dimecres, 27 d’abril del 2011

MACBETH (G VERDI)

Birgit Nilsson, una gran "Lady MacBeth".
Després de l'aturada de Setmana Santa tornen els Moments d'Òpera radiofònics, i ho farem amb una òpera dividida en quatre actes de Giuseppe Verdi, llibret de Francesco Maria Piave, tot i que conté importants aportacions del compositor, i un text, com és previsible, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare (i de l'any 1605).

L’òpera van estrenar-la a Florència, al teatre della Pergola, el 14 de març de 1847. El mateix Verdi la va reformar per la seva estrena de París, el 19 d’abril de 1865. És aquesta la versió que més habitualment es representa.

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d'escena i les complexes ambientacions.

A Macbeth s'evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en “pezzi chiusi” (peces tancades). Aviat, amb La Traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, qui admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l'esquematització psicològica dels personatges en grups de “bons” – Malcolm, Macduff i Banco – i “dolents” – Lady Macbeth i Macbeth – es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que responen a l'ideal del just en l'òpera vuit-centista. Els segons, sobetot Lady Macbeth, canten "sottovoce" i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En aquesta òpera Verdi va donar un gir important a la seva posició com a compositor encara immers en el “belcantisme”, al recomenar a l’empresari que no contractés, pel paper de Lady Macbeth, a una cantant bonica i de veu bella, sinó lletja i amb la veu ingrata, desagradable i agressiva. Malgrat això, amb freqüència Verdi deixarà enrera en les seves trobades, per -més tard- tornar a avançar i retrocedir. De fet, en gran mesura, aquesta és la seva grandesa.

Si voleu conèixer el resum argumental i musical d'aquesta òpera, recordeu que aquest migdia la trobareu al podcast dels Moments d'Òpera.

dimecres, 13 d’abril del 2011

IL PIRATA (V BELLINI)

Maria Callas, una emotiva "Imogene".
La d'avui és una òpera en dos actes de Vincenzo Bellini i llibret de Felice Romani, basat en una adaptació francesa (a càrrec d’Alexandre Soumet), del drama anglès de Charles Robert Maturin, titulat “Bertram”. Van estrenar-la al Teatre alla Scala de Milà el 27 d’octubre de 1827.

Per  escriure els seus llibrets, Felice Romani habitualment no s’inventava els arguments, sinó que els recollia de novel·les i obres teatrals que havien tingut èxit. Per a Il Pirata (nom que Bellini sabia serviria per a guanyar-se la simpatia dels “romàntics” més que dels “clàssics”), Romani va cercar la inspiració en una peça de teatre francès, encara que es tractava d’una simple adaptació d’una obra teatral anglesa: “Bertram, or the Castle of Saint-Aldobrand”, de Charles Robert Maturin.

En el procés de transformació de drama d’horror a llibret d’òpera, Romani va suavitzar el caràcter semisatànic del personatge central i el va convertir, simplement, en un amant rebutjat i enemic polític d’Ernesto, près d’una desesperació que el portarà fins a la mort.

A la protagonista femenina, Imogene, Romani suavitza la seva desesperació, així a l’escena final no mata al seu fill, tal i com sí passa al drama anglès. Bellini va tenir un material adequat per a dibuixar un personatge femení que presa de la terrible contradicció de la seva vida, es troba immersa en la bogeria, cosa que li permet fer gala d’una quantitat impressionant de recursos vocals.

Aquesta és l’òpera més llarga que va escriure Bellini i la primera que li va assegurar un lloc definitiu a la vida operística italiana del seu temps, a l’aconseguir mostrar una independència estilística respecte a Rossini, com cap altre compositor havia aconseguit fins aleshores. Només aixó ja era suficient per a argumentar una carrera brillant, que si no va arribar a quallar del tot va ser per la prematura mort del compositor.

Il Pirata va ser recuperada per Maria Callas l’any 1959, i també ha estat un genial vehicle de presentació per a grans cantants com Montserrat Caballé, a la que avui, per cert, escoltarem.

Com sempre, podreu escoltar el resum argumental i musical d'aquest títol als Moments d'Òpera radiofònics que trobareu al nostre podcast.

dilluns, 11 d’abril del 2011

ELS MANEL A LA PASSIÓ

Després de l'èxit del disc de debut, els Manel presentaran el seu nou treball a La Passió.

Manel són el grup del moment i venen a presentar-nos el seu segon treball, "10 milles per veure una bona armadura". Els podrem veure el proper dia 20 de maig, a les 22h al teatre de La Passió.

