dimarts, 5 de novembre del 2013

Torna l'òpera a Sabadell

El passat dimecres es donava el tret de sortida de la temporada 2013 - 2014 dels Amics de l'Òpera de Sabadell, un col·lectiu de valents amants de la lírica que, una temporada més -i ja en van 26!- lluiten per mantenir ben viu l'esperit líric al país.

Les propostes que podem gaudir a Sabadell, i posteriorment a Reus, St Cugat del Vallès, Lleida i Manresa poc tenen a veure amb les que es representen al Gran Teatre del Liceu, però és que el pressupost també té ben poc a veure. Malgrat això, la qualitat operística sabadellenca manté uns estàndards de qualitat inqüestionables i, pel que sembla, innegociables.

La temporada comença amb el popular singspiel de Mozart, La flauta màgica, títol ple de referències maçòniques i que té un dels personatges més divertits i entranyables escrits pel geni de Salzburg, en Papageno. A Sabadell, en el dia de l'estrena, va anar a càrrec del baríton Toni Marsol que amb bon ofici i comicitat construeix un convincent personatge.

De fet, va ser una nit especialment lluïda per les veus masculines, com la del tenor Albert Casals que, de mica en mica, va trobant el seu repertori. Casals va ser un Tamino de bona projecció, emissió neta i de fraseig més immaculat que en anteriors ocasions. Bravo.

Pitjor ens ho va fer passar la soprano Elisa Vélez, amb una Reina de la nit poc dolenta, tal i com Mozart la vol dibuixar gràcies a les impossibles notes picades, i l'exagerada coloratura. Dues qüestions -la coloratura i les notes picades- que no va saber resoldre tal i com el paper exigeix, amb algunes notes calades i, en alguna ocasió, amb una afinació qüestionable.

Després de la grata sopresa de la passada temporada, en el paper d'Abigaille del Nabucco sabadellenc, ens esperàvem molt més de la soprano Eugenia Montenegro (Pamina). La seva interpretació va allunyar-se de la delicadesa mozartiana, necessària en un rol com el de Pamina.

Orquestra i cor correctes, potser més que en d'altres ocasions. I pel que fa a la direcció escènica, signada per Pau Monterde, hem de dir que no va ser imaginativa i que, en alguns casos, va trobar-se a faltar un treball actoral més intens. Els moviments escènics van ser d'allò més previsibles i tòpics. Malgrat això, la producció funciona bé.

Això sí, i mai em cansaré de dir-ho, bravi tutti els Amics de l'Òpera de Sabadell, un any més ens permeten sortir del Liceu per gaudir de l'òpera a Catalunya. No deixeu de visitar-los.

Per cert, amb motiu de les representacions sabadellenques, vam dedicar els Moments d'òpera a La flauta màgica de Mozart:


dilluns, 14 d’octubre del 2013

I ja en van tres

Imatge final del 3r concert Verdi
Ni els pitjors auguris ens haurien fet pensar fa un temps que el bicentenari del gran Giuseppe Verdi, compositor que té entre les seves obres algunes de les més representades del Liceu, hauria estat tan poc lluït a un teatre de referència -almenys fins a la data- com el Gran Teatre del Liceu.

Ja en van tres. Ahir se celebrava el tercer capítol de la tetralogia verdiana -si em permeteu el joc de paraules- que ha de servir per celebrar el dos-cents aniversari d'un dels compositors que més han fet per l'òpera en general, i la italiana en particular. El tercer dels concerts va començar amb una primera part d'allò més tediosa, sense una direcció musical precisa, i sense l'empenta i l'emoció necessària per un concert d'aquestes característiques.

Ja en la segona part, i especialment en el tram final, van poder salvar els mobles, però sense els focs artificials que s'esperen d'uns concerts que haurien de tenir molt d'especial.

Però anem a pams. Rubén Gimeno debutava com a director musical al Liceu, i ho feia amb tot a la contra: pocs assajos, un programa difícil de justificar i un repartiment estrany: tres tenors, dos barítons, dos baixos i una soprano. Verdi no va escriure música per a mezzosoprano? És clar que sí. El debut de Gimeno, per tant, no pot qualificar-se de lluït, la seva direcció es va veure mancada de caràcter i personalitat, oferint una música mat, sense emoció.

En el rang vocal, va lluir, especialment a la segona part, el tenor Josep Bros, que si bé va mostrar els habituals problemes al registre més agut, també va demostrar que d'ofici en té, i va protagonitzar els moments més destacats de la tarda.

El baix John Relyea va seguir demostrant les seves bones arts amb una veu greu i expressiva. Mentre que la soprano Rachele Stanisci, més enllà de la seva histriònica posada en escena, poc més va oferir-nos.

Millor que la soprano va estar el baríton Vitality Bilvy -debutant al Liceu-, tot i que li va costar Déu i ajuda fer-se notar al damunt de l'escenari. Va anar de menys a més, però sempre amb poc carisma escènic.

De la resta poc a destacar en positiu. Només una reflexió: sense artistes de primera al damunt de l'escenari, com podem aspirar a concerts de primera?

I dissabte arriba el quart.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Lang Lang enlluerna a L'Auditori

Un perfecte equilibri entre virtuosisme, una tècnica impecable i una mesurada posada en escena, fan del fenòmen Lang Lang tot un referent internacional, i anit va demostrar perquè al recital que va protagontizar a Barcelona amb L'Auditori ple fins a la bandera.

Amb un programa centrat en Mozart i Chopin va demostrar la seva arma més infal·libe: una execució tècnica ràpida, precisa i, sobretot, espetacular. I és que Lang Lang, molt ben assessorat per la discrogràfica Sony, sap que el seu atractiu rau en l'inimitable rapidesa i efectivitat amb les tecles del piano. I no se n'amaga, atès que les seves intervencions no amaguen, sinó tot al contrari, les seves virtuts, que mostra sense complexes amb histriònics moviments, que formen part del seu show.

Lang Lang no és un pianista de matisos i grans sensibilitats, ni gaudeix d'una musicalitat que ens posi la pell de gallina, però i què?! Té la virtut de fer vibrar a un Auditori que va haver de penjar el cartell de "tot venut" a la taquilla, malgrat haver afegit unes quantes cadires més al damunt de l'escenari. I això no té mèrit? Si no fos suficient, a més, el concert va acabar amb bona part del públic dret aplaudint les virtuts del pianista.

En el context que ens toca viure, aconseguir que la sala Pau Casals estigui plena (2.200 persones!) per sentir les sonates per a piano núm. 5 (en Sol major), 4 (en Mi bemoll major) i 8 (La menor) de Mozart; i les balades núm. 1 (Sol menor), 2 (Fa major), 3 (La bemoll major) i 4 (Fa menor) de Chopin, no deixa de ser tot un prodigi. I tan sols amb 31 anys!

Cert és que la seva tècnica frenètica li permet executar partitures d'altíssima complexitat, però també és just remarcar que això condiciona la seva musicalitat i expressió, arribant a ser lleugerament fred, però això, en cap cas, pot ser un retret, sinó tan sols un simple "però".

La festa va acabar amb tres propines i una llarga -i generosa- ovació de la majoria d'assistents.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Els concerts Verdi no funcionen

Final del 2n concert Verdi
No l'han encertat amb el format. Aquesta és la conclusió a la que arribo en sortir de la segona entrega dels quatre concerts previstos al Gran Teatre del Liceu per homenatjar la figura de Giuseppe Verdi en l'any del seu bicentenari.

Ja el primer dia va semblar-me un concert del tot tebi, i avui n'he sortit amb una sensació de decepció. En cap cas l'ambient ha estat de celebració -que tampoc és d'estranyar en els temps que ens toquen viure-, però sí hauria estat desitjable una sensació d'excepcionalitat que no s'ha viscut, almenys, en aquests dos primers concerts.

Globalment, el concert ha anat de menys a més a les dues parts. 

La primera part ha acabat amb una interessant "Quoi! Qu'ai-je vu!", l'escena final de Le trouvère (París, 1857), la versió parisenca de la coneguda Il Trovatore; una versió, fins avui, totalment desconeguda per qui us escriu. En aquesta escena conclusiva el tenor Josep Bros ha demostrat de nou el canvi del seu instrument, ara ja completament líric, sense serrells de lleuger, cosa que ha quedat pal·lesa en algun problema durant l'emissió de les notes més agudes de les divereses parts que ha interpretat.

Grata descoberta la del baríton Nicola Alaimo, debutant al Liceu, especialment en la delicada "Di Provenza il mar" de La Traviata. I previsiblement efectiva la Violetta de la soprano Desirée Rancatore. El tenor Antonino Siragusa també ha estat molt encertat en la cavatina "Je veux encore entendre" de Jérusalem (París, 1847).

Orquestra i cor han estat positivament efectius, sense errors a destacar.

Però malgrat una gran correcció global, aquests concerts estan passant sense pena ni glòria, i això no hauria de ser. Cal admetre que gestionar un teatre com el Liceu en el context actual no ha de ser una empresa fàcil, però s'ha de reconèixer que els concerts Verdi estan demostrant no haver estat una bona decisió a l'hora de substituir una òpera.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Roger Guasch és el nou Director General del Liceu

Roger Guasch, Dir. General del Liceu
Avui a les 14h els mitjans de comunicació hem estat convocats en roda de premsa a la sala d'assaig del cor del Gran Teatre del Liceu per ser informats sobre les decisions aprovades a la reunió del Patronat del Liceu. És clar que tot hi anàvem coneixedors de que era el dia marcat pel Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per fer públic el nom del futur Director General del Gral Teatre del Liceu, i els rumors s'han confirmat: Roger Guasch ha estat el nom escollit.

Però s'han dit més coses: destaca que, segons Joaquim Molins, President del Patronat del Liceu, és voluntat del patronat tornar al "desenvolupament normal" de les temporades del teatre, això vol dir que la temporada 2014 - 2015 s'obrirà de setembre a juliol, tal i com s'ha fet tradicionalment. Però, a més, i sempre condicionat pel pla estratègic que encarregaran a Guasch, i que haurà de presentar en un termini màxim de tres mesos, es vol obrir el proper mes de juliol, quan estava previst un nou tancament en aplicació d'un nou ERO.

Segons fonts de la conselleria de cultura, el perfil de Guasch "respon a un canvi de model en la governança del teatre", en què s'ha prirotitzat a un professional especialitzat en la gestió econòmica i d'eficiència de recursos, que no pas a un gestor especialitzat en instal·lacions culturals. I queda clar que aquest és el perfil, ho podeu consultar al currículum que trobareu més avall.

Pel que fa a la Direcció Artística del teatre, l'encara director, Joan Matabosch, seguirà al capdavant del càrrec fins el 31 de desembre. De fet, el President del Patronat, Joaquim Molins, assegura que "s'estarà més aquí que a Madrid", durant aquest període. A partir de l'1 de gener, Matabosch se centrarà en la seva gestió del Real, però col·laborant en aspectes artístics de l'actual temporada, "en cap cas de les futures".

A partir d'ara s’inicia un procés de selecció del futur directir artístic que avui ha estat aprovat.

Per fer aquest procés de selecció s’ha designat els Membres del Consell d’Assessorament Artístic del Teatre, és a dir Xavier Albertí, Francesc Cortés, Ramon Pla, Antoni Ros-Marbà, presidits pel Director Musical del Teatre Josep Pons i assistits pel Secretari de la Fundació, Jaume Solé. Tot aquest procés, que serà obert i a través de la presentació de candidatures, s’haurà de realitzar al llarg d’aquest darrer trimestre, per poder nomenar un nou director artístic a principis de 2014.

Molins, Mascarell i Guasch


El CV de Roger Guasch i Soler:

Nascut a Barcelona l’any 1966, i concretament al barri gòtic, Roger Guasch és Doctor Enginyer Químic per l’Institut Químic de Sarrià, i ha realitzat diferents postgraus a ESADE i IESE.

És un executiu expert en la Gestió d'Empresa amb ampli recorregut i coneixement en empreses multinacionals, familiars, de diferents característiques i sectors, així com una àmplia experiència en les relacions amb les Administracions i Empreses Públiques.

La seva trajectòria professional li ha permès desenvolupar i adquirir un profund coneixement en totes les àrees de negoci, amb una visió global, estratègica i de negoci enfocada als resultats i al client. Experiència demostrada en processos de viabilitat, de reestructuració organitzativa, operacional i financera, així com d’innovació tecnològica, de producte i comercial.

En la seva darrera etapa professional, i amb la seva l’experiència com a Director General des del 2011 (i posteriorment com a Administrador Provisional Únic del grup L’Aliança nomenat per la Generalitat de Catalunya el mes de maig de 2012 degut a la intervenció del Grup Assegurador per part de la pròpia Generalitat de Catalunya) ha dissenyat i dirigit el projecte de viabilitat i sostenibilitat del grup L’Aliança dirigint finalment la fusió amb la Mútua Divina Pastora, havent situat al grup L’Aliança en una situació econòmica sostenible que ha permès aquesta fusió. Anteriorment a la seva darrera etapa a L’Aliança, Roger Guasch ha ocupat llocs de responsabilitat directiva en empreses com Chupa Chups i Solving Efeso Consulting.

Es coneguda la seva habilitat en la gestió d’equips en entorns de crisi, canvi i necessitat d’innovació dels negocis, així com la seva capacitat de negociació en aquests entorns.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Tebi inici de temporada al Liceu

Els intèrprets al final del concert Verdi
Ahir es donava el tret de sortida a la temporada 2013 - 2014 del Gran Teatre del Liceu, i ho feia amb els anunciats concerts Verdi, que tenien una doble voluntat: homenatjar al compositor de Busseto en el dos-cents aniversari del seu naixement, i reduir la despesa del que hauria suposat escenificar una nova producció operística, i més concretament La battaglia di Legnano, suspesa a causa de les importants retallades i l'aplicació de l'ERO temporal al teatre barceloní.

Està clar que una segona opció mai és millor que una primera, més quan la segona opció es basa en la retallada; i també hauríem de tenir clar que muntar un concert en tan sols cinc (cinc!) dies d'assaig, no és la millor de les maneres de començar.

A tot això hi hem de sumar la incertesa de ser un teatre sense Direcció General, amb un Director Artístic que ja és el titular del Real de Madrid, amb l'anunci del comiat del Director del Cor al finalitzar la temporada i, per acabar-ho d'amanir, amb l'amenaça velada del Director Musical de marxar si no pot fer realitat el seu projecte musical. Si tenim ben presents tots aquests precedents, ahir tot va anar molt millor del previsible.

A vegades oblidem que el Liceu no és una empresa que produeix un producte a preu fet. El Liceu és una institució cultural, on els seus treballadors realitzen -o han de realitzar- art cada cop que s'obren les portes al públic. I l'art generalment no hi entén d'EROs, contractes o dèficits. Per això és molt fàcil que la tremolor dels passadissos es traslladi a l'escenari, i això ahir no va passar al Liceu, o no va passar tant com ens hauríem pogut imaginar.

L'orquestra, dirigida per David Giménez, va sonar correcte, sense els incòmodes errors a vegades massa presents, però va ser monòtona i previsible. No hi va haver el tremp necessari en les notes de Verdi, ni l'explosió de sentiments que han de fer-nos posar la pell de gallina.

I en quant a les veus, bàsicament van salvar els mobles, al final del concert, el veterà Leo Nucci i la jove Desirée Rancatore (debutant al Liceu), amb l'exitosa "vendetta" de Rigoletto que, és clar, van situar al final del concert, per acabar amb bis. I així va ser.

La resta del programa va repassar les obres de joventut de Giuseppe Verdi, així van sonar pàgines de: Oberto conte di San Bonifacio (Milà, 1839), Nabucco (Milà, 1842), Luisa Miller (Nàpols, 1849), I due Foscari (Roma, 1844), Un giorno di regno (Milà, 1840), Simon Boccanegra (Venècia, 1857 - revisada per Milà, el 1881) i Rigoletto (Venècia, 1851).

Destacar les intervencions de Josep Bros, el tenor barceloní està fent un canvi progressiu de repertori, i el seu cant ha guanyat en volum i amplitud, però encara mostra problemes en el registre més agut, i va quedar clar al pinyol final de "La donna è mobile". Amb tot, manté ben viva la seva gran arma: un fraseig impecable.

Un inici de temporada poc, o gens, lluït, salvat per les bones arts d'aquells que van trepitjar l'escenari, més que no els que ocupaven destacats seïents a les llotges del teatre.


A tot això, coincidint amb els concerts Verdi del Liceu, i amb la voluntat de sumar-nos al bicentenari del compositor, estem dedicant els Moments d'òpera a algunes de les òperes més populars del de Busseto, la primera: Rigoletto.


dijous, 26 de setembre del 2013

El Director del Cor del Liceu marxa en acabar la temporada

L'anunci de Basso al seu perfil de facebook
L'encara director del cor del Gran Teatre del Liceu, José Luis Basso, ha anunciat les darrers hores al seu perfil de facebook la seva sortida del Liceu en finalitzar la temporada que dilluns donarà el seu tret de sortida. Ho farà per incorporar-se a l'Òpera Nacional de París on assumirà la responsabilitat de ser-ne el Director del Cor.

Basso és un dels puntals de l'actual Liceu, i ha fet del cor del teatre de la Rambla, un dels elements més destacables.

Així doncs, a dia d'avui les coses estan així: no s'ha nomenat cap director general (després de la sortida de Joan Francesc Marco), Joan Matabosch avui es presentarà oficialment com a Director Artístic del Teatro Real de Madrid (per bé que seguirà al Liceu fins que hi hagi successor), i Basso marxarà en acabar la temporada.

I, per acabar-ho de rematar, el Director Musical del Liceu, Josep Pons, assegurava en una entrevista a La Vanguardia, que no tindria sentit seguir al capdavant del Liceu si no té les eines per desenvolupar el seu projecte musical.

La temporada 2013 - 2014 del Liceu, segur, serà d'allò més moguda.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Torna l'òpera a Barcelona, i tornen els "Moments d'òpera"

El proper dilluns la temporada lírica donarà el seu tret de sortida "oficial" amb l'inici dels concerts dedicats a Verdi del Gran Teatre del Liceu. Per bé que la temporada començarà amb un teatre sense rumb, amb l'abscència d'un director general (que sembla es nomenarà a finals de la propera setmana), i amb l'anunci de la marxa de l'actual director artístic, en Joan Matabosch al Teatro Real de Madrid.

Tots aquests avatars ens fan neguitejar, però ens esperonen per seguir de ben a prop l'actualitat lírica que, un cop més, observarem a través d'aquest bloc que em comprometo a mantenir més viu que els darrers temps, la ràdio i la televisió.

Una temporada més, tinc l'orgull d'anunciar que segueixo amb els Moments d'òpera radiofònics (a l'antena de La Xarxa, l'antiga COMRàdio), que, de fet, ja fa dues setmanes que són en antena en el nou horari: els dissabtes de les 16h a les 17h. I que podeu escoltar sempre que ho cregueu oportú al nostre web: laxarxa.com/opera.

També, personalment, és una temporada que m'ha obert les portes a la televisió, en aquest cas en un espai quinzenal dedicat a la clàssica (no només d'òpera podem viure!); i és que la periodista Anna Pérez Pagès m'ha convidat a formar part de l'equip del programa Àrtic, que cada vespre (als volts de les 20:30h) presenta a Barcelona televisió (BTV) la periodista Flora Saura. Jo hi apareixo cada quinze dies amb un espai que vol donar a conèixer la música clàssica de manera didàctica, i sempre resseguint el fil de l'actualitat.

Aquí teniu la segona secció, de dilluns, dedicada a Giuseppe Verdi (cap al minut 40):



Només recordar-vos que podem seguir en contacte a través de les xarxes socials, tant a facebook com a twitter, i que podeu contactar tant amb mi, com amb el programa a través del correu electrònic.

Creuem els dits i esperem que sigui una gran temporada lírica!

Albert Galceran


dimarts, 2 de juliol del 2013

El Gran Teatre del Liceu presenta un ERO temporal

Amb l’objectiu de fer front al dèficit originat pels ajustaments pressupostaris per part de les principals administracions i per l’efecte negatiu de l’augment de l’IVA en els ingressos per vendes de localitats, el Gran Teatre del Liceu ha presentat avui un ERO temporal a la Conselleria d’Empresa i Ocupació.

La mesura s’aplicarà entre els dies 1 i 24 de setembre de 2013 i entre el 6 i 31 de juliol de 2014.

La decisió, que afecta a tot el personal del Teatre, forma part d’un seguit de mesures per aconseguir que l’estructura quedi equilibrada.

El Liceu ha decidit presentar l’ERO temporal per als mesos de setembre i juliol que no afecta a la programació artística.

El Liceu assegura el seu compromís en el manteniment de la qualitat de la seva oferta, en consolidar els cossos estables (Orquestra i Cor) com a referent artístic del Teatre i en la potenciació de la seva funció social.

Font: Departament de premsa del GTL.

dijous, 23 de maig del 2013

"L'elisir d'amore" amb Rolando Villazón, dues entrades

El proper dia 27 torna a l'escenari del Gran Teatre del Liceu l'òpera L'elisir d'amore, amb direcció escènica de Mario Gas i amb l'atractiu de la veu del tenor Rolando Villazón.

Per a l'ocasió totes les entrades s'han exhaurit, i no és una manera de parlar, sinó que tot està venut. Es pot comprovar consultant el web del Liceu.

L'expectativa de sentir al mexicà és altíssima després del seu memorable Nemorino de l'any 2005, en què va bisar la popular romanza Una furtiva lagrima (any 2005):


La nit de l'estrena (o reestrena) és el prorper 27 de maig a les 20h, per aquella cita tinc dues entrades que no podré usar, per tant les poso a la vostra disposició a un preu molt raonable. Són al 2n pis i molt centrades, si hi esteu interessats podeu enviar-me un correu-e. Gràcies.

divendres, 26 d’abril del 2013

La Traviata clou la temporada d'òpera a Sabadell

Salutacions al final de "La Traviata" a Sabadell
La Traviata (G. Verdi) és una òpera conegudíssima, tots en tenim referents i a tots ens agrada sentir-la en directe, però en la seva popularitat hi ha el repte de les companyies modestes de fer front a un espectacle que resulti funcional, econòmic i que no es vegi eclipsat -o almenys no molt- pels nostres referents.

Aquest repte escènic l'ha assumit a Sabadell, amb notable èxit, Pau Monterde. Amb algunes idees que ens recorden a produccions anteriors (com el cor de gitanes, que evoca irremediablement a la producció de l'any 2005 de Salzburg, dirigida per l'alemany Willy Decker). Si la idea escènica és correcte, no ho és tant la direcció teatral dels cantants, que en ocasions resulta tòpica, previsible i, fins i tot, forçada.

En el rang vocal va brillar amb especial protagonisme la soprano Maite Alberola, que va protagonitzar una Violetta excepcional, en especial en els passatges menys carregats d'ornamentació (a partir de l'acte segon), on la veu va sonar sòlida i expressiva.

Tanmateix, el baríton Ismael Pons (Germont) va demostrar les bones arts d'un veterà cantant que, si bé és cert que el so de la seva veu no es protagonitza pel preciosisme, les bones arts del cantant ho compensen sobradament.

No tan eficaç va ser el tenor Antonio Iranzo (Alfredo), irregular durant tota la representació. Malgrat una veu bonica, la seva tessitura no és la de l'enamorat i acomodat Alfredo, atès que el registre agut va sonar forçat en tot moment, arribant a calar algun "pinyol". Prova d'això és que no va interpretar la difícil cabaletta de l'inici del segon acte, "O mio rimorso".

En el fossat, dirigint l'Orquestra Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va fer el que va poder, però no va fer suficient. El so mai va ser del tot homogeni, i es va evidenciar una mancança d'assajos amb una emissió opaca i sense prou tremp.

Globalment, sempre encoratjant als Amics de l'Òpera de Sabadell, va ser una representació molt recomanable, sobretot per descobrir -els que encara no ho hàgiu fet- la veu de la soprano Maite Alberola.

Per cert, amb motiu d'aquestes representacions vam dedicar a La Traviata els Moments d'òpera de La Xarxa:

dimarts, 23 d’abril del 2013

L'or del Rin de Carsen al Liceu

Podles i Dohmen (Foto: A Bofill)
Enfrontar-se a la magna Tetralogia de Richard Wagner no és una empresa fàcil, més encara quan just es debuta al capdavant de la direcció musical d'un cos estable; en aquesta tessitura s'ha trobat el mestre Josep Pons, actual director musical del Gran Teatre del Liceu, en la producció que fins el 2 de maig podem veure a Barcelona, signada per Robert Carsen.

Pons, era el primer cop que dirigia Das Rheingold, i en certa manera va evidenciar-se en la primera de les representacions del pròleg wagnerià. Un so massa delicat, poc contundent i, sobretot, amb errors massa importants en elements puntuals de l'orquestra, i és que encara té molta feina a fer per tal d'aconseguir una orquestra de so net i homogeni. Amb tot, obtenen un aprovat globat que, segur, en les futures representacions anirà millorant.

La producció de Robert Carsen no conté idees noves, ni traeix l'essència de l'obra de Wagner, però si aporta una direcció precisa i molt intel·ligent. Carregada de detalls que omplen de riquesa aquest Or del Rin, que esdevé una obra dinàmica que va captivant minut a minut, compàs a compàs. Realment en sortir del teatre la sensació era la necessitat de voler conèixer les futures produccions de les tres obres restants que completen la Tetralogia i que les properes temporades també signarà Carsen.

En el rang vocal destacar un repartiment globalment molt positiu, especialment la breu aparició d'Ewa Podles (Erda) amb la seva cavernosa i expressiva veu; o l'efectiu Wotan d'Albert Dohmen.

Globalment és una molt seductora producció, que captiva a habituals i esporàdics; i és que en aquest sentit, vaig fer-me acompanyar d'un bon amic que mai abans havia vist una representació operística, i si bé és cert que a l'inici li va costar entrar en el llenguatge wagnerià, a partir del segon quadre es va anar captivament d'una història ben tramada a través d'una producció intel·ligentment construïda.

Per cert, als Moments d'òpera de La Xarxa vam dedicar un capítol a aquest títol, amb la participació del director artístic del Liceu, Joan Matabosch, que podeu recuperar al següent enllaç:

dimarts, 12 de març del 2013

Joaquim Molins, president del Liceu


El president de la Generalitat, com a president d’honor del Patronat del Gran Teatre del Liceu, i un cop escoltat el Patronat, ha nomenat president del Liceu Joaquim Molins, que ostentarà el càrrec per un període de cinc anys renovables. Molins també serà president de la comissió executiva del Teatre.

Nascut a Barcelona l’any 1945, Joaquim Molins és enginyer industrial i màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE. Durant la seva trajectòria política, va ser diputat a Madrid, conseller de Comerç i Turisme i de Política Territorial i Obres Públiques, així com candidat a l’alcaldia de Barcelona. Ja retirat de la vida política, l’any passat va ser escollit conseller delegat de Barcelona Regional, l’agència metropolitana de desenvolupament urbanístic i d’infraestructures.

Molins compta amb una àmplia trajectòria política, amb una reconeguda capacitat de consens i de capacitat executiva. Té, a més, una forta vinculació amb el Gran Teatre de Liceu.

Compliment dels nous estatuts

El nomenament de Molins com a president del Patronat ve derivat de les modificacions en els estatuts del Liceu que es van aprovar el passat 16 de juliol de 2012.

Els representants de les institucions públiques i del sector privat que conformen els òrgans de governança del Liceu (Generalitat de Catalunya, Ministerio de Cultura, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Consell de Mecenatge i Societat del Gran Teatre del Liceu) van acordar llavors que la presidència del Liceu deixés de ser rotatòria entre les administracions que en formen part, per recaure en mans d’un representant de la societat civil. Amb el nomenament de Molins es garanteix la continuïtat en l’exercici de la presidència i la seva dedicació intensiva.

Molins també serà president de la comissió executiva. En els darrers mesos, ha estat el conseller de Cultura qui ha exercit aquest càrrec, des de la modificació dels estatuts al mes de juliol.

El Patronat tindrà, a més, quatre vicepresidències que seran: el Conseller de Cultura, el Secretari d’Estat de Cultura, l’Alcalde de Barcelona i el President de la Diputació de Barcelona.

D’acord amb el que s’estipula en els estatuts s’han nomenat els nous representants de la Generalitat (Pilar Pifarré, secretària general del Departament de Cultura; Jordi Sellas, director general de Promoció i Coordinació Cultural i Josep Maria Busquets), del Ministerio de Cultura ( Santiago de Torres i Francisco Gaudier) i de la Societat del Gran Teatre del Liceu (Àgueda Viñamata). Continuen els mateixos representants de la Diputació de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona i del Consell de Mecenatge.

A la reunió també s’ha aprovat la modificació del Pla Director 2012-2013/2016-2017. Aquest full de ruta del Teatre permetrà consolidar el futur del Teatre garantir-ne la seva sostenibilitat.

El Pla Director es basa en tres eixos centrals: el manteniment de la qualitat artística, la consolidació del projecte musical i la funció social del Teatre, tot reforçant el pes del mecenatge tant empresarial com particular. Així mateix, el nou Pla inclou l’adequació de l’oferta a la demanda prevista, mantenint el nombre de títols d’òpera i conjugant la màxima ocupació amb el nivell òptim d’ingressos. Així mateix, preveu la congelació de les aportacions de les administracions a les noves xifres establertes per a la temporada 2012-2013.

El Patronat també ha aprovat les liquidacions econòmiques de la Fundació del 2011-2012 i el pla d’activitat i pressupost de la temporada artística 2013-2014.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Les contes de... Pelly

Michal Spyres com a Hoffmann (A. Bofill)
Adaptar una obra als criteris dramatúrgics del director o servir-la tal i com va concebre-la l'autor? La polèmica està servida. I això va passar anit al Gran Teatre del Liceu quan el director francès Laurent Pelly va presentar-nos una nova producció de l'òpera Les contes d'Hoffmann (1881) de Jacques Offenbach i ho va fer editant l'obra per presentar-la tal i com ell vol servir-la. Això vol dir canviar peces d'ordre, retallar-ne, etc.

I el cert és que, dramatúrgicament parlant, la producció funciona, i funciona molt bé. Pelly té ofici i sap vestir un bon espectacle, a banda de satisfer amb els més exigents en l'expressió dels cantants. No pot dir-se que l'espectacle és fruit de la casualitat o l'inèrcia, sinó que conté molta reflexió i moltes decisions (encertades, o no, això ja dependrà del consumidor).

Personalment, va agradar-me molt la dramatúrgia de Pelly, oferint uns contes més foscos d'allò que és habitual, i amb una tensió dramàtica evident. La solució escènica és eficaç, entenedora i estètica. Tediosa? Potser en algun moment, però en general el ritme va de menys a més. Així doncs, recomenable? Sí.

Altra cosa són les veus. I començaré per la més esperada: Natalie Dessay (Antonia). La soprano francesa és una diva dels principals teatres d'òpera del món, i l'esperàvem amb moltes ganes, sobretot per descobrir-la com a Antonia. Bé, de fet volíem descobrir-la cantant els tres papers, però la seva salut vocal ho ha fet impossible. Dessay no va tenir la seva millor nit pel que fa al cant, però va saber compensar-ho amb un molt bon ofici escènic, i és que la francesa és una molt bona actriu, i això justifica la seva discreta Antonia.

La gran guanyadora de la nit va ser la soprano Kathleen Kim (Olympia), la qual va interpretar una fresca Olympia, encotillada en els moviments mecànics de la nina del primer relat d'Hoffmann, i condicionada primer per ser asseguda a una grua, i després en uns patins en línia, va saber satisfer totes les notes sobreagudes, picats i pirotècnies en general mantenint la credibilitat del -poc creïble- personatge en tot moment.

Però si una veu va ser discreta aquesta és la de Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), amb una interpretació poc estimulant i una vocalitat que no va passar de la correcció.

Pel que fa als homes, cal destacar l'excel·lent Laurent Naouri, el qual va interpretar els quatre personatges diabòlics de l'obra (Lindorf, Coppélius, Dr Miracle i Dapertutto), i ho va fer amb notorietat vocal i cruda interpretació, tal i com exigeixen els personatges.

El debutant al Liceu Michael Spyres (Hoffmann) va mantenir la correcció durant tota l'obra, tret de les evidents dificultats de l'acte tercer. A Spyres se li ha de reconèixer la gran feina feta, i l'esforç d'estar-se quasi quatre hores en escena, però no se'l pot premiar per haver protagonitzat una nit memorable.

Al fossar hi vam trobar Stéphane Denève al capdavant de l'orquestra del Liceu, i ho va fer amb una direcció musical molt discreta, massa correcte i sense l'empenta pròpia de l'obra. Destacar, un cop més, les bones arts del cor del Liceu, dirigit per José Luis Basso.

Així doncs, una obra polèmica en la concepció, grata en la dramatúrgia i correcte en l'execució. Amb tot, us la recomano.

I si voleu conèixer com sonen Les contes d'Hoffmann, podeu escoltar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa on, per cert, hi sentireu al tenor protagonista parlant en català i al director artístic del Liceu, Joan Matabosch, donant-nos arguments per no perdre'ns aquesta producció:

 

dilluns, 14 de gener del 2013

Iolanta debuta al Liceu

Netrebko al Liceu (A. Bofill)
Els passats dies 10 i 13 de gener l'òpera Iolanta (Txaikovski) ha debutat al Gran Teatre del Liceu, i ho fa fet per la porta gran: amb els cossos estables del Teatre Mariinski de St Petersburg i la direcció musical del gran Valeri Gergiev.

Per si aquests ingredients no fossin suficients, a més es comptava amb l'al·licient del debut de la soprano Anna Netrebko a Barcelona (de fet tots els vocalistes cantaven per primer cop al Liceu), cosa que va despertar una gran espectativa.

Netrebko és una diva de l'escena, només entrar va quedar clar: mentre tothom vestia un rigorós color negre, ella va aparèixer amb un vestit rosat que cromàticament va cridar l'atenció de tothom. Va ser rebuda amb aplaudiments abans de badar boca, però un cop va començar a desplegar tots els seus recursos canors, que no són pocs, la platea va embogir.

La soprano russa té un instrument de so preciós, però modulat amb precisió quirúrgica que mostra una paleta de colors increïble, i tot ho acaba d'amanir amb una capacitat interpretativa inqüestionable.

Segons converses de passadís, sembla ser que -si les retallades no ho impedeixen- Netrebko no trigarà a tornar a Barcelona. Esperem que sigui cert.

Realment, Netrebko va ser el focus d'atenció, però va comptar amb companys en el concert que van estar a l'alçada de les circumstàncies, i vull destacar al baix Sergei Aleksashkin (Rei René) un cantant de registre greu contudent i notable expressió dramàtica; i el tenor Sergei Skorokhodov (Vaudémont), el qual va haver de veure's les cares amb Netrebko i, certament, va saber no quedar del tot eclipsat per la cantant.

Musicalment, i sense risc a sonar grandiloqüent, la direcció de Gergiev va ser un dels millors moments musicals de la temporada del Liceu: tan l'orquestra com els solistes van sonar a les mil meravelles, fent-nos dentetes amb un repertori poc habitual a Barcelona, però menys encara amb aquesta excel·lència en el resultat. No va ser un concert qualsevol, sinó que la qualitat era la premisa i la direcció anava a càrrec del director rus.

Per cert, la temporada 2012 - 2013 del Liceu resultarà ser històrica: va començar amb la presència del Festival Bayreuth, i l'inici del 2013 amb el Marinskii de St Petersburg.

Si voleu conèixer una mica millor aquesta òpera, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa:

dimarts, 8 de gener del 2013

Il Pirata: una batalla de veus

Il Pirata al Liceu (A. Bofill)
Il Pirata és una òpera incantable. Això cal tenir-ho clar d'entrada, atès que quan Bellini va escriure aquesta obra ho va fer ajustant la pertitura a la vocalitat d'Henriette Méric-Lalande (Imogene) i Giovanni Rubini (Gualtiero), així que tots els posteriors intèrprets s'han topat amb el repte d'entrar a un vestit fet a mida d'un altre. I és que l'obra conté passatges de complicadíssima execució, tessitures extremes i, a més, la dificultat d'entendre -i saber interpretar- el belcanto.

És clar que al llarg de la història s'han produït grans versions, i la que vam veure al Liceu el passat dia 4 n'és una d'elles: la soprano Mariella Devia construeix una Imogene 100% belcantista, amb una tècnica senzillament impecable; d'aquelles que deixen sense alè a qualsevol espectectador. Ara bé, si bé és cert que la Devia és una cantant excel·lent té un "però": la fredor en la seva expressió. Aquest és un repertori de jocs d'artifici, i la Devia juga la carta d'un cant catedràtic, més que un cant adreçat al gran públic. De fet, la comunicació amb l'espectador és quasi nul·la.

Haig de reconèixer que quasi no se li pot retreure res a la Sra Devia, ja que és d'aquelles cantants històriques, tot i què malauradament no l'hem tingut gaire pel Liceu. Esperem que després del rotund èxit de les dues actuacions barcelonines, la diva italiania vulgui repetir.

La part del tenor no és més senzilla, i s'ha de reconèixer que l'americà Gregory Kunde (Gualtiero) sorprèn per la facilitat en el registre agut, l'amplitud de la seva veu i, sobretot, per atrevir-se a cantar escenes que, generalment, queden fora de tota representació, per la seva extrema dificultat.

Kunde va debutar al Liceu amb el rol de Percy, al costat de la soprano Edita Gruberova, el gener de l'any 2011. Aleshores va mostrar-se amb certes dificultats en la part més aguda, cosa que ha solventat en el seu Gualtiero; a banda d'una amplidut en el cant que va fer-lo valedor dels molts aplaudiments rebuts.

Dit d'una altra manera, en aquest Pirata, s'ha aconeguit el que ben poques vegades s'assoleix: que realment sigui un "combat" canor entre soprano i tenor, en condicions vocals similars i sempre assolint l'exigència escrita a la partitura.

No podem oblidar-nos del baríton Vladimir Stoyanov (Ernesto), una de les sorpreses més grates del concert. El seu cant sempre elegant, es recolza en una efectiva interpretació. Bravo!

Pel que fa a la direcció musical, a càrrec d'Antonino Fogliani no va passar de la correcció, mentre que el cor, un cop més, va descobrir-se contundent gràcies a la bona feina feta els darrers temps pel seu director, José Luis Basso.

Per cert, si voleu conèixer millor l'òpera Il Pirata, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa: