divendres, 23 d’octubre de 2009

AAOS: SÌ, VINCEMMO


D'entrada em veig obligat a felicitar l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, doncs amb la limitació pressuportària amb la que treballen, i amb els ajustats preus de les entrades (les més cares costen 60€), han aconseguit posar en escena una òpera complicadíssima, sobretot pel que fa al repartiment.

Dit això, el passat dimecres vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la representació de Il Pirata de Vincenzo Bellini, a la programació de l'AAOS, al teatre de La Faràndula. Haig de reconèixer que hi vaig anar bastant convençut que no gaudiria gens, és més, creïa que la representació no satisfaria les exigències de la partitura de Bellini, però haig de dir que m'errava del tot; doncs va ser una posada en escena, musicalment parlant, molt bona en general.

Però anem a pams. Comencem per allò que menys va agradar-me:

El cor, dirigit per Daniel Martínez Gil de Tejada, va mostrar-se poc assajat i desconcentrat, amb errors importants que, crec, haurien d'esmenar: poca coordinació i, inclús, en algun moment van començar a cantar molt abans que el director els hi ho indiqués.

L'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Sergio Monterisi, hauria pogut sonar molt millor, ja que no van mostrar-se prou cohesionats, ni coordinats; la direcció va ser un tant aleatòria, ja que faltava fluidesa i que la música "llisqués" amb més facilitat, enlloc d'anar a batzegades.

La direcció escènica, que va anar a càrrec de Carles Ortiz; a nivell visual va ser correcta. Unes grades de color vermell (sang) que va ser força funcional per a la dinàmica escènica, tot i que generava un greu problema (en certa manera a causa de la millorable acústica del teatre): quan els cantants se situaven a la part superior de la grada, se'ls sentia massa lluny.

En quant al vestuari, que va ser dissenyat per Nani Valls, vaig trobar-lo massa "fantàstic" i poc pràctic, ja que les llargues cues de TOTS els vestits els donava problemes de movilitat a la gran majoria dels cantants que es desplaçaven per l'escenari. I faré una especial crítica: l'horrorós pentinat d'Imogene i Adele.

Fixem-nos en els cantants:

La gran estrella de la representació, sobretot a partir del segon acte, va ser la soprano lírico-dramática Saioa Hernández, qui va haver d'assumir el risc d'interpretar un rol complicadíssim, com ho és el d'Imogene, ple d'inflexions dramàtiques i amb una complexa psicologia que fa d'aquest paper assequible a poques veus. L'ària final, que habitualment serveix per acabar l'òpera (cosa que l'AAOS no ha volgut fer, sinó que s'ha fixat en la partitura original), va interpretar-la de manera excel·lent, demostrant que el Premi Manuel Ausensi de l'any passat va guanyar-lo per mèrits propis, ja que va mostrar el seu art interpretant l'esmentada peça.

El tenor, interpretant el paper de Gualtiero, va anar a càrrec del jove líric-lleuger (més lleuger que líric) Albert Casals, juga un paper no gens fàcil, doncs la seva cavatina, popularitzada darrerament per Juan Diego Flórez (al disc Arias for Rubini), és d'una tessitura elevadíssima i força farcida de coloratures, cosa que no la fa gens fàcil. Si bé és cert que té un instrument molt ben afinat, amb un color prou bonic, també s'ha de remarcar que li queda molta feina per a millorar la seva respiració i dotar, així, de més elegància al seu cant. En tot cas, destacar que la cabaletta (Per te di vane lagrime) va cantar-la correctament, tot i que no va repetir la segona part, on hauria pogut exhibir els seus recuros vocals. Cap al segon acte, va demostrar tenir la veu més "calenta" i, així, va regalar-nos moments realment interessants.

L'Ernesto d'Ismael Pons (baríton), va fer una aparció magnífica, potser de les més "rodones" de la representació (Sì, vincemmo), per bé que durant el transcurs de l'espectacle va anar perdent presència, però mantenit un nivell més que remarcable; i és que la veterania, ja se sap, sempre ajuda.

Més discrets van ser el baix Marc Pujol (Goffredo), la soprano Eugènia Montenegro (Adele) i el tenor Ezequiel Casamada (Itulbo), doncs no van arribar a brillar en cap moment, si bé els seus personatges tampoc tenen molta presència escènica, poc van fer ells per a cridar l'atenció de l'espectador.

A trets generals, una molt bona representació de Il Pirata que, sincerament, us recomano. Recordeu que encara teniu vàries oportunitats per a gaudir-la:

- Divendres 23 , a les 21h, i diumenge 25, a les 18h, a "La Faràndula" de Sabadell.
- Dimecres 28, a les 21h, al teatre "Kursaal" de Manresa.
- Divendres 30 d'octubre, a les 21h, a l'"Atrium" de Viladecans.

- Diumenge 1, a les 19h, al Teatre Auditori de Granollers.
- Divendres 6 de novembre, a les 21h, al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès.

No us ho podeu perdre!!

Per cert, si voleu conèixer al detall l'argument de l'òpera i recordar els més bells moments de la partitura, podeu escoltar el resum dels Moments d'Òpera, dedicats a Il Pirata, al podcast d'Olesa Ràdio ho trobareu.

6 comentaris:

  1. Albert,
    Tinc moltes ganes de veure aquest Pirata, òpera poc repesentada, i després de llegir el teu post encara més. Normalment les òperes dels AAOS les anem a veure a Sant Cugat, un teatre-auditori amb una molt bona acústica, però aquesta vegada ens coincideix amb el concert de la Kocena al Liceu, per tant vam canviar a Viladecans. Esperem gaudir-lo igualment. Per anar-me introduint en l'òpera he escoltat el teu programa d'Olesa radio i m'ha semblat perfecte. Una abraçada

    ResponElimina
  2. No saps com me n'alegro que t'hagi agradat!

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per la crònica, espero gaudir-la aquest diumenge!

    ResponElimina
  4. Gràcies per llegir-la!! Tant de bo estiguin tant inspirats com dimecres! Ja ens ho explicaràs...

    ResponElimina