Una Bohème que no llueix

Alberola rebent els aplaudiments del públic (foto: A. Galceran)

Dimecres va alçar-se de nou el teló del teatre de La Faràndula de Sabadell, en el marc de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i ho feïa amb un títol emblemàtic: La Bohème (Torí, 1896) de G. Puccini.

És aquesta una òpera sobradament coneguda per l'espectador habitual, i conté algunes de les escenes més populars del repertori. Per aquest motiu, és imprescindible un repartiment que estigui a l'alçada de l'exigent partitura de Puccini. I és que en aquest títol no han de dir-se tan sols unes notes, sinó que han d'intepretar-se, des de l'emoció.

En aquest sentit, el que pitjor paper va jugar va ser el tenor Francesco Pio Galasso, que va presentar-nos un Rodolfo sense emoció, sobretot per la mancança tècnica que va manifestar des del primer minut, amb un aguts ofegats i una emissió excessivament oberta. Desconec si debutava aquella nit el rol, però el cert és que vam trobar a faltar un intèrpret a l'alçaca de les circumstàncies.

Malgrat l'excés vibrat que va mostrar al tram inicial de l'òpera, Maite Alberola és una bona Mimì, i ho és gràcies a una veu de considerables dimensions, un agut brillant i una interpretació convincent. Alberola va emocionar-nos i va saber explicar amb la seva veu la malaltia de Mimì, i el defalliment del seu personatge.

Especialment lluït va estar Carles Daza, un habitual a Sabadell que ens agradaria veure a teatres com el Liceu. En aquest cas va ser ell qui va cantar la part de Marcello: bona emissió, excel·lent interpretació i adaptació al personatge. Bravo!

Núria Vilà va ser una convincent Musetta, malgrat el ball del segon acte, quan interpreta el seu conegut vals.

I pel que fa a l'Orquestra Simfònica del Vallès, globalment va ser una bona nit, malgrat alguns excessos de volum que, des de la fila 15, van ofegar a algunes veus. Al seu director, Rubén Gimeno, li va faltar càrrega emotiva, ja que va oferir una lectura mat de la partitura; tot i això, més que acceptable.

Globalment va ser una representació fluixa, sobretot per la poca imaginació escènica que va anar a càrrec de Carles Ortiz (director d'escena) i Jordi Galobart (escenografia). Ja que van manifestar incongruències dramatúrgiques prou importants. Així, per exemple, com pot ser que a Mimì i Rodolfo se'ls hi apagui l'espelma al primer acte i quedin a les fosques, tenint en escena telèfons mòbils o ordinadors portàtils? O al segon acte, quan ens presenten el restaurant Momus de París amb un skyline de fons que bé pot recordar-nos Nova York, o qualsevol altra gran ciutat contemporània? I la manifestació que substitueix la marxa militar? No és una qüestió de recursos econòmics, sinó artístics. El segon acte en particular va arribar al ridícul amb el lamentable ball que acompanyava el vals de Musetta, totalment prescindible.

Així doncs, tot i reconèixer el mèrit que, any rere any, fa possible una programació estable a Sabadell, en aquesta ocasió no podem passar per alt el poc encert en l'elecció del tenor, i la poca precisió dramatúrgica. Amb tot, per molts anys d'òpera a Sabadell!