dijous, 4 de novembre de 2010

MAL DE CAP AL LICEU

Poc puc dir de la representació d'anit de la Lulu d'Alban Berg al Gran Teatre del Liceu, i ho dic perquè no em va agradar, de fet no la vaig poder aguantar. Però no vull que s'interpretin malament les meves paraules. El que va passar-me és que, tot i valorar molt positivament el plantejament escènic (dirigit per Olivier Py), ja que és completament raonable i adequat a la idea de Berg; el so de l'orquestra (dirigida per Michael Boder) i, fins i tot, les veus (en especial la de Patricia Petibon, en el rol de Lulu), no vaig saber gaudir d'una partitura completament atonal i d'una història complexa i poc dinàmica -tot el moviment ocorre al centre de l'escena-.

Tant és així que els primers vint minuts d'obra van fer-me aparèixer un contundent mal de cap que va anar desapareixent a mesura que avançava la trama. A banda que l'evolució de la història va resultar-me tant complicat que vaig perdre el fil i, sobretot, l'atenció. Resultat? Doncs que al final del segon acte vaig marxar cap a casa -no ho havia fet MAI!-, acompanyat d'una legió de persones que van fer el mateix que jo i la meva acompanyant. Segons els serveis informatius de Barcelona televisió (BTV), només al final del primer acte unes 150 persones ja van marxar del teatre. Desconec quantes vam decidir prescindir del final.

Conclusió? No vaig fer els deures, és cert, ja que no vaig preparar-me gaire l'obra: vaig escoltar-la a casa, i vaig repassar l'argument, sí, com sempre faig. De tota manera, no tinc clar que amb un estudi més profund hagués aconseguit que anit ho passés bé al teatre. A mi no m'agraden les obres atonals, de fet mai n'he escoltat cap que m'hagi interessat. També és cert que he anat a veure òperes sense haver-les preparat abans i, sincerament, les he gaudit com el que més, així que alguna cosa grinyola, i no descarto ser jo.

17 comentaris:

  1. Albert, no em siguis judeo-cristià i t'atorguis unes culpes on no n'hi han. Les òperes (l'art) agrada o no agrada, i, fins i tot, a la mateixa persona depen del moment li agradarà o no. No es per no "fer els deures". Jo tampoc els havia fet, com habitualment, i vaig disfrutar. Perquè? No ho sé ben bé, perquè tampoc m'agrada la música atonal.
    No grinyoles, al contrari, crec que es d'agrair la sinceritat del teu plantejament. Però no descartis que un día vagis a veure una altra de Berg, o la mateixa Lulú...i de cop li trobis "el qué". O no. Pas de problème!

    ResponElimina
  2. Albert,
    Nosaltres hi anem diumenge 7.
    Ja saps que la música atonal no em diu absolutament res, més aviat em fa fugir, però tinc ganes de veure la Petibon. Ja veurem si aguantem els tres actes, per si un cas, ja anirem amb uns quants gelocatils a la bossa.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. He dejado más de una ópera a medias y no me he sentido jamás culpable por ello.
    Mejor irte a tiempo, dejarlo para otro día que amargarte la existencia torturándote innecesariamente.
    Al teatro hay que ir a disfrutar y, si no lo consigues, como en casa en ningún otro lugar.
    Me costó dos "Parsifales" en directo poder acabarlo y ahora me encanta!
    Voy el próximo miercoles y, si lo agunto, prometo contarte el final.

    Un beso.

    ResponElimina
  4. Recordo que durant una temporada em va entrar la dèria per escoltar el "Wozzeck" ja que m´havien dit que era genial. No vaig anar a les funcions del Liceu, però gràcies a una col.lecció d´òpera que vaig fer, la vaig poder escoltar...

    No m´agrada la música atonal. Cap.
    Cel.lebro Albert que tinguis la valentia d´escriure això en aquest espai, sí senyor! Probablement hagués fet el mateix que tu. De fer els deures, hagués estat més suportable, o no... ja que haguessis sapigut d´entrada el que hi havia.

    Tot i així, Albert, bravo per dir les coses tal i com són i com es senten! Autèntic 100%

    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Teresa,

    tens raó, després de meditar-hi, no es tracta d'estar preparat, d'haver estudiat, ni res d'això. És més senzill: no em va agradar. I no cal acomplexar-se per això, ni fer-ne una lectura pedant -com molts fan-: - no t'ha agradat, perquè no estàs preparat per a entendre-ho.

    També és veritat que, potser, en el futur les obres atonals m'apassionen, però de moment aquest horitzó és molt llunyà.

    ---

    Josep,

    espero que ho passeu millor que jo! La Petibon està fantàstica, ja que el problema no és seu, ni de l'orquestra, ni de la direcció escència, sinó de la partitura. En tot cas, ja ens explicareu com us va.


    ---

    Tosca,

    tienes razon, al teatre no debemos ir a sufrir. Sólo nos faltaria esto... en todo caso, ya me contarás! ;)

    ---

    Brunilda,

    aquest blog no vol ser -ni és- un espai de reflexió musical, sinó que es tracta, simplement, del meu dietari personal on opino amb total llibretat sobre les sensacions que visc quan vaig al teatre. Així quan l'obra no m'agrada ho comento, faig el mateix quan m'agrada, i és clar.

    En tot cas, gràcies per llegir-lo, però no creguis que té més mèrit que ser sincer, sense tenir por ni complexes.

    ---

    Joaquim,

    trist? el què? que no m'agradés? que hagi dit que em va ocasionar mal de cap? o que no hagi sabut gaudir de l'obra?

    L'art, com bé saps, no ens pot deixar indiferents, i dimecres em va causar l'efecte que us narro, no seria sincer que pretengués explicar una cosa que no vaig sentir. És possible que a tu t'encantés, fantàstic, enhorabona! Però no va ser el meu cas...


    Una abraçada a tots/es!!

    Albert

    ResponElimina
  6. Jo hi vaig anar ahir. Després del primer acte, que vaig aguantar fent esforços sobrehumans per no dormir-me, me'n vaig anar. No per res, es que la atonalitat em posa dels nervis. M'agradava la Patricia Petibon, crec que la dificultat del paper es grandiosa i ho sabía resoldre be, pero em sentía absolutament incapaç d'aguantar dos actes mes. A casa ja no vaig poder amb la música, peró vaig pensar que potser al teatre ho veuría diferent. No va ser així. Un altra vegada será. O no.

    ResponElimina
  7. Albert,
    Nosaltres també hi vam anar ahir. Voliem veure la Petibon i ens va agradar, però com la Maria Teresa, amb un acte en vam tenir prou. Vam preferir marxar amb regust "agre-dolç" abans que fer-ho per avorriment. Ho reconec, no estic preparat per la música atonal, ni crec que ho estigui mai. Per tants, prefereixo invertir el meu temps en gaudir del que m'agrada (que es molt) que intentant entendre el perquè una cosa no m'agrada. El temps es or.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Em continua semblant trist Albert, ho sento.
    Tu no ets com nosaltres, i vull que m'entenguis bé. El teu posicionament com a persona que es dedica professionalment a fer una tasca de divulgació de l'òpera et posa en una situació que difereix del públic. Estàs obligat a divulgar tota l'òpera, aquella que et satisfà plenament i aquella que potser a tu no t'agradi, però que pot interessar a la gent que t'escolta i llegeix, no et sembla?
    Ets ben lliure de marxar de qualsevol espectacle que et produeixi disgust, faltaria més, però penso que la teva preuada tasca divulgativa, en un entorn professional, t'obliga a actuar de manera diferent, si més no davant d'un espectacle d'aquesta categoria.
    A mi tampoc em va agradar, tot i que els aspectes del disgust són diferents.
    Amb tot el bon rotllo que sóc capaç de transmetre, que consti, d'acord?

    ResponElimina
  9. Maria Teresa & Josep,

    a un allau de persones els ha passat el mateix. Potser sí que és una gran obra del segle XX, però s'està demostrant que no és -i sembla no serà- un títol popular. La veritat és que, tal i com comenteu, millor no quedar-se al teatre a "patir", sinó que, en efecte, el temps és or i no s'acaba el món si no arribem al final de la representació.

    ---

    Joaquim,

    com bé pots imaginar-te no comparteixo la teva reflexió. M'explico:el problema de molts professionals és que, precisament, creuen que "no són com la resta del públic", ja que els fa caure en l'error del "discurs de càtedra", poc comprensible, poc empàtic i allunyat de la realitat de la platea.

    Sí que hem d'explicar el context, la història, l'argument, etc. Jo ho he fet enllaçant la informació que m'han facilitat des del dep. de premsa del Liceu. Altres cops dedico el programa al títol en qüestió.

    Per una altra banda, jo sóc periodista, de manera que no és tasca meva explicar tots els ets i uts dels títols, sinó que narrar allò que s'hi cou a cada representació, donant pistes als lectors/oients sobre el que es trobaran al teatre.

    Hem d'explicar allò que passa al damunt de l'escenari, per descomptat, però també a la platea. Per tant, és del tot noticiable que un gran nombre de persones abandonin el teatre al final del primer acte el dia de l'estrena i, pel que vaig sabent, està passant a la resta de representacions. Per tant, hem de buscar-hi alguna explicació i, com no, per mi l'explicació és la que us he plasmat a la meva CRÍTICA.

    Destaco aquesta paraula -crítica- expressament, ja que és a les crítiques on s'ha de jutjar el valor i els defectes d'una obra artística (segons l'IEC) i, per mi, un defecte de l'atonalitat és, precisament, que em causa mal de cap. No vol dir que sigui una mala obra, sinó una conseqüència que, a més, sembla comparteixo amb més gent (només cal llegir comentaris anteriors). Dit d'una altra manera, no per ser la Lulu una important obra del s. XX, amb importants referències a l'expressionisme, hem de dir que és fantàstica, fàcil d'escoltar i que s'ho passaran d'allò més bé si van a veure-la.

    Potser sí que el titular és molt apassionat, però, de tot cor, és el que vaig sentir.

    Dit això, una última reflexió: Lulu és polèmica, no en tinc cap mena de dubta. Fixa't si ho és que fins i tot ha arribat aquí la polèmica.


    Una abraçada als tres!

    Albert

    ResponElimina
  10. Doncs tornem a estar en desacord, i ara un amica més.
    Si tu ets periuodista i exerceixes de periodista quan vas a un afunció, penso que t'hauries de quedar fins el final, no fos cas que durant la representació passes alguna cosa digna de ser mencionada pels que teniu com a tasca informar-nos de l'actualitat.
    Per altre part la Lulu, t'agradi o no, és fantàstica, fàcil d'escoltar segur que no, però fantàstica, eb el sentit de que és una obra cabdal, si i segur que molt més que d'altres extraordinàriament populars.
    Que el public marxi no vol dir que el public tingui la veritat i que el seu procedir sigui el correcta. Pot fer el que vulgui, però una actitud com aquesta denota un grau de maduresa musical i artística, força precari. Això no passa en altres indrets, t'ho asseguro.
    Quan van omplir-se de boca de fer un Liceu per a tots, amb més de 20.0000 abonats, no hi comptaven que la base era tan feble.
    De tot cor

    ResponElimina
  11. Joaquim,

    en cap moment t'he faltat al respecte i m'entristeix que tu ho facis.

    Bé, potser sí que m'hauria hagut de quedar, amb això tens raó. Però el drama de la meva professió és que tothom la fa millor que qui l'exerceix, com els entrenadors de futbol o els gestors d'un teatre.

    A més, el que es publica a aquest blog està escrit des d'un punt de vista periodístic, sí, però amb el coneixement que no és una publicació propiament periodística, sinó una reflexió personal. Si hagués estat contractat per un diari, l'essència hauria estat la mateixa, però la forma hauria variat.

    Dit això, dubto que la maduresa -musical, intel·lectual o biològica- sigui quedar-se assegut patint -l'art, la vida, una conversa...-. Jo no ho visc així. Veig més la maduresa en la reflexió i el respecte que en la crítica ferotge i feridora.

    Per cert, en cap moment he dit que la Lulu sigui una mala obra. Repassa. Té defectes, sí, però no l'he comparat amb cap altra i, per descomptat, no he negat que sigui fantàstica en cap moment. Una altra cosa és que a mi m'ho sembli o no, però això ja és un altre tema.

    Total, està clar que no ens posarem d'acord.

    Una abraçada,

    Albert

    ResponElimina
  12. No crec que en el meu comentari hi hagi manca de respecte, però millor tallar el tema.
    Lamento que t'ho hagis pres tan malament.

    ResponElimina
  13. Em prenc malament les coses quan el to no és el que ha de ser. En essència els dos som uns apassionats per l'òpera, i segur que volem el millor per aquest art que tant estimem, i això ens fa expressar allò que creiem de manera transparent.

    Així doncs, quan vulguis fumem la pipa de la pau; ja que, pel que fa a l'òpera, hi ha més coses que ens uneixen, que no pas les que ens distancien.

    Només poso una condició: que no sigui durant una representació de la Lulu ;)

    Una abraçada,

    Albert

    PS: espero que entenguis la broma.

    ResponElimina
  14. Això és fàcil Albert. Jo no hi tornaré, amb una vaig servit.
    El to, si m'haguessis escoltat en lloc de llegit, estic segur que haguessis tingut un altre reacció.
    La pipa quan vulguis.
    Jo dissabte aniré al MET dels pobres, o sigui que si vas a Netrebkejar, allà ens trobarem.
    Un altre abraçada.

    ResponElimina
  15. Bueno pues... al final me rajé! Cambié Lulu por una cena con mi mejor amiga.

    Mi grado de madurez musical es así de triste, jajaja....

    Será en otra ocasión Lulú!

    ResponElimina
  16. Pues sento discrepar, la vaig veure el dimarts en directe, però no al Liceu. va ser una transmissió en streaming directa dins del programa Opera a la Universitat (per cert em sembla una iniciativa fantàstica).
    Erem una trentena d'estudiants d'historia de l'art, molts dels quals només van veure una òpera en la seua vida: la "Carmen" de Bieito. I vos puc ben assegurar que no va marxar ningú. Els cometaris als entreactes eren de sorpresa agradable i d'haver descobert coses que no coneixien.
    Abans de començar vam tenir una presentació per part del director d'escena Tono Berti, que la va contextualitzar,sobre els seus origens literaris, sobre la música de Berg, i sobre la música de Lulú. Tono ens va comentar que els moments atonals no eren molts, de fet hi havien moments musicals de facil recepció per els no iniciats.
    Pot ser per que al escoltar-la amb una actitut receptiva i de descobriment, per que seguiem tant la música, la lletra, la història que conta, i la colorista posada en escena, no ens va cansar gens. També per la realització amb uns primers plans dels cantants, on es podia veure la interpretació de Patricia Petitbon, que per cert va ser sublim.
    No se si l'orquestra estava a nivell o no, el que si se és que si el Liceu la presenta en DVD, la compraré i la veuré un parell de vegades més per acabar-la de disfrutar
    Miquel

    ResponElimina