 |
| Helmut Deutsch i Jonas Kaufmann al Liceu |
Ja feïa setmanes que totes les entrades s'havien exhaurit per tal de gaudir d'aquest cantant, que ja havia trepitjat l'escenari del Liceu, però que ara tornava amb l'èxit com aval i amb una legió de públic convençut que seria una gran nit. I així va ser.
Si bé és cert que en l'inici del cicle tan Kaufmann com Deutsch van evidenciar el nerviosisme propi de les grans nits, amb errades puntuals -i mínimes- en les seves corresponents tasques, no van passar gaires minuts fins que pianista i tenor van ajustar-se a la perfecció per expressar tota la força dramàtica del trist -i fred- poemari de Müller.
Qui escriu aquestes línies no és un gran amant del repertori liederístic, malgrat això Kaufmann va aconseguir crear la màgia necessària per posar de manifest que és una de les veus més privilegiades del moment. Ho justifica el control absolut del seu instrument, des de les mitges veus, fins a l'expansió de la veu, en una interpretació tècnicament impecable, i emotivament inqüestionable.
La de Kaufmann és una veu gran, però molt ben dominada, com va demostrar divendres al Liceu, en què en cap moment va perdre el control de l'emissió d'un repertori que no és lluït com el camp de l'òpera, però que amaga una gran complicació tècnica i expressiva.
L'èxit de Kaufmann al Liceu va ser aclaparador, malgrat que segur molts haurien preferit sentir-lo cantar òpera, com va quedar evidenciat en el final del concert; quan centenars de persones van reclamar algun "bis" que el tenor va decidir no oferir, de manera totalment comprensible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada