ANNA BOLENA, L'ARGUMENT

La «tragedia lirica» en dos actes de Gaetano Donizetti Anna Bolena, amb llibret de Felice Romani, estrenada al Teatro Carcano de Milà el 1830, fou un dels seus primers èxits decisius. El compositor s’imposà aviat a Itàlia i als pocs mesos l’òpera ja era representada a Londres i a París i després a tot Europa. A Barcelona arribà l’any 1835 al Teatre de la Santa Creu i uns anys després fou la primera òpera representada el 1847 en el recent inaugurat Gran Teatre del Liceu.

Després de la pràctica desaparició de l’obra donizettiana dels escenaris els darrers decennis del segle XIX, s’ha escrit que la seva reposició a La Scala el 1957, dirigida escènicament per Visconti, amb Maria Callas i Giulietta Simoniato, marcà la «Donizetti Renaissance». Però cal remarcar que, a part de la reposició un any abans, el 1956, a Bèrgam, pàtria de Donizetti, el Gran Teatre del Liceu l’havia programada el 1947, arran del centenari del Teatre, amb Sara Scuderi i Giulietta Simioniato.

L’acció se situa al castell de Windsor, l’any 1536.

Acte I

A la cort d’Enric VIII d’Anglaterra (Enrico), els anys en què la seva muller era Anna Bolena —que havia accedit al tron després d’ésser repudiada Caterina d’Aragó pel rei i del cisma amb l’Església de Roma—, un grup de cortesans comenten la desafecció que Enrico sent actualment per Anna, obsedit com està per un nou amor. Giovanna Seymour, dama de companyia de la reina, confessa, entre insegura i ambiciosa, que el nou amor és precisament ella.

Anna arriba amb el patge i músic Smeton, secretament enamorat de la reina, que toca una romança. La reina mostra la seva tristesa i recorda temps passats, tot advertint Giovanna de les penes que pot amagar una corona. Una trobada entre el rei i Giovanna ens mostra el desig amorós del rei i les condicions que imposa la jove dama: no cedir sinó al peu de l’altar, tot salvant l’honor. La jove assegura la sinceritat dels seus sentiments, el rei li promet matrimoni i corona. Ella li demana que ho faci de manera que no hagi de sentir remordiments cruels.

Al parc del castell de Windsor es retroben Lord Riccardo Percy, que fou el primer amor d’Anna Bolena i ha tornat de l’exili cridat pel rei, i el seu bon amic Lord Rochefort, germà de la reina. Hi apareixen Enrico, amb els seus caçadors, i Anna. Quan Percy agraeix al rei el perdó, aquest l’atribueix als precs d’Anna. Rochefort intueix el perill i avisa l’amic.

En un gabinet del castell de Windsor, el patge Smeton mostra un medalló d’Anna i confessa l’amor que sent per ella. Anna es deixa convèncer pel seu germà Rochefort que rebi Percy. L’antic enamorat li demana que torni amb ell, però Anna li suplica que se’n vagi lluny i trobi una nova felicitat enllà d’ella. Percy treu l’espasa disposat a donar-se la mort, però Smeton, que ha presenciat l’escena sense ser vist, creu que la reina està en perill i surt per desarmar-lo. Anna cau mig desmaiada.

El rei apareix i mostra aviat la seva calculada actitud: crida els guàrdies, entren a la sala els cortesans i també Giovanna. El rei declara la reina culpable del seu deshonor. Smeton defensa la reina però deixa caure sense voler el medalló amb el retrat de la reina, cosa que Enrico considera prova d’alta traïció. La reina intenta defensar-se; Enrico l’amenaça aïrat. El rei ordena la presó per a Anna i els seus valedors, i sense escoltar les súpliques i la reivindicació d’Anna, decreta la condemna a mort.

Acte II

En un sala de la Torre de Londres, on la reina Anna està confinada, aquesta agraeix a les seves dames el consol rebut, expressat amb una bella pregària. Té lloc després un dels moments més interessants de l’òpera, la trobada entre Giovanna i la reina. La Seymour li anuncia que el rei vol trencar el seu matrimoni i només pot salvar la vida si es confessa culpable d’adulteri. Anna s’indigna de tal proposta i quan Giovanna hi insisteix, davant les preguntes d’Anna, li confessa que la dona que el rei vol esposar és ella. La ira de la reina s’atenua quan Giovanna li diu que estima Enrico de veritat, i la perdona.

Els cortesans comenten les incidències del judici. Smeton ha confessat la seva culpa i tots consideren que la reina està perduda. Enrico i l’oficial Hervey comenten com Smeton ha caigut a la trampa que li han parat en prometre-li que si confessava podia salvar la vida de la reina.

Entren Anna i també Percy, la reina suplica a Enrico que li estalviï la vergonya d’un judici i Percy assegura que la reina és innocent. Anna deplora haver valorat més ser reina que els seus sentiments envers el primer amor. El monarca es mostra cruel i venjatiu i Percy diu al rei que els dos enamorats s’havien jurat amor i fidelitat i, per tant, que eren esposos.

Entra Giovanna i el rei li diu que ja es pot considerar reina, però la dama demana clemència a Enrico. Hervey anuncia que els pars han dissolt el matrimoni del rei i han condemnat Anna i els seus còmplices a mort. Dames i cortesans demanen també clemència. Enrico diu que ho meditarà, però que la justícia és la primera virtut d’un rei.

A les presons de la Torre de Londres, Percy i Rochefort mostren la seva amistat i la seva fortalesa en la dissort. Hervey els comunica que el rei els ha perdonat la vida, però no a Anna, cosa que els indigna profundament i rebutgen amb decisió la gràcia.

Les dames d’Anna es lamenten i apareix la reina, sumida en els seus pensaments. Comença la famosa «escena de la follia», en què alterna moments de lucidesa i de deliri, una de les grans pàgines del belcantisme de l’època. Comença afirmant que avui és el dia de les seves bodes reials i cal que Percy ho ignori. Fa una evocació emocionant de la seva joventut, però quan veu passar els condemnats desperta del seu deliri i s’espanta. Torna a delirar davant la tristesa dels seus amics. Les canonades i el so de les campanes indiquen les noves esposalles d’Enrico, però mostra la seva grandesa d’ànima tot perdonant els enemics abans de caure sense sentit.

Font: Departament de premsa del GTL.