dilluns, 14 de novembre de 2011

"Le Grand Macabre" arriba al Liceu

Escenografia de l'òpera (copyright del GTL)
Els propers dies 19, 22, 25, 28 d'obtubre i l'1 de desembre, el Gran Teatre del Liceu acull, per primer cop, l'òpera Le Grand Macabre de G. Ligeti. Donat que aquest és un títol que, d'entrada, pot semblar-nos poc interessant, el cert és que conté una de les produccions escèniques més espectaculars que hàgim pogut veure a Barcelona. De manera, i ja que no ens és una obra ceonguda, avui us proposo començar a fer els deures per anar cap a la representació, almenys coneixent una aproximació argumental.

Le Grand Macabre, òpera en quatre quadres de György Ligeti, fou estrenada a Estocolm el 1978, en llengua sueca i ben aviat portada a Hamburg en alemany. S’ha representat també sovint en francès i en anglès (llengua amb la qual s’ha fet la producció que ofereix el Liceu). L’acció se situa al Principat de Breughelland, país imaginari el nom del qual significa país de Breughel, amb referència al gran pintor flamenc Pieter Bruegel el Vell (1525-1569), autor de l’impressionant Triomf de la mort (vers el 1562), conservat al Museo del Prado.

Quadre I
En un vell i fantàstic cementiri en ruïnes, se’ns presenten Piet vom Fass, borratxo que alterna el Dies irae amb l’elogi del vi; Amando i Amanda, una parella de joves enamorats, de gran bellesa, que cerquen un indret per poder consumar el seu exaltat amor, i Nekrotzar, el Gran Macabre, que dóna títol a l’òpera.

Nekrotzar, sortit d’una gran tomba, insulta Piet, mort de por, i li anuncia que morirà aviat, quan es presenti la Mort dalt un cavall lívid, i al món no restaran sinó cendres, alhora que li ordena que li porti els instruments necessaris per a la seva feina: la dalla, la trompeta i la capa.

Els dos amants decideixen amagar-se a la tomba d’on surt Piet. Nekrotzar es disfressa amb la capa, agafa la dalla i munta sobre Piet, que converteix en el seu cavall. Anuncia la fi dels temps i surt trotant mentre sentim les amoroses paraules dels amants des de la tomba.

Quadre II
A la casa de l’astròleg de la cort, Astradamors, presidida per un telescopi, Mescalina, la seva muller, protagonitza amb el seu marit una escena sadomasoquista. Quan creu que pot estar mort i, per tant, no li podrà fer la funció d’escarràs, treu una gran i fastigosa aranya que desperta el marit aterrit, escena que acaba en una dansa grotesca i grans insults.

Mescalina envia el marit al telescopi, beu vi en abundor i evoca Venus, a qui demana una nit de luxúria. Apareix Nekrotzar cavalcant damunt Piet, i els tres homes observen Mescalina, a la qual Venus se li ha aparegut en somnis, i li reclama un home ben dotat. Nekrotzar és l’encarregat de satisfer-la i es produeix una violenta escena amorosa en què finalment el macabre li mossega el coll com un vampir, i ella cau a terra emmetzinada.

El Gran Macabre obre pas a la llum d’un cometa que deixa encegats Piet i Astradamors i comença una llarga diatriba contra la humanitat i que amenaça amb una mort i destrucció immediates abans de tornar a muntar damunt Piet per dirigir-se a la ciutat on hi ha el palau del príncep.

Quadre III
Al palau del príncep Go-Go de Breughelland, el ministre blanc i el ministre negre escenifiquen una baralla grotesca, amb unes teatrals dimissions i reconciliacions. Go-Go, personatge obès i infantiloide, no pot dominar la situació i els ministres l’obliguen a practicar una ridícula classe d’equitació sobre un cavall de balancí i estripen entre grans rialles la constitució.

Apareix una taula plena de menjars davant el tron, a la qual el príncep s’abraona afamat. Els ministres volen obligar-lo a signar un decret amb impostos desmesurats. Entra el cap de la policia secreta, la Gepopo, damunt uns patins, acompanyat dels seus sequaços –botxins, detectius i agents– i manté una conversa inconnexa amb Go-Go en què intenta desxifrar codis secrets.

El poble de Breughelland està revoltat i es presenta davant el palau. Els ministres intenten calmar el tumult i reben xiulets i llançament d’objectes amb gran satisfacció de Go-Go. Es dirigeix ell al poble i rep aclamacions de la multitud. El cap de la Gepopo, disfressat ara d’aranya, sembla que ha desxifrat el codi i anuncia grans desastres: s’aproxima un cometa vermell amenaçador que assenyala una catàstrofe i els dos ministres fugen com les rates.

Un segon missatge indica l’arribada imminent de Nekrotzar. El cap i els seus sequaços fugen plens de pànic, Go-Go intenta mantenir una certa dignitat, entra Astradamors, amb el sudari i fent una dansa grotesca. L’udol de les sirenes omple d’espant Go-Go, que s’amaga sota la taula.

Nekrotzar fa una entrada espectacular a cavall de Piet i resta immòbil, com en trànsit. Els diu que ha arribat el dia de la ira i anuncia el Judici Final, amb els set àngels i un foc abrusador. Piet i Astradamors no semblen gaire afectats i comencen a menjar i a beure i ofereixen vi al príncep i a Nekrotzar. Aquest es convenç que el vi és sang humana, els gots es van buidant i tots es mostren cada vegada més borratxos i excitats. Quan s’acosta la mitjanit, Nekrotzar s’adona que ha d’actuar immediatament; cerca desesperadament la dalla i la trompeta i també el cavall i amb actitud visionària invoca la desaparició del sol. L’aparició del cometa sembla marcar la fi dels temps i tot queda fosc mentre Nekrotzar cau del cavall i el cor femení canta «Consumatum est!».

Quadre IV
Després d’un interludi, l’escena mostra novament una contrada de Breughelland, on suren Piet i Astradamors somiant que són al cel. Apareix Go-Go, que pensa que és l’únic viu, però també tres rufians amb un carro ple com a botí. Del fons s’alça Nekrotzar, en un estat mental confús. Reconeix Go-Go i resta sorprès perquè creia haver destruït el món sencer.

De la cambra mortuòria surt Mescalina, amb les xurriaques, que el persegueix i l’insulta fins que intenta clavar-li la llança al pit. Go-Go ordena als soldats que la detinguin i la dona reconeix en Nekrotzar el seu primer marit. Un dels soldats porta els dos ministres lligats i comencen els insults i les acusacions entre Mescalina i els dos polítics. Go-Go ordena als soldats que ataquin Mescalina i els ministres i tots acaben estesos per terra llevat de Nekrotzar. Entren Piet i Astradamors pensant que tots són morts i Go-Go els dóna vi. Decideixen que si tenen set és que són vius, mentre el sol va eixint lentament. El macabre es va encongint i fent-se més i més petit fins a pràcticament desaparèixer.

Astradamors, Piet i Go-Go es pregunten si era la Mort o un mortal com ells, pregunta que queda sense resposta. Decideixen tornar a emborratxar-se i aviat surten de la tomba Amando i Amanda abraçats, que ballen una graciosa passacaglia a la qual s’afegeixen tots. Els joves i bells amants fan un cant a la felicitat, no els importa morir amb tant de plaer i es burlen dels que tremolaven per la fi del món: «Sols val l’ara i aquí!». Si hom s’estima, el temps s’atura i només queda l’eternitat. El cor entona les hedonistes paraules finals: «No temeu la mort, oh, bona gent! [...] Llarga vida i tothom content!».

Font: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

2 comentaris:

  1. Desconec totalment aquesta òpera, però sempre he pensat que l'escenografia operística ha de servir per amplificar l'emotivitat musical.
    Veient la foto em generen dubtes sobre si el que realment aconseguirà no serà distreure l'atenció del public.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Joan,

    primer de tot gràcies al teu comentari. Les crítiques que he llegit, i els comentaris que m'han arribat de la producció, sobretot, parlen de l'escenografia. Per això mateix, demà publicaré un post dedicat en exclusiva a la producció.

    És una obra poc coneguda (mai s'ha representat al Liceu), amb una música d'entrada poc atractiva, però que a través d'una bona posada en escena pot esdevenir un reclam interessant.

    Dissabte tinc previst anar a veure-la, ja us comentaré què m'ha semblat.

    Una abraçada,

    Albert

    ResponElimina