Una Bohème que no llueix

Alberola rebent els aplaudiments del públic (foto: A. Galceran)

Dimecres va alçar-se de nou el teló del teatre de La Faràndula de Sabadell, en el marc de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i ho feïa amb un títol emblemàtic: La Bohème (Torí, 1896) de G. Puccini.

És aquesta una òpera sobradament coneguda per l'espectador habitual, i conté algunes de les escenes més populars del repertori. Per aquest motiu, és imprescindible un repartiment que estigui a l'alçada de l'exigent partitura de Puccini. I és que en aquest títol no han de dir-se tan sols unes notes, sinó que han d'intepretar-se, des de l'emoció.

En aquest sentit, el que pitjor paper va jugar va ser el tenor Francesco Pio Galasso, que va presentar-nos un Rodolfo sense emoció, sobretot per la mancança tècnica que va manifestar des del primer minut, amb un aguts ofegats i una emissió excessivament oberta. Desconec si debutava aquella nit el rol, però el cert és que vam trobar a faltar un intèrpret a l'alçaca de les circumstàncies.

Malgrat l'excés vibrat que va mostrar al tram inicial de l'òpera, Maite Alberola és una bona Mimì, i ho és gràcies a una veu de considerables dimensions, un agut brillant i una interpretació convincent. Alberola va emocionar-nos i va saber explicar amb la seva veu la malaltia de Mimì, i el defalliment del seu personatge.

Especialment lluït va estar Carles Daza, un habitual a Sabadell que ens agradaria veure a teatres com el Liceu. En aquest cas va ser ell qui va cantar la part de Marcello: bona emissió, excel·lent interpretació i adaptació al personatge. Bravo!

Núria Vilà va ser una convincent Musetta, malgrat el ball del segon acte, quan interpreta el seu conegut vals.

I pel que fa a l'Orquestra Simfònica del Vallès, globalment va ser una bona nit, malgrat alguns excessos de volum que, des de la fila 15, van ofegar a algunes veus. Al seu director, Rubén Gimeno, li va faltar càrrega emotiva, ja que va oferir una lectura mat de la partitura; tot i això, més que acceptable.

Globalment va ser una representació fluixa, sobretot per la poca imaginació escènica que va anar a càrrec de Carles Ortiz (director d'escena) i Jordi Galobart (escenografia). Ja que van manifestar incongruències dramatúrgiques prou importants. Així, per exemple, com pot ser que a Mimì i Rodolfo se'ls hi apagui l'espelma al primer acte i quedin a les fosques, tenint en escena telèfons mòbils o ordinadors portàtils? O al segon acte, quan ens presenten el restaurant Momus de París amb un skyline de fons que bé pot recordar-nos Nova York, o qualsevol altra gran ciutat contemporània? I la manifestació que substitueix la marxa militar? No és una qüestió de recursos econòmics, sinó artístics. El segon acte en particular va arribar al ridícul amb el lamentable ball que acompanyava el vals de Musetta, totalment prescindible.

Així doncs, tot i reconèixer el mèrit que, any rere any, fa possible una programació estable a Sabadell, en aquesta ocasió no podem passar per alt el poc encert en l'elecció del tenor, i la poca precisió dramatúrgica. Amb tot, per molts anys d'òpera a Sabadell!

La Traviata clou la temporada d'òpera a Sabadell

Salutacions al final de "La Traviata" a Sabadell

La Traviata (G. Verdi) és una òpera conegudíssima, tots en tenim referents i a tots ens agrada sentir-la en directe, però en la seva popularitat hi ha el repte de les companyies modestes de fer front a un espectacle que resulti funcional, econòmic i que no es vegi eclipsat -o almenys no molt- pels nostres referents.

Aquest repte escènic l'ha assumit a Sabadell, amb notable èxit, Pau Monterde. Amb algunes idees que ens recorden a produccions anteriors (com el cor de gitanes, que evoca irremediablement a la producció de l'any 2005 de Salzburg, dirigida per l'alemany Willy Decker). Si la idea escènica és correcte, no ho és tant la direcció teatral dels cantants, que en ocasions resulta tòpica, previsible i, fins i tot, forçada.

En el rang vocal va brillar amb especial protagonisme la soprano Maite Alberola, que va protagonitzar una Violetta excepcional, en especial en els passatges menys carregats d'ornamentació (a partir de l'acte segon), on la veu va sonar sòlida i expressiva.

Tanmateix, el baríton Ismael Pons (Germont) va demostrar les bones arts d'un veterà cantant que, si bé és cert que el so de la seva veu no es protagonitza pel preciosisme, les bones arts del cantant ho compensen sobradament.

No tan eficaç va ser el tenor Antonio Iranzo (Alfredo), irregular durant tota la representació. Malgrat una veu bonica, la seva tessitura no és la de l'enamorat i acomodat Alfredo, atès que el registre agut va sonar forçat en tot moment, arribant a calar algun "pinyol". Prova d'això és que no va interpretar la difícil cabaletta de l'inici del segon acte, "O mio rimorso".

En el fossat, dirigint l'Orquestra Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va fer el que va poder, però no va fer suficient. El so mai va ser del tot homogeni, i es va evidenciar una mancança d'assajos amb una emissió opaca i sense prou tremp.

Globalment, sempre encoratjant als Amics de l'Òpera de Sabadell, va ser una representació molt recomanable, sobretot per descobrir -els que encara no ho hàgiu fet- la veu de la soprano Maite Alberola.

Per cert, amb motiu d'aquestes representacions vam dedicar a La Traviata els Moments d'òpera de La Xarxa:

Poderosa Tosca a Sabadell

Final de 'Tosca' a Sabadell

El passat dia 31 d'octubre l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell van donar el tret de sortida a una nova temporada d'òpera. Cada cop amb més complicacions econòmiques (ja se sap que la cultura és la primera ha patir les temudes tisorades), però amb valentia i talent els destins són pròspers.

I a les adversitats deuen estimular als de Sabadell, perquè decidir-se per Tosca (G. Puccini) no és precisament una empresa fàcil. D'entrada calen tres veus d'acer, però expressives i amb una paleta de colors suficient com per fer-nos emocionar, però la complexitat argumental del drama també obliga a una direcció escènica resolutiva i entenedora. A banda, com no, d'una orquestra a l'alçada de les circumstàncies i capacitada per defensar la música de Puccini.

Però comencem per les veus. Totes van anar de menys a més -una cosa malauradament habital al món de l'òpera-, però algunes van avançar molt més que d'altres. Saioa Hernández (Tosca) va ser la gran protagonista; teníem molt bon record de la seva Imogene (Il Pirata, de Bellini), no tan dolça és la memòria quan pensem en la seva Olympia (Les contes d'Hoffmann, d'Hoffenbach); però teníem molt clar que un paper com el de Floria Tosca li escauria perfectament a la seva poderosa i expressiva veu, i així va ser. Hernández va mostrar un caràcter poderós en escena, i va interpretar una gelosa, divina i fràgil Tosca; servint-se d'una veu molt ben esmolada, malgrat alguns problemes en el fiato a l'hora de l'esperat "Vissi d'arte". Amb tot, va ser -de llarg- la més interessant de la nit.

El Cavaradossi de Javier Agulló no va ser tan reeixit com en el cas anterior, des del primer minut va mostrar un instrument molt irregular, sobretot a la zona aguda. La incomoditat va ser constant, i això va arribar a la platea, on no va aconseguir emocionar, malgrat que el seu personatge gaudeix de brillants intervencions.

Destacar la feina del veterà Ismael Pons, encarnant al malvat baró Scarpia, que si bé la correcció va ser constant, també és cert que va quedar velat en moltes ocasions per la gran Tosca. Convincent a nivell interpretatiu, però insuficientment poderós en moltes ocasions.

De la resta del repartiment, destacar el Spoletta de Xavier Aguilar: bona comicitat, i una veu que té molt per mostrar encara, segur.

Anem a l'escena. Un cop més en Carles Ortiz demostra que cal tenir imaginació, i és que quan el pressupost no acompanya cal ser enginyós amb els pocs recursos dels quals es disposen i, en aquest sentit, vam veure una Tosca efectiva i clàssica; sense invents i que respon a les estrictes necessitats del llibret. Bona feina.

Finalment, l'Orquestra Simfònica del Vallès va sonar correcte, sota una direcció freda de Daniel Gil de Tejada. I és que Tosca és una òpera per gaudir-la (i patir-la) en la mateixa mesura, i això en gran part depèn de la feina del fossar, però la nit de l'estrena no va ser així. Per no mencionar el sorollós problema amb un violí de l'inici del segon acte. Faltaven assajos?

En general una Tosca molt satisfactòria. És molt plaent anar fins a Sabadell per constatar que, malgrat els temps que ens toquen viure, l'òpera segueix viva, i no és precisament gràcies a l'impuls de les institucions.

Tosca (Puccini)

El proper dia 31 d’octubre començarà la temporada 2012 – 2013 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), i ho farà amb una de les òperes de Giacomo Puccini més admirades: Tosca, estrenada l’any 1900 al teatre Costanzi de Roma.

El drama original de Victorien Sardou, en el què es basa l’òpera de Puccini, va ser estrenat a París l’any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com a Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirís els drets a Sardou, operació que només va poder ser tancada l’any 1893 però per a ser adjudicats a Alberto Franchetti, un altre compositor.

Paral•lelament, Luigi Illica en va escriure el llibret, i a l’octubre de 1894, Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre’n la música si Sardou no li proporcionava un altre final.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i llavors Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se’n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intervenció de Verdi el va poder convèncer, i finalment va acceptar. Va començar el treball l’any 1896, després de la conclusió de La Bohème; Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l’alçada d’Illica i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi.

A l’octubre de 1899, després de tres anys de difícil col•laboració, l’òpera estava enllestida. Atès que el tema de l’òpera era un tema romà, van decidir que l’estrena havia de de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi. L’obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seva llarga i difícil gestació. A l’estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni i Francesco Cilea.

L’èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d’ambient entre Tosca i l’obra precedent del compositor: La Bohème.

 

Corregge ogni difetto

L'ària final del xarlatà Dulcamara (Ei corregge ogni difetto) pot servir-nos per resumir l'inici de la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'òpera de Sabadell (AAOS); i és que el tret de sortida van donar-lo el passat dimecres 19 d'octubre amb el melodramma giocoso de Gaetano Donizetti, L'elisir d'amore.

Títol que el de Bèrgam va haver d'escriure en dos mesos pel teatre della Canobbiana de Milà, motiu pel qual el llibretista Felice Romani va recórrer a un llibret ja escrit per Eugène Scribe per a Daniel-François Auber. Ja des de la seva estrena, l'any 1832, ha estat aquesta òpera un títol que s'ha mantingut viva al repertori dels principals teatres d'òpera del món, però també ha estat vehicle de petites companyies per mostrar les bones arts d'una obra que conté joies del belcanto italià d'inicis del segle XIX.

En la prducció dels de Sabadell, dirigida per Carles Ortiz, ens ubiquen a un poble de mariners, on l'economia necessaria en els temps que corren potencia la intel·ligència escènica. Amb tot, vam trobar a faltar una més detallada direcció dels intèrprets.

La part vocal masculina va ser la més aplaudida de la nit, el Belcore de Carles Daza i, en especial, el Dulcamara de Toni Marsol van ser altament efectius i resolutius amb dues parts que marquen el ritme narratiu de l'obra; el primer pertorbant al pobre (i babau) Nemorino, i el segon donant-li l'esperança -encara que sigui gràcies al vi de Bordeus- d'aconseguir el cor d'Adina.

Moltes ganes teníem d'escoltar al tenor Albert Casals com a Nemorino, i si bé és cert que va començar la representació una mica distant/fred, també ho és que va acabar demostrant perquè és una de les grans promeses de la lírica catalana, i una de les veus més "mimades" a Sabadell. Tot i això, la direcció escènica no va ajudar-lo, ja que van presentar-nos un Nemorino massa estàtic i, en ocasions, desorientat a l'escenari.

Malauradament, la soprano Elisa Vélez (Adina) va ser la gran absent de la nit, ja que tot i assumir un dels rols més lluïts de l'obra, en cap moment va saber centrar l'atenció del públic.

El treball del cor i l'orquestra va ser correcte.

En resum, un Elisir que ens obliga, un cop més, a felicitar a la gent de Sabadell per la seva molt bona feina, la il·lusió i l'amor que demostren per la lírica. Enhorabona!

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

Aquesta setmana dediquem els Moments d'Òpera a l'òpera que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i és que aquesta mateixa nit, a les 21h, podrem gaudir en directe d'aquest títol a l'escenari del teatre de La Faràndula. Com sempre, podreu descarregar-vos el programa al podcast.

L'elisir d'amore és un melodramma giocoso en dos actes de Gaetano Donizetti, i llibret de Felice Romani, basat en el que va escriure per Auber el llibretista i escriptor Eugène Scribe. Van estrenar-la al Teatre della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832. A Catalunya van estrenar-la el 25 de maig de l'any 1833 al Teatre Principal de Barcelona.

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al, aleshores exòtic, País Basc; amb tot, la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori. A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. I és que la popularitat de l'obra fa que el repte del cantant sigui més elevat, donat que el públic té molt clars els seus referents i, en conseqüència, el nivell d'exigència és elevat.

LARGO AL FACTOTUM DELLA CITTÀ!... UN NOU ÈXIT A SABADELL

Final del "barbiere" a Sabadell.

Amb molt de retard, ho reconec, em disoposo a escriure quatre ratlles sobre la nova producció de Il barbiere di Siviglia de G. Rossini que el passat dimecres, 11 de maig, van presentar-nos des de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Aquest era el darrer títol de la temporada 2010 - 2011, i va servir per acabar amb molt bon gust de boca.

La posada en escena de Pau Monterde va respondre molt bé a les necessitats còmiques de l'obra, situant-nos, tal i com es descriu al libretto, a Sevilla, però amb la particularitat d'ubicar-nos en temps de Setmana Santa, cosa que otorga algun somriure extra. La plataforma giratòria central dota a l'espectacle de més vistositat i, sobretot, dinamisme, ja que aquesta és una òpera llarga, però amb molta rapidesa musical, i és important que l'escena acompanyi. 

L'Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell, dirigits per Daniel Gil de Tejada, van sonar amb molta correcció, tret d'algunes petites molèsties que no cal ni destacar. Pel que fa als cantants, destacar el Fígaro del baríton Carles Daza, carregat de comicitat i una bella emissió, però mancat d'agilitats, cosa que limita l'actuació, tot i això grans -i divertides- van ser les seves intervencions.

Enric Serra va ser un molt digne Don Bartolo, tot i que va estar més concentrat en la partitura que en la comicitat i el patetisme del personatge, cosa que no va fer-lo brillar prou. A banda que el canto silabatto va ser una assignatura pendent, doncs la dicció va ser el preu que es va haver de pagar per cantar amb rapidesa ("a un dottor della mia sorte").

Els dos enamorats, com ja és conegut, són el Comte d'Almaviva (o Lindoro) i Rosina. El primer, interpretat pel tenor Albert Casals (a twitter: @AlbertCasals), va demostrar la seva inqüestionable elegància i projecció pura, però certament ha de treballar el cant rossinià i la respiració, cosa que va quedar pal·lesa a una millorable "Cessa di più resistere", tot i que, en cap cas, valorarem una actuació per una sola intervenció. El seu Almaviva -un dels rols més complicats del repertori rossinià, sigui dit de pas- va aprovar amb nota i, de fet, esperem amb ganes les seves futures intervencions. No tinc cap mena de dubte que li espera una bona carrera per endavant.

La mezzosoprano Natalia Gavrilan va ser l'encarregada de cantar la part de Rosina, un rol que va assumir amb la intenció de demostrar la seva coloratura, però al primer acte va resultar infructuós -possiblment si el metrònim hagués marcat un tempo més pausat, el resultat hauria estat força diferent-. Amb tot, al llarg del segon acte la seva interpretació va resultar molt més segura, elegant i, és clar, positiva.

En essència, i com quasi sempre que anem a Sabadell, hem de treure'ns el barret pels excel·lents resultats d'una modesta associació que viu per programar òpera i donar-la a conèixer al gran públic. Enhorabona!

Per cert, encara podeu veure aquest magnífic espectacle a:

Manresa. Teatre Kursaal

Dimecres 18 de maig, a les nou del vespre

Viladecans. Atrium

Divendres 20 de maig, a les nou del vespre

Granollers. Teatre Auditori

Diumenge 22 de maig, a les set de la tarda

Sant Cugat del Vallès. Teatre - Auditori

Divendres 27 de maig, a les nou del vespre

Vic. Teatre L’Atlàntida

Diumenge 29 de maig, a les sis de la tarda

Reus. Teatre Fortuny

Dimarts 31 de maig, a les nou del vespre

Mataró. Teatre Monumental

Divendres 3 de juny, a les nou del vespre

Jo no m'ho perdria!

SOLVENTS CONTES A SABADELL

Dignitat, respecte i il·lusió. Aquestres tres paraules són les que podríem usar per explicar la nova producció de Les contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach que ahir va estrenar-se al teatre de La Faràndula de Sabadell, en el context de la temporada de l'AAOS.

Dignitat. Tot i els pocs recursos amb els quals treballen, cada nova producció aconsegueix sorprendre'ns i fer-nos gaudir d'allò més gràcies a les bones arts dels de Sabadell. Cada títol que ens presenten és un equilibri entre un bon nivell musical i unes imaginatives direccions escèniques.

Respecte. Amb els temps que corren, on els grans teatres han de fer mans i mànigues per tirar endavant les seves temporades, a Sabadell aconsegueixen mantenir en cartell tres títols operístics -i un concert-, la qual cosa és un acte de valentia i amor per la música. Enhorabona!

Il·lusió. Aquest és el motor que mou, sense cap mena de dubte, a totes les persones que participen de les produccions, i això es percep a la platea. 

Centrant-nos en el títol d'avui, el primer que vull destacar és la bona feina de l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han ofert una actuació molt homogènia i de gran qualitat.

En el capítol de veus, Javier Agulló ha estat un molt bon Hoffmann, tot i l'extensa i dura partitura, ha sabut mantenir el nivell vocal durant tota la representació, però alhora ha dotat de caràcter aquest infeliç personatge. Gemma Coma-Alabert, com era d'esperar, ha estat fantàstica: bona dicció en francès, elegant emissió i ha creat un Nicklausse molt convincent.

Especialment atractiva ha estat la veu del baix-baríton Svetozar Rangelov (Lindorf, Coppélius, Miracle i Dappertutto), ja que ha pogut assumir tots els personatges diabòlics, amb tots els matissos que això implica.

Saioa Hernández ha estat una correcte Olympia, tot i que ha mostrat problemes a la zona més aguda de la part, i és que aquesta cantant tot i que té un bon instrument, no és una soprano lleugera, sinó una lírica. Vam gaudir molt d'ella a Il Pirata (V. Bellini) de fa un parell de temporades, de manera que -al meu entendre- hauria d'examinar un repertori més líric i adequat a la seva tessitura, segur que així podrà demostrar totes les seves potencialitats.

La soprano Maite Alberola ha estat l'encarregada d'assumir la part d'Antonia, i ho ha fet realment molt bé, llàstima dels petits problemes d'emissió que ha tingut cap al final de la seva interpretació. Una genial cantant. I pel que fa a Giulietta, la mezzosoprano Marta Valero ha ofert una lectura un tant plana, però molt efectiva.

La proposta escènica, dirigida per Carles Ortiz, és molt correcte i ben adaptada a la història, tot i que tampoc aporta una visió nova ni especialment imaginativa.

Daniel Gil de Tejada, director del cor, ha aconseguit que aquests mostrin les seves vàlues i, tot i alguns problemes de cohesió, han estat molt bé durant tota la representació.

No vull acabar sense ressaltar la gran tasca feta per l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han executat la partitura de manera molt elegant i solvent. 

En essència, una producció molt digna que val la pena anar a gaudir.

LES CONTES D'HOFFMANN (J OFFENBACH)

Jacques Offenbach

Aprofitant que aquesta mateixa nit l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell estrenaran una nova producció operística, avui dedicarem la versió radiofònica dels Moments d'Òpera a aquest títol, Les contes d'Hoffmann.

Les contes d'Hoffmann és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d'Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg. Es va estrenar en l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881.

El text d’aquesta òpera està basat en una obra que el propi Barbier i Michel Carré, els llibretistes, que havien escrit sobre contes del poeta alemany Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. En l’òpera, el mateix Hoffman és un personatge que apareix en el libreto, com ell mateix feia en moltes de les seves històries. Els contes en què es basa l'òpera són Der Sandmann, Rath Krespel, i Des verlorene Spiegelbild.

Offenbach va morir abans d'acabar-la, i Ernest Giraud (1837-1892) va acabar l’orquestració i també va musicar els recitatius, de manera semblant al què va fer amb l’òpera Carmen de Georges Bizet.

Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia), que no són res més que diferents encarnacions dels amors d'Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, la qual cosa no sempre ha ocorregut -de fet el més habitual és que no sigui així-. Tenint en compte els mateixos supòsits dramàtics, els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppelius, Miracle i Dapertutto) haurien de interpretats pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans d'Hoffmann. Alguns altres papers també poden ser doblats.

Aquesta òpera que, en definitiva, és una bona excusa per escoltar tres contes, és la que aquest migdia als Moments d'Òpera. Com sempre, podràs escoltar el programa a través del 90.1FM o, un cop emès, descarregant-lo del podcast.

SABADELL, XXIX TEMPORADA D'ÒPERA

Dimecres es dóna el tret de sortida a la XXIX temporada d'òpera de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, un col·lectiu que cada temporada aconsegueix representar tres títols operístics al seu teatre, La Faràndula, i posteriorment portar-los arreu de Catalunya. Però no només això, sinó que la qualitat artística -sobretot pel que fa a les veus- és inqüestionable.

Així doncs, un cop més hem de celebrar l'esforç que fan des de Sabadell per popularitzar l'òpera, tot i les moltes dificultats que -segur- es troben dia a dia.

Dimecres comença la temporada amb la molt popular i complexa òpera Rigoletto, de G. Verdi, amb el següent repartiment:

Rigoletto: Ismael Pons

Duca di Mantova: Sergio Escobar

Gilda: Saioa Hernández

Sparafucile / Conte Monterone: Jeroboám Tejera

Maddalena: Laura Villa

Borsa: Beñat Egiarte

Marullo: Joan Garcia

Conte Ceprano: Eduard Moreno

Contessa Ceprano: Laura Obradors

Giovanna: Eugènia Montenegro

Paggio: Maria Arredondo

Tinc especial interès en escoltar a la Gilda de Saioa Hernández, a qui la passada temporada la vam poder gaudir interpretant la complicadíssima Imogene de Il Pirata (V. Bellini), que va assumir amb grans resultats, de manera que ens fa pensar en un nou èxit d'aquesta jove soprano.

Pel que fa al staff, queda de la següent manera:

Director musical: Elio Orciuolo

Director del cor: Daniel Gil de Tejada

Director d’escena: Carles Ortiz

Disseny escenografia: Jordi Galobart

Il.luminació: Nani Valls

Vestuari: AAOS

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Pel que fa als calendaris de les representacions, el trobareu al web de l'AAOS, tot i això us adjunto els dies i llocs on podrà veure's aquest Rigoletto:

Sabadell, teatre de La Faràndula; dimecres 20 / 21h - divendres 22 / 21h - diumenge 24 / 18h.

Octubre

dia 27 – Manresa – T. Kursaal

dia 31 – Granollers – T. Auditori

Novembre

dia 5 – Viladecans – Atrium

dia 7 – Vic – T. L’Atlàntida

dia 9 – Reus – T. Fortuny

dia 12 – Sant Cugat – T. Auditori

Aprofitant la representació de Rigoletto a Sabadell, dimecres dedicarem els Moments d'Òpera radiofònics a aquesta popular creació de Giuseppe Verdi.

INICIACIÓ A L'ÒPERA, SESSIÓ # 2 (I SORTIDA)

Els de la foto som alguns dels assistents a la representació de Carmen (G. Bizet) del passat diumenge al teatre de La Faràndula de Sabadell, i és que aquest dua vam fer la sortida a l'òpera amb els participants al taller d'iniciació a l'òpera que estic impartint a la biblioteca d'Olesa de Montserrat.

Més enllà de la crítica a l'espectacle, que ja vau poder llegir en un post anterior, avui em centraré en aquesta experiència que està resultant molt plaent i de la que n'estic aprenent un munt de coses.

D'entrada, que compartir és magnífic, més encara quan es tracta del plaer per escoltar una música meravellosa amb un grup de persones que volen aprendre a estimar aquest art i confien en la teva experiència per a fer-ho.

Una altra lliçó que va cridar-me molt l'atenció, i de la que me'n sento especialment orgullós, és l'haver aconseguit que persones que -pels motius que sigui- mai haurien anat a un teatre d'òpera, finalment ho hagin fet. I veure'ls les cares al sortir del teatre, constatant que la música en directe té certa màgia.

Finalment, l'experiència més important de totes és la responsabilitat, ja que és molt important saber dotar a tots els participants del taller dels coneixements bàsics per entendre aquest ampli món musical o, almenys, d'unes nocions mínimes per a que ells segueixin el camí del descobriment.

En tot cas, està resultant ser un gran plaer!

MAGNÍFICA CARMEN LA DE SABADELL!

Un estudi cinematogràfic és l'espai on es desenvolupa l'acció de la Carmen (G. Bizet) que ahir va poder veure's al teatre de La Faràndula de Sabadell, a càrrec de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, i que divendres (21h) i diumenge (18h) tornarà a representar-se.

Anit va ser l'estrena i, francament, vaig estar molt content d'assistir-hi, doncs vaig gaudir com el que més d'una gran òpera que conté unes melodies magnífiques que van sonar d'allò més bé. Però, com sempre, anem a pams.

La posada en escena, que va anar a càrrec del director Carles Ortiz, va sorprendre'm gratament. Doncs és habitual que aquest aspecte dramàtic sempre sigui un punt a millorar per l'AAOS, però en aquest cas han aconseguit, fent ús d'una bona idea, traslladar la història a un plató de cinema i enllaçar la trama filmada, amb la pressumpta relació personal dels actors. Una de les propostes que més m'han sorprès des que assisteixo a la programació de Sabadell.

L'orquestra simfònica del vallès va sonar força irregular, tot i els molts esforços del seu director, Elio Orciuolo, no van acabar de captar prou bé la partitura de Bizet, i si bé és cert que en alguns moments van estar inspirats, en general va faltar cohesió i intencionalitat. També és cert que la ubicació dels músics i la precària acústica de la sala no ajuden gaire. El cor, dirigit per Daniel M. Gil de Tejada, va sonar molt millor del que és habitual, llàstima del cor infantil, dirigit per Rosa M. Ribera, que semblava no haver assajat prou i va notar-se molt a l'escena.

Però anem a les veus. Sanya Anastasia (mezzosoprano sèrbia) va ser una magnífica Carmen, demostrant tot un catàleg de recursos escènics i vocals per representar la complexa gitana que fa anar de cap a tots els homes de Sevilla. Inclús va arribar a fer sonar les castanyoles ballant a la taverna de Lilas Pastia. Si bé és cert que va començar fent-nos patir, sobretot a la regió més aguda de la part, també és cert que a partir del segon acte va mostrar-se molt més sòlida i capaç de fer-nos creure que era la cigarrera de la història de Mérmiée.

També va ser molt grata la interpretació del rol de Don José, a càrrec d'Eric Salha (tenor francès), qui també va començar sense arriscar, però que va anar creixent a mesura que avançava la trama. Molt creïble va resultar la seva interpretació, ja que va saber dotar de tots els matisos que ha de mostrar el torbat jove que renuncia a tot per una dona que només viu per ser lliure, una llibertat que, finalment, la fa morir a les mans d'aquest darrer.

Menys creïble va resultar Montserrat Martí (soprano catalana - i que no pot treure's l'etiqueta de ser la filla de Montserrat Caballé) interpretant a l'angelical Micaëla. S'ha de reconèixer que la seva tècnica canora és impecable, però no podem dir que tingui un instrument bell. La seva veu va tenir una sonoritat un tant metàl·lica que li va fer perdre autoritat dramàtica.

El toreador Escamillo va anar a càrrec del, ja habitual a la programació de l'AAOS, baríton Ismael Pons, qui va començar la representació amb la força necessària per la seva celebrada presentació, però que es va anar desinfalnt a mesura que s'arribava al final.

A grans trets s'ha de reconèixer el gran mèrit d'aconseguir una representació amb tant bon nivell artístic, cosa que, malauradament, no estem acostumats a gaudir a d'altres temples de la lírica.

Així doncs, des d'aquí els vull fer arribar la meva felicitació a l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell i els encoratjo a seguir lluitant per la lírica durant molts anys!

CARMEN (G. BIZET) A L'AAOS

Aquesta setmana toca sessió doble -o triple si tenim en compte el resum dels Moments d'Òpera- de la Carmen de Georges Bizet. En aquest cas, aquesta mateixa nit podrem veure i escoltar, al teatre de La Faràndula de Sabadell, la proposta escènica de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell; i diumenge repetirem amb tots els participants del taller d'iniciació a l'òpera que la passada setmana vaig començar a impartir a la Biblioteca Popular Santa Oliva d'Olesa de Montserrat.

Ja que encara no he pogut veure la producció que aquesta nit es presentarà, tant sols puc avançar-vos unes quantes dades d'interès:

La posada en escena

Segons sembla està ambientada en un estudi cinematogràfic i va a càrrec de Jordi Ortiz i Carles Galobart, dos col·laboradors habituals de l'AAOS.

Repartiment

Carmen (mezzosoprano), Gemma Coma-Alabert (debut en el rol).

Micaëla (soprano), Montserrat Martí (debut).

Don José (tenor), Raúl Gabriel Iriarte i Eric Salha (s'alternaran el paper).

Escamillo (baríton), Ismael Pons.

Direcció musical

Al capdavant de l'Orquestra Simfònica del Vallès estarà Elio Orciuolo, qui debuta en el repertori francès.

On podrà veure's?

Sabadell - 24, 26 i 28 de febrer.

Reus - 2 de març.

Viladecans - 5 de març.

Granollers - 7 de març.

Manresa - 10 de març.

St. Cugat del Vallès - 12 de març.

Figueres - 14 de març.

Lleida - 16 de març.

Terrassa - 18 de març.

Girona - 21 de març.

Esperem gaudir d'aquesta magnífica òpera, una de les més brillants de Bizet -segur, la més famosa-. En tot cas, seguirem informant.