Amb un aforament per a 1500 persones, serà un dels concerts més multitudinaris de la banda que, a més, cohesionarà la seva música amb La Passió.

Aquest segon treball ha estat número u a les llistes de venda a tot Espanya, i arriba a La Passió avalat per multitud de concerts en què s'han exhaurit les entrades a les poques hores de sortir a la venda.

Si voleu aconseguir-ne pel concert que oferiran a La Passió, les podeu adquirir a partir de demà dimarts a les 17.00 hores, al Telentrada de Catalunya Caixa o acostant-vos a la secretaria del teatre (C. Anselm Clavé, 109). El preu de cada entrada és de 20€. Tot i que, properament, sortejarem dues entrades al nostre facebook.

Els Manel a La Passió, el proper 20 de maig, a les 22h. Us hi espero!

dimecres, 6 d’abril del 2011

LE COMTE ORY (G ROSSINI)

Flórez vestit de monja, en la producció del MET.
Aquest proper cap de setmana tenim una nova cita als cinemes, en aquesta ocasió per conèixer una nova versió, produïda pel MET de Nova York, de Le Comte Ory de G. Rossini, amb l'atractiu de tres grans veus del belcanto: Juan Diego Flórez (Ory), Diana Damrau (Adèle) i Joyce Didonato (Isolier). Per si teniu previst anar-hi, o simplement per gaudir d'aquesta divertida creació, dedicarem els Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana a apropar-nos al títol rossinià.

Rossini va crear Le Comte Ory quan se n’adonà que la deliciosa música que havia compost per a l’òpera Il viaggio a Reims va caure en l’oblit, i no semblava que hagués de tornar a ressorgir. A més, l’òpera de París estava esperant una nova òpera de Rossini, que estava obligat -per contracte- a escriure deu òperes noves, de tal manera que el compositor va decidir muntar un espectacle bufo de considerable ingeni argumental per aturar les reclamacions de la direcció del teatre, i estalviar-se la feinada que hauria significat escriure’n una de totalment nova.

El primer acte de Le Comte Ory està basat majoritàriament en la partitura de Il viaggio a Reims; el segon acte és molt més original, on hi inclou el meravellós tercet nocturn, delicadament instrumentat à la Mozart, que és una de les millors troballes de tota l’òpera.

Així va néixer aquesta òpera que té un aire clarament francès, pel que fa a l'argument voudevilesc (més lliure, gràcies a la menor censura que hi havia a França), però que manté una arrel còmica italiana. Tot i així, s’ha dit que el seu origen procedeix d’una llegenda de la regió francesa de “le Picardie”. En mans de Rossini es converteix en un atrevit cant al llibertinatge, sense la censura habitual de l’època. Només un detall enterboleix aquesta llibertat, i és que el Comte Ory intenta seduir a Adèle de Formoutiers durant l’absència, per haver marxat a les creuades, del seu teòric germà -segons el llibret-. Quan, si llegim atentament el libreto, queda clar que els desitjos reprimits de la comtessa no són per l’absència del germà, sinó del marit.

Aquesta és la penúltima òpera de Rossini, només n’esciuria una més: Guillaume Tell (1829). Le Comte Ory arrelaria només relativament al repertori del segle XIX i va desaparèixer al XX. Darrerament ha tornat a la llum gràcies a la magnífica gravació que protagonista el tenor Juan Diego Flórez i que està destapant la gran inventiva del millor Gioacchino Rossini, una creació purament belcantista. Amb tot, després de la producció de Nova York, i la seva projecció als cinemes d'arreu del món, segur que el títol recuperarà l'èxit del passat.

Si voleu anticipar-vos a la projecció de dissabte i voleu conèixer la música i l'argument d'aquesta divertida òpera, no podeu deixar d'escoltar els Moments d'Òpera. Com sempre, els trobareu -a partir de les 13h- al podcast.

dilluns, 4 d’abril del 2011

EL DIA EN QUÈ VAIG CONÈIXER A VILLAZÓN

Villazón rebent els aplaudiments del Liceu.
Ahir va celebrar-se el concert del tenor Rolando Villazón al Gran teatre del Liceu, va ser la tarda en què vaig conèixer la seva veu -en directe-, així que va tenir alguna cosa especial, com totes les "primeres vegades".

El concert va començar amb una veu en off que anunciava el canvi de director musical -les males llengües apunten que a causa de discòrdies amb el tenor, punt que no he pogut confirmar-; enlloc de Michael Hofstetter, va dirigir l'Orquestra Simfònica del gran Teatre del Liceu, en Guerassim Voronkov. Cal dir que l'acompanyament orquestral va estar més que correcte, i va saber estar al servei del de mèxic.

Villazón ha començat les seves intervencions, de fet tota la primera part, amb àries de Mozart que, francament, si bé és cert que no són el seu repertori natural, i s'ha notat, també hem de reconèixer que les ha cantat amb molt de gust i fent gala d'un domini magistral del fiato.

La segona part, molt més lluïda, ha començat amb "Angelo casto e bel" d'Il duca d'Alba (G. Donizetti) on ha començat a mostrar la seva gran arma: la interpretació. Villazón canta molt bé, sí, però interpreta millor. Sap transmetre els sentiments a l'espectador i això el fa gran. Després de Donizetti ha estat el torn de l'intermezzo de la Cavalleria Rusticana (P. Mascagni), seguit per dues àries de l'Adriana Lecouvreur (F. Cilea), l'obertura de La forza del destino (G. Verdi) i, oficialment, el concert ha acabat amb el recitatiu i la romança ("Oh! Fede negar potessi..." i "Quando le sere al placido") de la Luisa Miller verdiana.

En aquesta segona part, molt més encertada que la primera, Villazón ha captivat al públic del teatre -ple fins a la bandera, és clar- i ha generat l'espectativa del "bis". N'ha cantat tres: "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore (G. Donizetti), "Ya mis horas felices" de La del soto del parral (R. Soutullo i J. Vert) i la catalana -i en català- "Rosó".

No cal dir que el públic s'ha entusiasmat amb aquestes intervencions, sobretot amb la primera i la tercera; i és que passa ben poc que un cantant de parla no catalana es preocupi per aprendre's una lletra del país i cantar-la degudament. Tot un detall, sí senyor.

Durant tot el concert ha quedat ben pal·lesa la complicitat del mexicà amb el públic del Liceu, però m'ha semblat especialment emotiu quan s'ha adreçat a la villazonista Teresa per entregar-li una rosa. S'ha de ser generós, i ho ha estat.

Conclusió: Villazón ha guanyat un nou seguidor.

dissabte, 2 d’abril del 2011

AGRADABLE "VERISME"

Cavalleria Rusticana. Foto: A. Bofill
Una nit sense polèmiques, una nit per recordar. Anit s'alçava el teló del Gran teatre del Liceu per presentar-nos el doble títol Cavalleria Rusticana (P. Mascagni) i Pagliacci (R. Leoncavallo), i ho feïa homenatjant al tenor català Jaume Aragall, qui 50 anys enrera havia debutat a aquell mateix escenari amb el segon títol de la nit. Aragall, present a la representació, no va ser exposat al caliu del públic, tot i que sí va inaugurar-se una exposició fotogràfica, dedicada a la vida i obra de l'excel·lent cantant, al foyeur del teatre.

Tot i la dedicatòria a la més bella veu de la història de l'òpera, l'ovació del públic va endur-se-la, per mèrtis més que justificats, el tenor Marcello Giordani, ja que va protagonitzar els dos títols (Turiddu i Canio -Pagliaccio-), qui amb una veu de tenor líric, ben dotat d'aguts, però amb certa fredor interpretativa, va regalar-nos dos personatges ben construits.

Molt va sorprendre'm la veu de Ginger Costa-Jackson, ja que va resultar una atractiva -no només vocalment- Lola, tot i la brevetat del paper, va desplegar una atractiva veu que haurem de seguir de ben a prop. I és que la cantant va enlluernar en els pocs minuts que és el seu personatge en escena.

La direcció musical, a càrrec de Daniele Callegari, va ser monòtona -sobretot a la Cavalleria- i amb una lectura poc refinada de la partitura, sense excessius errors per part de l'Orquestra Simfònica del Liceu, però mancada d'intenció i potser abusant en algun moment del volum.

Pel que fa a la direcció escènica, assumida per la cineasta Liliana Cavani (amb escenografia de Dante Ferretti), remarcar que l'acció de les dues òperes veristes se situen en l'espai i temps que van plantejar els autors originals -cosa poc habitual, en els temps que corren-, i que en cap cas la directora va voler tenir més protagonisme que la mateixa història, ja que aquesta està al servei de la partitura i, en efecte, el resultat va ser bell i agradable. Tot i que a tenor de com n'estem d'acostumats a les lectures més "atrevides", potser en algun moment va arribar a ser monòtona i estàtica.

Tal i com van preguntar-me els companys de l'Extraradi de COM Ràdio, són aquests dos títols per gaudir del bon verisme, però també per a iniciar-se al món de l'òpera. Així que no ho dubteu i reserveu entrades.