La sireneta de Herheim

Rusalka al Liceu (A. Bofill)

La Rusalka de Dvorák, tret de la cançó a la Lluna, no és una gran òpera; ho demostra que rarament es programa a teatres que no siguin Txecs. De fet, si la coneixem és gràcies al suport institucional, atès que els anys 1923 i 1924 una companyia de Praga, subvencionada per l’aleshores renascut estat de Txecoslovaquia, va fer una gira per Europa i van donar a conèixer les dues grans òperes txeques: La núvia venuda (Smetana) i Rusalka.

Aleshores, quin interès té programar aquest títol? Al meu entendre l'interès està en la simplesa argumental i en la poètica del seu llibret, molt obert a la interpretació. D'entrada els personatges no tenen noms com a tal, sinó que hi tenim una sireneta (Rusalka), una bruixa (Jedibaba) o un príncep, entre d'altres. Cosa que dóna moltes possibles lectures a qui n'assumeixi la direcció escènica. I això és el que ha fet Stefan Herheim en aquesta genial coproducció del teatre de la moneda de Brusel·les i l'òpera Graz.

Herheim no es limita a explicar-nos la ja coneguda història de la sireneta que s'enamora d'un príncep, amb la metàfora del mudisme com a explicació de la incomunicació entre dos móns antagònics, sinó que va més enllà i trasllada la història a un barri calent de qualsevol ciutat occidental. Un cop allà, ho vesteix amb una escenografia que sense adonar-nos-en ens transporta del nostre dia dia fins al fons del mar, però passant pel més onírics dels entorns. Una genialitat. I la història prèn molt més interès, ja que hi aporta una brutal relectura que, és clar, val més veure-la al damunt de l'escenari.

La intervenció de Herheim és tan sublím que injecta un alt interès en una obra que, de plantejar-se en un escenari típic, segur, ens resultaria tediosa i avorrida. Res més lluny de la realitat del Liceu d'aquests dies. Dit d'una altra manera, si normalment anem al teatre per gaudir d'excel·lents veus, en el cas de la Rusalka, sobretot, gaudirem d'una imponent direcció escènica, molt més rica que el llibret original.

Però, a més, ens trobarem amb execel·lents resultats musicals. En el rang vocal, seria injust criticar alguna veu, totes brillen -almenys en la nit de l'estrena, quan vam ser-hi-, però si n'hi ha una que ens va colpir especialment és la del príncep, el conegut tenor Klaus Florian Vogt. I pel que fa al fossar, s'ha de destacar la genial feina del director musical Andrew Davis, el qual sap extreure el bo i millor de l'Orquestra Simfònica del Liceu.

I no podem deixar-nos de comentar l'entrega interpretativa de tots els cantants, en especial la de Günter Groissböck (Vodnik), el qual s'està quasi tota l'òpera en escena, i centralitza l'acció dramàtica de la lectura de Herheim.

En resum, és aquesta -almenys de moment- la producció de la temporada: IMPRESCINDIBLE.

Per cert, si voleu conèixer la història de Rusalka i els motius, segons Joan Matabosch (director artístic del Liceu), pels quals no hem de perdre'ns aquesta producció, podeu escoltar la darrera edició dels Moments d'òpera de La Xarxa:

 

PD: no hem comentat res de les queixes al final de la primera representació. Hi van haver sorollosos aplaudiments, i irades queixes (els primers molt més presents que els segons). Però, més que mai, no us enganyaré, no vaig entendre de què es queixaven. Així que no els dedicaré més espai ni temps.