Stemme i la cançó alemanya encisen, però no omplen

Nina Stemme i Matti Hirvonen, anit al Liceu

Amb un programa centrat en quatre autors (Schumann, Mahler, Wagner i Weill), la soprano i el pianista suecs Nina Stemme i Matti Hirvonen van seudir anit al públic del Gran Teatre del Liceu, malgrat que la platea no presentava -ni de lluny- la seva millor entrada.

De fet, no deixa de sorprendre que una soprano de les qualitats vocals de la Stemme no aplegui més gent a un teatre que es diu wagnerià -més tenint a Wagner al programa!-. I és que segons fonts del teatre, l'ocupació rondava el 70% (jo diria que menys). Potser la coincidència en una mateixa setmana de dos recitals de lied ha perjudicat a la sueca, mentre que Kaufmann arriba divendres amb tot venut, i fins i tot butaques extra al damunt de l'escenari.

Però centrem-nos en el recital d'anit. La Stemme va començar amb Schumann, on va insinuar els seus recuros vocals: una veu d'esmalt, d'emissió contundent i expressiva. Malgrat que en la primera part no va ni mostrar-se excessivament còmode, ni concentrada. Ho demostren els dos lapsus que va tenir durant el primer tram de la seva actuació.

En canvi, amb Maher va mostrar-se molt més efectiva, on la tristor i la mort van fer acte de presència, aconseguint l'absolut silenci del públic.

Després de la pausa, com era d'esperar, les millors arts de la soprano van sortir a lluir. El cant netament wagnerià de la Stemme va enlluernar la platea amb la música del geni de Leipzig i els textos de Mathilde Wesendonck, on la soprano va notar-se com a peix a l'aigua, i el públic ho va agrair sorollosament.

Però on realment va posar-se al públic a la butxaca va ser en les quatre cançons amb música de Kurt Weill, que van aconseguir trencar amb el "protocol" habitual, i el públic no va deixar d'aplaudir entre peça i peça, de manera totalment justificada. I és que la Stemme va cantar des de l'expressió i la interpretació, donant a cada cançó un sentit en sí mateixa, amb tota la força i emoció necessària. Especialment lluïda va mostrar-se en el teatral Je ne t'aime pas (amb text de Maurice Magre). Aquí us deixo un tastet -gentilesa dels amics d'Opera minora-, en aquest cas és el Surabaya Johny, amb música de Weill:




Els bisos -2- van seguir la línia del recital, i després dels primers aplaudiments va ser el torn de sentir a Johannes Brahms en veu de Stemme, amb la cançó Meine liebe ist grun. Per acabar, i tornant a la part més aplaudida del recital, de nou K. Weill amb la popular My ship.

Divendres més cançó alemanya al Liceu.