dissabte, 11 d’octubre de 2014

"Liceistes i cruzados" al TNC

Foto: TNC.
Després de l'encert de l'inici de la temporada amb Per començar, Sarsuela! concebuda i dirigida per Xavier Albertí, al Teatre Nacional de Catalunya segueixen amb referències líriques, però en aquesta ocasió amb un clàssic de Serafí Pitarra, Liceistes i Cruzados (1865).

El text ens trasllada als encontres -i sobretot desencontres- entre els liceistes i els cruzados. Una lectura entranyable, àcida i en ocasions còmica, d'una Barcelona ja desapareguda, la de mitjans del segle XIX. I la rivalitat de dos teatres: el de la Sta Creu (i posterior Principal, per accentuar la seva importància a la ciutat), i l'aleshores nou Gran Teatre del Liceu.

El text de Serafí Pitarra que pot veure's a la sala petita del TNC fins el proper 9 de novembre -veurem què passa en aquella data!- és un divertit record, amb una clara intenció de sàtira, de les preocupacions d'una societat benestant que adorava fer-se veure, i demostrar la seva sapiència musical; més que no pas avessada a descobrir la bellesa intrínseca de la música. Unes situacions que bé poden ser vigents avui dia a l'entorn del món de la lírica, i el de la clàssica en general. A banda que fa surar un altre tòpic ben actual: "ja no es canta com abans". Quants cops ho hem sentit aquells que encara no pentinem canes!?

Un altre dels seus atractius és el català que s'usa en escena, un català calcat al que es parlava en aquell moment. Per tant, farcit de castellanismes i amb mots avui totalment anacrònics, però que ens donen a conèixer un català ja desaparegut.

Jordi Prat dirigeix el text a la comicitat, no sempre de manera efectiva, però sí tenint clar que no vol amagar la musicalitat del text en vers, ni limitar la teatralitat de l'obra buscant una interpretació natural. Tot al contrari, i amb un gran encert.

En tot cas, si sou amants de la lírica i habituals al Liceu, us agradarà divertir-vos amb una obra que us explicarà com es vivia l'òpera fa un segle i mig, i hi reconeixereu moltes melodies que -encara avui- són imprescindibles a qualsevol teatre d'òpera.

Per cert, durant la representació se'ns presenta una petita errada de caràcter històric. I és que en un moment de la representació, el personatge que interpreta l'Anna Moliner (brava!) entona unes notes de la Carmen de Bizet; però aquest títol no s'estrenaria a París fins l'any 1875 (10 anys després que Pitarra escrivís el seu text), i no arribaria a Barcelona fins l'any 1881, al Teatre Líric.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada