LE COMTE ORY (G ROSSINI)

Flórez vestit de monja, en la producció del MET.

Aquest proper cap de setmana tenim una nova cita als cinemes, en aquesta ocasió per conèixer una nova versió, produïda pel MET de Nova York, de Le Comte Ory de G. Rossini, amb l'atractiu de tres grans veus del belcanto: Juan Diego Flórez (Ory), Diana Damrau (Adèle) i Joyce Didonato (Isolier). Per si teniu previst anar-hi, o simplement per gaudir d'aquesta divertida creació, dedicarem els Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana a apropar-nos al títol rossinià.

Rossini va crear Le Comte Ory quan se n’adonà que la deliciosa música que havia compost per a l’òpera Il viaggio a Reims va caure en l’oblit, i no semblava que hagués de tornar a ressorgir. A més, l’òpera de París estava esperant una nova òpera de Rossini, que estava obligat -per contracte- a escriure deu òperes noves, de tal manera que el compositor va decidir muntar un espectacle bufo de considerable ingeni argumental per aturar les reclamacions de la direcció del teatre, i estalviar-se la feinada que hauria significat escriure’n una de totalment nova.

El primer acte de Le Comte Ory està basat majoritàriament en la partitura de Il viaggio a Reims; el segon acte és molt més original, on hi inclou el meravellós tercet nocturn, delicadament instrumentat à la Mozart, que és una de les millors troballes de tota l’òpera.

Així va néixer aquesta òpera que té un aire clarament francès, pel que fa a l'argument voudevilesc (més lliure, gràcies a la menor censura que hi havia a França), però que manté una arrel còmica italiana. Tot i així, s’ha dit que el seu origen procedeix d’una llegenda de la regió francesa de “le Picardie”. En mans de Rossini es converteix en un atrevit cant al llibertinatge, sense la censura habitual de l’època. Només un detall enterboleix aquesta llibertat, i és que el Comte Ory intenta seduir a Adèle de Formoutiers durant l’absència, per haver marxat a les creuades, del seu teòric germà -segons el llibret-. Quan, si llegim atentament el libreto, queda clar que els desitjos reprimits de la comtessa no són per l’absència del germà, sinó del marit.

Aquesta és la penúltima òpera de Rossini, només n’esciuria una més: Guillaume Tell (1829). Le Comte Ory arrelaria només relativament al repertori del segle XIX i va desaparèixer al XX. Darrerament ha tornat a la llum gràcies a la magnífica gravació que protagonista el tenor Juan Diego Flórez i que està destapant la gran inventiva del millor Gioacchino Rossini, una creació purament belcantista. Amb tot, després de la producció de Nova York, i la seva projecció als cinemes d'arreu del món, segur que el títol recuperarà l'èxit del passat.

Si voleu anticipar-vos a la projecció de dissabte i voleu conèixer la música i l'argument d'aquesta divertida òpera, no podeu deixar d'escoltar els Moments d'Òpera. Com sempre, els trobareu -a partir de les 13h- al podcast.