I ja en van tres

Imatge final del 3r concert Verdi

Ni els pitjors auguris ens haurien fet pensar fa un temps que el bicentenari del gran Giuseppe Verdi, compositor que té entre les seves obres algunes de les més representades del Liceu, hauria estat tan poc lluït a un teatre de referència -almenys fins a la data- com el Gran Teatre del Liceu.

Ja en van tres. Ahir se celebrava el tercer capítol de la tetralogia verdiana -si em permeteu el joc de paraules- que ha de servir per celebrar el dos-cents aniversari d'un dels compositors que més han fet per l'òpera en general, i la italiana en particular. El tercer dels concerts va començar amb una primera part d'allò més tediosa, sense una direcció musical precisa, i sense l'empenta i l'emoció necessària per un concert d'aquestes característiques.

Ja en la segona part, i especialment en el tram final, van poder salvar els mobles, però sense els focs artificials que s'esperen d'uns concerts que haurien de tenir molt d'especial.

Però anem a pams. Rubén Gimeno debutava com a director musical al Liceu, i ho feia amb tot a la contra: pocs assajos, un programa difícil de justificar i un repartiment estrany: tres tenors, dos barítons, dos baixos i una soprano. Verdi no va escriure música per a mezzosoprano? És clar que sí. El debut de Gimeno, per tant, no pot qualificar-se de lluït, la seva direcció es va veure mancada de caràcter i personalitat, oferint una música mat, sense emoció.

En el rang vocal, va lluir, especialment a la segona part, el tenor Josep Bros, que si bé va mostrar els habituals problemes al registre més agut, també va demostrar que d'ofici en té, i va protagonitzar els moments més destacats de la tarda.

El baix John Relyea va seguir demostrant les seves bones arts amb una veu greu i expressiva. Mentre que la soprano Rachele Stanisci, més enllà de la seva histriònica posada en escena, poc més va oferir-nos.

Millor que la soprano va estar el baríton Vitality Bilvy -debutant al Liceu-, tot i que li va costar Déu i ajuda fer-se notar al damunt de l'escenari. Va anar de menys a més, però sempre amb poc carisma escènic.

De la resta poc a destacar en positiu. Només una reflexió: sense artistes de primera al damunt de l'escenari, com podem aspirar a concerts de primera?

I dissabte arriba el quart.