Una Bohème que no llueix

Alberola rebent els aplaudiments del públic (foto: A. Galceran)

Dimecres va alçar-se de nou el teló del teatre de La Faràndula de Sabadell, en el marc de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i ho feïa amb un títol emblemàtic: La Bohème (Torí, 1896) de G. Puccini.

És aquesta una òpera sobradament coneguda per l'espectador habitual, i conté algunes de les escenes més populars del repertori. Per aquest motiu, és imprescindible un repartiment que estigui a l'alçada de l'exigent partitura de Puccini. I és que en aquest títol no han de dir-se tan sols unes notes, sinó que han d'intepretar-se, des de l'emoció.

En aquest sentit, el que pitjor paper va jugar va ser el tenor Francesco Pio Galasso, que va presentar-nos un Rodolfo sense emoció, sobretot per la mancança tècnica que va manifestar des del primer minut, amb un aguts ofegats i una emissió excessivament oberta. Desconec si debutava aquella nit el rol, però el cert és que vam trobar a faltar un intèrpret a l'alçaca de les circumstàncies.

Malgrat l'excés vibrat que va mostrar al tram inicial de l'òpera, Maite Alberola és una bona Mimì, i ho és gràcies a una veu de considerables dimensions, un agut brillant i una interpretació convincent. Alberola va emocionar-nos i va saber explicar amb la seva veu la malaltia de Mimì, i el defalliment del seu personatge.

Especialment lluït va estar Carles Daza, un habitual a Sabadell que ens agradaria veure a teatres com el Liceu. En aquest cas va ser ell qui va cantar la part de Marcello: bona emissió, excel·lent interpretació i adaptació al personatge. Bravo!

Núria Vilà va ser una convincent Musetta, malgrat el ball del segon acte, quan interpreta el seu conegut vals.

I pel que fa a l'Orquestra Simfònica del Vallès, globalment va ser una bona nit, malgrat alguns excessos de volum que, des de la fila 15, van ofegar a algunes veus. Al seu director, Rubén Gimeno, li va faltar càrrega emotiva, ja que va oferir una lectura mat de la partitura; tot i això, més que acceptable.

Globalment va ser una representació fluixa, sobretot per la poca imaginació escènica que va anar a càrrec de Carles Ortiz (director d'escena) i Jordi Galobart (escenografia). Ja que van manifestar incongruències dramatúrgiques prou importants. Així, per exemple, com pot ser que a Mimì i Rodolfo se'ls hi apagui l'espelma al primer acte i quedin a les fosques, tenint en escena telèfons mòbils o ordinadors portàtils? O al segon acte, quan ens presenten el restaurant Momus de París amb un skyline de fons que bé pot recordar-nos Nova York, o qualsevol altra gran ciutat contemporània? I la manifestació que substitueix la marxa militar? No és una qüestió de recursos econòmics, sinó artístics. El segon acte en particular va arribar al ridícul amb el lamentable ball que acompanyava el vals de Musetta, totalment prescindible.

Així doncs, tot i reconèixer el mèrit que, any rere any, fa possible una programació estable a Sabadell, en aquesta ocasió no podem passar per alt el poc encert en l'elecció del tenor, i la poca precisió dramatúrgica. Amb tot, per molts anys d'òpera a Sabadell!

Tosca (Puccini)

El proper dia 31 d’octubre començarà la temporada 2012 – 2013 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), i ho farà amb una de les òperes de Giacomo Puccini més admirades: Tosca, estrenada l’any 1900 al teatre Costanzi de Roma.

El drama original de Victorien Sardou, en el què es basa l’òpera de Puccini, va ser estrenat a París l’any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com a Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirís els drets a Sardou, operació que només va poder ser tancada l’any 1893 però per a ser adjudicats a Alberto Franchetti, un altre compositor.

Paral•lelament, Luigi Illica en va escriure el llibret, i a l’octubre de 1894, Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre’n la música si Sardou no li proporcionava un altre final.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i llavors Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se’n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intervenció de Verdi el va poder convèncer, i finalment va acceptar. Va començar el treball l’any 1896, després de la conclusió de La Bohème; Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l’alçada d’Illica i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi.

A l’octubre de 1899, després de tres anys de difícil col•laboració, l’òpera estava enllestida. Atès que el tema de l’òpera era un tema romà, van decidir que l’estrena havia de de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi. L’obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seva llarga i difícil gestació. A l’estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni i Francesco Cilea.

L’èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d’ambient entre Tosca i l’obra precedent del compositor: La Bohème.

 

Efectiva Bohème al Liceu

Quart acte de La Bohème (A. Bofill)

El passat dilluns va ser nit de Bohème al Liceu. Després de veure l'assaig general de divendres i l'estrena de dilluns, la reflexió sobre aquest títol m'és dubtosa. D'entrada va agradar-me poder trobar-me amb un plantejament escènic de tall clàssic i convencional, però amb espectaculars moviments escènics (ben resolts gràcies a les característiques tècniques del teatre). Però, de fet, La Bohème ja és això: el París més bohèmi on una colla de joves idealistes viuen l'amistat, l'amor, la felicitat, la soledat i, finalment, la mort.

El plantejament escènic de Giancarlo del Mónaco no va més enllà d'això, i potser això fa que l'espectador habitual a l'òpera hi trobi a faltar alguna cosa.

De fet, la direcció escènica va ser present en tot moment, fins al menor dels detalls, la qual cosa va restar naturalitat a les interpretacions que, segur, a més van veure's afectades per la tèrbola situació que viu el Liceu els darrers temps. Al cap i a la fi, els cantants són persones i el neguit de no saber si la producció tirarà endavant, o no, els ha d'afectar.

Dit això, ens fixarem en la part vocal. Ramon Vargas debutava cantant una òpera al Liceu, i va oferir un Rodolfo de molt bella expressió, tot i que mancant de volum als tres primers actes, no va ser fins al quart quan vam poder sentir-lo amb claredat (i vagi per endavant que estava assegut a la fila 5 de platea). 

Pel que fa a la Mimì de Fiorenza Cedolins va estar impecable al tercer acte, absent als dos primers i efectiva -que no genial- al darrer. És possible que en les properes representacions la seva interpretació vagi millorant.

Gratament sorpresos vam quedar-nos al darrer acte amb la Musetta d'Ainhoa Arteta, la soprano va basar la seva interpretació en uns piani bellíssims i, durant tota la representació, una actuació impecable.

Tant Colmabara (Colline) com Maltman (Marcello) van demostrar una emissió genial, potser els millors de tota la jornada. Bravi!

Pel que fa a l'orquestra, Víctor Pablo Pérez, va saber extreure un so homogeni, potser poc intens, i en alguns moments massa fort. Tot i així, en general va aconseguir domar l'Orquesta Simfònica del Liceu i treure'n un resultat notable.

En general, un títol aconsellable per apropar-se al món de l'òpera, però que tractant-se d'una obra tan emblemàtica, potser hauria estat bé que no només ens emocionés, sinó que ens commocionés, cosa que no va arribar a passar en cap moment.

La Bohème (G. Puccini)

La d’avui és una òpera en quatre actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, basat en la novel·la per entregues de Henri de Murger “Escenes de la vida bohèmia” (publicada a París entre els anys 1847 i 1849). Van estrenar-la al Teatro Regio de Torí, l’1 de febrer de 1896. A Catalunya va arribar el 10 d’abril de l’any 1898, al Gran Teatre del Liceu.

Un dels motius pels quals el relat de Murger va cridar l’atenció de Puccini va ser perquè li van recordar a la seva època d’estudiant a Milà, quan ell també havia de fer esforços per a viure de la seva beca. Un altre motiu és que Puccini va saber que el compositor Leoncavallo (autor de la coneguda òpera Pagliacci) també estava treballant aquest text, de fet Puccini va aconseguir estrenar-lo un mica més d’un any abans que Leoncavallo. De totes maneres, les consideracions populars d’ambdues òperes no deixa lloc pels dubtes: tot i que la de Leoncavallo està més ben adaptada al text original, la versió de Puccini és la que més ha dominat el panorama operístic internacional.

Aquesta mitjanit als Moments d'Òpera de COMRàdio.

"LA BOHÈME" AMB ALAGNA I NETREBKO, SEGONS CARLO COLOMBARA

El passat dijous dia 10, el baix Carlo Colombara va trobar-se amb un grup de membres de l'Associació d'Amics del Liceu -jo també en sóc associat, però no hi vaig poder assistir-. Durant aquesta la conversa, que va moderar el periodista Pablo Meléndez-Haddad (cap de redacció de la revista Ópera Actual), Colombara va afirmar que la propera temporada participarà a una nova producció de l'òpera La Bohème (G. Puccini), acompanyat d'Anna Netrebko i Roberto Alagna. 

Fa uns dies ja vam comentar aquesta afirmació del baix, però ara disposem de l'àudio que ho acredita (minut 54' 40'').

Aprofito per comentar que el proper dilluns 21 de febrer, finalment, és la data escollida per presentar la temporada 2011 - 2012 del Gran Teatre del Liceu. Assistirem a la roda de premsa, de manera que us informarem de manera puntual.

"LA BOHÈME" AMB NETREBKO AL LICEU?

Anna Netrebko

Ahir va celebrar-se una trobada organitzada per l'Associació Amics del Liceu amb el baix Carlo Colombara, l'Enrico VIII de l'òpera Anna Bolena (G. Donizetti) que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu.

