dimarts, 8 gener de 2013

Il Pirata: una batalla de veus

Il Pirata al Liceu (A. Bofill)
Il Pirata és una òpera incantable. Això cal tenir-ho clar d'entrada, atès que quan Bellini va escriure aquesta obra ho va fer ajustant la pertitura a la vocalitat d'Henriette Méric-Lalande (Imogene) i Giovanni Rubini (Gualtiero), així que tots els posteriors intèrprets s'han topat amb el repte d'entrar a un vestit fet a mida d'un altre. I és que l'obra conté passatges de complicadíssima execució, tessitures extremes i, a més, la dificultat d'entendre -i saber interpretar- el belcanto.

És clar que al llarg de la història s'han produït grans versions, i la que vam veure al Liceu el passat dia 4 n'és una d'elles: la soprano Mariella Devia construeix una Imogene 100% belcantista, amb una tècnica senzillament impecable; d'aquelles que deixen sense alè a qualsevol espectectador. Ara bé, si bé és cert que la Devia és una cantant excel·lent té un "però": la fredor en la seva expressió. Aquest és un repertori de jocs d'artifici, i la Devia juga la carta d'un cant catedràtic, més que un cant adreçat al gran públic. De fet, la comunicació amb l'espectador és quasi nul·la.

Haig de reconèixer que quasi no se li pot retreure res a la Sra Devia, ja que és d'aquelles cantants històriques, tot i què malauradament no l'hem tingut gaire pel Liceu. Esperem que després del rotund èxit de les dues actuacions barcelonines, la diva italiania vulgui repetir.

La part del tenor no és més senzilla, i s'ha de reconèixer que l'americà Gregory Kunde (Gualtiero) sorprèn per la facilitat en el registre agut, l'amplitud de la seva veu i, sobretot, per atrevir-se a cantar escenes que, generalment, queden fora de tota representació, per la seva extrema dificultat.

Kunde va debutar al Liceu amb el rol de Percy, al costat de la soprano Edita Gruberova, el gener de l'any 2011. Aleshores va mostrar-se amb certes dificultats en la part més aguda, cosa que ha solventat en el seu Gualtiero; a banda d'una amplidut en el cant que va fer-lo valedor dels molts aplaudiments rebuts.

Dit d'una altra manera, en aquest Pirata, s'ha aconeguit el que ben poques vegades s'assoleix: que realment sigui un "combat" canor entre soprano i tenor, en condicions vocals similars i sempre assolint l'exigència escrita a la partitura.

No podem oblidar-nos del baríton Vladimir Stoyanov (Ernesto), una de les sorpreses més grates del concert. El seu cant sempre elegant, es recolza en una efectiva interpretació. Bravo!

Pel que fa a la direcció musical, a càrrec d'Antonino Fogliani no va passar de la correcció, mentre que el cor, un cop més, va descobrir-se contundent gràcies a la bona feina feta els darrers temps pel seu director, José Luis Basso.

Per cert, si voleu conèixer millor l'òpera Il Pirata, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada