dimarts, 22 de novembre de 2011

Le Grand Macabre, tota una experiència escènica

La "Clàudia" al final de la representació
Dissabte vaig tenir l'oportunitat de viure en directe la primera representació de l'òpera (o antiòpera, segons el compositor i llibretista) Le Grand Macabre (G. Ligeti), una obra que mai abans s'havia respresentat al Gran Teatre del Liceu i, de fet, significava la seva estrena a un teatre de l'estat espanyol.

Realment és una obra que coneixia -i conec- poc, de manera que no entraré a valorar en profunditat els aspectes musicals.

L'obra és desconeguda, sí, i això ha provocat que el públic liceista hi hagi anat amb reserves o, directament, no hi hagi anat. Tanmateix, cal tenir clar que aquesta producció conté el gran atractiu de la proposta escènica signada per La Fura dels Baus; de manera que l'al·licient, per mi, era clar: veure i viure una representació que, a tenor de les crítiques i l'entusiasme amb el qual van parlar-me'n, a la força m'havia d'impactar. I així va ser.

El muntatge, a tots els nivells, és senzillament espectacular i impactant des del primer minut. Tant és així que pot arribar a eclipsar la música de Ligeti. I és que com bé van preguntar-me al Saló dels Miralls durant el descans: - aquesta obra t'hauria agradat igual sense la producció de la Fura? Segur que no.

La direcció artística del Gran Teatre del Liceu ha tingut la intel·ligència de servir-nos una obra moderna, complexa i de sonoritat molt diferent a l'òpera convencional; però molt ben plantejada gràcies a la producció de la Fura dels Baus. Tot plegat fa de Le Grand Macabre una experiència escènica que no us podeu perdre, us asseguro que teatralment és el més impactant que he vist a la meva vida.

Ara bé, l'antiòpera de Ligeti segur que no serà mai per mi, almenys així ho veig ara, una obra de referència. Tot i això, i corrent el risc de semblar contradictori, us recomano que no us perdeu aquest Grand Macabre.

2 comentaris:

  1. Crec que la música de Ligeti i l'escenografia de la Fura fan una simbiosi perfecta, i el que sorgeix és un gran espectacle. A mi, que no concibeixo una ópera sense una posada en escena que sigui arriscada i aporti algo a la música, em sembla el paradigma de una extraordinaria posada en escena, que dona sentit inclús a una música que sembla no tenir-ne.

    ResponElimina