 |
| Foto: Jesús Alcantara |
Diumenge va representar-se la tercera, i darrera, funció del Jo, Dalí òpera amb música de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Solom. Títol que s'estrenava el passat mes de juny al Teatro de la Zarzuela de Madrid i que, finalment, hem pogut veure al Gran Teatre del Liceu els passats dies 19, 21 i 23 d'octubre.
L'obra no va entusiasmar, però tampoc va decebre. En tot cas, va iniciar-se amb un ritme narratiu tediós que va anar millorant, però sense arribar a l'interès en cap moment. I és que aquesta és una òpera que se centra en la relació - amb alguna llicència del autor - entre Salvador Dalí i Gala, la seva musa. Tanmateix, aquest fet permet repassar la biografia del geni empordanès, però sense aportar-nos res que resulti especialment interessant.
L'execució de la partitura va resultar correcte en tot moment, tant a nivell vocal com orquestral; i el plentejament escènic ni va sorprendre'ns, ni va desagradar-nos. Correcte.
La sensació en sortir del teatre va ser que el tedi va ser el gran protagonista. Sense arribar a mostrar-me crític, només puc dir que vaig trobar que la buidor va omplir l'escenari (si se'm permet la contradicció). Buidor a nivell argumental i musical, ni entusiasme, ni decepció. Jo, Dalí, una òpera buida.
A més la música es atonal oi?. Sort que no m'entrava en l'abonament, tot i que d'alguna d'aquest estil no me'n podré escapar.
ResponEliminaSí, però no molestava en cap moment. Tot va ser molt discret, la veritat. Ja anirem comentant les que aniran venint!
ResponEliminaUna abraçada,
Albert
Estive em Barcelona no dia 19 e vi a primeira récita da ópera. Ain da não escrevi o comentário sobre ela no nosso blog "Fanaticos da Ópera / Opera Fnatics", mas vou fazê-lo brevemente.
ResponEliminaConcordo em parte com a sua apreciação. Contudo, achei que a encenação foi interessante em "em crescendo", com o ponto mais alto (cénico e musical) no final.
Um abraço de Portugal