Per qüestions professionals em va ser impossible assistir-hi, però una bona amiga sí que va ser-hi i, segons m'informa, Colombara va confirmar que la propera temporada torna al Liceu, ho farà amb una producció (nova?) de La Bohème de Puccini. De tota manera, el titular més destacat és que, segons em comenten, ha afirmat que "pel que sap" la Mimì l'interpretarà la soprano russa Anna Netrebko.

Serà cert? En pocs dies es presentarà la temporada 2011 - 2012, aleshores sortirem de dubtes...

"LA BOHÈME" DE VILLAZÓN I NETREBKO

El passat dia 5 va estrenar-se a aquest país la versió cinematogràfica de La Bohème de G. Puccini amb el clar atractiu de la presència d'Anna Netrebko (Mimì) i Rolando Villazón (Rodolfo) en els rols protagonistes. I la veritat és que aquest atractiu no és gratuit, ja que Villazón i Netrebko tenen molt bona química, són bons actors, són guapos i, a més, canten molt bé. I això fa que aquesta Bohème resulti altament atractiva.

Tot i notar-se que els cantants fan playback -afortunadament no en fan mai quan estan treballant i, per tant, se'ls nota la falta d'experiència-, la hitòria està molt ben narrada (amb direcció de Robert Dornhlem) i fan de l'òpera un film interessant, dinàmic i, sobretot, molt emotiu.

La direcció musical va a càrrec de Bertrand de Billy i, de fet, tot el so correspon a una gravació ja editada per Deutsche Grammophon el passat any 2008.

Sigui com vulgui, es tracta d'una experiència altament recomanable, tot i que no hi ha moltes sales de cinema on anar a veure-la. M'imagino que els distribuidors no creuen massa en aquesta mena de productes que, si estés a l'abast de més gent, segurament incrementaria de manera notable el nombre de persones que l'anirien a veure. Una llàstima.

Doncs bé, donat el satisfactori impacte que va causar-nos, avui al migdia escoltarem el resum argumental i musical de La Bohème, però usant tant sols citada versió de Deutsche Grammophon, amb Netrebko i Villazón com a protagonistes. Cert és que aquesta òpera és molt coneguda, però també ho és que sempre ve de gust recordar aquest clàssic del verisme.

Ja sabeu que podeu escoltar la versió radiofònica dels Moments d'Òpera a través del 90.1FM, online o, un cop emès al podcast del programa. També podeu seguir el dia a dia del programa a través de la nostra plana a facebook.

OH, SOAVE FANCIULLA

Aquesta setmana ens fixarem en una òpera en quatre actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, basat en la novel·la per entregues de Henri de Murger “Escenes de la vida bohèmia” (publicada a París entre els anys 1847 i 1849). Van estrenar-la al Teatro Regio de Torí, l’1 de febrer de 1896. A Catalunya va arribar el 10 d’abril de l’any 1898, al Gran Teatre del Liceu. No és cap secret que la protagonista dels Moments d'Òpera d'aquesta setmana és La Bohème de Giacomo Puccini.

Les “Escenes de la vida bohèmia” de Henri de Murger tenen poc a veure amb l’ambient amorós, romàntic i tendre que respira el llibret de La Bohème desenvolupat per Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, com a un encàrrec de Puccini. I és que mentre Henri Murger va entestar-se en ressaltar la cara dura dels bohemis de l’època, Puccini va posar l’accent en la bondat, la tendresa i l’amor. L’argument està situat en l’època del “rei burgès”, Lluís Felip d’Orleans (qui va regnar entre els anys 1830 i 1848).

Un dels motius pels quals el relat de Murger va cridar l’atenció de Puccini va ser perquè li van recordar la seva època d’estudiant a Milà, quan ell també havia de fer esforços per a viure de la seva beca. Un altre motiu és que Puccini va saber que el compositor Leoncavallo també estava treballant aquest text, de fet Puccini va aconseguir estrenar-lo un mica més d’un any abans que Leoncavallo. De totes maneres, les consideracions populars d’ambdues òperes no deixa lloc pels dubtes: tot i que la de Leoncavallo està més ben adaptada al text original, la versió de Puccini és la que més ha dominat el panorama operístic internacional.

Com a bon autor verista, Puccini va decorar aquesta òpera amb alguns destacats leitmotiv (recurs musical que defineix a cada personatge i que sona cada cop que es fa referència a ell).

En el capítol de veus que escoltarem al programa, cal destacar la gran versió -per mi la millor- de Jaume Aragall o la del jove tenor mexicà Rolando Villazón, a banda de veus com la de Montserrat Caballé. En essència, un bon reapartiment per una molt popular òpera.

Recordeu que podreu escoltar el resum de La Bohème (G. Puccini) dimecres al migdia a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast dels Moments d'Òpera.

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook, on ja som més de 150.

PS: la setmana vinent coneixerem l'òpera I Capuleti e i Montecchi de V. Bellini (on també gaudirem de la veu d'Aragall, vestit per a l'ocasió a la foto d'aquest post).