 |
| Villazón rebent els aplaudiments del Liceu. |
Ahir va celebrar-se el concert del tenor Rolando Villazón al Gran teatre del Liceu, va ser la tarda en què vaig conèixer la seva veu -en directe-, així que va tenir alguna cosa especial, com totes les "primeres vegades".
El concert va començar amb una veu en off que anunciava el canvi de director musical -les males llengües apunten que a causa de discòrdies amb el tenor, punt que no he pogut confirmar-; enlloc de Michael Hofstetter, va dirigir l'Orquestra Simfònica del gran Teatre del Liceu, en Guerassim Voronkov. Cal dir que l'acompanyament orquestral va estar més que correcte, i va saber estar al servei del de mèxic.
Villazón ha començat les seves intervencions, de fet tota la primera part, amb àries de Mozart que, francament, si bé és cert que no són el seu repertori natural, i s'ha notat, també hem de reconèixer que les ha cantat amb molt de gust i fent gala d'un domini magistral del fiato.
La segona part, molt més lluïda, ha començat amb "Angelo casto e bel" d'Il duca d'Alba (G. Donizetti) on ha començat a mostrar la seva gran arma: la interpretació. Villazón canta molt bé, sí, però interpreta millor. Sap transmetre els sentiments a l'espectador i això el fa gran. Després de Donizetti ha estat el torn de l'intermezzo de la Cavalleria Rusticana (P. Mascagni), seguit per dues àries de l'Adriana Lecouvreur (F. Cilea), l'obertura de La forza del destino (G. Verdi) i, oficialment, el concert ha acabat amb el recitatiu i la romança ("Oh! Fede negar potessi..." i "Quando le sere al placido") de la Luisa Miller verdiana.
En aquesta segona part, molt més encertada que la primera, Villazón ha captivat al públic del teatre -ple fins a la bandera, és clar- i ha generat l'espectativa del "bis". N'ha cantat tres: "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore (G. Donizetti), "Ya mis horas felices" de La del soto del parral (R. Soutullo i J. Vert) i la catalana -i en català- "Rosó".
No cal dir que el públic s'ha entusiasmat amb aquestes intervencions, sobretot amb la primera i la tercera; i és que passa ben poc que un cantant de parla no catalana es preocupi per aprendre's una lletra del país i cantar-la degudament. Tot un detall, sí senyor.
Durant tot el concert ha quedat ben pal·lesa la complicitat del mexicà amb el públic del Liceu, però m'ha semblat especialment emotiu quan s'ha adreçat a la villazonista Teresa per entregar-li una rosa. S'ha de ser generós, i ho ha estat.
Conclusió: Villazón ha guanyat un nou seguidor.
Segons la meva opinió, la veu i la passió que el Rolando Villazon posa en cantar no són les més adequades per cantar Mozart, tot i que va resoldre molt bé les coloratures i va dominar el fiato. La segona part és el Villazon que jo esperava i la vaig gaudir molt més.
ResponEliminaI un 10 immens per a ell com a persona, simpàtic, agradable, agraït, pacient, en una paraula, “l’anti-divo” per excel•lència.
Per cert, quan vaig a l’enllaç que has posat a la villazonista, no sé si només em passa a mi, però em surt un youtube de la Bartoli.
Una abraçada i fins aviat
Glòria,
ResponEliminauna tarda per recordar, sí. Jo no l'havia escoltat mai en directe i em va fascinar.
Per cert, gràcies per avisar-me, vaig creuar dos enllaços; ara ja està corregit.
Una abraçada i bona setmana!
Albert
Albert, el detall de la rosa Rolando em va deixar..."dans un nuage", realment. Pero va ser tot el concert, veure les cares de la gent, les expressións de felicitat, de sensació de moment únic i irrepetible i, per alguns com tú, i altra gent jove, de "descobriment". Em va agradar molt, moltissim, el calor del públic del Liceu vers el Rolando, tanta gent dreta, aplaudint tanta i tanta estona, amb tanta energia. I veure la cara d'ell, l'expressió de felicitat. Si, potser el que més em va copsar va ser la felicitat del Rolando, sens dubte.
ResponEliminaMàgica...jo diria que la tarda d'ahir va ser màgica. El Rolando va posar "toda la carne en el asador" peró fent gala d'un saber dir i interpretar com pocs altres ho saben fer, no es d'extranyar que la resposta fos tant entusiasta, s'ho valia!
ResponEliminaFelicitat, complicitat, deliri, energia, generositat, ganes d’arribar, màgia, comunió comunicativa, afecte d’anada i tornada entre l’escenari i la sala…. Irrepetible i només a l’abast d’algú com ell, algú amb una immensa capacitat de comunicar.
ResponEliminaBenvingut Albert i benvinguts als molts altres nous seguidors, que, a jutjar pel viscut ahir, són molts!!!
Teresa,
ResponEliminael detall de la rosa va ser molt emotiu i generós per part seva. Jo vaig emocionar-me en veure-ho, sobretot sabent com t'agrada aquest cantant. Un detall que diu molt al seu favor. Realment, jo anava al teatre convençut que seria una gran tarda, però no m'imaginava que m'arribés a tocar tant la "fibra", em va emocionar molt la seva empatia a l'hora de cantar! Avui porto tot el dia escoltant CDs seus...
---
Maria Teresa,
al sortir del teatre, parlant amb la Mariona, ens preguntàvem: - als que no han vingut, com els expliquem aquesta vivència i tot el que ens ha fet sentir?
Vam arribar a la conclusió que és impossible, aquesta sensació tan màgica no es pot explicar en paraules. S'ha de viure.
---
Tosca.
jo en sóc un més, i tant. Haurem de començar a mirar les agendes, perquè aquesta energia comunicativa amb una "Bohème" o "Traviata", per dir-ne només dues, pot ser espectacular!
Petons a les tres!
Albert
Va ser un concert sensacional, res a veure amb el recital de fa uns anys abans de la operació que ens el va robar durant un temps. Una bona manera de veure que malgrat la cirurgia la seva veu no ha perdut gens de qualitat. És un tenor excepcional i una persona de primera.
ResponEliminaTot el concert era per deixar el public amb la boca oberta però el darrer bis ens va deixar sobremanera emocionats. Molts ja l'esperavem, però malgrat esperat va sorprendre per la perfecta catalanització de la seva interpretació, molt millor que en el recital anterior, com bé diu diu Roger Alier al seu article d'ahir a La Vanguardia.
Ruben
Ruben,
ResponEliminava ser una tarda sensacional, gràcies a la gran química entre Villazón i el públic del Liceu, però sobretot pel gran talent del mexicà.
Una abraçada,
Albert
Ha pogut ja saber les raons del canvi del mestre del concert? Tret la maledicència de les "males llengües" hi ha altra cosa? Salutacions.
ResponElimina