dimarts, 5 febrer de 2013

Les contes de... Pelly

Michal Spyres com a Hoffmann (A. Bofill)
Adaptar una obra als criteris dramatúrgics del director o servir-la tal i com va concebre-la l'autor? La polèmica està servida. I això va passar anit al Gran Teatre del Liceu quan el director francès Laurent Pelly va presentar-nos una nova producció de l'òpera Les contes d'Hoffmann (1881) de Jacques Offenbach i ho va fer editant l'obra per presentar-la tal i com ell vol servir-la. Això vol dir canviar peces d'ordre, retallar-ne, etc.

I el cert és que, dramatúrgicament parlant, la producció funciona, i funciona molt bé. Pelly té ofici i sap vestir un bon espectacle, a banda de satisfer amb els més exigents en l'expressió dels cantants. No pot dir-se que l'espectacle és fruit de la casualitat o l'inèrcia, sinó que conté molta reflexió i moltes decisions (encertades, o no, això ja dependrà del consumidor).

Personalment, va agradar-me molt la dramatúrgia de Pelly, oferint uns contes més foscos d'allò que és habitual, i amb una tensió dramàtica evident. La solució escènica és eficaç, entenedora i estètica. Tediosa? Potser en algun moment, però en general el ritme va de menys a més. Així doncs, recomenable? Sí.

Altra cosa són les veus. I començaré per la més esperada: Natalie Dessay (Antonia). La soprano francesa és una diva dels principals teatres d'òpera del món, i l'esperàvem amb moltes ganes, sobretot per descobrir-la com a Antonia. Bé, de fet volíem descobrir-la cantant els tres papers, però la seva salut vocal ho ha fet impossible. Dessay no va tenir la seva millor nit pel que fa al cant, però va saber compensar-ho amb un molt bon ofici escènic, i és que la francesa és una molt bona actriu, i això justifica la seva discreta Antonia.

La gran guanyadora de la nit va ser la soprano Kathleen Kim (Olympia), la qual va interpretar una fresca Olympia, encotillada en els moviments mecànics de la nina del primer relat d'Hoffmann, i condicionada primer per ser asseguda a una grua, i després en uns patins en línia, va saber satisfer totes les notes sobreagudes, picats i pirotècnies en general mantenint la credibilitat del -poc creïble- personatge en tot moment.

Però si una veu va ser discreta aquesta és la de Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), amb una interpretació poc estimulant i una vocalitat que no va passar de la correcció.

Pel que fa als homes, cal destacar l'excel·lent Laurent Naouri, el qual va interpretar els quatre personatges diabòlics de l'obra (Lindorf, Coppélius, Dr Miracle i Dapertutto), i ho va fer amb notorietat vocal i cruda interpretació, tal i com exigeixen els personatges.

El debutant al Liceu Michael Spyres (Hoffmann) va mantenir la correcció durant tota l'obra, tret de les evidents dificultats de l'acte tercer. A Spyres se li ha de reconèixer la gran feina feta, i l'esforç d'estar-se quasi quatre hores en escena, però no se'l pot premiar per haver protagonitzat una nit memorable.

Al fossar hi vam trobar Stéphane Denève al capdavant de l'orquestra del Liceu, i ho va fer amb una direcció musical molt discreta, massa correcte i sense l'empenta pròpia de l'obra. Destacar, un cop més, les bones arts del cor del Liceu, dirigit per José Luis Basso.

Així doncs, una obra polèmica en la concepció, grata en la dramatúrgia i correcte en l'execució. Amb tot, us la recomano.

I si voleu conèixer com sonen Les contes d'Hoffmann, podeu escoltar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa on, per cert, hi sentireu al tenor protagonista parlant en català i al director artístic del Liceu, Joan Matabosch, donant-nos arguments per no perdre'ns aquesta producció:

 

1 comentari:

  1. La Giulietta era para olvidar... Cantando me pareció flojísima, pero es que hablando, con su francés ininteligible, no podía ser más ordinaria. De acuerdo que es una cortesana, pero esta pobre parecía salida de las Ramblas.

    Dessay, que aunque tenga día malo es mejor que muchas en sus días buenos, y K.Kim lo mejor de la noche con diferencia. El pobre Hoffmann casi acaba como Antonia.

    ResponElimina