Tebi inici de temporada al Liceu

Els intèrprets al final del concert Verdi

Ahir es donava el tret de sortida a la temporada 2013 - 2014 del Gran Teatre del Liceu, i ho feia amb els anunciats concerts Verdi, que tenien una doble voluntat: homenatjar al compositor de Busseto en el dos-cents aniversari del seu naixement, i reduir la despesa del que hauria suposat escenificar una nova producció operística, i més concretament La battaglia di Legnano, suspesa a causa de les importants retallades i l'aplicació de l'ERO temporal al teatre barceloní.

Està clar que una segona opció mai és millor que una primera, més quan la segona opció es basa en la retallada; i també hauríem de tenir clar que muntar un concert en tan sols cinc (cinc!) dies d'assaig, no és la millor de les maneres de començar.

A tot això hi hem de sumar la incertesa de ser un teatre sense Direcció General, amb un Director Artístic que ja és el titular del Real de Madrid, amb l'anunci del comiat del Director del Cor al finalitzar la temporada i, per acabar-ho d'amanir, amb l'amenaça velada del Director Musical de marxar si no pot fer realitat el seu projecte musical. Si tenim ben presents tots aquests precedents, ahir tot va anar molt millor del previsible.

A vegades oblidem que el Liceu no és una empresa que produeix un producte a preu fet. El Liceu és una institució cultural, on els seus treballadors realitzen -o han de realitzar- art cada cop que s'obren les portes al públic. I l'art generalment no hi entén d'EROs, contractes o dèficits. Per això és molt fàcil que la tremolor dels passadissos es traslladi a l'escenari, i això ahir no va passar al Liceu, o no va passar tant com ens hauríem pogut imaginar.

L'orquestra, dirigida per David Giménez, va sonar correcte, sense els incòmodes errors a vegades massa presents, però va ser monòtona i previsible. No hi va haver el tremp necessari en les notes de Verdi, ni l'explosió de sentiments que han de fer-nos posar la pell de gallina.

I en quant a les veus, bàsicament van salvar els mobles, al final del concert, el veterà Leo Nucci i la jove Desirée Rancatore (debutant al Liceu), amb l'exitosa "vendetta" de Rigoletto que, és clar, van situar al final del concert, per acabar amb bis. I així va ser.

La resta del programa va repassar les obres de joventut de Giuseppe Verdi, així van sonar pàgines de: Oberto conte di San Bonifacio (Milà, 1839), Nabucco (Milà, 1842), Luisa Miller (Nàpols, 1849), I due Foscari (Roma, 1844), Un giorno di regno (Milà, 1840), Simon Boccanegra (Venècia, 1857 - revisada per Milà, el 1881) i Rigoletto (Venècia, 1851).

Destacar les intervencions de Josep Bros, el tenor barceloní està fent un canvi progressiu de repertori, i el seu cant ha guanyat en volum i amplitud, però encara mostra problemes en el registre més agut, i va quedar clar al pinyol final de "La donna è mobile". Amb tot, manté ben viva la seva gran arma: un fraseig impecable.

Un inici de temporada poc, o gens, lluït, salvat per les bones arts d'aquells que van trepitjar l'escenari, més que no els que ocupaven destacats seïents a les llotges del teatre.


A tot això, coincidint amb els concerts Verdi del Liceu, i amb la voluntat de sumar-nos al bicentenari del compositor, estem dedicant els Moments d'òpera a algunes de les òperes més populars del de Busseto, la primera: Rigoletto.