amb un gran encert.

En tot cas, si sou amants de la lírica i habituals al Liceu, us agradarà divertir-vos amb una obra que us explicarà com es vivia l'òpera fa un segle i mig, i hi reconeixereu moltes melodies que -encara avui- són imprescindibles a qualsevol teatre d'òpera.

Per cert, durant la representació se'ns presenta una petita errada de caràcter històric. I és que en un moment de la representació, el personatge que interpreta l'Anna Moliner (brava!) entona unes notes de la Carmen de Bizet; però aquest títol no s'estrenaria a París fins l'any 1875 (10 anys després que Pitarra escrivís el seu text), i no arribaria a Barcelona fins l'any 1881, al Teatre Líric.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Tornen els Sopars Lírics al "7 portes"

En una setmana comença la tercera edició del cicle de Sopars Lírics al mític restaurant 7 portes de Barcelona. Una proposta que compta amb la direcció artística de Roger Alier i Jordi Maddaleno que, per tercer any, permet visualitzar joves promeses de la lírica del país. 

La proposta no pot ser més rodona: un refrigeri de benvinguda, un sopar al restaurant que Maria Callas va escollir en la seva única actuació al Liceu i, per acabar, un recital líric a la distància curta. Tot per tan sols 45€.

Les propostes de l'actual temporada són les següents:

Dijous 16 d'octubre: Carlos Daza, baríton.

Divendres 14 de novembre: Serena Sáenz, soprano.

Dimarts 16 de desembre: Carol Garcia, mezzosoprano.

Divendres 30 de gener: Antonio Fajardo, baix.

Divendres 20 de febrer: Maribel Ortega, soprano.

Divendres 13 de març: Yauci Yanes, tenor.

Dissabte 18 d'abril: Josep-Ramon Olivé, baríton.

Divendres 15 de maig: Maria Miró, soprano.

En total 8 concerts de veus molt diverses, però amb un denominador comú: són joves i tenen molt futur per endavant, ja que la tria d'Alier i Maddaleno no és fruit de la casualitat, sinó gràcies a un constant seguiment de les veus emergents. Tots els cantants seran acompanyats al piano per Josep Buforn. Més informació, al web del restaurant 7 portes.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Premis de la Crítica de la temporada 2013-2014

Ahir dimarts 7 d'octubre van concedir-se els Premis de la Crítica de la temporada 2013-2014, convocats per l’Associació d’Amics del Liceu i que ja han arribat a la seva 22a edició. Aquest és el veredicte final:

Premi a la millor representació de la temporada: a La llegenda de la ciutat invisible de Kitej del Gran Teatre del Liceu.

Premi al millor director d’escena: ex aequo a Laurent Pelly per Cendrillon i Dmitri Tcherniakov per La llegenda de la ciutat invisible de Kitej del Gran Teatre del Liceu.

Premi a la millor direcció musical: a Andrew Davis per Cendrillon del Gran Teatre del Liceu.

Premi al millor cantant masculí: a Carlos Álvarez per Andrea Chénier del Festival de Peralada.

Premi a la millor cantant femenina: a Joyce DiDonato per Cendrillon del Gran Teatre del Liceu.

Premi al millor cantant en recital o en concert: a Jonas Kaufmann al Gran Teatre del Liceu i al Festival de Peralada.

Premi al cantant revelació: a Svetlana Ignatovitx per La llegenda de la ciutat invisible de Kitej del Gran Teatre del Liceu-

Menció especial del jurat: a la iniciativa del Festival LIFE Victoria, que el 2014 celebra la seva segona edició, que ha suposat el naixement d'un nou cicle de lied a Barcelona.

Error més notable de la temporada: la pobresa de la commemoració del Bicentenari Verdi al Liceu.

El jurat vam formar-lo els següents crítics i divulgadors:

Marcel Cervelló d’Ópera Actual
Xavier Cester de l'Ara i la revista Opera
Mercedes Conde de la Revista Musical Catalana
Albert Galceran de BTV i La Xarxa
César López d’El Periódico
Jordi Maluquer de RAC1 
Pablo Meléndez–Haddad d’ABC
Javier Pérez Senz d’Scherzo, de Time Out i Radio Clásica
Xavier Pujol d’El País 
Jaume Radigales de Catalunya Música
Fernando Sans Rivière de La Razón
Javier Blánquez d’El Mundo

divendres, 6 de juny del 2014

Christina Scheppelmann, nova Directora Artística del Liceu

Christina Scheppelmann
El passat 28 de novembre de 2013, la comissió executiva de la Fundació del Gran Teatre del Liceu va acordar obrir una convocatòria internacional per a la designació de Director Artístic en substitució de Joan Matabosch.

Un total de 49 candidats, d'onze nacionalitats i amb un alt perfil professional, van presentar la seva candidatura al final del termini fixat, el 2 de gener de 2014. A tots ells se'ls va requerir per presentar la seva proposta, d'acord amb el model artístic del Liceu.

La recepció de les propostes ha tingut lloc al llarg del primer quatrimestre de 2014. 

Finalitzat aquest període es van determinar 9 candidatures finalistes. El període d’estudi i contactes amb els potencials candidats s’ha perllongat fins a mitjans del mes de maig, i en tot moment el procés s’ha dut a terme garantint la confidencialitat dels mateixos i la dels propis candidats.

El procés ha comptat en tot moment amb la supervisió de les Administracions Públiques que integren la Comissió Executiva del Liceu: Ministeri d’Educació i Cultura, Departament de Cultura de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Diputació de Barcelona.

La comissió tècnica encarregada de la selecció ha proposat a Christina Scheppelmann com a Directora Artística del Liceu. El seu nomenament correspondrà a la Comissió Executiva, que es reunirà en sessió ordinària a finals del mes de juny.

La incorporació de Scheppelmann (Hamburg, 1965) es produirà a partir del proper mes de setembre, coincidint amb l'inici de la Temporada 2014-2015 del Liceu, amb un període de transició de tres mesos respecte al seu actual càrrec. 

Scheppelmann és des de desembre de 2012 Directora General i Directora Artística de la Royal Opera House de Masqat (Oman), la major institució musical de l’Orient Mitjà. El seu treball ha inclòs la gestió de tots els aspectes de ROHM i la planificació de tota la seva activitat artística, programant grans produccions internacionals d'òpera i dansa, a més de recitals i concerts simfònics, amb la participació de veus líriques i directors d'orquestra de primera línia.

La nova Directora Artística General del Liceu (la seva funció abastarà també tota l’àrea de producció) ha desenvolupat la seva carrera professional a cavall entre Estats Units i Europa, sempre vinculada a la direcció artística de teatres d'òpera.

Durant deu anys, entre gener de 2002 i novembre de 2012, va ser Directora Artística de la Washington National Opera, on va ser responsable de totes les àrees de planificació i gestió artística i producció.

Anteriorment, entre juny de 1994 i desembre de 2001, va ser Directora Artística de l'Òpera de San Francisco, una de les més importants dels Estats Units.

Scheppelmann va estar vinculada en el passat al Liceu durant dos anys, entre maig de 1992 i juny de 1994, quan va treballar com a Directora Artística Adjunta d’Albin Hänseroth. Així mateix, ha treballat com a assistent a la direcció artística del Gran Teatre de La Fenice, a Venècia.

En la seva elecció, ha prevalgut la seva dilatada experiència internacional en teatres d'òpera de primer nivell, la seva adequació al model de programació artística del Liceu i la seva capacitat de treball en equip.

Així mateix, s'ha valorat el seu ampli coneixement d'artistes i de produccions de cara a realitzar la programació futura, així com els seus coneixements de gestió i visió econòmica de la temporada.

Font: Departament de comunicació del GTL.

dimarts, 27 de maig del 2014

Un mes dedicat a Wagner

Fins el 3 de juny pot veure's al Gran Teatre del Liceu La Valquíria de Richard Wagner, fet que ens ha motivat a dedicar quatre edicions dels Moments d'òpera a aquesta basta obra wagneriana, i així ho vam fer.

Si no coneixes la Tetralogia de l'anell del Nibelung, us convidem a escoltar els programes que vam dedicar-li, però cal que després us endinseu en tota la profunditat musical d'aquesta genial col·lecció de quatre títols.

Aquí us deixo els quatre programes que hem fet durant aquest mes de maig:

L'or del Rin (Das Rheingold)
 

 La Valquíria (Die Walküre)
 
 Siegfried
 

 El capvespre dels Déus (Götterdämmerung)

I també vam intentar resumir en poc més de 10 minuts la Tetralogia al programa Àrtic de Barcelona Televisió (BTV) on cada quinze em conviden a parlar de clàssica i òpera. Aquí ho teniu:

divendres, 16 de maig del 2014

Anna Netrebko posposa el concert al Palau fins el 17 de desembre

Segons informen en nota de premsa la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i U-Live la soprano Anna Netrebko no actuarà el proper 21 de maig a les 20.30 h al Palau de la Música Catalana acompanyada de l’Orquestra Simfònica del Liceu i sota la direcció de Marco Armiliato, a causa d'una indisposició. El concert ha quedat ha posposat fins el 17 de desembre de 2014, també a les 20.30h.

La laringotraqueïtis que ja va obligar-la a posposar el concert a Kazan programat per al 12 de maig passat, s’ha desenvolupat de manera inesperada en una infecció respiratòria aguda amb febre alta, motiu pel qual el seu metge li ha prescrit descans vocal fins al 27 de maig.

Per tant, malauradament, Anna Netrebko no podrà afrontar els compromisos més immediats: Kultur- und Kongresszentrum de Lucerna (18 de maig), Palau de la Música Catalana (21 de maig) i Théâtre des Champs Elysées de París (24 de maig).

El concert de París s’ha posposat fins al 12 de juliol, mentre que el de Lucerna no podrà ser programat.

Destacar que ees entrades per al recital del 21 de maig seran vàlides per al del 17 de desembre. No obstant això, aquelles persones que hagin comprat les entrades i desitgin bescanviar-les per algun altre concert o recuperar els diners, es poden adreçar a Taquilles del Palau.

dimecres, 14 de maig del 2014

Anna Netrebko al Palau, el programa

Anna Netreko (Foto: UMusic)
El proper dimecres 21 de maig a les 20:30h la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana acollirà un dels concerts més esperats de la temporada, el de la soprano russa Anna Netrebko que, acompanyada del tenor Riccardo Massi, sota la direcció musical de Marco Armiliato i amb l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, oferirà un programa centrat en grans àries veristes i de Giuseppe Verdi.

És una visita altament desitjada pels seguidors de la lírica del país, atès que les entrades van exhaurir-se al poc temps de sortir a la venda, per tant és d'esperar una nit memorable. De fet, les entrades van vendre's abans de saber-se exactament què cantaria. Doncs bé, finalment ha trascendit el programa, és aquest:

I Part 
Vincenzo Bellini (1801-1835)
Norma: Simfonia

Giuseppe Verdi (1813-1901)
Il trovatore: “Tacea la notte placida... Di tale amor che dirsi”
Luisa Miller: Simfonia
Macbeth: “La luce langue”
Il masnadieri: Preludi
Otello: “Già nella notte densa” (amb Riccardo Massi)

II Part 
Giacomo Puccini (1858-1924)
Manon Lescaut: “In quelle trine morbide”

Umberto Giordano (1867-1948)
Andrea Chénier: “La mamma morta”

Ruggero Leoncavallo (1857-1919)
I pagliacci: Intermezzo

Arrigo Boito (1842-1918)
Mefistofele: “L’altra notte”

Giacomo Puccini 
Manon Lescaut: Intermezzo
Manon Lescaut: “Oh, sarò la più bella... Tu, tu, amore tu” (amb Riccardo Massi)

Per cert, segons anuncien des del Palau de la Música Catalana, "per desig exprés de la Sra. Netrebko, l’aire condicionat romandrà tancat durant el concert". Ja cal que hi anem amb màniga curta.

Jornada de portes obertes al Liceu

Foto: A. Bofill
Si mai heu pogut passejar-vos per la platea del Liceu, visitar el Saló dels Miralls o conèixer la col·lecció d'art del Cercle del Liceu, aquest diumenge teniu l'oportunitat de fer-ho.

Ja que aquest proper diumenge 18 de maig, des de les 10 dels matí i fins les 6 de la tarda, el Gran Teatre del Liceu organitza la seva tradicional Jornada de Portes Obertes.

Al llarg del dia es podran visitar els espais més emblemàtics del teatre com la Sala de concerts, el Saló dels Miralls, el Foyer i el Cercle del Liceu, una joia del modernisme català que alberga una de les millores col·leccions privades de pintures, amb autors com Casas, Rusiñol, Miralles i Urgell.

Durant tot el dia, al Saló dels Miralls, s’oferiran actuacions musicals a càrrec de joves intèrprets del Conservatori Superior de Música del Liceu. Seran àries i fragments d’òperes conegudes. També, es projectaran al Foyer fragments d'òperes enregistrades al Liceu.

I pels més menuts, es faran activitats infantils relacionades amb el món de la música i l’òpera. L’accés al Teatre i a totes aquestes activitats seran totalment gratuïtes.

Font: Departament de comunicació del GTL.

divendres, 2 de maig del 2014

Una Bohème que no llueix

Alberola rebent els aplaudiments del públic (foto: A. Galceran)
Dimecres va alçar-se de nou el teló del teatre de La Faràndula de Sabadell, en el marc de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i ho feïa amb un títol emblemàtic: La Bohème (Torí, 1896) de G. Puccini.

És aquesta una òpera sobradament coneguda per l'espectador habitual, i conté algunes de les escenes més populars del repertori. Per aquest motiu, és imprescindible un repartiment que estigui a l'alçada de l'exigent partitura de Puccini. I és que en aquest títol no han de dir-se tan sols unes notes, sinó que han d'intepretar-se, des de l'emoció.

En aquest sentit, el que pitjor paper va jugar va ser el tenor Francesco Pio Galasso, que va presentar-nos un Rodolfo sense emoció, sobretot per la mancança tècnica que va manifestar des del primer minut, amb un aguts ofegats i una emissió excessivament oberta. Desconec si debutava aquella nit el rol, però el cert és que vam trobar a faltar un intèrpret a l'alçaca de les circumstàncies.

Malgrat l'excés vibrat que va mostrar al tram inicial de l'òpera, Maite Alberola és una bona Mimì, i ho és gràcies a una veu de considerables dimensions, un agut brillant i una interpretació convincent. Alberola va emocionar-nos i va saber explicar amb la seva veu la malaltia de Mimì, i el defalliment del seu personatge.

Especialment lluït va estar Carles Daza, un habitual a Sabadell que ens agradaria veure a teatres com el Liceu. En aquest cas va ser ell qui va cantar la part de Marcello: bona emissió, excel·lent interpretació i adaptació al personatge. Bravo!

Núria Vilà va ser una convincent Musetta, malgrat el ball del segon acte, quan interpreta el seu conegut vals.

I pel que fa a l'Orquestra Simfònica del Vallès, globalment va ser una bona nit, malgrat alguns excessos de volum que, des de la fila 15, van ofegar a algunes veus. Al seu director, Rubén Gimeno, li va faltar càrrega emotiva, ja que va oferir una lectura mat de la partitura; tot i això, més que acceptable.

Globalment va ser una representació fluixa, sobretot per la poca imaginació escènica que va anar a càrrec de Carles Ortiz (director d'escena) i Jordi Galobart (escenografia). Ja que van manifestar incongruències dramatúrgiques prou importants. Així, per exemple, com pot ser que a Mimì i Rodolfo se'ls hi apagui l'espelma al primer acte i quedin a les fosques, tenint en escena telèfons mòbils o ordinadors portàtils? O al segon acte, quan ens presenten el restaurant Momus de París amb un skyline de fons que bé pot recordar-nos Nova York, o qualsevol altra gran ciutat contemporània? I la manifestació que substitueix la marxa militar? No és una qüestió de recursos econòmics, sinó artístics. El segon acte en particular va arribar al ridícul amb el lamentable ball que acompanyava el vals de Musetta, totalment prescindible.

Així doncs, tot i reconèixer el mèrit que, any rere any, fa possible una programació estable a Sabadell, en aquesta ocasió no podem passar per alt el poc encert en l'elecció del tenor, i la poca precisió dramatúrgica. Amb tot, per molts anys d'òpera a Sabadell!

dissabte, 26 d’abril del 2014

Gheorghiu, Pirgu i els set bisos

Pirgu, Gheorghiu i Tebar anit al Liceu (foto: A. Galceran)
Set bisos, aquest serà el titular o el record de la majoria de persones que anit van assistir al concert de la soprano Angela Gheorghiu i el tenor Saimir Pirgu; o els tres vestits que la diva romanesa va lluir durant la nit. Per bé que els més sibarites musicals segurament accentuaran la seva experiència en la veu del tenor, molt més discret escènicament que ella, però molt més efectiu en el rang vocal i/o musical.

Malgrat la càlida resposta del públic present al Liceu, cal destacar que la sala no presentava la millor entrada de la temporada, potser un 80% d'aforament; fet remarcable si tenim en compte que d'aquest concert se n'havia programat una repetició que, vista la platea, van decidir suspendre per aconseguir millor presència en una sola sessió.

Més enllà de l'aforment, i pel que fa a la música, la primera part del concert va ser la més discreta, on vocalistes i orquestra van mostrar-se més mats, sense tremp i mancats de l'entusiasme. El més remarcable seria el "Parmi veder le lagrime" del Rigoletto de Verdi que, Saimir Pirgu, va executar amb força interpretativa i bon gust.

La segona part, la més rodona de la nit, va començar amb el Roméo et Juliette de Gounod, on l'Orquestra Simfònica del Liceu, sota la direcció de Ramón Tebar, va extreure el seu millor so; i on els cantants van treure el millor d'ells mateixos, en especial al duet "Va, je t'ai perdonné".

Especialment inspirats van estar en les dues peces que, com a solistes, van interpretar els dos protagonistes de la nit. Així Pirgu va apretar-se el cinturó per fer lluir el seu instrment amb la música de Cilèa i L'Arslesiana, i la popular "È la solita storia". Mentre que Gheorghiu, tot i la poca seguretat que va demostrar en dependre de la partitura, va mostrar-se especialment inspirada amb l'ària de la lluna de la Rusalka de Dvorák, on les mitges veus, la interpretació i l'emoció van surar en l'ambient.

El tram final de la segona part, com no podia ser d'altra manera, el van destinar a assegurar-se una ovació del públic, així van centrar-se en el final de l'acte primer de La Bohème de Puccini: "O soave fanciulla" que, certament, van interpretar des de l'emoció i el coneixement d'aquesta bella partitura.

Però el show va arribar amb els bisos, on van ser especialment generosos, atès que finalment van ser set. Set! Per bé que aquesta també va ser la part menys ortodoxa, i més centrada en l'aplaudiment que en el virtuosisme líric. Però tampoc hem d'oblidar que l'òpera també és això: saber endur-se el públic a la butxaca i fer-lo vibrar, i d'això en sap molt la soprano Angela Gheorghiu.

Aquí us deixo la relació dels set bisos, en l'ordre que van cantar-los:

- Gheorghiu: "O mio babbino caro", del Gianni Schicchi de Puccini.
- Pirgu: "La mia letizia infondere", de I Lombardi de Verdi.
- Gheorghiu: "La spagnola" de Di Chiara.
- Gheorghiu: "Quatre cançons folclòriques romaneses" (de les quals en va cantar dues).
- Gheorghiu & Pirgu: "Non ti scordar di me" de Gigli.
- Gheorghiu & Pirgu: "Granada" de Lara (ell va haver de llegir la partitura, perquè no se la sabia).
- Gheorghiu & Pirgu: "O soave fanciulla" de La Bohème de Puccini, repetint l'última peça del programa.

En essència, un concert més pensat per agradar a l'espectador mitjà, que no pas per oferir un sopar de refinada elaboració. Seguint amb el símil culinari, tots els plats es van servir a la seva temperatura, amb una molt bona presentació i a grans quantitats, però vam trobar a faltar una matèria prima més selecta.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Poderosa Podleś

Karina Azizova i Ewa Podles a Vic
La poderosa veu d'Ewa Podles va tancar diumenge el X Festival de Música Religiosa de Vic, que del 21 de març al 21 d'abril, i en el marc de la Setmana Santa, reflexiona al voltant de l'expressió musical en l'àmbit de la música.

La 10a edició es tancava amb un recital de luxe, el de la contralt polonesa Ewa Podles (Varsòvia, 1952) al costat de la pianista nascuda al Turkmenistan, Karina Azizova.

Era Azizova qui donava el tret de sortida al recital, amb una intensa interpretació dels chaconne de Johann Sebastian Bach (1685 - 1750) i Ferrucio Busoni (1866 - 1924), un clar preludi del que esdevendria la tarda: força, intensitat i interpretació.

La diva polonesa va fer la seva entrada amb les Quatre cançons espirituals delicadament escollides. Les dues primeres de Carl Philipp Emanuel Bach (1714 - 1788), i les dues darreres de Johann Wolfgang Franck (1644 - 1710); però totes quatre seleccionades per narrar La Passió de Jesús, des de la seva detenció a l'hort de Getsemaní, fins a la seva ascenció i posterior Glòria de Déu.

La intensitat de Podles va anar en augment al final de primer tram del recital, quan Serguei Rakhmàninov (1873 - 1943) va sonar en la seva poderosa veu de 61 anys, però que no mostra -ni tan sols insinua- cap rastre de desgast, tot al contrari. Les Quatre cançons de Rakhmàninov van servir per mostrar la paleta més expressiva, matisada, d'una veu que s'ho enduu tot per endavant quan és necessari, però que es modula fins al to més íntim quan l'obra ho exigeix.

Després de la pausa obligada, Podles i Azizova van centrar-se en el leitmotiv del recital, les Cançons i danses de la mort de Modest Mússorgski (1839 - 1881). I és aquí on tota la força interpretativa de la contralt va manifestar-se amb tota la seva magnitud i excel·lència. Aquestes cançons reclament una intèrpret capaç de reflexionar amb ella mateixa, de passar de la bondat a la maldat en un instant, del registre més greu, a la tessitura aguda; tot en breus intèrvals de temps i sense cap mena de protecció, tan sols amb l'acompanyament d'un piano. I Podles n'és conscient, com és conscient del poderós instrument que té al coll, i que no va donar treva a la pianista, que feina tenia a seguir la gran veu de Podles. No va tenir cap mena de contenció en atacar les quatre cançons interpretades des de la intensitat dramàtica, sense renunciar ni a la força interpretativa ni a l'exigència tècnica que l'avala com una de les veus imprescindibles del moment.

Al final, tan sols un bis: Everything passes de Rakhmàninov.

La d'Ewa Podles és una veu de contralt pura, sense trampes en la zona greu, regió que domina a la perfecció i fa d'ella una cantant rara. Però entent la raresa com la virtut de ser capaç de cantar allò que cap altra cantant pot cantar a dia d'avui. Així doncs, afortuntants els pocs que van mig omplir la Sala 2 Joaquim Maideu del teatre L'Atlàntida de Vic per gaudir de la gran Ewa Podles i tot el seu poder vocal i interpretatiu.

Coincidint amb el concert a Vic, la passada setmana vam dedicar els Moments d'òpera a Ewa Podlés, excusa que ens va permetre traçar un recorregut per les veus greus femenines més importants de la lírica:


dijous, 17 d’abril del 2014

Llegendària, invisible i bella "Kitej"

Final de la segona representació de "Kitej"
Impactat. Aquest seria la millor manera de descriure l'experiència de viure en directe la representació de La llegenda de la ciutat invisble de Kitej, de Nicolai Rimski-Kórsakov al Gran Teatre del Liceu.

Fins el 30 d'abril pot veure's la genial coproducció d'Àmsterdam, Milà i Barcelona, que signa Dmitri Tcherniakov i que aconsegueix seduir des del primer minut. És aquesta una òpera llarga, d'unes tres hores, carregada de referències folclòriques russes -que ens són molt llunyanes als catalans-, i poc coneguda a casa nostra. Malgrat això, el resultat final esdevé extraordinari, gràcies a la conjunció de talents i a una partitura de crua bellesa.

El primer que crida l'atenció en obrir-se la cortina, i així ha passat en les dues primeres representacions (a les quals he tingut el plaer d'assistir), és la grandiositat i profunditat de l'escenografia, fet que aconsegueix els aplaudiments del públic malgrat no haver començat l'acció.

Però de res serviria l'escenografia si no s'acompanyés d'una bona direcció d'escena, i en aquest cas hi és. Només cal fixar-se en els centenars de persones que passen pel damunt de l'escenari, i que totes en tot moment estan dirigides. No hi ha cap moviment escènic que sigui fruit de l'atzar. Fet que integra molt més l'acció, i dóna intensitat a la història.

A banda d'això, el realisme amb què se'ns presenta una història mística i cruel, fa que encara ens generi més empatia, i que ens fem pròpia una narració que no forma part del nostre imaginari.

Tcherniakov durant la representació del 16/04/14

Tcherniakov és el responsable d'aquest èxit, però no l'únic. 

La part musical no queda velada per la part visual, i és de mèrit reconèixer la intensa feina feta des del fossar, amb el mestre Josep Pons a la batuta. Pons, en finalitzar la representació de dimecres, ens reconeixia en una conversa informal que, malgrat els pocs assajos amb els cantants, al final s'ha aconseguit una perfecta comunió entre veu i música, malgrat una partitura que no deixa ni un segon de descans a tots els intèrprets. El resultat? Una lectura homgènia i una interpretació emotiva. Certament, molt millor la segona representació que la primera, però de gran qualitat les dues.

Pel que fa al cor del Liceu, reforçat pel cor Intermezzo, i sota la direcció del -encara- director José Luis Basso, s'ha d'aplaudir el gran treball que assoleix. No tan sols es fan seu un text en rus (idioma poc habitual al teatre de les rambles), sinó que a més s'integra a la perfecció a l'escena dramatúrgica, sense pal·liatius, fins al punt d'arribar a no saber distingir entre cor i actors.

Finalment les veus. En aquesta òpera hi ha un gran personatge central, qui simbolitza la bondat i la fe, és el personatge de Fevrònia, gran protagonista dels quatre actes de l'obra, i que en aquesta ocasió s'ha comptat amb l'excepcional Svetlana Ignatovich. La soprano actua, i ho fa de manera impecable, però a més no deixa de cantar expressivament en tot moment. Sorprèn el bon rèdit que dóna la cantant a una part tan llarga, sense baixar el nivell en cap moment.

L'antagonista no és el príncep Vsévolod, interpretat més discretament per Maxim Aksenov -i que resulta ser el marit, a la vida real, d'Ignatovich-, sinó el personatge de Grixa Kuterma. Dmitry Golovnin és l'encarregat d'assumir el paper més ingrat, un personatge llafiscós, malvat, cruel i mesquí. I ho fa des de la veritat, amb una interpretació creïble que fa d'ell el contrapunt perfecte a la protagonista.

El baix Eric Halfvarson és el Príncep Iuri, pare de Vsévolod, una veu neta i contundent, amb un greu profund. Malgrat la brevetat del personatge, aconsegueix al segon acte algun dels moments més intensos de la representació.

Destacar la participació catalana a la producció, si bé és cert que en rols molt discrets, també ho és que fan l'esforç d'integrar-se en un tot rus.

Només dir, i a risc de semblar exagerat, que aquesta és la producció més rodona que mai ha vist qui escriu aquestes línies, un títol que recomano a tothom. Els més habituals al Liceu el gaudiran, però els que no han vist mai una òpera en directe, també. Us ho asseguro, unes representacions per la història.

 

dijous, 10 d’abril del 2014

Mariona Carulla no descarta presidir el Palau de la Música quatre anys més

La presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Mariona Carulla, no descarta renovar el mandat al novembre i seguir quatre anys més liderant la institució. “No dic que no, tot i que encara m’ho he de pensar i parlar-ho amb el meu equip”, ha reconegut.

Carulla presideix el Palau des que va esclatar el Cas Palau. En una entrevista a La Xarxa de Comunicació Local, Mariona Carulla també ha mostrat total confiança amb l’actual director artístic del Palau de la Música, Joan Ollé, l’artífex de la programació actual. “Estem encantats i espero que es quedi molts anys. El seu contracte està obert”, ha dit Carulla. Ollé dirigeix el Palau des de l’any 2011.

El Palau de la Música acaba de presentar la programació per a la propera temporada. Amb 18 concerts més que l’any passat, l’objectiu continua sent assolir la màxima excel•lència i arribar a autofinançar-se. “Amb les actuals retallades no ens podem refiar de les ajudes públiques. Arribar a l’autofinançament total té més sentit que mai”, ha dit Mariona Carulla.

Aquí podeu recuperar les seves declaracions al programa L'entrevista de La Xarxa:

dimecres, 9 d’abril del 2014

450è aniversari de Shakespeare i "La llegenda de la ciutat invisible de Kitej"

Enguany Anglaterra celebra el 450è aniversari del dramaturg i poeta més representat al llarg de la història del teatre, William Shakespeare i, tot i que tots el relacionem amb el teatre, hi ha un llarg catàleg d’òperes que es basen en obres de l’autor anglès, i a la secció de clàssica i lírica del programa Àrtic de Barcelona Televisió en vam fer un repàs.

Alhora, vam aprofitar que des d'aquest diumenge i fins el dia 30 podrà veure's al Gran Teatre del Liceu l'òpera La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, de Nicolai Rimsky-Kórsakov, per recomanar aquesta coproducció del Liceu amb les òperes d'Amsterdam i Milà:
L'Àrtic de BTV pot veure's cada dia, de dilluns a dijous, a partir de les 20:30h.

Tanmateix, també aquesta setmana hem dedicat el programa Moments d'òpera a La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, aquí pots conèixer el programa en poc més de 50 minuts:

dilluns, 31 de març del 2014

Cancel·lat el segon concert d'Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu al Liceu

Segons acaba d'informar el servei de premsa del Gran Teatre del Liceu, el segon concert d'Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu, del dia 28 d’abril de 2014, ha estat cancel·lat per raons personals imprevistes de la Sra. Gheorghiu.

Per aquest motiu, el Gran Teatre de Liceu ha acordat retornar l’import de les entrades ja venudes. El retorn es farà a través del mateix canal amb el que s’hagi fet la compra.

Es manté el primer concert de la mateixa parella previst pel divendres 25 d’abril a les 20 hores. El concert està fora de l’abonament de la temporada.

Font: Departament de Premsa del GTL.

diumenge, 30 de març del 2014

Kaufmann fa càlid l'hivern al Liceu

Helmut Deutsch i Jonas Kaufmann al Liceu
Amb un domini absolut de l'instrument, una dicció impecable i fent gala d'una paleta de colors de gran efectisme, el passat divendres arribava al Gran Teatre del Liceu, com a gran divo de l'òpera, el tenor alemany Jonas Kaufmann. Ho feia acompanyat del pianista Helmut Deutsch, i amb la partitura a sota el braç del cicle lieder Viatge d'hivern (Winterreise) de Franz Schubert, amb poemes de Wilhelm Müller.

Ja feïa setmanes que totes les entrades s'havien exhaurit per tal de gaudir d'aquest cantant, que ja havia trepitjat l'escenari del Liceu, però que ara tornava amb l'èxit com aval i amb una legió de públic convençut que seria una gran nit. I així va ser.

Si bé és cert que en l'inici del cicle tan Kaufmann com Deutsch van evidenciar el nerviosisme propi de les grans nits, amb errades puntuals -i mínimes- en les seves corresponents tasques, no van passar gaires minuts fins que pianista i tenor van ajustar-se a la perfecció per expressar tota la força dramàtica del trist -i fred- poemari de Müller.

Qui escriu aquestes línies no és un gran amant del repertori liederístic, malgrat això Kaufmann va aconseguir crear la màgia necessària per posar de manifest que és una de les veus més privilegiades del moment. Ho justifica el control absolut del seu instrument, des de les mitges veus, fins a l'expansió de la veu, en una interpretació tècnicament impecable, i emotivament inqüestionable.

La de Kaufmann és una veu gran, però molt ben dominada, com va demostrar divendres al Liceu, en què en cap moment va perdre el control de l'emissió d'un repertori que no és lluït com el camp de l'òpera, però que amaga una gran complicació tècnica i expressiva.

L'èxit de Kaufmann al Liceu va ser aclaparador, malgrat que segur molts haurien preferit sentir-lo cantar òpera, com va quedar evidenciat en el final del concert; quan centenars de persones van reclamar algun "bis" que el tenor va decidir no oferir, de manera totalment comprensible.

dimarts, 25 de març del 2014

Stemme i la cançó alemanya encisen, però no omplen

Nina Stemme i Matti Hirvonen, anit al Liceu

Amb un programa centrat en quatre autors (Schumann, Mahler, Wagner i Weill), la soprano i el pianista suecs Nina Stemme i Matti Hirvonen van seudir anit al públic del Gran Teatre del Liceu, malgrat que la platea no presentava -ni de lluny- la seva millor entrada.

De fet, no deixa de sorprendre que una soprano de les qualitats vocals de la Stemme no aplegui més gent a un teatre que es diu wagnerià -més tenint a Wagner al programa!-. I és que segons fonts del teatre, l'ocupació rondava el 70% (jo diria que menys). Potser la coincidència en una mateixa setmana de dos recitals de lied ha perjudicat a la sueca, mentre que Kaufmann arriba divendres amb tot venut, i fins i tot butaques extra al damunt de l'escenari.

Però centrem-nos en el recital d'anit. La Stemme va començar amb Schumann, on va insinuar els seus recuros vocals: una veu d'esmalt, d'emissió contundent i expressiva. Malgrat que en la primera part no va ni mostrar-se excessivament còmode, ni concentrada. Ho demostren els dos lapsus que va tenir durant el primer tram de la seva actuació.

En canvi, amb Maher va mostrar-se molt més efectiva, on la tristor i la mort van fer acte de presència, aconseguint l'absolut silenci del públic.

Després de la pausa, com era d'esperar, les millors arts de la soprano van sortir a lluir. El cant netament wagnerià de la Stemme va enlluernar la platea amb la música del geni de Leipzig i els textos de Mathilde Wesendonck, on la soprano va notar-se com a peix a l'aigua, i el públic ho va agrair sorollosament.

Però on realment va posar-se al públic a la butxaca va ser en les quatre cançons amb música de Kurt Weill, que van aconseguir trencar amb el "protocol" habitual, i el públic no va deixar d'aplaudir entre peça i peça, de manera totalment justificada. I és que la Stemme va cantar des de l'expressió i la interpretació, donant a cada cançó un sentit en sí mateixa, amb tota la força i emoció necessària. Especialment lluïda va mostrar-se en el teatral Je ne t'aime pas (amb text de Maurice Magre). Aquí us deixo un tastet -gentilesa dels amics d'Opera minora-, en aquest cas és el Surabaya Johny, amb música de Weill:




Els bisos -2- van seguir la línia del recital, i després dels primers aplaudiments va ser el torn de sentir a Johannes Brahms en veu de Stemme, amb la cançó Meine liebe ist grun. Per acabar, i tornant a la part més aplaudida del recital, de nou K. Weill amb la popular My ship.

Divendres més cançó alemanya al Liceu.

diumenge, 12 de gener del 2014

46 candidats a Director Artístic del Liceu

Joan Matabosch
Just avui ha finalitzat el període de presentació de currículums establert a les bases de convocatòria pública per a la selecció d’un nou director artístic i de producció del Gran Teatre del Liceu, i des del teatre informen que "s’han presentat 46 candidats/tes d’onze nacionalitats, d’un alt perfil professional".

Conclosa aquesta primera fase, "els candidats/tes seleccionats començaran a rebre la informació relativa al model artístic del Teatre i la resta d’informació perquè puguin presentar la seva proposta".

D’acord amb les bases, el nou director artístic haurà de tenir perfil internacional, experiència acreditada i adequar-se a l’actual model de programació artística i als paràmetres de sostenibilitat econòmica del Liceu.

 La selecció es durà a terme al llarg del tres propers mesos amb l’objectiu que la incorporació es produeixi abans de l’1 de setembre de 2014. Mentrestant, segons informa el mateix teatre, Joan Matabosch seguirà executant la programació de l’actual temporada.

Font: Departament de comunicació del Gran Teatre del Liceu.

divendres, 10 de gener del 2014

Parsifal "furero"

Salutacions al final de l'espectacle
Un resum dels elements més destacats de la mística òpera Parsifal, la inclusió d'imatges de muntatges liceístes i la producció de Colònia de La Fura dels Baus, amanit amb la veu en directe del baríton Christopher Robertson, acompanyat al piano per Veronique Werklé; aquests seria el resum més superficial de la commemoració del centenari de la primera representació del Festival escènic sagrat al Gran Teatre del Liceu.

Però la proposta va anar més enllà, atès que ha estat la cirereta del bicentenari wagnerià, en aquesta ocasió des de la iniciativa privada del Círculo del Liceo, amb la col·laboració de l'equip liceísta.

Vocalment, el més destacat va ser el baríton Cristopher Robertson, qui va mantenir un diàleg constant amb les imatges de l'imaginari creat en les diverses produccions que van projectar-se, totes relacionades amb la història del Liceu i, en particular, amb la versió que va presentar La Fura a Colònia.

Certament l'espectacle -que va omplir fins la bandera el Foyer del Liceu- va saber captar l'atenció del públic, recollint l'essència de la darrera òpera de Wagner, tot i que en algun moment va resultar tediosa i, potser a causa dels errors tècnics que es van produir.

Per cert, si d'alguna cosa ha de servir l'espectacle de La Fura, és per reivindicar un espai -el Foyer- que hauria de recuperar-se de la programació del Liceu.