dimecres, 27 d’abril de 2011

MACBETH (G VERDI)

Birgit Nilsson, una gran "Lady MacBeth".
Després de l'aturada de Setmana Santa tornen els Moments d'Òpera radiofònics, i ho farem amb una òpera dividida en quatre actes de Giuseppe Verdi, llibret de Francesco Maria Piave, tot i que conté importants aportacions del compositor, i un text, com és previsible, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare (i de l'any 1605).

L’òpera van estrenar-la a Florència, al teatre della Pergola, el 14 de març de 1847. El mateix Verdi la va reformar per la seva estrena de París, el 19 d’abril de 1865. És aquesta la versió que més habitualment es representa.

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d'escena i les complexes ambientacions.

A Macbeth s'evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en “pezzi chiusi” (peces tancades). Aviat, amb La Traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, qui admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l'esquematització psicològica dels personatges en grups de “bons” – Malcolm, Macduff i Banco – i “dolents” – Lady Macbeth i Macbeth – es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que responen a l'ideal del just en l'òpera vuit-centista. Els segons, sobetot Lady Macbeth, canten "sottovoce" i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En aquesta òpera Verdi va donar un gir important a la seva posició com a compositor encara immers en el “belcantisme”, al recomenar a l’empresari que no contractés, pel paper de Lady Macbeth, a una cantant bonica i de veu bella, sinó lletja i amb la veu ingrata, desagradable i agressiva. Malgrat això, amb freqüència Verdi deixarà enrera en les seves trobades, per -més tard- tornar a avançar i retrocedir. De fet, en gran mesura, aquesta és la seva grandesa.

Si voleu conèixer el resum argumental i musical d'aquesta òpera, recordeu que aquest migdia la trobareu al podcast dels Moments d'Òpera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada