Una Bohème que no llueix

Alberola rebent els aplaudiments del públic (foto: A. Galceran)

Dimecres va alçar-se de nou el teló del teatre de La Faràndula de Sabadell, en el marc de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i ho feïa amb un títol emblemàtic: La Bohème (Torí, 1896) de G. Puccini.

És aquesta una òpera sobradament coneguda per l'espectador habitual, i conté algunes de les escenes més populars del repertori. Per aquest motiu, és imprescindible un repartiment que estigui a l'alçada de l'exigent partitura de Puccini. I és que en aquest títol no han de dir-se tan sols unes notes, sinó que han d'intepretar-se, des de l'emoció.

En aquest sentit, el que pitjor paper va jugar va ser el tenor Francesco Pio Galasso, que va presentar-nos un Rodolfo sense emoció, sobretot per la mancança tècnica que va manifestar des del primer minut, amb un aguts ofegats i una emissió excessivament oberta. Desconec si debutava aquella nit el rol, però el cert és que vam trobar a faltar un intèrpret a l'alçaca de les circumstàncies.

Malgrat l'excés vibrat que va mostrar al tram inicial de l'òpera, Maite Alberola és una bona Mimì, i ho és gràcies a una veu de considerables dimensions, un agut brillant i una interpretació convincent. Alberola va emocionar-nos i va saber explicar amb la seva veu la malaltia de Mimì, i el defalliment del seu personatge.

Especialment lluït va estar Carles Daza, un habitual a Sabadell que ens agradaria veure a teatres com el Liceu. En aquest cas va ser ell qui va cantar la part de Marcello: bona emissió, excel·lent interpretació i adaptació al personatge. Bravo!

Núria Vilà va ser una convincent Musetta, malgrat el ball del segon acte, quan interpreta el seu conegut vals.

I pel que fa a l'Orquestra Simfònica del Vallès, globalment va ser una bona nit, malgrat alguns excessos de volum que, des de la fila 15, van ofegar a algunes veus. Al seu director, Rubén Gimeno, li va faltar càrrega emotiva, ja que va oferir una lectura mat de la partitura; tot i això, més que acceptable.

Globalment va ser una representació fluixa, sobretot per la poca imaginació escènica que va anar a càrrec de Carles Ortiz (director d'escena) i Jordi Galobart (escenografia). Ja que van manifestar incongruències dramatúrgiques prou importants. Així, per exemple, com pot ser que a Mimì i Rodolfo se'ls hi apagui l'espelma al primer acte i quedin a les fosques, tenint en escena telèfons mòbils o ordinadors portàtils? O al segon acte, quan ens presenten el restaurant Momus de París amb un skyline de fons que bé pot recordar-nos Nova York, o qualsevol altra gran ciutat contemporània? I la manifestació que substitueix la marxa militar? No és una qüestió de recursos econòmics, sinó artístics. El segon acte en particular va arribar al ridícul amb el lamentable ball que acompanyava el vals de Musetta, totalment prescindible.

Així doncs, tot i reconèixer el mèrit que, any rere any, fa possible una programació estable a Sabadell, en aquesta ocasió no podem passar per alt el poc encert en l'elecció del tenor, i la poca precisió dramatúrgica. Amb tot, per molts anys d'òpera a Sabadell!

Torna l'òpera a Sabadell

El passat dimecres es donava el tret de sortida de la temporada 2013 - 2014 dels Amics de l'Òpera de Sabadell, un col·lectiu de valents amants de la lírica que, una temporada més -i ja en van 26!- lluiten per mantenir ben viu l'esperit líric al país.

Les propostes que podem gaudir a Sabadell, i posteriorment a Reus, St Cugat del Vallès, Lleida i Manresa poc tenen a veure amb les que es representen al Gran Teatre del Liceu, però és que el pressupost també té ben poc a veure. Malgrat això, la qualitat operística sabadellenca manté uns estàndards de qualitat inqüestionables i, pel que sembla, innegociables.

La temporada comença amb el popular singspiel de Mozart, La flauta màgica, títol ple de referències maçòniques i que té un dels personatges més divertits i entranyables escrits pel geni de Salzburg, en Papageno. A Sabadell, en el dia de l'estrena, va anar a càrrec del baríton Toni Marsol que amb bon ofici i comicitat construeix un convincent personatge.

De fet, va ser una nit especialment lluïda per les veus masculines, com la del tenor Albert Casals que, de mica en mica, va trobant el seu repertori. Casals va ser un Tamino de bona projecció, emissió neta i de fraseig més immaculat que en anteriors ocasions. Bravo.

Pitjor ens ho va fer passar la soprano Elisa Vélez, amb una Reina de la nit poc dolenta, tal i com Mozart la vol dibuixar gràcies a les impossibles notes picades, i l'exagerada coloratura. Dues qüestions -la coloratura i les notes picades- que no va saber resoldre tal i com el paper exigeix, amb algunes notes calades i, en alguna ocasió, amb una afinació qüestionable.

Després de la grata sopresa de la passada temporada, en el paper d'Abigaille del Nabucco sabadellenc, ens esperàvem molt més de la soprano Eugenia Montenegro (Pamina). La seva interpretació va allunyar-se de la delicadesa mozartiana, necessària en un rol com el de Pamina.

Orquestra i cor correctes, potser més que en d'altres ocasions. I pel que fa a la direcció escènica, signada per Pau Monterde, hem de dir que no va ser imaginativa i que, en alguns casos, va trobar-se a faltar un treball actoral més intens. Els moviments escènics van ser d'allò més previsibles i tòpics. Malgrat això, la producció funciona bé.

Això sí, i mai em cansaré de dir-ho, bravi tutti els Amics de l'Òpera de Sabadell, un any més ens permeten sortir del Liceu per gaudir de l'òpera a Catalunya. No deixeu de visitar-los.

Per cert, amb motiu de les representacions sabadellenques, vam dedicar els Moments d'òpera a La flauta màgica de Mozart:

La Traviata clou la temporada d'òpera a Sabadell

Salutacions al final de "La Traviata" a Sabadell

La Traviata (G. Verdi) és una òpera conegudíssima, tots en tenim referents i a tots ens agrada sentir-la en directe, però en la seva popularitat hi ha el repte de les companyies modestes de fer front a un espectacle que resulti funcional, econòmic i que no es vegi eclipsat -o almenys no molt- pels nostres referents.

Aquest repte escènic l'ha assumit a Sabadell, amb notable èxit, Pau Monterde. Amb algunes idees que ens recorden a produccions anteriors (com el cor de gitanes, que evoca irremediablement a la producció de l'any 2005 de Salzburg, dirigida per l'alemany Willy Decker). Si la idea escènica és correcte, no ho és tant la direcció teatral dels cantants, que en ocasions resulta tòpica, previsible i, fins i tot, forçada.

En el rang vocal va brillar amb especial protagonisme la soprano Maite Alberola, que va protagonitzar una Violetta excepcional, en especial en els passatges menys carregats d'ornamentació (a partir de l'acte segon), on la veu va sonar sòlida i expressiva.

Tanmateix, el baríton Ismael Pons (Germont) va demostrar les bones arts d'un veterà cantant que, si bé és cert que el so de la seva veu no es protagonitza pel preciosisme, les bones arts del cantant ho compensen sobradament.

No tan eficaç va ser el tenor Antonio Iranzo (Alfredo), irregular durant tota la representació. Malgrat una veu bonica, la seva tessitura no és la de l'enamorat i acomodat Alfredo, atès que el registre agut va sonar forçat en tot moment, arribant a calar algun "pinyol". Prova d'això és que no va interpretar la difícil cabaletta de l'inici del segon acte, "O mio rimorso".

En el fossat, dirigint l'Orquestra Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va fer el que va poder, però no va fer suficient. El so mai va ser del tot homogeni, i es va evidenciar una mancança d'assajos amb una emissió opaca i sense prou tremp.

Globalment, sempre encoratjant als Amics de l'Òpera de Sabadell, va ser una representació molt recomanable, sobretot per descobrir -els que encara no ho hàgiu fet- la veu de la soprano Maite Alberola.

Per cert, amb motiu d'aquestes representacions vam dedicar a La Traviata els Moments d'òpera de La Xarxa:

Poderosa Tosca a Sabadell

Final de 'Tosca' a Sabadell

El passat dia 31 d'octubre l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell van donar el tret de sortida a una nova temporada d'òpera. Cada cop amb més complicacions econòmiques (ja se sap que la cultura és la primera ha patir les temudes tisorades), però amb valentia i talent els destins són pròspers.

I a les adversitats deuen estimular als de Sabadell, perquè decidir-se per Tosca (G. Puccini) no és precisament una empresa fàcil. D'entrada calen tres veus d'acer, però expressives i amb una paleta de colors suficient com per fer-nos emocionar, però la complexitat argumental del drama també obliga a una direcció escènica resolutiva i entenedora. A banda, com no, d'una orquestra a l'alçada de les circumstàncies i capacitada per defensar la música de Puccini.

Però comencem per les veus. Totes van anar de menys a més -una cosa malauradament habital al món de l'òpera-, però algunes van avançar molt més que d'altres. Saioa Hernández (Tosca) va ser la gran protagonista; teníem molt bon record de la seva Imogene (Il Pirata, de Bellini), no tan dolça és la memòria quan pensem en la seva Olympia (Les contes d'Hoffmann, d'Hoffenbach); però teníem molt clar que un paper com el de Floria Tosca li escauria perfectament a la seva poderosa i expressiva veu, i així va ser. Hernández va mostrar un caràcter poderós en escena, i va interpretar una gelosa, divina i fràgil Tosca; servint-se d'una veu molt ben esmolada, malgrat alguns problemes en el fiato a l'hora de l'esperat "Vissi d'arte". Amb tot, va ser -de llarg- la més interessant de la nit.

El Cavaradossi de Javier Agulló no va ser tan reeixit com en el cas anterior, des del primer minut va mostrar un instrument molt irregular, sobretot a la zona aguda. La incomoditat va ser constant, i això va arribar a la platea, on no va aconseguir emocionar, malgrat que el seu personatge gaudeix de brillants intervencions.

Destacar la feina del veterà Ismael Pons, encarnant al malvat baró Scarpia, que si bé la correcció va ser constant, també és cert que va quedar velat en moltes ocasions per la gran Tosca. Convincent a nivell interpretatiu, però insuficientment poderós en moltes ocasions.

De la resta del repartiment, destacar el Spoletta de Xavier Aguilar: bona comicitat, i una veu que té molt per mostrar encara, segur.

Anem a l'escena. Un cop més en Carles Ortiz demostra que cal tenir imaginació, i és que quan el pressupost no acompanya cal ser enginyós amb els pocs recursos dels quals es disposen i, en aquest sentit, vam veure una Tosca efectiva i clàssica; sense invents i que respon a les estrictes necessitats del llibret. Bona feina.

Finalment, l'Orquestra Simfònica del Vallès va sonar correcte, sota una direcció freda de Daniel Gil de Tejada. I és que Tosca és una òpera per gaudir-la (i patir-la) en la mateixa mesura, i això en gran part depèn de la feina del fossar, però la nit de l'estrena no va ser així. Per no mencionar el sorollós problema amb un violí de l'inici del segon acte. Faltaven assajos?

En general una Tosca molt satisfactòria. És molt plaent anar fins a Sabadell per constatar que, malgrat els temps que ens toquen viure, l'òpera segueix viva, i no és precisament gràcies a l'impuls de les institucions.

Tosca (Puccini)

El proper dia 31 d’octubre començarà la temporada 2012 – 2013 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), i ho farà amb una de les òperes de Giacomo Puccini més admirades: Tosca, estrenada l’any 1900 al teatre Costanzi de Roma.

El drama original de Victorien Sardou, en el què es basa l’òpera de Puccini, va ser estrenat a París l’any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com a Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirís els drets a Sardou, operació que només va poder ser tancada l’any 1893 però per a ser adjudicats a Alberto Franchetti, un altre compositor.

Paral•lelament, Luigi Illica en va escriure el llibret, i a l’octubre de 1894, Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre’n la música si Sardou no li proporcionava un altre final.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i llavors Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se’n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intervenció de Verdi el va poder convèncer, i finalment va acceptar. Va començar el treball l’any 1896, després de la conclusió de La Bohème; Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l’alçada d’Illica i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi.

A l’octubre de 1899, després de tres anys de difícil col•laboració, l’òpera estava enllestida. Atès que el tema de l’òpera era un tema romà, van decidir que l’estrena havia de de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi. L’obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seva llarga i difícil gestació. A l’estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni i Francesco Cilea.

L’èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d’ambient entre Tosca i l’obra precedent del compositor: La Bohème.

 

LARGO AL FACTOTUM DELLA CITTÀ!... UN NOU ÈXIT A SABADELL

Final del "barbiere" a Sabadell.

Amb molt de retard, ho reconec, em disoposo a escriure quatre ratlles sobre la nova producció de Il barbiere di Siviglia de G. Rossini que el passat dimecres, 11 de maig, van presentar-nos des de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Aquest era el darrer títol de la temporada 2010 - 2011, i va servir per acabar amb molt bon gust de boca.

La posada en escena de Pau Monterde va respondre molt bé a les necessitats còmiques de l'obra, situant-nos, tal i com es descriu al libretto, a Sevilla, però amb la particularitat d'ubicar-nos en temps de Setmana Santa, cosa que otorga algun somriure extra. La plataforma giratòria central dota a l'espectacle de més vistositat i, sobretot, dinamisme, ja que aquesta és una òpera llarga, però amb molta rapidesa musical, i és important que l'escena acompanyi. 

L'Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell, dirigits per Daniel Gil de Tejada, van sonar amb molta correcció, tret d'algunes petites molèsties que no cal ni destacar. Pel que fa als cantants, destacar el Fígaro del baríton Carles Daza, carregat de comicitat i una bella emissió, però mancat d'agilitats, cosa que limita l'actuació, tot i això grans -i divertides- van ser les seves intervencions.

Enric Serra va ser un molt digne Don Bartolo, tot i que va estar més concentrat en la partitura que en la comicitat i el patetisme del personatge, cosa que no va fer-lo brillar prou. A banda que el canto silabatto va ser una assignatura pendent, doncs la dicció va ser el preu que es va haver de pagar per cantar amb rapidesa ("a un dottor della mia sorte").

Els dos enamorats, com ja és conegut, són el Comte d'Almaviva (o Lindoro) i Rosina. El primer, interpretat pel tenor Albert Casals (a twitter: @AlbertCasals), va demostrar la seva inqüestionable elegància i projecció pura, però certament ha de treballar el cant rossinià i la respiració, cosa que va quedar pal·lesa a una millorable "Cessa di più resistere", tot i que, en cap cas, valorarem una actuació per una sola intervenció. El seu Almaviva -un dels rols més complicats del repertori rossinià, sigui dit de pas- va aprovar amb nota i, de fet, esperem amb ganes les seves futures intervencions. No tinc cap mena de dubte que li espera una bona carrera per endavant.

La mezzosoprano Natalia Gavrilan va ser l'encarregada de cantar la part de Rosina, un rol que va assumir amb la intenció de demostrar la seva coloratura, però al primer acte va resultar infructuós -possiblment si el metrònim hagués marcat un tempo més pausat, el resultat hauria estat força diferent-. Amb tot, al llarg del segon acte la seva interpretació va resultar molt més segura, elegant i, és clar, positiva.

En essència, i com quasi sempre que anem a Sabadell, hem de treure'ns el barret pels excel·lents resultats d'una modesta associació que viu per programar òpera i donar-la a conèixer al gran públic. Enhorabona!

Per cert, encara podeu veure aquest magnífic espectacle a:

Manresa. Teatre Kursaal

Dimecres 18 de maig, a les nou del vespre

Viladecans. Atrium

Divendres 20 de maig, a les nou del vespre

Granollers. Teatre Auditori

Diumenge 22 de maig, a les set de la tarda

Sant Cugat del Vallès. Teatre - Auditori

Divendres 27 de maig, a les nou del vespre

Vic. Teatre L’Atlàntida

Diumenge 29 de maig, a les sis de la tarda

Reus. Teatre Fortuny

Dimarts 31 de maig, a les nou del vespre

Mataró. Teatre Monumental

Divendres 3 de juny, a les nou del vespre

Jo no m'ho perdria!