Linda di Chamounix amb "dream team" líric

Damrau i Flórez (GTL)

Fins el proper 8 de gener el Gran Teatre del Liceu acull les representacions de l'òpera Linda di Chamounix de Gaetano Donizetti, obra estrenada l'any 1841 a Viena i que el compositor de Bèrgam va plantejar com a exhibició pel públic vienès de les seves arts musicals. De fet, la partitura, tot i la maduresa de Donizetti, no brilla en especial, per no comentar l'absurd argument del llibret de Gaetano Rossi.

Al Liceu, conscients de la buidor argumental i la simplesa de la trama, han sabut escollir els millors cantants en aquest repertori i convocar-los per a una producció que, signada per Emilio Sagi, segurament és la que més solvència canora de la temporada reuneix.

Tots i cada un dels personatges estan defensats per excel·lents intèrprets, tot i que alguns poden veure's enlluernats per la brillantor del tenor Juan Diego Flórez.

És aquesta una òpera per a l'exhibició del millor belcanto, i això ho té clar el tenor Juan Diego Flórez (Carlo), el qual és un dels màxims interessats en debutar en aquest rol, afortunadament ho fa a casa nostra.

Flórez es mostra exultant en cada una de les notes que emet -arribant a regalar fins a 5 Dos de pit que no són a la partitura-. La seva veu està formada per unes habilitats innates, millorades amb una tècnica aclaparadora, millorada amb hores de vol, i perfeccionada amb la seguretat de qui fa bé els deures. No és aquest un tenor que arrisqui en el cant, tot el que fa ho fa bé. És segur en la seva tècnica; i ja se sap que quan un paper no li va bé, el retira del seu repertori. Per tot això, i pesi a qui pesi, és aquest el millor tenor lleuger (o líric-lleuger) del moment (hi ha qui afirma que de la història), segur. Escoltar-lo a Barcelona és un luxe que no hem de deixar-nos perdre.

Diana Damrau (Linda) - que també debuta el seu rol al Liceu- és una gran dama de l'òpera, la soprano alemanya demostra les seves moltes arts interpretatives amb una veu expressiva i ben dotada per a l'agut. La seva ària de la bogeria ("No, non è ver mentirono") combina a la perfecció la teatralitat de la cantant, i la facilitat canora de la soprano. En general, la seva Linda creix a mesura que avança la representació, cosa habitual en els cantants que reserven el bo i millor de la seva veu pel final de la representació.

Bella i expressiva és la veu de Silvia Tro Santafé, potser una de les sorpreses més grates de la representació -almenys per a qui escriu aquest comentari-, la mezzosoprano destil·la elegància i una emissió molt bella en la part de Pierotto, el personatge masculí transvestit que acompanya a Linda.

Destacar les intervencions de Simon Orfila (Prefecte), el qual es confirma com un dels cantants més estimats del Liceu, i mèrits no li falten! És un habitual a Barcelona que sempre és una garantia d'èxit vocal i interpretatiu.

Tanmateix, Pietro Spagnoli (Antonio, pare de Linda) i Bruno de Simone (Boisfleury) acaben de confirmar que aquest és un repartiment estelar per a un títol, d'entrada, poc atractiu, però que amb aquestes veus és temptador i justifica la decisió de programar-lo.

La direcció musical, a càrrec de Marco Armiliato, fa el que ha de fer, però no convenç. Dit d'una altra manera, no està a l'alçada del repartiment que ens trobem al damunt de l'escenari.

I pel que fa al plantejament escènic, Emilio Sagi sembla tenir clar que ha de posar les coses fàcils per a l'exhibició en el cant, i en aquest sentit no fa més que mostrar-nos tot un seguit de decorats estètics, que reforcen la (simple) trama argumental i ajuden a l'espectador a tenir una millor experiència teatral.

En essència, un títol amb un "dream team" líric, malgrat un argument impossible.